EUROPA A LA UCI

Europa se la juga

Nuevatribuna | 27 de marzo de 2020


Una altra vegada Europa es troba enfront del mirall enfrontant-se a què vol ser, si únicament un espai comercial, un gran mercat europeu, o alguna cosa més: un espai soci-polític i econòmic unit, cooperatiu i solidari.

Per segon cop ha de respondre a aquesta pregunta que es fa a sí mateixa i que els seus ciutadans valoraran. La primera vegada, durant la crisi econòmica, la seva resposta va ser fallida i antisocial. La unió es va refugiar en una política d'austeritat costi el que costi que va sumir a països sencers, especialment els del sud d'Europa en una profunda crisi social que es va solucionar amb l'increment de la desigualtat social i la retallada de serveis públics i de drets laborals i socials. L'exemple més extrem va ser el càstig infringit a Grècia a la qual es va sotmetre a un “diktat” sense el més mínim respecte a les conductes democràtiques, sotmetent-la a la dictadura de la “troica”.

El resultat d'aquesta actuació es va comprovar en l'auge dels nacionalismes, de les opcions ultranacionalistes i antieuropees. Europa va perdre la seva imatge d'espai de progrés i defensa de les llibertats i va aparèixer amb la cara fosca de les imposicions i les retallades als països i a la ciutadania més feble. El resultat només pot considerar-se com el major fracàs de la idea d'una Unió Europea social al servei dels seus ciutadans.

Ara la Unió Europea s'enfronta de nou a ella mateixa i al seu futur. I aquesta vegada no pot fallar. Aquesta vegada s'enfronta al repte d'una pandèmia que cap estat ha provocat. Ningú en el sí de la UE és responsable d'aquesta crisi. Una crisi sanitària que tindrà importants repercussions econòmiques futures. Europa es juga el seu futur post-pandèmia. I de moment les impressions no poden ser pitjors.

Els estats europeus han demostrat des de l'inici de la crisi una falta d'unitat i de solidaritat pràcticament total. Al primer país afectat se’l va deixar a l'atzar de les seves possibilitats. Fins i tot alguns països es van negar a cedir productes sanitaris reservant-los per a ells mateixos. La unió no va tenir resposta en els primers dies ni tan sols en el tema sanitari. L'absència de la Unió va ser espectacular.

Van der Leyden, Presidenta de la Comissió UE

Ha passat més d'un mes abans la Presidenta de la Comissió Úrsula van der Leyden hagi anunciat el 23 de març que s'havia tancat la compra de material sanitari per als països de la Unió, i que en dues setmanes estaria a la disposició d'Espanya. El retard ha estat espectacular.

Cal dir, per a més inri que l'ajuda exterior per a Itàlia i Espanya ha procedit de països aliens a la pròpia comunitat europea com és el cas de la Xina i uns altres.

Aquesta realitat en el pla purament sanitari és encara major si analitzem la resposta de la UE a la perspectiva econòmica que els estats membres han d'afrontar tant ara com especialment quan es pugui sortir de la crisi sanitària i s'hagin d'afrontar els seus efectes en l'economia. No hi ha dubte que els estats membres hauran d'efectuar importants esforços per tal d’afrontar en les millors condicions la situació posterior a la crisi sanitària que requeriran importantíssims recursos econòmics fonamentalment públics.

Com es prepara davant això la Unió Europea?

Fins el moment, encara que amb un cert retard, Europa ha efectuat dues accions defensives importants a la vista de la crisi sanitària i les seves conseqüències. La primera el 19 de març el BCE va acordar de manera urgent llançar un programa de 750.000 milions d'euros de compra de bons i el seu objectiu evitar la pressió i l'increment d'interessos en el deute sobirà dels països més vulnerables com Itàlia o Espanya. En segon lloc l'ECOFIN, els ministres d'Economia i Finances van donar llum verda a la “clàusula de salvaguarda” davant el “xoc econòmic sever” que es pot donar en l'economia europea a conseqüència de la pandèmia, i que permet als països incomplir els objectius de dèficit i deute de manera temporal. Aquestes són fonamental i bàsicament les actuacions adoptades a la UE.

Aquestes actuacions necessàries per a defensar-se de la pandèmia no són suficients per a sortir d'aquest “xoc econòmic sever”. La crisi que provocarà el coronavirus ha de comportar un esforç econòmic extraordinari per part de la Unió Europea, que es plantegi de manera conjunta i solidària com fer front a la situació per a sortir d'ella el més ràpidament i en les millors condicions possibles. Podem dir que aquesta vegada la Unió Europea es juga de manera definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. La Unió precisa d'instruments concrets i d'un projecte de futur comú que afirmi la seva voluntat de sortida conjunta d'una crisi creada per un element “exogen” del qual ningú és responsable. Si davant una situació com aquesta la UE no fa un esforç comú i solidari quan el farà?

Pedro Sánchez demana un pla Marshall

Com diu el manifest de 400 economistes europeus, entre ells Pikkety “Cap estat membre hauria d'haver d'acollir-se a un pla de rescat o memoràndum per a accedir a finançament d'emergència de la UE. Estem davant d’una crisi europea que requereix una solució europea”. Ells reivindiquen eurobons com a instrument de demostració de solidaritat i d'acció conjunta.

En la mateixa línia està la carta dels 8 primers ministres, entre ells Pedro Sánchez, al President del Consell Europeu, “Hem de treballar en un instrument de deute comú” “reconèixer la gravetat de la situació i de mesures ambicioses per a apuntalar les nostres economies”. I finalitzen plantejant que si Europa vol estar a l'altura de les aspiracions per les quals es creà ha d'actuar ara.

Així mateix el President del Govern d'Espanya va plantejar la necessitat d'un pla europeu, com el Marshall, entorn dels eurobons, els avals del BEI (Banc Europeu d'Inversions, una reassegurança de les prestacions d'atur entre altres. Aquestes propostes van ser ben rebudes per la mateixa Presidenta de la Comissió Van der Leyden que va lloar la proposta de Sánchez i va avalar la idea dels “eurobons”.

Malgrat això l'acord va ser impossible en un Consell Europeu que es va mostrar dividit de nou entre nord i sud i es va limitar a convocar-se a una nova reunió dins de quinze dies. Un fracàs absolut amb un desistiment de responsabilitat increïble.

Però el que ningú hauria de deixar de tenir en compte és que la Unió Europea es juga d'una forma definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. Com ha sentenciat encertadament Unai Sordo, secretari general de CCOO: “Si la UE no és capaç de donar una resposta concertada es deslegitimarà, socialment, de manera irreversible”. Aquesta vegada la UE està a la UCI jugant-se el seu futur.

Unai Sordo Sec. Gral. CCOO

LA PANDÈMIA ESQUERDA EL SISTEMA GLOBAL

Places i carrers buits

Nuevatribuna | 18 de marzo de 2020
El Coronavirus ha posat en qüestió tot el sistema econòmic i sanitari global. Un virus ha aconseguit posar potes enlaire la globalització econòmica sembrant la por, per no dir el pànic, en les diverses economies i en els poders polítics dels diversos estats. Ha estat un veritable “efecte papallona”.

El sistema econòmic de la globalització i de l'especulació financera que semblava una fortalesa imbatible ha tremolat davant un virus aliè a tot el conglomerat econòmic mundial.

Cal pensar que res serà igual després d'aquesta crisi sanitària que sens dubte provocarà canvis que no podem imaginar i sense que sapiguem en aquests moments en quin sentit ho farà. Però el que és cert és que aquest episodi comportarà la necessitat d'una profunda reflexió sobre el conjunt del sistema global i les relacions de producció, consum i de les relacions polítiques, socials i fins i tot personals.

La pandèmia ha demostrat la vulnerabilitat i fragilitat de la globalització mundial i la falta d'una governança mundial que pugui fer front a emergències globals.

En efecte, el virus ha demostrat lo vulnerable i fràgil que és la en teoria poderosa i incontrolable economia global que ha fet fallida com un vidre trencat. No hi ha dubte que una de les conseqüències serà els canvis referents als equilibris entre les diverses potències mundials amb algunes d’elles reforçades i d’altres afeblides després de la pandèmia i com a resultat de les seves respostes a ella.

És molt possible que economies com la Xina surtin reforçades de l'envit, malgrat ser la primera a patir la crisi, i que unes altres com l'europea surtin malparades davant la seva falta de resposta comuna. Així mateix economies ultraliberals com la de Gran Bretanya o l'estatunidenca poden sofrir convulsions internes segons com derivi la pandèmia en estructures sanitàries afeblides o davant polítiques estèrils.

La ciutadania ha vist les seves vides canviades d'arrel a partir dels confinaments derivats de l'epidèmia. El consum i la vida social han canviat i sens dubte això tindrà conseqüències sobre la seva visió de la importància de les coses. Després d'un període prolongat de confinament la seva visió de la vida no hi ha dubte que sofrirà canvis.

Ja hi ha  certeses que no es podran obviar. Davant una situació de perill s'ha vist la importància transcendent de la funció de l'Estat i especialment de lo públic, començant per la sanitat pública però també del conjunt dels serveis públics. Sens dubte la importància de reforçar lo públic ha d'obrir-se pas en la mentalitat de la ciutadania. Això pot comportar la crisi del pensament neoliberal. Com han recordat molts mitjans de comunicació davant la crisi sanitària i econòmica “els neoliberals s'han convertit al keynesianisme” demanant la intervenció de l'estat amb tota la seva potència. Aquesta seria una bona conclusió.

Emergències laborals

També surt reforçat lo col·lectiu precisament en moments de confinament. La solidaritat de la ciutadania amb els serveis públics. La importància i el paper dels agents socials, especialment dels sindicats, fent propostes econòmiques i socials viables, donant suport al govern i donant servei i assessorament als ciutadans afectats.

I es fa evident la necessitat d'una governança global que en aquest cas s'ha notat a faltar, demostrant la feblesa de l'actual globalització sense normes ni govern. L'OMS ha estat un referent malgrat la seva feblesa efectiva. Es precisa una solidaritat internacional que s'ha fet més necessària que mai. Quan hi ha un problema global es troba a faltar la solidaritat global, però aquesta es fa més necessària que mai en el dia a dia dels problemes quotidians a moltes parts del món on la solidaritat ha desaparegut. I és que davant la globalització de l'economia es fa necessari un govern global.

No hi ha dubte que políticament hi haurà guanyadors i perdedors. Entre els primers els que hagin demostrat una major tendència a la col·laboració, l'exemple de la Xina amb Itàlia o Espanya és evident. Entre els segons els insolidaris o els que no han estat al nivell que se'ls presumia com és el cas de la UE, falta de capacitat de reacció i falta de suport i ajuda entre els seus socis, els Estats han guanyat la partida a la Unió Europea. Així mateix les polítiques ultraliberals de Trump o Johnson, els antagonistes de lo públic.

La pandèmia actual que no deixa de ser un fet casual i que possiblement serà controlable a mitjà o llarg termini ens hauria de prevenir respecte a fenòmens més globals i que estan molt pròxims. Si veiem els sacrificis i esforços que s'estan emprant per a frenar el coronavirus, que és una infecció puntual i concreta, imaginem el que pot significar un fenomen més global, durador i difícil de controlar com pot ser l'escalfament global i la crisi ecològica que està per arribar.

Aquesta pandèmia no és res en comparació amb aquest fenomen que ens aguaita i el qual sembla que no volem veure i  al qual sens dubte serà més difícil fer front si deixem passar el temps abans que sigui una realitat.

El confinament ens hauria de fer reflexionar a tots sobre  allò que és important i  el que és accessori i això hauria de tenir conseqüències directes en el canvi de les polítiques a nivell global i concret, així com en els canvis precisos en els sistemes de producció, de consum i de societat que necessitem.

Unitat de la societat

LA SANITAT PUBLICA COMPLEIX

Fernando Simón la veu de la salut pública

Nuevatribuna | 11 de marzo de 2020

És en les situacions difícils quan es comprova la utilitat de les coses. Això és ara clarament comprovable quan veiem que davant l'epidèmia del coronavirus és la sanitat pública el pilar que respon a les necessitats dels ciutadans. En aquestes situacions no valen de res les mútues privades sanitàries ni res per l'estil i que ens venen cada dia. 

Quan sanitàriament les coses es posen malament la solució sempre està en acudir a la sanitat pública. Ni les epidèmies ni les malalties greus tenen alternativa en les opcions privades, l'existència d'un bon servei de sanitat pública sempre és la solució.

Això ens hauria de fer reflexionar quan des de totes les dretes polítiques sense distincions es clama sempre per la reducció dels serveis públics, també els sanitaris. I quan els poders econòmics ofereixen múltiples ofertes sanitàries privades que de res serveixen davant situacions d'emergència individual o col·lectiva. Ara és el moment de recriminar als polítics de la dreta si no varen ser un error les rebaixes d'impostos que van dur a terme i que van comportar fortes retallades en els serveis públics, també en la sanitat. 

Ara que Madrid és un dels epicentres del coronavirus hauríem d'exigir responsabilitats als polítics del PP que van reduir de manera dràstica els serveis de la sanitat pública que fan que avui estigui desbordada davant l'epidèmia. En la Comunitat de Madrid les retallades efectuades des del 2010 han comportat que avui la sanitat pública amb 3.300 sanitaris menys hagi de fer front a una població que ha crescut  mig milió d'habitants.

També és hora d'exigir responsabilitats a aquells que per a retallar van restringir l'accés a serveis sanitaris a persones immigrants sense papers amb els riscos sanitaris que comportava. Restricció que per sort va ser eliminada amb l'arribada del PSOE al govern.

Les baixades d'impostos tenen repercussions i això ara pot es comprovar. Els impostos serveixen per a tenir serveis públics de qualitat i d'accés general per a tots els ciutadans. I això es fa evident en casos greus com l'actual. La sanitat pública espanyola és, malgrat les retallades, una de les millors del món i hem d'estar orgullosos d'això i defensar-la amb ungles i dents.

Coronavirus i sanitat pública

En aquests moments molts es pregunten que podria passar als Estats Units si l'epidèmia es generalitzés. És un país poderós amb un fort desenvolupament en coneixement sanitari però sense l'existència d'una sanitat pública on l'atenció sanitària ha de pagar-se i on hi ha milions de persones, les més fràgils, sense dret a cap cobertura sanitària. Les conseqüències són difícilment imaginables.

L'epidèmia ha demostrat que únicament és combatible amb sistemes sanitaris públics potents, des de la Xina a Europa. És per això que la situació es fa més difícil de controlar en països poc desenvolupats amb sistemes sanitaris febles i mancats de les més mínimes estructures. És per això que molts països africans o d'altres continents són assolats de manera permanent per contínues epidèmies, algunes permanents com la malària o el dengue o altres ocasionals com ha estat la de l’ebola que després de molts anys s'ha aconseguit eliminar en països com el Congo.

La globalització, la relació cada cop més estreta entre tots els països del globus, precisa cada vegada més d'una governança global que permeti a tots accedir a unes condicions mínimes de vida. L'epidèmia del coronavirus ens ha demostrat com la contenció i la informació facilitada per la Xina a través de l'OMS i les normes plantejades per aquesta han ajudat de manera positiva a la lluita contra aquesta epidèmia actual. Això comporta que es reformulin i potenciïn elements de governança global i s'evitin intents, que també s'han donat, d'aconseguir avantatges competitius en terrenys econòmics.

També en el cas de la UE s'ha de reflexionar sobre les febleses demostrades i la manca d'una forta actuació i resposta coordinada i solidària en tots els camps.

Així mateix en els països què per sort estem dotats amb serveis públics de qualitat com el sanitari la ciutadania ha de reflexionar sobre la importància d'aquests i la sort de posseir-los i que això es contradiu amb les polítiques reaccionàries que plantegen que “el diner on està millor és a la butxaca del ciutadà”. En moments de crisi es constata la sort que en alguns països, gràcies als nostres esforços col·lectius i amb els impostos que hem pagat, puguem tenir solucions a necessitats col·lectives i la necessitat de mantenir i reforçar aquestes estructures i serveis públics. A la vegada serveix per a demostrar que l'egoisme de determinades polítiques que fomenten l'individualisme social és perjudicial socialment per a tots. Figureu-vos  quin servei tindríem si tots els diners que es gasten en mútues privades es dediquessin a la sanitat pública.

En el nostre cas podem veure que enfront de l'epidèmia de coronavirus la sanitat pública compleix i és l'única solució.

La sanitat pública es la solució

FISCALITAT I IGUALTAT

Per una Fiscalitat justa

nuevatribuna.es | 01 de marzo de 2020
La fiscalitat hauria de ser un instrument per a reduir la desigualtat social, tot partint del principi de que la fiscalitat no pot eliminar la desigualtat. La desigualtat ve determinada pel sistema de producció econòmica i per la situació que cadascú ocupa en el sistema productiu. Però no hi ha dubte que un sistema fiscal progressiu i redistributiu pot ajudar a una reducció de la desigualtat social.

La pròpia Constitució Espanyola així ho proclama malgrat no ha estat aplicat plenament. En el seu art.1 s’assenyala que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” i en el seu article 31.1 estableix que “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis de igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindran abast confiscatori”.

La realitat determina que els objectius constitucionals estan lluny d’estar aconseguits. El nostre sistema tributari està lluny de ser progressiu, només cal veure com està distorsionat pel pes dels impostos indirectes, el major pes de la recaptació sobre les rendes del treball en comparació amb les rendes del capital i els efectes derivats de  l’economia submergida i l’elusió i l’evasió fiscals entre d’altres.

Malgrat això la fiscalitat com a element redistributiu és la base del manteniment del denominat “estat del benestar” i els seus pilars bàsics: els sistemes públics educatius i sanitaris o les pensions públiques i els subsidis i prestacions socials de tot tipus.

La fiscalitat, els impostos són un dels principals camps d’enfrontament polític entre la dreta i les esquerres. L’esquerra tant política com social sempre ha defensat un  estat de benestar fort i sòlid que ajudi a pal·liar la desigualtat social la qual cosa precisa d’un sistema fiscal fort i progressiu com a mecanisme de redistribució de rendes que s’efectua mitjançant la inversió i la despesa pública.

No pot haver un estat del benestar fort si no hi ha una forta base tributària com a element bàsic per a fer una redistribució de rendes que permeti una reducció de la desigualtat a traves tant de serveis públics de qualitat com de prestacions adequades i suficients.

La dreta econòmica i política sempre ha defensat el contrari, un sistema fiscal dèbil poc progressiu impulsor dels impostos indirectes i sobre les rendes del treball que comporti més que un estat del benestar un “estat de beneficència” i eviti la redistribució i fomenti la desigualtat. Tot això sota la suposada defensa de la llibertat individual i la proclama de “que el millor lloc dels diners està a la butxaca dels ciutadans”. Aquesta falsa proclama amaga la seva aposta per la desigualtat i la insolidaritat ja que els més benestants sempre podran pagar-se les seves necessitats i els més pobres no tindran qui els aculli.

El fariseisme de la dreta política i econòmica no té límits màxim si tenim en compte que en els nostre país, com en molts d’altres del nostre entorn, les grans empreses viuen i nodreixen en gran mesura els seus beneficis dels diners que obtenen mitjançant les concessions públiques. Es a dir es beneficien dels diners de l’Estat alhora que no volen fer front als seu deures fiscals.

Per que serveixen els impostos 

El model d’estat que proclama la Constitució espanyola precisa que aquest s’ocupi de les necessitats dels més desprotegits. Cal dir que  actualment l’estructura fiscal està molt desequilibrada, i que els anys de govern de la dreta han fet que aportin més recursos fiscals els sectors socials que menys tenen i que és de pura justícia revertir la distribució de l’esforç dels contribuents, de forma que paguin més els que més tenen..

Cal assenyalar que Espanya té un sistema fiscal poc progressiu i alhora insuficient amb una contribució fiscal inferior a la mitjana dels països europeus. La pressió fiscal al 2018 va ser d’un 35,2% a Espanya mentre que a la zona euro era del 41,4%. I el menor ingrés fiscal es repercuteix quasi exactament en una menor despesa social en comparació amb els països del nostre entorn.

Com s’assenyala encertadament en el document presentat recentment per CCOO “Propuesta sindical para una profunda reforma tributaria” “La reforma fiscal debería reequilibrar la estructura del sistema tributario, haciéndolo más progresivo. La redistribución de la renta no solo se produce al decidir el destino de los gastos sino a partir del propio diseño de los impuestos, de la distribución de esfuerzos entre los contribuyentes.”

Es un fet objectiu que la crisi econòmica ha comportat un fort increment de la desigualtat en la societat espanyola. Les persones treballadores i els sectors més desfavorits de la societat han estat els que han suportat el pes de la mesures d’austeritat imposades pels governs del PP en benefici de la dreta econòmica. Ara amb el nou Govern caldria revertir aquesta situació amb mesures econòmiques, laborals i socials però també fiscals que ajudin a reduir la desigualtat profunda instal·lada en la societat espanyola.

La política fiscal proposada pel govern és com exposa l’informe de CCOO molt tímida i insuficient per a fer front a la crisi d’igualtat que es va veure incrementada per les polítiques imposades per la dreta durant la crisi econòmica. Tal com planteja el sindicat els objectius fiscals haurien de ser entre d’altres: a) comptar amb els recursos suficients per el desenvolupament social i econòmic amb majors graus d’igualtat; i b) potenciar uns serveis públics que puguin respondre a les necessitats de la sanitat, educació, atenció a la dependència i a la protecció dels col·lectius més vulnerables.

Una forta política fiscal progressiva i redistributiva  no eliminarà les desigualtats derivades del propi sistema econòmic existent, però sens dubta pot ser un element fonamental per a reduir i apaivagar els actuals nivells de desigualtats. Els impostos i la política fiscal han de convertir-se en un instrument que potencií la igualtat.

Una proposta per avançar

EL MWC I LA LLUITA PER L'HEGEMONIA TECNOLOGICA

Trump i Xina la lluita per l'Hegemonia

nuevatribuna.es | 17 de febrero de 2020


L'epidèmia de coronavirus a la Xina ha estat la causa adduïda per a la cancel·lació de la fira de la tecnologia mundial del MWC a Barcelona. Això a pesar que tant la Xina com l'OMS i les autoritats espanyoles han manifestat que no hi havia perill que el virus afectés el certamen barceloní. Però la por ha prevalgut.

Hi havia raó per al pànic escènic? Sembla ser que no. Cal dir que l'epidèmia causa major temor a Occident que a la mateixa Xina. Són tot raons sanitàries preventives o hi ha altres raons?.

La Xina durant centenars d'anys ha estat “el gegant adormit”. La seva història ha estat dominada per l'imperi de les autocràcies i els poders estrangers. Fa trenta anys ningú veia a la Xina com un competidor de l'hegemonia americana, però tot ha canviat en les últimes dècades.

La història de la Xina ha estat definida pel que alguns pensadors marxistes han qualificat de manera de producció asiàtic. la Xina no ha viscut mai èpoques de democràcia econòmica, política o social. Encara avui en el capitalisme estatal xinès, controlat pel Partit Comunista, està absent de l'existència de llibertats polítiques i en la producció hi ha una falta clara de llibertats sindicals que li permeten mantenir una mà d'obra més productiva i barata que la que gaudim en occident. Cal dir que això no és privatiu de la Xina sinó de molts dels països que s'han transformat en les fàbriques de les empreses occidentals que no fan cap fàstic a la falta de llibertats si això els permet les deslocalitzacions industrials i una major plusvàlua als seus productes.

No obstant això és evident que sota la direcció del partit comunista i mantenint la disciplina i acceptació obligada a les seves directrius, les empreses i l'economia xinesa ha fet un gran salt endavant en els últims temps. La Xina ha utilitzat ser la fàbrica del món per a fer una important acumulació i dedicar un esforç importantíssim a liderar el camp tecnològic fins al punt de convertir-se en una potència econòmica que pot competir amb els Estats Units i avançar-los en el desenvolupament tecnològic com ha demostrat en el del “5G”. En aquest camp la potència asiàtica porta una davantera d'anys a les indústries americanes.

D'altra banda la Xina prefereix portar una política de relacions econòmiques amb el món des d'una òptica de moderació no agressiva que el converteix en molts camps i en molts països com a alternativa al que ha estat la tradicional hegemonia econòmica americana.

No és d'estranyar que Trump hagi convertit a la Xina i a les seves empreses en l'objectiu de les seves polítiques. L'agressiva guerra comercial i l'abandó de tractats internacionals americans té com a principal encara que no únic adversari a la Xina. Només cal veure el seu atac directe a Huawei i la persecució dels seus directius sota l'excusa que estan al servei dels interessos polítics del poder xinès. Com si els EUA no hagués utilitzat la tecnologia de les seves empreses per a espiar fins i tot als seus aliats.

HUAWEI l'enemic de Trump

Trump no està disposat a perdre la seva hegemonia tecnològica i per això està perplex davant el fet que el seu competidor ofereixi ja una tecnologia com és el “5G” que les empreses americanes estan lluny d'aconseguir. A Espanya la companyia Telefònica ja s'ha decantat per la utilització de l'oferta d'Huawei i una gran part dels països europeus estan disposats a acceptar la tecnologia xinesa amb algunes condicions. 

És evident que els Estats Units i les seves empreses són els més interessats a intentar que el coronavirus tingui les majors conseqüències econòmiques possibles per a l'economia xinesa de manera que empitjori les seves capacitats competitives. I per a això no hi ha res millor que expandir la por a tot lo xinès.

Cal destacar que al contrari que en altres ocasions el govern xinès ha descartat l'obscurantisme informatiu, així ho reconeix l'OMS i molts occidentals residents a la Xina on diuen que el temor d'una població acostumada a la disciplina és menor que el que hi ha a occident.

Així mateix la Xina està donant compte d'una capacitat de mobilització tant de recursos humans com tècnics impressionants, en part derivats del seu propi sistema jeràrquic i cultural. Les mesures establertes són impressionants i difícils d'entendre fora de la Xina.

La construcció hospitalària en poques setmanes. L'enviament de 100.000 metges a la zona. La comunicació de tres comunicacions  diaris als mòbils de la població sobre la situació. El fet extraordinari d'una plataforma digital perquè 280 milions d'estudiants en tot el país segueixin els seus estudis on-line per a evitar les aglomeracions en escoles i universitats. Totes són xifres extraordinàries pròpies d'un país de proporcions immenses, pròpies d'un “gegant que ja ha despertat”.

Occident especialment els EUA tenen un cert temor al creixement xinès. És evident que a la dictadura de partit únic existent a la Xina hi ha grans mancances democràtiques, però tampoc pot ocultar-se el desenvolupament que de manera desigual, i això és un dels majors defectes, ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans xinesos.

MWC. Virus o guerra tecnològica

El MWC ha estat el fòrum mundial i l'aparador dels avanços tecnològics, però també ha de ressenyar-se que en els últims anys s'havia convertit en el major fòrum de projecció en occident del desenvolupament tecnològic xinès. És per això que no és d'estranyar que el coronavirus hagi estat una bona excusa per a suspendre-ho i possiblement per a evitar la seva repetició en el futur. Perquè com analitzen molts experts les grans empreses tecnològiques occidentals ja no tenen tant interès en un fòrum múltiple com el MWC on es comparen i es veu qui avantatja a qui. Prefereixen celebrar cadascuna els seus propis salons on presentar les seves novetats.

L'any vinent veurem si tot ha estat culpa del coronavirus o ha estat una bona excusa per a limitar la supremacia expansionista de la tecnologia xinesa.

ENS CAL UN ESPAI ECOSOCIALISTA ROIG-VERD



Actualitzant els clàssics 

Original a:-@RevistaTreball.htm 22 gener 2020
Nuevatribuna | 27 de enero de 2020
En un moment en que conceptes com “canvi climàtic” o “transició ecològica justa” estan en primera línia dels debats paradoxalment està a punt de desaparèixer, per causes diverses, la primera i única opció política clarament ecosocialista que ha existit en el conjunt de l’estat: Iniciativa per Catalunya-Verds, membre del partit Verd europeu.

La ideologia ecosocialista ha estat conformada entorn a tres vector, els denominats fils roig-verd i violeta. Aquests fils componen la base del moviment ecosocialista, el fil roig que representa la seva voluntat de vincular-se amb el món del treball i del sindicalisme de classe, el fil verd de l’ecologisme polític i el fil violeta del feminisme i la igualtat de gènere.

En aquests temps de canvis i confusió que estem vivint  on sembla que es difuminen, sobren o no estan de moda els conceptes ideològics clars i els grans debats estratègics, on manquen les estratègies a llarg termini i dominen els tacticismes i els possibilismes,  i on els diversos populismes són norma, volem reivindicar la necessitat de l’existència d’un espai polític que es reivindiqui del ecosocialisme i defensi les banderes conjuntes dels fils roig i verd.

Pel que fa al fil violeta sembla que sortosament està adoptat de forma clara pel conjunt de les forces polítiques progressistes i per un moviment feminista que ha demostrat la seva gran potència i capacitat de mobilització. Però els fils roig i verd avui no són específicament reivindicats.

No dubtem que la necessitat de fer front al canvi climàtic i la lluita contra la contaminació està cada cop més present en l’agenda política i social, i que fins i tot ara el Govern de l’Estat dóna prioritat a un tema clarament ecosocialista com és aconseguir una “transició ecològica justa”, i podem dir que l’equip governamental responsable és d’un gran nivell de coneixement de la problemàtica.

Però alhora la ideologia ecosocialista mai ha estat tan poc present políticament, per que ni el PSOE ni UP i les seves confluències defensen una ideologia ecosocialista que va més enllà de les mesures concretes. Fins i tot el subjecte polític on s’ha integrat l’antiga ICV no ha fet una definició ideològica al respecte que vagi més enllà, i això cal dir-ho, de l’aplicació de mesures més o menys ecològiques.

Una proposta ecosocialista va més enllà de qüestions ecològiques concretes que es puguin abordar. L’ecosocialisme uneix una branca ideològica tradicional com és el socialisme i la seva la lluita per l’alliberament de les classes treballadores explotades amb la lluita ecològica en el sentit de que la lluita per l’alliberament social ha d’anar de la mà de la lluita pel respecte al medi, fugint dels plantejaments econòmics purament “desarrollistes”.

El que l’ecosocialisme, com a plantejament polític i ideològic, proposa és un canvi de model de producció, un canvi de model econòmic, un canvi de model de les relacions socials i un canvi de les pròpies consciències personals. Planteja una cosmogonia que defensa no només canvis polítics i econòmics sinó també un canvi en la consciència social. Per tant és una alternativa global a l’actual sistema econòmic i social  basat en el “desarrollisme sense control”, la magnificació del benefici, l’individualisme, el malbaratament de recursos i el consumisme desaforat existent, que posa en risc la pròpia viabilitat planetària.

Berlinguer un precursor

Ja fa molts anys, al gener del 1977, Enrico Berlinguer en una trobada amb intel·lectuals va plantejar una reflexió al voltant de “l’Austeritat”. Evidentment no té cap relació amb el discurs d’austeritat que ha defensat la dreta per afrontar la crisi  totalment contrari del que plantejava el polític italià. En el seu discurs, fa tants anys, ja es podien veure algunes de les bases d’un discurs ecosocialista. La necessitat d’acabar amb el malbaratament de recursos, la limitació dels recursos naturals, pensar en el futur del planeta que no es pot deixar en mans d’una explotació irresponsable sense fi, la necessitat de canviar la mentalitat individualista i el consumisme descontrolat, la necessitat de potenciar els serveis públics en tots els seus àmbits enfront de les sortides privades individuals, en definitiva un canvi radical de model. La defensa d’una vida millor, més justa i menys desigual pel planeta i per la gent que l’habita.

Era un discurs ideològic de llarg recorregut i que cal anar-lo concretant en les seves diverses etapes i aspectes, amb estratègies concretes que tinguin però un objectiu final a aconseguir i pel qual lluitar.

Ara que ens trobem davant la propera desaparició d’un referent, limitat i modest però capdavanter com va ser ICV, que va ser la reconversió d’un partit de matriu comunista en un nou partit ecosocialista roig-verd-violeta, cal que no es conformem amb la desaparició d’un pensament que no hi ha dubte és de futur.

En aquest moment cal plantejar-se la necessitat de “refundar” a Catalunya i a l’estat un espai polític propi ecosocialista, com un partit “Ecosocialista” o “Esquerra Verda” que pot confluir amb d’altres opcions o en col·laboració amb altres partits progressistes però mantenint una seva personalitat pròpia que fins ara no existeix dins de cap de les forces polítiques actuals, malgrat tingui extensions parcials en algunes d’elles.

Per que cal tenir clar com deia Gramsci “las idees no viuen sense organització”.

Un model de futur

DEFICIT DEMOCRATIC EN LA DRETA

La dreta encara son els "nacionales"

Nuevatribuna | 19 de enero de 2020


Tots tenim la imatge recent de  les dretes que han fet gala d'uns discursos tots ells coincidents a utilitzar un llenguatge que no sembla ser el propi d'una oposició democràtica. Es especialment revelador el to utilitzat pels diversos representants de la dreta en la sessió d'investidura de Pedro Sánchez. I no sols el to bast sinó la utilització d'una sèrie de conceptes, manipulats uns i ultramuntans uns altres, impropis de qui vol encapçalar una alternativa de dreta democràtica.

Ens referim a les desqualificacions efectuades al llavors candidat, a la seva proposta de govern i a la majoria que li anava a donar la investidura per activa o per passiva. Qualificar el govern de “il·legítim” és possiblement un dels conceptes més perillosos i quasi “colpistes”, igual que el recurs de portar el futur President del govern davant els tribunals que és d'extrema duresa. Al costat d'això està l'intent d'apropiar-se d'elements que són comuns a tota la ciutadania, símbols com la Constitució, la Prefectura de l'Estat i uns altres com la bandera o la unitat d'Espanya. Recórrer a mentides en  relació a situacions que per sort han estat superades en la nostra recent història recent com l'existència d'ETA o la presumpció de que el futur govern pot efectuar negociacions il·legals en el contenciós català.

Totes aquestes desqualificacions són manipulacions i tergiversen la veritat. En primer lloc perquè ningú pot arrogar-se el patrimoni constitucional i menys els hereus d’aquells que van tenir seriosos dubtes pel que fa  al marc constitucional com va ser la dreta d'Aliança Popular i per tant els seus successors, mentre que socialistes i comunistes van estar entre els que van donar origen a la Constitució democràtica. Tampoc poden patrimonialitzar la lluita contra ETA que va causar víctimes entre tots els demòcrates i que va ser derrotada per l'estat democràtic, especialment durant el Govern socialista de Rodríguez Zapatero. I és inadmissible que per endavant es condemni una cosa impossible com és que el Govern vagi a efectuar il·legalitats en la negociació per a resoldre la situació a Catalunya, és impossible perquè saben perfectament quins són els límits de la legalitat, una altra cosa és que puguin plantejar-se canvis de la legalitat que hauran de ser aprovats d'acord amb la llei vigent.

La campanya contra l'Estatut del PP

El problema de les dretes és que res d'això és nou. Exceptuant  l'època de la transició quan la dreta, possiblement avergonyida per la seva participació en la dictadura, va ser residual i la UCD de Suárez va ocupar el seu lloc, sempre ha mantingut posicions extremes i ha acusat les alternatives de progrés amb epítets extrems i desqüalificadors. Podem dir sense equivocar-nos que amb les dretes d'Aznar,  Rajoy o  Casado, Vox o Arrimadas l'acord constitucional hagués estat impossible. I és que el contingut de la Constitució en molts dels seus aspectes no agrada a les dretes i per això sempre tracten de retallar-los.

Els avenços en drets socials, des de l'inici, s'han fet com a fruit de l'aplicació de la constitució i sempre sota governs de l'esquerra. Els drets laborals i sindicals establerts en l'Estatut dels Treballadors i la Llei de llibertat sindical. La sanitat pública universal i l'educació pública en una primera etapa. Els drets socials de la igualtat de gènere i el dret a la diferència, el divorci i l'avortament en una altra etapa. La dreta sempre ha estat en contra i quan ha pogut ha tractat de retallar-los. Ara  ho estem veiem en el seu intent d'atac, a partir de la “censura parental”, de la pròpia existència de l'escola pública.

Recordem com van rebre el Govern de Zapatero acusant-lo d'haver guanyat de forma poc clara les eleccions quan es va desemmascarar l'intent del PP d'involucrar  ETA en els atemptats de Madrid. I el temps que van continuar parlant de la trama d'ETA, tant políticament com a través dels seus mitjans afins. I quan la dreta va acusar Zapatero de trair  les víctimes d'ETA per a intentar negociar una sortida, quan ells mateixos amb Aznar i sense que ningú els critiqués van negociar amb, el per a ells denominat , “Moviment d'Alliberament Basc”. I això sense oblidar la campanya de desgast institucional amb el pretext del nou “Estatut de Catalunya” i les seves manipulacions del Constitucional que van ser l'inici de la desafecció catalana respecte  l'estat.

La dreta a Espanya, amb l'excepció del PNB, exemple de la tradició cristianademòcrata europea, està molt lluny de les concepcions de les democràcies europees més modernes. Les dretes i no només les polítiques sinó també les econòmiques tenen una concepció patrimonial d'un Estat que creuen que per dret diví és seu. No toleren, si no és amb desgrat,  l'accés de les forces de progrés al govern. Ho van tolerar en el cas de Felipe González perquè encara no s'atrevien a alçar la veu  ja que el record del franquisme encara estava pròxim, però posteriorment sempre han tingut mal perdre.

Merkel rebutja utilizar una bandera en un acte de partit

Les nostres dretes creuen encara en el patriotisme de la bandera, Merkel els ha donat un exemple de que les banderes no poden tenir utilització partidista. Volen una Espanya a imatge i semblança seva, clerical i patriarcal, fèrriament unitària i socialment desigual i atlantista més que europeista. I amb aquesta concepció patrimonial del que és de tota la ciutadania continuem amb el risc d'una alternativa poc democràtica i autoritària que té el seva més fidel reflex en Vox i el seu ascendent sobre la resta de les dretes. La foto de Còlon és la seva millor imatge.

El dèficit democràtic congènit de la majoria de les dretes de l'estat és una molt mala notícia per a tots ja que impossibilitarà en el seu moment amplis acords de reformes legals que l'adaptació de l'Estat a la realitat actual pugui precisar. En aquest sentit no hi ha dubte que la situació que es va donar en la transició va ser molt més favorable democràticament parlant que l'actual.

A curt termini la posició extrema de les dretes pot ajudar a aglutinar a la resta dels partits entorn del govern però a llarg termini aquest dèficit democràtic de les dretes serà una dificultat greu.

Les dretes: la foto de Colón

PER FI GOVERN….. ESPEREM QUE DURI !!!

Govern Progressista d'Esquerres

Nuevatribuna | 07 de enero de 2020


Finalment i desprès d’una investidura fallida i de la repetició d’eleccions es constitueix un Govern de Coalició del PSOE i UnidasPodemos. Aquesta vegada, desprès del fracàs de l’estiu i d’un resultats menys satisfactoris per a tots dos, les negociacions han estan ràpides, discretes i fructíferes des del primer moment. Sense filtracions, lluny del focus dels mitjans han aconseguit un acord de govern i de programa. Es tracta del primer govern de coalició de la democràcia. I el primer d’una coalició d’esquerres.

Les dues parts poden felicitar-se ja que sembla que la relació entre els principals dirigents està ben greixada i disposada a afrontar una governabilitat sense sobresalts. La proposta programàtica del govern, clarament progressista i d’esquerres però alhora possibilista, és encertada i adequada a la realitat política que els envolta. No és un govern de majoria absoluta i per tant ha de fer compatible la clara intenció de canvi social amb la realitat política existent.

En tot cas és un govern amb una política que significa una clara ruptura amb les polítiques regressives i antisocials dels governs del PP. L’objectiu del govern de progrés és un canvi radical amb el passat de la dreta i revertir els costos socials provocats per les seves polítiques. En aquest sentit el programa tracta de donar resposta en els àmbits laborals, econòmics i socials a les necessitats dels sectors més afectats per les polítiques que aprofitant la crisi van impulsar els governs de Rajoy.

L’acord de govern ha estat complementat amb l’acord de legislatura amb el PNB, a hores d’ara l’únic partit realment de centre existent en tot l’àmbit de l’estat. Un acord que gairebé compon un govern tripartit per la importància de la relació que s’atorga al partit de Ortuzar en el futur del procés legislatiu. Aquest acord s’ha complementat amb acords amb d’altres partits menors que garanteixen la investidura.

PNB el soci preferent

Més complicada i menys edificant ha estat la negociació per a l’abstenció d’ERC. El partit de Junqueras necessitava una escenificació amb aparença de duresa, que fins i tot ha arribat a qüestionar la neutralitat d’aparells de l’Estat com  l’Advocacia de l’Estat. En aquest tema ERC ha jugat amb les aparences davant el seu electorat ja que tothom és conscient que la importància i transcendència no era l’opinió de l’Advocacia de l’Estat sinó la decisió que prengui el Tribunal Suprem sobre la immunitat com a resultat de la sentència del TJUE. Finalment el PSOE i ERC han arribat a un acord que caldrà veure com s’implementarà i que té com a fet positiu emmarcar la necessitat d’una sortida negociada i política al conflicte existent a Catalunya. Es possible que sigui un tema que s’haurà de concretar amb un Govern de la Generalitat que pugui sortir d’unes properes eleccions catalanes. Cal tenir clar que l’acord que s’estableix és una aposta pel diàleg com a sortida i que no pot qüestionar-se que es durà a terme dins del marc de la legalitat existent encara que sigui per a plantejar-ne la seva modificació.

Altrament no hi ha dubte que l’acord amb ERC trenca la unitat del independentisme entre els que sembla busquen la via del diàleg i els que es mantenen en impossibles sortides unilaterals. Malgrat tot caldrà estar atents al futur comportament d’una força política tan “inestable” com ha estat fins ara ERC. Per això ha estat una bona noticia que no hagin caigut en la provocació de les resolucions de la JEC.

PSOE-ERC: un acord de futur?

L’acord de govern diem que és encertat i possibilista perquè cal pensar que els signats són conscients dels perills que aguaiten a la marxa del govern. Però cal posar en valor el caràcter social de les propostes de govern que seran sens dubte el major antídot enfront la demagògia populista de l’extrema dreta. Alhora els signants de l’acord de govern són conscients de la fragilitat de la majoria que ha donat suport a la investidura i la seva diversitat heterogènia cosa que comportarà un esforç de negociació durant tota la legislatura que s’inicia per tal de mantenir i fins i tot incrementar els suports a l’acció de govern.

El nou govern està ja enfrontant una duríssima oposició de la dreta i la ultradreta política que han donat mostra de no voler donar respir al nou executiu inclús abans del seu naixement. Les dretes, que podríem qualificar a totes elles com extremes, han donat curs a un discurs “guerracivilista” que es fa difícil catalogar com a democràtic. Aquestes dretes no tenen res a veure amb les dretes tradicionals europees. Parlar de “traïció a la pàtria”, “cop d’estat”, etc. no diu gaire del seu intent de presentar-se com alternativa democràtica al nou govern. Aquesta actuació extrema d’oposició poc democràtica s’ha comprovat amb l’intent d’utilització de la JEC per dificultar la investidura, o en els seus discursos tremendistes i cuasi colpistes arribant a amenaçar amb els tribunals al candidat a la Presidència del Govern. 

No podem obviar l’absurd i patètic paper jugat per C,s. El que pretenia ser un regenerador de la política i partit de centre sembla resignar-se a la seva desaparició o absorció pel PP quan tenia en les mans dels seus 10 diputats  haver estat “clau de volta” en la investidura, restant protagonisme a ERC, i perfilant-se com una futura oposició més centrada. Però sembla que això és avui superior a les seves capacitats que només donen per actuacions “esperpèntiques”.

L’oposició extrema de les tres dretes és un fet polític  molt negatiu per que impedeix reformes de gran envergadura, per exemple pel que fa a l’àmbit de l’adequació de les estructures de l’estat, però com a contrapartida pot cohesionar  la majoria que ha permès la investidura.

No menys exagerada ha estat la reacció dels poders econòmics en els seus qualificatius al nou govern. Sembla que no vulguin recordar que en un estat democràtic han d’existir alternatives diverses i que no totes han de ser del gust dels poderosos. Potser en els últims temps han viscut molt còmodament beneficiant-se d’un poder polític que ha generat desigualtat social mentre els hi generava beneficis extraordinaris a ells. Ara no s’haurien d’indignar tant per que hi hagi un govern més favorable per a la majoria desfavorida.

El nou govern també ha de tenir en compte el comportament dels mercats i la pròpia situació internacional que sempre són variables influents. Així mateix caldrà veure quina relació s’estableix amb la UE encara que cal preveure que el nou executiu pot ser un aliat per a una Unió Europea que precisa fer canvis cap a una component més social que eviti noves tensions amb els populismes nacionalistes.

Per últim el nou govern cal que tingui com a prioritat establir complicitats amb aliats socials com poden ser els sindicats confederals. El govern no és el poder i això cal que ho tinguin molt clar. Els sindicats han estat els millors “munyidors” per aconseguir conformar el nou govern. El govern ha de tenir una relació fluida amb els agents socials especialment en les matèries laborals i socials. La concertació social ha de jugar un paper important en l’agenda del nou govern, fugint del “ordeno y mando” practicat pels governs del PP. El govern precisa dels interlocutors socials i hauria de reforçar el paper i la funció de qui són la representació organitzada de les classes treballadores, pel seu propi bé.

Un acord d'esperança