INTERROGANTS EN SORTIR DE LA PANDÈMIA

Interrogants que hem d'afrontar

Nuevatribuna | 20 de abril de 2020
En aquests moments encara no sabem amb certesa com serà ni quan serà la sortida de l'emergència sanitària provocada pel Covid-19. Pot ser en dos mesos,  en quatre o en mig any. No sabem com serà el procés de sortida del confinament, ni tan sols coneixem com serà la sortida d'aquesta crisi. Molts interrogants i possiblement una única certesa: la nostra vida no tornarà a ser com abans. La societat i la ciutadania hauran d'adaptar-se a una altra manera de viure que desconeixem. Molts són els interrogants que haurem d'afrontar en tots els àmbits de la nostra vida i dels quals dependrà com serà aquesta nova manera de viure i de relacionar-nos.

És evident que tot s'obre com una realitat desconeguda, plena d'oportunitats i de riscos, que pot portar-nos a formes de vida diferents de les actuals, des del propi model de societat, de producció i consum, a les relacions socials i laborals. És possible que no puguem ser conscients dels canvis que es produiran i que milloraran o empitjoraran les nostres societats.

Sens dubte la pandèmia ha estat un dur cop per a la supèrbia dels humans i alhora ha posat en qüestió la suposada fortalesa i hegemonia indiscutible i fins ara poc discutida de la globalització econòmica i financera neoliberal.

Hi ha quatre àmbits que depenent de la seva evolució poden significar una ruptura en la nostra forma de vida actual.

Primer àmbit: Europa.

Les polítiques que adopti la Unió Europea definiran en gran manera com s'afronti la sortida de la crisi sanitària i la futura i necessària reconstrucció econòmica i social de països com el nostre.

En principi la UE ha adoptat una sèrie de decisions econòmiques diferents de les negatives polítiques d'austeritat adoptades en la crisi econòmica del 2008. Encara que de manera lenta i amb retard s'han adoptat unes primeres decisions positives com són la liquiditat garantida pel BCE d’un programa de 750.000 milions d'euros per a evitar encariments dels deutes sobirans o els acords de l'Eurogrup sobre línies de crèdits i avals o els 100.000 milions del programa SURE per a fer front als costos en prestacions derivades de la pandèmia.

Són passos necessaris però de cap manera suficients. Només són decisions d'una primera actuació d'emergència. Però cal molt més. La UE s'enfronta a un moment decisiu per a consolidar-se en un projecte solidari i d'unitat, o s'enfrontarà en cas contrari a una fractura que pot ser definitiva per a l'esdevenir comunitari. O s'aposta per una Unió basada en la solidaritat entre els seus components o es reactivaran les posicions antieuropees i ultranacionalistes que poden tombar el projecte d'una Europa unida.

Europa ha de llançar un potent pla d'inversió, el que s'ha denominat un nou “Pla Marshall”, que permeti la reactivació econòmica i els processos de reconstrucció dels diversos països. I per a això ha de donar-se un gran pas en la fiscalitat europea, entre altres mesures la capacitat d'emetre “eurobons” o “coronabons”, és a dir deute comú que permeti mobilitzar milers de milions d'euros per a finançar l'enorme esforç, conjunt i dels diversos països, que permeti tornar a posar l'economia al dia i en marxa, afavorint una sortida favorable de la crisi tant per a les economies com per als ciutadans europeus.

Així mateix aquest procés de reconstrucció ha de suposar també una oportunitat per a potenciar noves propostes de desenvolupament de les economies europees, la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques poden permetre accelerar projectes ja plantejats entorn de l'anomenat “European New Green Deal” és a dir potenciar projectes de desenvolupament més sostenibles i adequats a la defensa de la biodiversitat i la sostenibilitat.

El futur i Europa

Segon àmbit: el paper de l'Estat i lo públic.

No hi ha dubte que davant la crisi de la pandèmia han desaparegut del mapa els famosos poders econòmics i de nou el paper de l'Estat i de lo públic ha aparegut com l'única esperança de defensa de la ciutadania. De nou l'Estat protector, que dicta normes per a salvaguardar la vida de tota la ciutadania. De nou la importància dels serveis públics, especialment la tan atacada sanitat pública. De nou la importància del que és col·lectiu,  la consciència col·lectiva i la importància i centralitat del treball, especialment el de molts sectors molt poc valorats, el de la neteja, el dels reposadors de supermercats, de les caixeres, fins a la revaloració de les forces de seguretat.

L'aïllament no ha produït individualització, sinó sociabilitat entre els confinats i una bona mostra són els aplaudiments de les 8 de la tarda a tots els que s'esforcen a garantir-nos les mínimes seguretats vitals. No hi ha dubte que lo públic s'ha tornat a posar en valor d'una forma clara i merescuda.

Després de dècades de neoliberalisme on s'ha defensat l'individualisme i s'han retallat de manera greu, i ara es demostra totalment errònia, els serveis públics, on abans només es valorava la competitivitat i el mercat ara es demostra la inutilitat d'aquests falsos valors. On està ara el mercat? De què ens serveix la competitivitat? On està la salvació social per part dels grans poders econòmics i financers?

No hi ha dubte que estem en una situació en la qual hem de refermar de manera clara la defensa del que és públic que és el que ens dóna seguretat col·lectiva en sanitat però també en cobertura de prestacions púbiques. En aquests moments es posa en valor la necessitat de reduir la desigualtat. Fins i tot polítics neoliberals avui demanen una forta intervenció econòmica de l'Estat.

Només cal constatar que una proposta considerada de futur com era la Renda Bàsica o un Ingrés Mínim Vital en aquests dies, que valen com a anys, es presenta com a una necessitat ineludible que aviat es farà realitat.

Cal esperar que aquesta defensa del que és públic que comporta també una major pressió fiscal en els sectors més poderosos i afavorits de la societat per a compensar la millora dels sectors més desfavorits i reduir la desigualtat social sigui un pensament dominant en el futur.

És evident que hi haurà resistències, per part de sectors que enyoraran la tornada al liberalisme més radical, però la durada dels efectes de la pandèmia i l'esperança de que els sectors econòmics més avançats, que vegin la necessitat de canvis com una oportunitat en l'actual moment, permetin un avanç en una nova convivència més harmoniosa i sostenible.

EU New Green Deal

Tercer àmbit: canvis en el model de producció i consum.

La crisi ha evidenciat les nostres mancances. La desigualtat i la importància dels serveis públics retallats i els problemes derivats de la deslocalització d'empreses que ens ha perjudicat a  l'hora de garantir subministraments bàsics.

El reforç dels serveis públics ha de ser una de les prioritats juntament amb el manteniment de les prestacions socials que garanteixin no sols una menor desigualtat sinó una potenciació del consum de productes bàsics. Caldrà plantejar-se per exemple davant l'envelliment poblacional el tema de les residències de la tercera edat després de la negativa realitat que hem pogut contemplar i viure. Un altre objectiu serà sens dubte la relocalització d'indústries que ens garanteixin el poder fer front a qualsevol nou tipus de crisi. La situació actual ens dóna una oportunitat com dèiem en parlar d'Europa de plantejar un canvi per a aconseguir una reconstrucció basada en més i millor sostenibilitat energètica i de tota mena que ens faci menys dependents de l'exterior, és a dir aplicar el “Green Deal” també a nivell estatal.

La reconstrucció enfrontarà dos models de reconstrucció un del passat, basat en l'economia del maó i l'especulació que s'ha demostrat errònia, i un altre basat en una nova manera de fer un país més habitable i modern amb noves maneres de producció basats en aconseguir un major valor alhora que potenciar la producció i distribució pròpies.

Quart àmbit: la consciència social.

És possible predir que aquest temps de confinament ha provocat una major presa de consciència social de la nostra feblesa humana i de la necessitat de que hem d'adaptar-nos canviant de valors. Ja hem plantejat canvis en la nostra percepció de la importància del que és públic, del que és col·lectiu, del nostre sentiment solidari.

Cal esperar que també pugui conduir-nos al convenciment de les nostres limitacions i de la necessitat d'apostar per elements de qualitat en la nostra vida finita més que en la quantitat. Haurem de comprovar si aquesta situació viscuda i desconeguda per a tots ens ha comportat una major maduresa, una potenciació del nostre costat solidari i social per sobre dels factors individualistes. Més consciència dels problemes globals i de la seva importància. Si la pandèmia ens ha fet pensar en la nostra fragilitat seria lògic pensar que fóssim ara més sensibles en plantejar-nos qüestions com el canvi climàtic i les seves possibles conseqüències, com l'escalfament global comporta pèrdua de la biodiversitat en el planeta i per tant la major possibilitat de pandèmies o fenòmens naturals no controlables.

La necessitat del canvi energètic cap a energies renovables i el respecte a la naturalesa. Un canvi en els nostres hàbits de consum prioritzant el realment necessari i essencial ha de comportar evitar el malbaratament consumista i plantejar-nos les necessitats a llarg termini en lloc del consumisme immediat i poc raonat.

No hi ha dubte que els canvis en la consciència social de la ciutadania serà clau a l'hora de definir el nostre futur de progrés o de reculada.

Conclusió.

Aquestes són algunes de les realitats i interrogants als que de fet ens haurem d'enfrontar. Tot això en una situació que ha estat i serà inèdita per a tota la ciutadania  però que sens dubte tindrà fortes repercussions i canvis en el que ha estat fins ara la nostra vida econòmica, política i social, tant col·lectiva com individual.

Una societat més solidària?

EL SINDICALISME EN EL TEMPS DEL COVID-19



Serveis de consultes permanents

@RevistaTreball / 6 d'abril de 2020
Nuevatribuna | 07 de abril de 2020

La pandèmia del Coronavirus ha trasbalsat tota la nostra vida en tots els àmbits. També en el de la pràctica sindical. El sindicalisme de classe no tan sols ha hagut d’adaptar la seva activitat a la realitat de la pandèmia sinó que fins i tot ha hagut de reinventar-se perquè a les dificultats de mobilitat de l’actiu sindical s’ha sumat també l’increment substancial del treball sindical com a conseqüència del trasbalsament que ha provocat la repercussió de la malaltia en la economia i en la realitat de la vida laboral i social.

El sindicalisme no només no ha parat la seva activitat sinó que ha tingut que multiplicar-la per a fer front a les noves realitats que s’han succeït com a resultat dels efectes de  l’epidèmia, de l’estat d’alarma, dels confinaments, dels cessament d’activitats no essencials, així com dels efectes de l’aplicació de les normes establertes de forma continuada pel Govern de l’Estat i la seves repercussions ens els àmbits autonòmics i locals.

Com molt bé recull el decret de serveis essencials, l’activitat sindical es considera  un d’aquests serveis essencials. En els diversos nivells de l’acció sindical s’ha hagut de reinventar la forma i el fons de la seva activitat. Hem passat de l’actuació personal directa dels sindicalistes a una actuació, en la majoria dels casos, a través de mitjans telemàtics o de telefonia. I el treball s’ha multiplicat en aquests moments. S’ha hagut que fer front als acomiadaments massius, la multiplicació dels ERTO’s, amb la imperiosa i urgent necessitat d’assessorar i informar a tota la xarxa sindical i al conjunt de persones treballadores afiliades o no.

De la mateixa manera que moltes empreses han reconvertit les seves formes de treballar impulsant el tele-treball, el sindicat ha hagut de renovar la seva pràctica mitjançat el treball a distància, d’assessorament però també de negociació amb les direccions de les empreses. S’està donant resposta a les incerteses en que es troben les persones treballadores i als seus neguits així com dirigir-los en els tràmits que hagin de dur a terme.

No hi ha descans pel sindicalisme ni ara ni desprès, quan s’hagin de negociar els permisos recuperables, la bona aplicació dels expedients de regulació temporal o els acomiadaments irregulars que s’hagin pogut donar. I tot això preveient que quan la situació es vagi normalitzant el treball sindical continuarà incrementant-se durant tot un procés de  normalització que previsiblement es farà de forma gradual i escalonada al llarg del temps i amb condicions avui encara difícils de entreveure.

Però el sindicat no ha estat només receptor de les problemàtiques a que ha estat sotmesa la classe treballadora com a conseqüència de la greu situació sanitària que estem patint.

Unai Sordo (CCOO) i Pepe Alvarez (UGT)

El sindicalisme confederal també ha estat proactiu en el nivell de la tasca institucional.  Així doncs, des del sindicalisme s’han fet arribar al Govern de l’Estat propostes d’actuació a partir del principi de la prioritat de salvar vides i alhora salvaguardar en lo possible els llocs de treball i la viabilitat futura de les empreses. I això s’ha efectuat tant mitjançant la concertació social amb els empresaris i el Govern o directament amb els diversos responsables polítics. Des del sindicalisme confederal i de classe s’han fet propostes per ajudar a que per una vegada no siguin els treballadors i els més desfavorits el que paguin ara la crisi sanitària com abans van pagar la crisi econòmica, i és per això que no sols s’han fet plantejaments laborals sinó també socials pel que fa a les condicions de vida dels més vulnerables com s'ha fet en temes com el dels lloguers o l’atur extraordinari a les treballadores de la llar.

De la mateixa forma que la crisi sanitària ha significat que aparegui la importància de disposar d’uns serveis públics, tant sanitaris com d´altres tipus, igual que s’ha vist la importància del paper que juguen els funcionaris públics, quan es veu la necessitat de una fiscalitat que ens permeti tenir uns serveis públics forts i de qualitat, ara que lo col·lectiu apareix com una necessitat social i que no hi ha sortides individuals als problemes socials greus, ara també s’ha tornat a posar de manifest el paper del sindicalisme de classe i confederal com a representant i defensor  dels interessos de la gent treballadora, com el seu garant i acompanyant en els moments de dificultat, on només la força col·lectiva ens permet la millor defensa dels nostres drets i de les nostres expectatives.

El sindicalisme es fa valer en els moments difícils, tant fent que la persona treballadora que es troba davant un problema o un dubte tinqui amb qui acollir-se, com quan el conjunt de la classe treballadora ha de fer sentir la seva veu i la defensa dels seus interessos davant les patronals i els governs. I el sindicalisme també desmostra en aquests moments la seva cara més humana com la dels alliberats per a tasques sindicals del sector de la sanitat treballant amb els seus companys  en els centres sanitaris i alhora observant de primera mà els problemes i les mancances.

En aquests moments en que una gran majoria de la societat valora la funció de tots els que treballen per a mantenir amb garanties les nostres necessitats essencials, de serveis sanitàries, alimentaris, d’abastament de productes de primera necessitat, de seguretat, etc. cal també posar en valor el difícil paper que en aquests moments de trasbalsament laboral i social estan jugant els sindicalistes que tracten de cuidar-nos, assessorar-nos i defensar també els nostres drets laborals i socials.

No hi ha dubte que el paper del sindicalisme continuarà ser el d'estar “picant pedra” mentre duri aquesta situació d’excepcionalitat. I desprès quan anem tornant a la normalitat el sindicalisme confederal lluitarà per a que la recuperació s’efectuï amb criteris que evitin l’increment de la desigualtat social i que els interessos de la classe treballadora es tingui en compte social i laboralment.

Manuel d'Assesorament

EUROPA A LA UCI

Europa se la juga

Nuevatribuna | 27 de marzo de 2020


Una altra vegada Europa es troba enfront del mirall enfrontant-se a què vol ser, si únicament un espai comercial, un gran mercat europeu, o alguna cosa més: un espai soci-polític i econòmic unit, cooperatiu i solidari.

Per segon cop ha de respondre a aquesta pregunta que es fa a sí mateixa i que els seus ciutadans valoraran. La primera vegada, durant la crisi econòmica, la seva resposta va ser fallida i antisocial. La unió es va refugiar en una política d'austeritat costi el que costi que va sumir a països sencers, especialment els del sud d'Europa en una profunda crisi social que es va solucionar amb l'increment de la desigualtat social i la retallada de serveis públics i de drets laborals i socials. L'exemple més extrem va ser el càstig infringit a Grècia a la qual es va sotmetre a un “diktat” sense el més mínim respecte a les conductes democràtiques, sotmetent-la a la dictadura de la “troica”.

El resultat d'aquesta actuació es va comprovar en l'auge dels nacionalismes, de les opcions ultranacionalistes i antieuropees. Europa va perdre la seva imatge d'espai de progrés i defensa de les llibertats i va aparèixer amb la cara fosca de les imposicions i les retallades als països i a la ciutadania més feble. El resultat només pot considerar-se com el major fracàs de la idea d'una Unió Europea social al servei dels seus ciutadans.

Ara la Unió Europea s'enfronta de nou a ella mateixa i al seu futur. I aquesta vegada no pot fallar. Aquesta vegada s'enfronta al repte d'una pandèmia que cap estat ha provocat. Ningú en el sí de la UE és responsable d'aquesta crisi. Una crisi sanitària que tindrà importants repercussions econòmiques futures. Europa es juga el seu futur post-pandèmia. I de moment les impressions no poden ser pitjors.

Els estats europeus han demostrat des de l'inici de la crisi una falta d'unitat i de solidaritat pràcticament total. Al primer país afectat se’l va deixar a l'atzar de les seves possibilitats. Fins i tot alguns països es van negar a cedir productes sanitaris reservant-los per a ells mateixos. La unió no va tenir resposta en els primers dies ni tan sols en el tema sanitari. L'absència de la Unió va ser espectacular.

Van der Leyden, Presidenta de la Comissió UE

Ha passat més d'un mes abans la Presidenta de la Comissió Úrsula van der Leyden hagi anunciat el 23 de març que s'havia tancat la compra de material sanitari per als països de la Unió, i que en dues setmanes estaria a la disposició d'Espanya. El retard ha estat espectacular.

Cal dir, per a més inri que l'ajuda exterior per a Itàlia i Espanya ha procedit de països aliens a la pròpia comunitat europea com és el cas de la Xina i uns altres.

Aquesta realitat en el pla purament sanitari és encara major si analitzem la resposta de la UE a la perspectiva econòmica que els estats membres han d'afrontar tant ara com especialment quan es pugui sortir de la crisi sanitària i s'hagin d'afrontar els seus efectes en l'economia. No hi ha dubte que els estats membres hauran d'efectuar importants esforços per tal d’afrontar en les millors condicions la situació posterior a la crisi sanitària que requeriran importantíssims recursos econòmics fonamentalment públics.

Com es prepara davant això la Unió Europea?

Fins el moment, encara que amb un cert retard, Europa ha efectuat dues accions defensives importants a la vista de la crisi sanitària i les seves conseqüències. La primera el 19 de març el BCE va acordar de manera urgent llançar un programa de 750.000 milions d'euros de compra de bons i el seu objectiu evitar la pressió i l'increment d'interessos en el deute sobirà dels països més vulnerables com Itàlia o Espanya. En segon lloc l'ECOFIN, els ministres d'Economia i Finances van donar llum verda a la “clàusula de salvaguarda” davant el “xoc econòmic sever” que es pot donar en l'economia europea a conseqüència de la pandèmia, i que permet als països incomplir els objectius de dèficit i deute de manera temporal. Aquestes són fonamental i bàsicament les actuacions adoptades a la UE.

Aquestes actuacions necessàries per a defensar-se de la pandèmia no són suficients per a sortir d'aquest “xoc econòmic sever”. La crisi que provocarà el coronavirus ha de comportar un esforç econòmic extraordinari per part de la Unió Europea, que es plantegi de manera conjunta i solidària com fer front a la situació per a sortir d'ella el més ràpidament i en les millors condicions possibles. Podem dir que aquesta vegada la Unió Europea es juga de manera definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. La Unió precisa d'instruments concrets i d'un projecte de futur comú que afirmi la seva voluntat de sortida conjunta d'una crisi creada per un element “exogen” del qual ningú és responsable. Si davant una situació com aquesta la UE no fa un esforç comú i solidari quan el farà?

Pedro Sánchez demana un pla Marshall

Com diu el manifest de 400 economistes europeus, entre ells Pikkety “Cap estat membre hauria d'haver d'acollir-se a un pla de rescat o memoràndum per a accedir a finançament d'emergència de la UE. Estem davant d’una crisi europea que requereix una solució europea”. Ells reivindiquen eurobons com a instrument de demostració de solidaritat i d'acció conjunta.

En la mateixa línia està la carta dels 8 primers ministres, entre ells Pedro Sánchez, al President del Consell Europeu, “Hem de treballar en un instrument de deute comú” “reconèixer la gravetat de la situació i de mesures ambicioses per a apuntalar les nostres economies”. I finalitzen plantejant que si Europa vol estar a l'altura de les aspiracions per les quals es creà ha d'actuar ara.

Així mateix el President del Govern d'Espanya va plantejar la necessitat d'un pla europeu, com el Marshall, entorn dels eurobons, els avals del BEI (Banc Europeu d'Inversions, una reassegurança de les prestacions d'atur entre altres. Aquestes propostes van ser ben rebudes per la mateixa Presidenta de la Comissió Van der Leyden que va lloar la proposta de Sánchez i va avalar la idea dels “eurobons”.

Malgrat això l'acord va ser impossible en un Consell Europeu que es va mostrar dividit de nou entre nord i sud i es va limitar a convocar-se a una nova reunió dins de quinze dies. Un fracàs absolut amb un desistiment de responsabilitat increïble.

Però el que ningú hauria de deixar de tenir en compte és que la Unió Europea es juga d'una forma definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. Com ha sentenciat encertadament Unai Sordo, secretari general de CCOO: “Si la UE no és capaç de donar una resposta concertada es deslegitimarà, socialment, de manera irreversible”. Aquesta vegada la UE està a la UCI jugant-se el seu futur.

Unai Sordo Sec. Gral. CCOO

LA PANDÈMIA ESQUERDA EL SISTEMA GLOBAL

Places i carrers buits

Nuevatribuna | 18 de marzo de 2020
El Coronavirus ha posat en qüestió tot el sistema econòmic i sanitari global. Un virus ha aconseguit posar potes enlaire la globalització econòmica sembrant la por, per no dir el pànic, en les diverses economies i en els poders polítics dels diversos estats. Ha estat un veritable “efecte papallona”.

El sistema econòmic de la globalització i de l'especulació financera que semblava una fortalesa imbatible ha tremolat davant un virus aliè a tot el conglomerat econòmic mundial.

Cal pensar que res serà igual després d'aquesta crisi sanitària que sens dubte provocarà canvis que no podem imaginar i sense que sapiguem en aquests moments en quin sentit ho farà. Però el que és cert és que aquest episodi comportarà la necessitat d'una profunda reflexió sobre el conjunt del sistema global i les relacions de producció, consum i de les relacions polítiques, socials i fins i tot personals.

La pandèmia ha demostrat la vulnerabilitat i fragilitat de la globalització mundial i la falta d'una governança mundial que pugui fer front a emergències globals.

En efecte, el virus ha demostrat lo vulnerable i fràgil que és la en teoria poderosa i incontrolable economia global que ha fet fallida com un vidre trencat. No hi ha dubte que una de les conseqüències serà els canvis referents als equilibris entre les diverses potències mundials amb algunes d’elles reforçades i d’altres afeblides després de la pandèmia i com a resultat de les seves respostes a ella.

És molt possible que economies com la Xina surtin reforçades de l'envit, malgrat ser la primera a patir la crisi, i que unes altres com l'europea surtin malparades davant la seva falta de resposta comuna. Així mateix economies ultraliberals com la de Gran Bretanya o l'estatunidenca poden sofrir convulsions internes segons com derivi la pandèmia en estructures sanitàries afeblides o davant polítiques estèrils.

La ciutadania ha vist les seves vides canviades d'arrel a partir dels confinaments derivats de l'epidèmia. El consum i la vida social han canviat i sens dubte això tindrà conseqüències sobre la seva visió de la importància de les coses. Després d'un període prolongat de confinament la seva visió de la vida no hi ha dubte que sofrirà canvis.

Ja hi ha  certeses que no es podran obviar. Davant una situació de perill s'ha vist la importància transcendent de la funció de l'Estat i especialment de lo públic, començant per la sanitat pública però també del conjunt dels serveis públics. Sens dubte la importància de reforçar lo públic ha d'obrir-se pas en la mentalitat de la ciutadania. Això pot comportar la crisi del pensament neoliberal. Com han recordat molts mitjans de comunicació davant la crisi sanitària i econòmica “els neoliberals s'han convertit al keynesianisme” demanant la intervenció de l'estat amb tota la seva potència. Aquesta seria una bona conclusió.

Emergències laborals

També surt reforçat lo col·lectiu precisament en moments de confinament. La solidaritat de la ciutadania amb els serveis públics. La importància i el paper dels agents socials, especialment dels sindicats, fent propostes econòmiques i socials viables, donant suport al govern i donant servei i assessorament als ciutadans afectats.

I es fa evident la necessitat d'una governança global que en aquest cas s'ha notat a faltar, demostrant la feblesa de l'actual globalització sense normes ni govern. L'OMS ha estat un referent malgrat la seva feblesa efectiva. Es precisa una solidaritat internacional que s'ha fet més necessària que mai. Quan hi ha un problema global es troba a faltar la solidaritat global, però aquesta es fa més necessària que mai en el dia a dia dels problemes quotidians a moltes parts del món on la solidaritat ha desaparegut. I és que davant la globalització de l'economia es fa necessari un govern global.

No hi ha dubte que políticament hi haurà guanyadors i perdedors. Entre els primers els que hagin demostrat una major tendència a la col·laboració, l'exemple de la Xina amb Itàlia o Espanya és evident. Entre els segons els insolidaris o els que no han estat al nivell que se'ls presumia com és el cas de la UE, falta de capacitat de reacció i falta de suport i ajuda entre els seus socis, els Estats han guanyat la partida a la Unió Europea. Així mateix les polítiques ultraliberals de Trump o Johnson, els antagonistes de lo públic.

La pandèmia actual que no deixa de ser un fet casual i que possiblement serà controlable a mitjà o llarg termini ens hauria de prevenir respecte a fenòmens més globals i que estan molt pròxims. Si veiem els sacrificis i esforços que s'estan emprant per a frenar el coronavirus, que és una infecció puntual i concreta, imaginem el que pot significar un fenomen més global, durador i difícil de controlar com pot ser l'escalfament global i la crisi ecològica que està per arribar.

Aquesta pandèmia no és res en comparació amb aquest fenomen que ens aguaita i el qual sembla que no volem veure i  al qual sens dubte serà més difícil fer front si deixem passar el temps abans que sigui una realitat.

El confinament ens hauria de fer reflexionar a tots sobre  allò que és important i  el que és accessori i això hauria de tenir conseqüències directes en el canvi de les polítiques a nivell global i concret, així com en els canvis precisos en els sistemes de producció, de consum i de societat que necessitem.

Unitat de la societat

LA SANITAT PUBLICA COMPLEIX

Fernando Simón la veu de la salut pública

Nuevatribuna | 11 de marzo de 2020

És en les situacions difícils quan es comprova la utilitat de les coses. Això és ara clarament comprovable quan veiem que davant l'epidèmia del coronavirus és la sanitat pública el pilar que respon a les necessitats dels ciutadans. En aquestes situacions no valen de res les mútues privades sanitàries ni res per l'estil i que ens venen cada dia. 

Quan sanitàriament les coses es posen malament la solució sempre està en acudir a la sanitat pública. Ni les epidèmies ni les malalties greus tenen alternativa en les opcions privades, l'existència d'un bon servei de sanitat pública sempre és la solució.

Això ens hauria de fer reflexionar quan des de totes les dretes polítiques sense distincions es clama sempre per la reducció dels serveis públics, també els sanitaris. I quan els poders econòmics ofereixen múltiples ofertes sanitàries privades que de res serveixen davant situacions d'emergència individual o col·lectiva. Ara és el moment de recriminar als polítics de la dreta si no varen ser un error les rebaixes d'impostos que van dur a terme i que van comportar fortes retallades en els serveis públics, també en la sanitat. 

Ara que Madrid és un dels epicentres del coronavirus hauríem d'exigir responsabilitats als polítics del PP que van reduir de manera dràstica els serveis de la sanitat pública que fan que avui estigui desbordada davant l'epidèmia. En la Comunitat de Madrid les retallades efectuades des del 2010 han comportat que avui la sanitat pública amb 3.300 sanitaris menys hagi de fer front a una població que ha crescut  mig milió d'habitants.

També és hora d'exigir responsabilitats a aquells que per a retallar van restringir l'accés a serveis sanitaris a persones immigrants sense papers amb els riscos sanitaris que comportava. Restricció que per sort va ser eliminada amb l'arribada del PSOE al govern.

Les baixades d'impostos tenen repercussions i això ara pot es comprovar. Els impostos serveixen per a tenir serveis públics de qualitat i d'accés general per a tots els ciutadans. I això es fa evident en casos greus com l'actual. La sanitat pública espanyola és, malgrat les retallades, una de les millors del món i hem d'estar orgullosos d'això i defensar-la amb ungles i dents.

Coronavirus i sanitat pública

En aquests moments molts es pregunten que podria passar als Estats Units si l'epidèmia es generalitzés. És un país poderós amb un fort desenvolupament en coneixement sanitari però sense l'existència d'una sanitat pública on l'atenció sanitària ha de pagar-se i on hi ha milions de persones, les més fràgils, sense dret a cap cobertura sanitària. Les conseqüències són difícilment imaginables.

L'epidèmia ha demostrat que únicament és combatible amb sistemes sanitaris públics potents, des de la Xina a Europa. És per això que la situació es fa més difícil de controlar en països poc desenvolupats amb sistemes sanitaris febles i mancats de les més mínimes estructures. És per això que molts països africans o d'altres continents són assolats de manera permanent per contínues epidèmies, algunes permanents com la malària o el dengue o altres ocasionals com ha estat la de l’ebola que després de molts anys s'ha aconseguit eliminar en països com el Congo.

La globalització, la relació cada cop més estreta entre tots els països del globus, precisa cada vegada més d'una governança global que permeti a tots accedir a unes condicions mínimes de vida. L'epidèmia del coronavirus ens ha demostrat com la contenció i la informació facilitada per la Xina a través de l'OMS i les normes plantejades per aquesta han ajudat de manera positiva a la lluita contra aquesta epidèmia actual. Això comporta que es reformulin i potenciïn elements de governança global i s'evitin intents, que també s'han donat, d'aconseguir avantatges competitius en terrenys econòmics.

També en el cas de la UE s'ha de reflexionar sobre les febleses demostrades i la manca d'una forta actuació i resposta coordinada i solidària en tots els camps.

Així mateix en els països què per sort estem dotats amb serveis públics de qualitat com el sanitari la ciutadania ha de reflexionar sobre la importància d'aquests i la sort de posseir-los i que això es contradiu amb les polítiques reaccionàries que plantegen que “el diner on està millor és a la butxaca del ciutadà”. En moments de crisi es constata la sort que en alguns països, gràcies als nostres esforços col·lectius i amb els impostos que hem pagat, puguem tenir solucions a necessitats col·lectives i la necessitat de mantenir i reforçar aquestes estructures i serveis públics. A la vegada serveix per a demostrar que l'egoisme de determinades polítiques que fomenten l'individualisme social és perjudicial socialment per a tots. Figureu-vos  quin servei tindríem si tots els diners que es gasten en mútues privades es dediquessin a la sanitat pública.

En el nostre cas podem veure que enfront de l'epidèmia de coronavirus la sanitat pública compleix i és l'única solució.

La sanitat pública es la solució

FISCALITAT I IGUALTAT

Per una Fiscalitat justa

nuevatribuna.es | 01 de marzo de 2020
La fiscalitat hauria de ser un instrument per a reduir la desigualtat social, tot partint del principi de que la fiscalitat no pot eliminar la desigualtat. La desigualtat ve determinada pel sistema de producció econòmica i per la situació que cadascú ocupa en el sistema productiu. Però no hi ha dubte que un sistema fiscal progressiu i redistributiu pot ajudar a una reducció de la desigualtat social.

La pròpia Constitució Espanyola així ho proclama malgrat no ha estat aplicat plenament. En el seu art.1 s’assenyala que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” i en el seu article 31.1 estableix que “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis de igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindran abast confiscatori”.

La realitat determina que els objectius constitucionals estan lluny d’estar aconseguits. El nostre sistema tributari està lluny de ser progressiu, només cal veure com està distorsionat pel pes dels impostos indirectes, el major pes de la recaptació sobre les rendes del treball en comparació amb les rendes del capital i els efectes derivats de  l’economia submergida i l’elusió i l’evasió fiscals entre d’altres.

Malgrat això la fiscalitat com a element redistributiu és la base del manteniment del denominat “estat del benestar” i els seus pilars bàsics: els sistemes públics educatius i sanitaris o les pensions públiques i els subsidis i prestacions socials de tot tipus.

La fiscalitat, els impostos són un dels principals camps d’enfrontament polític entre la dreta i les esquerres. L’esquerra tant política com social sempre ha defensat un  estat de benestar fort i sòlid que ajudi a pal·liar la desigualtat social la qual cosa precisa d’un sistema fiscal fort i progressiu com a mecanisme de redistribució de rendes que s’efectua mitjançant la inversió i la despesa pública.

No pot haver un estat del benestar fort si no hi ha una forta base tributària com a element bàsic per a fer una redistribució de rendes que permeti una reducció de la desigualtat a traves tant de serveis públics de qualitat com de prestacions adequades i suficients.

La dreta econòmica i política sempre ha defensat el contrari, un sistema fiscal dèbil poc progressiu impulsor dels impostos indirectes i sobre les rendes del treball que comporti més que un estat del benestar un “estat de beneficència” i eviti la redistribució i fomenti la desigualtat. Tot això sota la suposada defensa de la llibertat individual i la proclama de “que el millor lloc dels diners està a la butxaca dels ciutadans”. Aquesta falsa proclama amaga la seva aposta per la desigualtat i la insolidaritat ja que els més benestants sempre podran pagar-se les seves necessitats i els més pobres no tindran qui els aculli.

El fariseisme de la dreta política i econòmica no té límits màxim si tenim en compte que en els nostre país, com en molts d’altres del nostre entorn, les grans empreses viuen i nodreixen en gran mesura els seus beneficis dels diners que obtenen mitjançant les concessions públiques. Es a dir es beneficien dels diners de l’Estat alhora que no volen fer front als seu deures fiscals.

Per que serveixen els impostos 

El model d’estat que proclama la Constitució espanyola precisa que aquest s’ocupi de les necessitats dels més desprotegits. Cal dir que  actualment l’estructura fiscal està molt desequilibrada, i que els anys de govern de la dreta han fet que aportin més recursos fiscals els sectors socials que menys tenen i que és de pura justícia revertir la distribució de l’esforç dels contribuents, de forma que paguin més els que més tenen..

Cal assenyalar que Espanya té un sistema fiscal poc progressiu i alhora insuficient amb una contribució fiscal inferior a la mitjana dels països europeus. La pressió fiscal al 2018 va ser d’un 35,2% a Espanya mentre que a la zona euro era del 41,4%. I el menor ingrés fiscal es repercuteix quasi exactament en una menor despesa social en comparació amb els països del nostre entorn.

Com s’assenyala encertadament en el document presentat recentment per CCOO “Propuesta sindical para una profunda reforma tributaria” “La reforma fiscal debería reequilibrar la estructura del sistema tributario, haciéndolo más progresivo. La redistribución de la renta no solo se produce al decidir el destino de los gastos sino a partir del propio diseño de los impuestos, de la distribución de esfuerzos entre los contribuyentes.”

Es un fet objectiu que la crisi econòmica ha comportat un fort increment de la desigualtat en la societat espanyola. Les persones treballadores i els sectors més desfavorits de la societat han estat els que han suportat el pes de la mesures d’austeritat imposades pels governs del PP en benefici de la dreta econòmica. Ara amb el nou Govern caldria revertir aquesta situació amb mesures econòmiques, laborals i socials però també fiscals que ajudin a reduir la desigualtat profunda instal·lada en la societat espanyola.

La política fiscal proposada pel govern és com exposa l’informe de CCOO molt tímida i insuficient per a fer front a la crisi d’igualtat que es va veure incrementada per les polítiques imposades per la dreta durant la crisi econòmica. Tal com planteja el sindicat els objectius fiscals haurien de ser entre d’altres: a) comptar amb els recursos suficients per el desenvolupament social i econòmic amb majors graus d’igualtat; i b) potenciar uns serveis públics que puguin respondre a les necessitats de la sanitat, educació, atenció a la dependència i a la protecció dels col·lectius més vulnerables.

Una forta política fiscal progressiva i redistributiva  no eliminarà les desigualtats derivades del propi sistema econòmic existent, però sens dubta pot ser un element fonamental per a reduir i apaivagar els actuals nivells de desigualtats. Els impostos i la política fiscal han de convertir-se en un instrument que potencií la igualtat.

Una proposta per avançar

EL MWC I LA LLUITA PER L'HEGEMONIA TECNOLOGICA

Trump i Xina la lluita per l'Hegemonia

nuevatribuna.es | 17 de febrero de 2020


L'epidèmia de coronavirus a la Xina ha estat la causa adduïda per a la cancel·lació de la fira de la tecnologia mundial del MWC a Barcelona. Això a pesar que tant la Xina com l'OMS i les autoritats espanyoles han manifestat que no hi havia perill que el virus afectés el certamen barceloní. Però la por ha prevalgut.

Hi havia raó per al pànic escènic? Sembla ser que no. Cal dir que l'epidèmia causa major temor a Occident que a la mateixa Xina. Són tot raons sanitàries preventives o hi ha altres raons?.

La Xina durant centenars d'anys ha estat “el gegant adormit”. La seva història ha estat dominada per l'imperi de les autocràcies i els poders estrangers. Fa trenta anys ningú veia a la Xina com un competidor de l'hegemonia americana, però tot ha canviat en les últimes dècades.

La història de la Xina ha estat definida pel que alguns pensadors marxistes han qualificat de manera de producció asiàtic. la Xina no ha viscut mai èpoques de democràcia econòmica, política o social. Encara avui en el capitalisme estatal xinès, controlat pel Partit Comunista, està absent de l'existència de llibertats polítiques i en la producció hi ha una falta clara de llibertats sindicals que li permeten mantenir una mà d'obra més productiva i barata que la que gaudim en occident. Cal dir que això no és privatiu de la Xina sinó de molts dels països que s'han transformat en les fàbriques de les empreses occidentals que no fan cap fàstic a la falta de llibertats si això els permet les deslocalitzacions industrials i una major plusvàlua als seus productes.

No obstant això és evident que sota la direcció del partit comunista i mantenint la disciplina i acceptació obligada a les seves directrius, les empreses i l'economia xinesa ha fet un gran salt endavant en els últims temps. La Xina ha utilitzat ser la fàbrica del món per a fer una important acumulació i dedicar un esforç importantíssim a liderar el camp tecnològic fins al punt de convertir-se en una potència econòmica que pot competir amb els Estats Units i avançar-los en el desenvolupament tecnològic com ha demostrat en el del “5G”. En aquest camp la potència asiàtica porta una davantera d'anys a les indústries americanes.

D'altra banda la Xina prefereix portar una política de relacions econòmiques amb el món des d'una òptica de moderació no agressiva que el converteix en molts camps i en molts països com a alternativa al que ha estat la tradicional hegemonia econòmica americana.

No és d'estranyar que Trump hagi convertit a la Xina i a les seves empreses en l'objectiu de les seves polítiques. L'agressiva guerra comercial i l'abandó de tractats internacionals americans té com a principal encara que no únic adversari a la Xina. Només cal veure el seu atac directe a Huawei i la persecució dels seus directius sota l'excusa que estan al servei dels interessos polítics del poder xinès. Com si els EUA no hagués utilitzat la tecnologia de les seves empreses per a espiar fins i tot als seus aliats.

HUAWEI l'enemic de Trump

Trump no està disposat a perdre la seva hegemonia tecnològica i per això està perplex davant el fet que el seu competidor ofereixi ja una tecnologia com és el “5G” que les empreses americanes estan lluny d'aconseguir. A Espanya la companyia Telefònica ja s'ha decantat per la utilització de l'oferta d'Huawei i una gran part dels països europeus estan disposats a acceptar la tecnologia xinesa amb algunes condicions. 

És evident que els Estats Units i les seves empreses són els més interessats a intentar que el coronavirus tingui les majors conseqüències econòmiques possibles per a l'economia xinesa de manera que empitjori les seves capacitats competitives. I per a això no hi ha res millor que expandir la por a tot lo xinès.

Cal destacar que al contrari que en altres ocasions el govern xinès ha descartat l'obscurantisme informatiu, així ho reconeix l'OMS i molts occidentals residents a la Xina on diuen que el temor d'una població acostumada a la disciplina és menor que el que hi ha a occident.

Així mateix la Xina està donant compte d'una capacitat de mobilització tant de recursos humans com tècnics impressionants, en part derivats del seu propi sistema jeràrquic i cultural. Les mesures establertes són impressionants i difícils d'entendre fora de la Xina.

La construcció hospitalària en poques setmanes. L'enviament de 100.000 metges a la zona. La comunicació de tres comunicacions  diaris als mòbils de la població sobre la situació. El fet extraordinari d'una plataforma digital perquè 280 milions d'estudiants en tot el país segueixin els seus estudis on-line per a evitar les aglomeracions en escoles i universitats. Totes són xifres extraordinàries pròpies d'un país de proporcions immenses, pròpies d'un “gegant que ja ha despertat”.

Occident especialment els EUA tenen un cert temor al creixement xinès. És evident que a la dictadura de partit únic existent a la Xina hi ha grans mancances democràtiques, però tampoc pot ocultar-se el desenvolupament que de manera desigual, i això és un dels majors defectes, ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans xinesos.

MWC. Virus o guerra tecnològica

El MWC ha estat el fòrum mundial i l'aparador dels avanços tecnològics, però també ha de ressenyar-se que en els últims anys s'havia convertit en el major fòrum de projecció en occident del desenvolupament tecnològic xinès. És per això que no és d'estranyar que el coronavirus hagi estat una bona excusa per a suspendre-ho i possiblement per a evitar la seva repetició en el futur. Perquè com analitzen molts experts les grans empreses tecnològiques occidentals ja no tenen tant interès en un fòrum múltiple com el MWC on es comparen i es veu qui avantatja a qui. Prefereixen celebrar cadascuna els seus propis salons on presentar les seves novetats.

L'any vinent veurem si tot ha estat culpa del coronavirus o ha estat una bona excusa per a limitar la supremacia expansionista de la tecnologia xinesa.