PODEMOS, LA FI D'UN CICLE

                                     

nuevatribuna/8 DE ENERO DE 2024

Possiblement aquest any 2024 es tanqui el cicle que Podemos va iniciar al 2014 amb la presentació de Pablo Iglesias a les Eleccions Europees i en les quals sorprenentment va aconseguir del no-res 5 diputats amb més d'1.250.000 vots. Aquell resultat va provocar un terratrèmol polític que va propulsar la marca política de Podemos.

Pablo Iglesias i el que va ser el nucli inicial de la formació morada va capitalitzar el descontentament que es va aglutinar en les places espanyoles durant el 15-M de 2011 enfront de la crisi política i econòmica que va canviar les perspectives de futur del país. Aquest moviment es va nodrir bàsicament d'una joventut de classe mitjana frustrada davant la ruptura del que s'havien plantejat com les seves expectatives de vida.

Aquest sentiment de frustració en aquest sector de la societat va ser recollit per una sèrie de professors universitaris que van anar dissenyant un plantejament teòric de rebuig total a la situació política existent.

Aquest plantejament va ser hàbilment  explicat especialment per Pablo Iglesias que va aconseguir convertir-se en tertulià quasi permanent d'alguns programes populistes de polèmica en cadenes privades com la SEXTA o CUATRO. En la primera promogut pel periodista Antonio García Ferreras en “ARV” o en la “Sexta Noche”, així com en “Las Mañanas de la Cuatro” del grup televisiu privat rival.

No hi ha dubte que aquesta utilització dels programes de debat de les cadenes privades (actualment demonitzades pel mateix Pablo Iglesias) va ser la rampa de llançament popular de Pablo Iglesias i la promoció del seu engranatge polític. Tot això entorn d'un grup molt cohesionat que pretenia aparèixer com a rupturista amb tota la política existent i que qüestionava de manera radical tot el “establishment” polític i social a partir d’arengues  radicals i populistes, fruit de l'aplicació del pensament del post-marxista Laclau.

La primera perjudicada per aquesta aparició va ser l'organització a l'esquerra del PSOE realment existent fins al moment és a dir Esquerra Unida la qual en aquells moments, l'any 2014, quan s’havien de celebrar  les Eleccions al Parlament Europeu tenia unes perspectives d'aconseguir un 15% dels vots.

Les Eleccions al Parlament Europeu, amb circumscripció única, eren la palanca que precisava la nova formació política, la manifestació més popular de la qual era la cara de Pablo Iglesias, que va figurar en la papereta. El resultat per a una primera contesa electoral va ser, com hem assenyalat a l'inici de l'article positiu per als morats. Mentre el seu més pròxim competidor IU es va haver de conformar amb 1,5 milions de vots i 6 eurodiputats. En definitiva Iglesias va tenir un resultat amb sabor de victòria, mentre IU va aparèixer com una força en declivi.

A partir d'aquí Iglesias i Podemos amb un llenguatge radical que qüestionava des de la Constitució fins a tots els aspectes de la pràctica política va plantejar de forma molt pragmàtica el seu salt a la política nacional. Així Podemos no es va presentar com a tal a les Eleccions Municipals de 2015. No tenia ni organització ni quadres per a afrontar unes eleccions d'aquest tipus i va preferir juntament amb altres forces progressistes llançar les anomenades “Candidatures del Canvi” que de manera sorprenent van guanyar les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol. Així mateix IU en solitari va conquerir la de Zamora.

Després d'aquestes eleccions Iglesias i Podemos presenten com un èxit propi les candidatures municipals i es preparen per a les generals de 2015 amb l'objectiu de “Assaltar els cels” és a dir que el poder polític s'aconseguiria amb l'assalt a les institucions. Amb aquest plantejament radical i populista, i amb un llenguatge nou i desacomplexat aconsegueixen un resultat espectacular de 69 escons i més de 5 milions de vots, és a dir un 20,66% del conjunt dels vots.

Malgrat tot el PP aconsegueix conformar govern amb el suport del C’s i l'abstenció del PSOE. Abstenció que comportaria la dimissió de Pedro Sánchez de la Secretària General per la seva posició contrària a aquesta. I a partir d’aquí inicia la seva carrera des de la base per a conquistar el poder en un PSOE renovat.

Com a conseqüència tant de la irrupció de Podemos, com de la recuperació del poder en el PSOE d'un Pedro Sánchez renascut, al maig del 2018 Pedro Sánchez d'acord amb Iglesias presenta una moció de censura que derroca del govern a Mariano Rajoy. I continua la legislatura amb un PSOE que governa en minoria amb el suport de l'anomenada “majoria de la moció de censura”.

No hi ha dubte que una dels aspectes més positius de la presència de Podemos va ser la renovació del PSOE sota el nou lideratge de Pedro Sánchez. Alhora Podemos comença a perdre força a causa de les seves picabaralles internes i a la seva falta de propostes polítiques concretes i realitzables, la qual cos l’afebleix, mentre el PSOE es reforça en adoptar postures més d'esquerres.

A l'abril de 2019 es celebren Eleccions Generals que guanya el PSOE que recupera més de 2 milions de vots i 38 diputats mentre que Podemos baixa fins a 42 diputats i 14,31% de vots. Malgrat aquests  resultats no s'aconsegueix conformar un nou govern i es tornen a convocar noves Eleccions Generals al novembre del 2019. Durant aquesta època les divergències entre els dirigents de Podemos s'aguditzen i alguns dirigents del nucli inicial abandonen l'organització i altres com Iñigo Errejón conformen un nou espai polític que pretenen més pragmàtic com és Más País. En les eleccions de novembre del 2019 el PSOE obté uns resultats similars i Podemos baixa a 35 i els seus vots al 12,97%.

Amb aquests resultats es conforma el primer Govern de Coalició Progressista de la democràcia on Sánchez ocupa la Presidència i Iglesias la Vice-Presidència segona. Es pot afirmar que el balanç del Govern de coalició és sens dubte positiu malgrat haver d'afrontar situacions imprevistes com la pandèmia del COVID. No obstant això moltes de les seves consecucions es van veure poc valorades degut als sorolls interns entre els socis amb crítiques i sortides de to en els mitjans de comunicació, bàsicament per part de Podemos, que es podrien haver evitat.

A tot això al març del 2021 davant la celebració d'eleccions en la Comunitat de Madrid de manera sorprenent Pablo Iglesias dimiteix del Govern per tal de reforçar  Podemos com a cap de llista en la Comunitat. Iglesias proclama  Yolanda Díaz, que és  ministra de Treball i la referent més valorada, com a la seva successora en una actuació clarament cesarista que ningú contesta en la seva organització.

El resultat d'Iglesias en la Comunitat és negatiu només aconsegueix 10 electes enfront de la majoria del PP i els 24 de Más Madrid. Al maig Pablo Iglesias abandona la política i tots els càrrecs.

És evident que Podem comença una època de declivi pronunciat, amb una cada cop major desafecció dels seus inscrits i la reticència d'alguns dels dirigents del seu nucli dur cap a la figura de Yolanda Díaz i la seva decisió de concretar un nou projecte polític Sumar que tracta d'evitar el naufragi total del que en el seu moment va ser l'espai d'Unidas Podemos. L'organització morada estructurada al voltant d'Irene Montero i Ione Belarra apareix cada vegada més afeblida, i sempre sota la supervisió de Pablo Iglesias a través del seu projecte audiovisual Canal RED. Així doncs Podemos es veu obligat a acceptar les condicions de SUMAR per a presentar-se a les Eleccions Generals del 2023, la qual cosa demostra les seves minvades forces i estructures organitzatives.

SUMAR aconsegueix en les Eleccions Generals 31 diputats (5 d'ells de Podemos). Són quatre menys que els que va aconseguir Podemos el 2019. I amb un 12,31% dels vots i més de 3 milions de votants per tant proper a l'aconseguit en el 2019 per Podemos.

Amb aquest resultat la direcció de Podemos va decidir, sense consultar  les bases abandonar SUMAR i passar al grup mixt, posant tot el seu objectiu en intentar la candidatura d'Irene Montero a les Eleccions al Parlament Europeu d'enguany.

Tot això sense dissimular atacs permanents a Yolanda Díaz i Sumar, així com al PSOE. Iglesias ha fixat des de el seu altaveu mediàtic la seva estratègia de cooperació amb forces nacionalistes, algunes com ERC d'escàs bagatge esquerrà, tot sota la consigna de l'aliança de forces plurinacionals.

No sembla haver-hi dubte que Podemos sota la direcció a distància del Dirigent “Alfa” sembla aproximar-se al seu ocàs, els abandons continuats de dirigents estatals i autonòmics són demostratius d'un procés de desballestament.

Podemos sempre ha estat una organització política “gasosa” amb activistes però amb poca militància estructurada. Sense debat, simplement amb convocatòries de validació de l'actuació dels dirigents quan aquesta ho considera oportú. Sense una política ni estructures clares, amb decisions conjunturals i donant-li la preeminència a qüestions identitàries més que a les qüestions econòmic-socials. Les seves relacions amb el moviment sindical han estat pràcticament nul·les, amb l'excepció de la titular de Treball, i amb els moviments socials les relacions han estat ocasionals i propagandistes.

En resum Podemos ha tingut una concepció “adanista” de la política, per a ells res s'havia fet fins  la seva arribada, podríem dir que ha estat políticament adolescent i sense molta capacitat d'adaptació a l'entorn, com si fos l'entorn social el que hagués d'adaptar-se a ells, i sense capacitat d’adaptar-se a un rol institucional.

Sense debat intern com a organització,  ja que aquesta no existeix, al marge de les estructures directives, és  com han pujat com l'escuma i han baixat de la mateixa forma. La “nova política” ha demostrat que més que ser nova ha estat “immadura” així com incapaç d'adaptar-se a la realitat social.

És evident que podem criticar els grans partits per ser estructures sovint inamovibles i en molts casos burocratitzades. Però aquests partits antics tenen alguna cosa que l'anomenada nova política no ha tingut que és afiliats i militants, per això partits com el PSOE i el PP tenen tanta resiliència i permanència enfront de les derrotes. Fins i tot el PCE i IU, lluny del que el PCE va ser, tenen més força militant i estructural que la que ha tingut Podemos.

Repetirem una vegada més el que va dir Gramsci: “No hi ha idees sense organització”.

I Podemos avui ni té idees ni organització i s'encamina a la seva fi de cicle

BON ANY 2024

BON ANY 2024 A TOTS I TOTES

LLIBERTAT PER PALESTINA

 

Raimon: "Contra la por"

Bob Dylan: George Jackson

Violeta Parra: Volver a los 17

Victor Jara : Vientos del pueblo

Luis Eduardo Aute : Al alba

Joan Manuerl Serrat: (MACHADO) Retrato

UNA UE DOMINADA PER LES DRETES?

El futur de la UE?

nuevatribuna/12 DE DICIEMBRE DE 2023, 

En la primera meitat del 2024 es tindran lloc unes Eleccions al Parlament Europeu que poden ser transcendentals pel futur de la Unió. Per primera vegada aquestes eleccions poden determinar un Parlament Europeu dominat per les forces de la dreta i de la ultradreta trencant la fins ara tradicional conjunció basada en els partits demócratacristians, socialdemòcrates i liberals que  han dirigit la UE a través de les diverses Comissions Europees, el poder executiu de la Unió.

L'obertura a l'est post soviètic ja va provocar un gir a la dreta del conjunt de la Unió. Malgrat això els països centrals, Alemanya i França, van continuar mantenint el centrisme europeu. Cal assenyalar en aquest sentit el paper jugat per la CDU alemanya fins ara poc inclinada a qualsevol pacte amb partits de la ultradreta i els antieuropeus. També a França ha vingut funcionant el cordó sanitari al Front Nacional. No obstant això la ultradreta ha continuat creixent en el Parlament Europeu en els darrers processos electorals a Europa.

Això no és més que el reflex de les correlacions polítiques que existeixen en diversos països de la UE, cada vegada més escorats cap a la dreta i la ultradreta, així com una certa decadència de la socialdemocràcia i dels partits a la seva esquerra.

No hi ha dubte que la pandèmia va significar un moment d'una certa resurrecció d'una certa política keynesiana, després d'uns anys de forta política d'austeritat. Tant el tractament de la UE a la pandèmia, com les posteriors polítiques de recuperació econòmica i social dels països, basades en fons de recuperació finançats per la UE, van significar un acostament a les necessitats socials de la ciutadania.

No obstant això de la mateixa manera la guerra provocada per la invasió russa d'Ucraïna ha significat un pas enrere en el projecte europeu que ha repercutit de manera directa en els diversos països i que s'ha pogut comprovar en els seus processos electorals i en les futures perspectives.

La guerra a Ucraïna ha comportat un posicionament d'Europa de sosteniment a l'esforç de guerra ucraïnès així com una política de sancions a Rússia. La UE s'ha sotmès, per dir-ho clarament, a les directrius de l'OTAN en la seva política exterior, és a dir a les directrius i els interessos dels EUA. La guerra de sancions a Rússia ha provocat una crisi econòmica i energètica en la Unió que ha repercutit directament i de manera negativa en la seva ciutadania.

Així mateix aquesta situació de guerra interposada, a través d'Ucraïna, amb Rússia afavoreix objectivament més a les dretes que a les esquerres. La crisi econòmica que ha comportat i que ha afectat negativament les economies europees i als seus ciutadans, així com el bel·licisme, són sense dubtes elements més favorables a les directrius ideològiques de les dretes i ultradretes que a propostes més socials i centrades.

Ara la dreta ja no es talla per a ocultar les desigualtats que provoca la seva manera de governar, sempre al servei dels poderosos, i sempre culpant d'elles als propis desfavorits per no esforçar-se o mitjançant el recurs als mals de la immigració. Això els porta a coincidir cada cop més amb l'extrema dreta en la seva defensa de valors caducs referents a la necessitat de la defensa de la sobirania nacional, la seguretat, la crítica al diferent (migrants, feministes, etc.) i presentant-se com els defensors dels valors tradicionals propis enfront dels que representen valors “diferents”.

Així podem veure l'evolució que s'ha donat en diversos països de la UE. Ja no es tracta només de Polònia o Hongria on la ultradreta té una posició predominant o Àustria on fa temps que la ultradreta està en el Govern. En els últims processos electorals hem vist com a Itàlia, però també a Suècia o Finlàndia la ultradreta augmenta el seu protagonisme i la dreta governa amb el seu suport. Així mateix és preocupant el resultat d'Eslovàquia. Mentre tant a França el Front Nacional pot consolidar-se com a primer partit i a Alemanya el partit Alternativa per Alemanya (AFD) puja fins a situar-se en segona posició. Ja només ens cal assenyalar el resultat en Països Baixos de la ultradreta i les dretes. I no podem negar la situació a Espanya on el PP i VOX també estan forts i embravits.

Tot això juntament amb el corrent de fons que recorre al Partit Popular Europeu (PPE) on el seu president Manfred Weber està duent a terme una operació que pretén canviar la correlació de forces en les pròximes eleccions europees. El seu objectiu és desplaçar el govern de la Comissió Europea de l'acord tripartit actual -PPE, socialistes i liberals a un altre basat en l'aliança entre la dreta del PPE amb la ultradreta puixant.

No hi ha dubte que això comportaria una crisi profunda en el que ha estat la UE fins al present, més si tenim en compte el nacionalisme i l’antieuropeisme de molts dels partits de la ultradreta.

Enfront d'això l'esquerra sembla haver oblidat la defensa dels seus valors tradicionals com són la solidaritat i la lluita per la igualtat, alhora que plantegen propostes noves com les referents a la necessitat del canvi energètic o dels nous models productius que moltes vegades són inintel·ligibles per als seus votants tradicionals preocupats per realitats socials urgents, moltes d'elles derivades d'aquests canvis de model en els quals a vegades veuen més perills concrets que solucions de futur. Les esquerres haurien de centrar-se en primer lloc a donar resposta a les qüestions socioeconòmiques que afecten la majoria social en lloc de prioritzar moltes vegades els discursos parcials que afecten la identitat i interessos de grups socials minoritaris. Aquests interessos han de ser defensats però sense oblidar-se que la prioritat ha de ser la defensa dels interessos econòmics i socials de la majoria social especialment dels seus sectors més desfavorits.

Tots aquests factors seran presents en les Eleccions al Parlament Europeu. A més a tot això cal afegir el fet que fins a la data en les campanyes electorals de les Eleccions al Parlament Europeu els partits debaten de manera majoritària més en clau nacional que europea. Normalment en aquestes campanyes electorals estan absents les propostes sobre el paper que consideren que ha de jugar la UE en el futur. Tot això no deixa de ser contradictori amb la realitat de que cada cop més les polítiques de la UE determinen la realitat econòmica, social i política dels països que la conformen.

En les pròximes Eleccions al Parlament Europeu es determinarà el futur de la UE, i des d'un punt de vista progressista es debat un tema essencial referit a si volem que la UE faci un pas endavant i es plantegi un futur federal amb polítiques econòmiques, impositives, socials, laborals i polítiques pròpies d'una Europa Federal més social, o caiem en un procés de polítiques regressives que alimentaran el retorn als nacionalismes dels diversos països que tan de mal han causat a Europa en el passat i que podria significar el declivi de la pròpia idea de la Unió.

A Espanya i en el conjunt d'Europa hauríem de ser tots conscients que es juga el nostre futur personal i col·lectiu.

ISRAEL, EL SEU OBJECTIU ELIMINAR PALESTINA I ELS PALESTINS

NAKBA 1948-GAZA 2023

nuevatribuna/ 19 DE NOVIEMBRE DE 2023

Per a començar hem de deixar clar el profund respecte cap el conjunt de la població jueva. S'ha de diferenciar clarament entre els jueus i l'Estat d'Israel i el sionisme, especialment el més radical. Dit d'una altra manera ningú, només un antisemita, pot responsabilitzar a un jueu per les actuacions realitzades per l'Estat d'Israel i els seus dirigents.

El sionisme és la base ideològica d'un nacionalisme jueu nascut a la fi del segle XIX i que es consolida al llarg de la recent història, especialment després de la II Guerra Mundial i sota la impressió de l'Holocaust dels nazis. Hi ha sionisme de diverses classes, des del sionisme socialista format per sionistes ateus o sense sentit religiós fins el sionisme revisionista religiós i de caràcter supremacista que és l'actualment dominant en la societat i en el govern israelià.

Aquest sionisme supremacista considera que el seu objectiu és consolidar el Gran Israel, que el conformarien l'actual Israel, els Alts del Golan (actualment capturats militarment a Síria i que li permet  un fort control sobre les fonts d'aigua), el Sinaí i el conjunt de tota Palestina és a dir Cisjordània i Gaza.

Aquesta és la idea dominant en els últims governs de la ultradreta israeliana. Per tant el seu objectiu fonamental és expulsar els palestins cap a Jordània i Egipte.

Amb anterioritat a la declaració de l'Estat d'Israel (1948) els sionistes radicals organitzats en l'organització armada Irgún, que posteriorment es van constituir al voltant del partit Likud de Menagem Beguin, van manifestar una posició supremacista i hostil cap a la població àrab que vivia a la Palestina Britànica.

Ja abans de la partició aprovada per NNUU, les forces del Irgún van provocar una massacre en la petita població palestina de Yeir Dassin. Els paramilitars van assassinar a uns 200 dels més de 400 vilatans que vivien en aquest llogaret.

Aquesta matança condemnada fins i tot pels sionistes laboristes va ser un preludi que va causar una gran commoció en el conjunt de la població palestina en plantejar-se un escenari que li podia passar a qualsevol o a tots ells. En part aquesta va ser una de les causes de la Nakba que va comportar la sortida de més de 750.000 palestins, la majoria cap al Líban, on encara continuen en camps de refugiats, els expulsats i els seus descendents. I és una possibilitat que els palestins contemplen que pugui ser l'objectiu de l'actual Govern d'Israel.

A Israel viu una important comunitat àrab-israeliana. Aquesta població pot establir-se al voltant del 20% del conjunt dels ciutadans d'Israel. Aquests ciutadans sofreixen diverses discriminacions respecte a la resta de ciutadans, el 44,2% de les famílies àrab-israelianes viuen en la pobresa segons les estadístiques oficials, més del doble de la mitjana nacional, que se situa en el 20,4.%.

Durant els últims 20 anys de preeminència de governs de la dreta i la ultradreta supremacista sionista i ultraortodoxa la situació no ha fet més que empitjorar. Així en el 2028 la “Llei d'Estat Nació” “reconeix de manera excloent que Israel és la pàtria dels jueus, i només d'ells, i que el dret a la lliure determinació és exclusiva del poble jueu. En definitiva el caràcter jueu del seu Estat i que deixa l'hebreu com a única llengua oficial, eliminant l'àrab que era co-oficial fins a la data”. Benjamín Netanyahu va declarar “es continuaran garantint els drets civils en la democràcia d'Israel. Però la majoria també té drets i la majoria decideix. Una majoria absoluta vol garantir el caràcter jueu del nostre estat per a les generacions futures.".

El sionisme que avui impera a Israel és d'arrel racista, discriminatòria, supremacista i especialment bel·licista. En l'actual invasió de Gaza s'ha pogut comprovar una forta tendència al comportament genocida contra la població civil, a la qual bombardeja sense compassió i a la qual obliga a abandonar les seves llars amb l'objectiu ocult d'ocupar Gaza.

Però no és només a Gaza, la política expansionista que duu a terme el Govern d'Israel, contradient totes les convencions internacionals, afecta també a Cisjordània on no sols els militars campen a plaer causant morts i detencions sense cap raó i en zones que pertanyen a l'Autoritat Palestina, sinó que protegeixen els seus colons en les matances de civils que efectuen, més de 200 morts des de la invasió de Gaza.

Així mateix les presons israelianes han passat de 6000 a 10000 presos palestins en un mes. I molts d'ells romanen  a la presó sense cap causa durant anys.

I tot això passa davant els ulls de tot el món i davant la passivitat i connivència, quan no amb l'aplaudiment, dels països occidentals que semblen donar l'enhorabona a les matances de civils, homes, dones i molts nens, en el conjunt de Palestina.

Les visions d'atacs sobre poblacions indefenses, sobre hospitals, els desplaçaments de més d'un milió de persones, Els bombardejos d'hospitals, de centres de sanitaris i educatius de Nacions Unides i d'organitzacions humanitàries són dignes de comparació amb les atrocitats dels nazis.

Malgrat el silenci infame de les cancelleries occidentals, als seus països les seves poblacions es manifesten davant un genocidi televisat a tothom. I en nombroses parts ciutadans i intel·lectuals jueus es manifesten amb molta dignitat enfront de l'actuació d'un Estat Criminal com el d'Israel.

L'actual classe dirigent d'Israel pretén sens dubte complir amb un objectiu no amagat. Fer-se amb el conjunt de Palestina i crear el Gran Israel, amb el beneplàcit occidental. En aquests moments li interessaria, si la comunitat mundial li ho permet, expulsar  tots els palestins de Gaza i Cisjordània per a complir el seu indigne i insomne somni.

Aquesta ha estat la idea del sionisme supremacista des de la creació de l'Estat d'Israel, i per a això ha utilitzat totes les formes indignes de dominació, des de la discriminació i el “apartheid” amb els àrabs israelians i palestins fins a la dominació cruel a base de pallisses i detencions de llarga durada. I s'arriba a l'assassinat en confrontacions eventuals de colons i militars enfront de palestins armat amb pedres que defensen les seves terres a Cisjordània. Fins a arribar a l'horror del terror desencadenat en l'últim mes i que supera totes les proves de salvatgisme, tot això amb les més cíniques justificacions del “dret a la defensa”.

Però no serà fàcil que Israel aconsegueixi les seves pretensions hegemòniques. Com va dir d'una forma clara l'Almirall en la reserva Ami Ayalon, ex-cap de Shin Bet el servei secret interior d'Israel “Tindrem seguretat quan ells tinguin esperança”. I això només s'aconseguirà amb una “Pau dels valents” que deia Arafat. I la pau només serà possible entre parts que es considerin iguals i es tinguin en compte els seus desitjos i necessitats en un futur.

En l'actualitat davant els atacs genocides del Govern d'Israel i el silenci còmplice dels governs d'occident sembla que es continuarà aplicant la doctrina del Jahvé de l'Antic Testament, llum i guia del sionisme doctrinari i supremacista, la doctrina del déu violent, venjatiu i destructor que ha citat el mateix Netanyahu en els seus discursos.

És evident que la ultradreta sionista que dirigeix Israel pot intentar eliminar al conjunt de la població Palestina, però la seva política és difícil que canalitzi una situació de pau a la regió. Els més de 10.000 morts a Gaza sens dubte tindran una conseqüència de major odi i oposició a Israel que continuarà sense poder tenir, com ha ocorregut des de la Nakba de 1948, unes fronteres pacífiques i segures.

El futur a la regió allunya la pau després del genocidi i els crims contra la humanitat efectuats a Gaza i els atropellaments a Cisjordània.

Addenda: Una llunyana però no impossible oportunitat per a una pau entre Israel i Palestina.

Sens dubte encara que avui s'albiri quasi impossible existeix una alternativa que amb el temps podria fer canviar la situació. Però per a això caldria un canvi radical en els paràmetres del conjunt de la regió.

Israel ha de plantejar-se si vol realment una pau duradora amb Palestina. Per a això requeriria donar un gir de 180 graus a la seva política basada en l'opressió i la supremacia militar. La pau només podrà ser a partir del reconeixement dels dos Estats i la signatura d'un acord de pau i veïnatge.

Una situació així és impossible amb els actuals dirigents dels partits que governen Israel però seria possible si com a resultat de la commoció de la guerra fos possible un relleu en la direcció de l'Estat d'Israel. Com ja va estar a punt de succeir en el mandat de l'assassinat Isaac Rabín.

Marwan Barghouti lider palestí

El mateix hauria d'ocórrer en el costat palestí. Ni Hamàs ni l'actual Autoritat Palestina són interlocutors vàlids legitimats per a afrontar un tractat de pau. Però a Palestina existeix una figura que sempre emergeix com a possible i futur representant dels palestins si s'efectuessin noves eleccions. Es tracta de Marwan Barghouti pres des del 2002 en les presons d'Israel, amb quatre cadenes perpètues, dirigent de la 2a Intifada i que ha conservat una àmplia popularitat. Barghouti podria ser un líder per a negociar una pau veritable. Ell ha manifestat de manera reiterada la seva posició “Encara busco una coexistència pacífica de països iguals i independents entre Israel i Palestina, basada en una completa retirada d'Israel dels territoris palestins ocupats l’any 1967”. Barghouti s'ha manifestat partidari de signar un acord de Pau i Reconeixement dels dos Estats, Israel i Palestina en els paràmetres dels territoris de 1967.

Encara que això pot semblar una quimera cal no perdre l'esperança de contemplar-ho algun dia.  I més si es planteja com a alternativa als intents actuals d'eliminació del poble palestí.

LA POLÍTICA DE LA UE ENVERS PALESTINA

 

Manifestació pro-palestina a Barelona

nuevatribuna/29 DE OCTUBRE DE 2023

La UE contínua sent un “nan polític” en l'àmbit internacional i això s'ha aguditzat arran de la invasió russa d'Ucraïna. A partir d'aquest moment ha tornat a insuflar vitamines a una OTAN en estat catatònic. I així novament la política internacional de la UE s'ha sotmès al mandat de l'OTAN que no és un altre que el mandat dels EUA. I de forma renovada el seguidisme dels europeus a les polítiques del “amic americà”

De nou hem vist aquesta actitud en la guerra fomentada per l'acció criminal de Hamas i la resposta desproporcionada  sobre la població palestina de Gaza per l'Estat d'Israel.

Davant el tradicional suport sense fissures dels EUA i el seu president Biden a Israel els països europeus més importants han manifestat de nou de manera prioritària el seu suport incondicional a les actuacions militars sobre Gaza per part de l'Estat d'Israel i en el millor dels casos i com a gran concessió han declarat la necessitat de demanar ajuda humanitària per a Palestina enfront dels desmesurats atacs de l'Estat israelià sobre la població indefensa de Gaza.

Europa, la vella Europa sembla sofrir una síndrome d'Estocolm amb l'Estat d'Israel. És com si volgués netejar la seva consciència per les actuacions antijueves dutes a terme per molts dels seus països, no tan solos el principal responsable, l'Alemanya nazi, per l'extermini sistemàtic contra la població jueva europea. Perquè no van ser només els alemanys, sinó que va haver-hi moltes complicitats des de França a Àustria, Hongria, Romania, Lituània o part de la població de l'oest d'Ucraïna, entre molts altres.

Però ha de quedar ja clar d'una vegada per totes que una cosa és assumir la responsabilitats de bona part d'Europa en la persecució contra la població jueva, en molts casos anterior fins i tot a les atrocitats nazis,  i una altra la valoració política actual dels estats europeus sobre la conducta de l'Estat d'Israel en relació amb la població de Palestina. Una cosa no ha d'enterbolir l'altra.

Ha estat vergonyós veure deambular per Jerusalem a dirigents europeus, com Scholtz, Macron i especialment Von der Leyen, per a fer un besamans al Govern de Netanyahu. I encara més vergonyós és el comportament de països com Alemanya, França o Gran Bretanya en negar el dret a manifestació de les seves poblacions per a denunciar els crims comesos pel Govern d'Israel a Gaza, o prohibir que es pugui onejar la bandera palestina en públic. Així mateix ha estat bastant oprobiosa l'actitud del Parlament Europeu per a qui sembla que només hi hagi un agredit Israel per part del terrorisme de Hamas, obviant les accions cruentes dutes a terme pel Govern d'Israel sobre la població civil de Gaza. Una resolució votada per conservadors, socialistes, liberals i verds.

Novament la UE torna a la seva tradicional i inoperant política: “suport a la resposta d'Israel, condemna als atacs terroristes i ajuda humanitària als palestins”. Periòdicament quan es produeixen enfrontaments a Palestina, la UE corre a portar ajuda humanitària. I RES MÉS. El conflicte de Palestina té profundes arrels històriques i és evident que només es resoldrà amb un acord que reconegui els dos estats el d'Israel i el de Palestina amb unes fronteres clarament establertes en acords anteriors. Es a dir que es conformi un Estat Palestí format per Cisjordània i Gaza i amb capital a Jerusalem Est com ja han reconegut 139 països.

Cal recordar que l'Estat d'Israel ha fet històricament cas omís a les resolucions de l'ONU, això sense comptar les nombroses resolucions vetades pels EUA. La UE no pot seguir amb aquest sentiment de sotmetiment a Israel pel fet que en el passat cap dels seus països varen ser còmplices de l'extermini nazi.

Avui Israel és un estat formalment democràtic, però el 20% de la població d'Israel és àrab i encara que la legislació israeliana i el dret internacional reconeixen els seus drets a la participació i la representació política en la pràctica s'enfronten a una discriminació generalitzada en termes de ciutadania, accés a l'habitatge, educació i atenció de la salut. A això hem d'afegir l'actuació en els territoris ocupats o formalment sota el control de l'Autoritat Palestina on es du a terme una constant actuació de desocupació de la població àrab i el desenvolupament de comunitats de colons ocupants radicals en territoris palestins. Una política de “apartheid” permanent que té com a objectiu a llarg termini l'eliminació de la població palestina i forçar el seu èxode cap a altres països. Aquesta és una de les raons per les quals ni Jordània ni Egipte accepten refugiats perquè això ja va ocórrer en la Nakba palestina del 1948 que va portar a milions de palestins a Líban o Jordània. En aquest sentit l'Estat d'Israel no es comporta com a un estat democràtic des del moment que utilitza una política d'opressió, clarament una política de “apartheid” per a tractar d'oprimir i expulsar  la població palestina del territori que li és propi.

La UE no pot rentar-se la seva consciència donant quantitats d'euros per a restaurar les destrosses causades per Israel, ni limitar-se a proporcionar ajuda humanitària. La UE no és una ONG i ha de tenir una política estratègica per a Palestina. És per això que haurien de plantejar-se reconèixer conjuntament i sinó els seus estats de forma unilateral a l'Estat de Palestina i exigir el compliment dels acords avalats per l'ONU. Així mateix la UE hauria de bloquejar tota possible importació de productes israelians obtinguts o produïts en els territoris palestins ocupats il·legalment per les colònies israelianes.

Marwan Barghouti,, lider de la 2a. Intifada

La UE hauria d'implicar-se així mateix en fomentar un procés plenament democràtic a Palestina per a renovar l'Autoritat Palestina i ajudar el seu desenvolupament. Per a això entre altres coses hauria de pressionar per a aconseguir l'alliberament de presos com Marwan Barghouti, el polític amb major popularitat a Palestina, dirigent de la segona Intifada palestina (2000-2003), que podria guanyar electoralment tant a Hamas com a Abbas i amb la suficient autoritat per a liderar una nova etapa en aquesta zona castigada del planeta. Cal ressaltar les paraules de Barghouti “Jo, i el moviment Fatha al qual pertanyo estem decididament en contra dels atacs a civils dins d'Israel, el nostre futur veí. Em reservo el dret a protegir-me, a resistir l'ocupació israeliana al meu país i lluitar per la meva llibertat. Encara busco una coexistència pacífica de països iguals i independents entre Israel i Palestina, basada en una completa retirada (d'Israel) dels territoris palestins ocupats en 1967”. En definitiva aquesta és la  via que s’hauria de potenciar per a tenir  possibilitats per a un acord entre les parts i enfront de tots els interessats a mantenir una situació de confrontació.

La UE en el cas de Palestina, com en d’altres, hauria de tenir una política diplomàtica pròpia i no subalterna i complementària com fins a la data en que segueix  la que du a terme la potència americana.

En tot cas podem sentir-nos fins a un cert punt afortunats per la posició del Govern d'Espanya plantejant la necessitat de la solució de dos estats, així com per la forta denúncia de Borrell per l'actuació militar d'Israel sobre la població civil de Gaza. I reconèixer la centrada posició del Secretari General de NNUU, Antonio Guterres en definir tota la complexitat del conflicte.

REGRESSIÓ A LA UE

 

nuevatribuna 24 DE OCTUBRE DE 2023

Fa uns anys es definia la Unió Europea com a “un gegant econòmic i un nan polític”, en l'actualitat, després de les ampliacions a països de l'antiga òrbita política de l'URSS, la definició s'acostaria més a “un nan polític i econòmicament decadent.”

Després dels últims processos d'ampliació la UE aquesta ha perdut homogeneïtat política. El art.2 del Tractat de la UE la fonamenta en “els valors del respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a les minories”.

Avui podríem plantejar l'examen als països de la UE  respecte a l'art. 2 del TUE i veuríem com a diversos països membres són clarament deficitaris en aquests aspectes des de Polònia a Hongria o Eslovàquia, així com tot allò referit al tracte discriminatori de la minoria russa en algun país bàltic com Letònia. I ja no parlem de Bulgària o Romania països que semblen quasi externs als processos de la UE amb una situació social i econòmica allunyada dels estàndards europeus.

És evident que l'aplicació de tots aquests principis inspiradors s'apliquen de forma molt desigual entre els diversos països i que existeixen fortes diferències socials, polítiques i econòmiques entre ells.

L'ampliació ha complicat l'actuació homogènia amb fortes diferències i diferents interessos. La Unió Europea s'ha fet més gran sens dubte, però la seva coherència interna és molt inferior. La ràpida ampliació a l'est europeu va ser un objectiu de la llavors hegemònica Alemanya unificada que desitjava tenir un ampli mercat per als seus productes.

Però en les crisis les fissures apareixen amb més freqüència. I la crisi derivada de la guerra provocada per Rússia a Ucraïna les ha fet aparèixer amb més força. La UE ha cedit tota la iniciativa en aquest tema a l'OTAN, és a dir al lideratge dels Estats Units. En aquests moments la UE està lliurant una guerra amb Rússia a través d'un país interposat que és Ucraïna. Ningú es planteja si l'escenari de guerra és el que més convé o si seria necessari alhora buscar possibles sortides al conflicte. Però tot això es deixa en mans de la direcció dels EUA. Fins ara els països de la UE s'han limitat a plantejar sancions, desemborsar diners i enviar armament en una guerra que cada vegada es planteja més problemàtica a l'hora d'aconseguir la seva final per a una victòria ucraïnesa.

El cost econòmic està agreujant la crisi en el conjunt de la UE i especialment en el motor alemany. La mateixa ministra d'Afers exteriors germànica Annalena Baerbock, del partit dels Verds, un veritable “falcó” en el tema de la guerra contra Rússia, ha reconegut recentment que les sancions han perjudicat de forma més efectiva a la UE que a la mateixa Rússia. Amb aquesta política de deixar tot en mans del “padrí americà” tant en la continuació de la guerra com la possibilitat d'un acord de pau la UE perd l'oportunitat de ser el principal valedor per a intentar acordar un alto-el-foc o un possible acord de pau.

Cada vegada més observadors del procés es plantegen la impossibilitat d'una victòria ucraïnesa. I el plantejament d'un alto-el-foc previ a l'inici de negociacions de pau sembla ineludible en el mitjà termini. I Europa, la que després d'Ucraïna més està sofrint el cost de la guerra hauria d'estar interessada a tractar d'aconseguir una sortida i com més aviat millor per a evitar la sagnia en forma de vides humanes. És evident que els objectius dels EUA poden ser uns altres, ells no estan sofrint la crisi econòmica de la UE, ells generen beneficis per a la seva indústria energètica i armamentista. Seria ineludible que la UE busqués la seva pròpia veu en la guerra, com van fer en el seu moment països com Alemanya o França amb la Guerra de l'Iraq.

D'altra banda la crisi provocada per la guerra i el propi fet de la guerra està alimentant als països de la UE l'auge de formacions d'ultradreta. El bel·licisme sempre alimenta als radicals ultres i l'hem vist de nord a sud. Ningú es lliura. A Finlàndia i Suècia la ultradreta està en el govern. Què dir d'Itàlia? O el sorgiment de Vox a Espanya, l'auge de Le Pen a França o el fet transcendental que el AFD alemany sigui en aquests moments la segona formació en intenció de vot a Alemanya que està provocant que el canceller Scholtz es plantegi una “ganz grosse Koalition” (“més gran coalició”) que només exclogués a la AFD i a Die Linke. Tot això sense parlar de la ultradreta a Eslovàquia, Hongria o Polònia. És evident que els aires de guerra i les seves conseqüències en forma de crisi econòmica afavoreixen els radicals de la ultra dreta.

Ja en 2018 el reconegut intel·lectual Jürgen Habermas va donar la veu d'alarma sobre el futur de la UE en un article molt oportú titulat Cap a on va Europa? En ell ja plantejava el perill d'una nova internacional d'extrema dreta, alhora que plantejava el problema de l'aturada del procés europeu i criticava “la contradicció entre la vella xerrameca proeuropea i l'obstrucció de la cooperació necessària” la qual cosa impedia “la perspectiva d'una política proactiva capaç d'abordar els problemes comuns amb una mentalitat de cooperació”. I sentenciava que “l'experiència i el sentit comú ens diuen que el procés d'integració europea està en una deriva perillosa”.

Per a un intel·lectual del nivell de Habermas, clarament proeuropeu la Unió Europea del “euro” hauria de ser la base del procés d'enfortiment de la unió. Però per a això s'hauria de complir la promesa implícita de que els nivells de vida en els estats de l'euro s'aproximarien. La realitat ha constatat que ha succeït tot el contrari i continua la diferència entre els nivells de vida dels ciutadans dels diversos estats de la unió monetària.

Habermas considera que el futur de la UE es basa principalment en el paper fonamental d'una zona Euro que “hauria de desenvolupar la convergència econòmica de l’Eurozona de manera que la unió monetària es convertís en una unió política proactiva i eficaç”. Per a això considera imprescindible la creació d'un “pressupost de l’Eurozona amb competències d'acció política- amb un ministre europeu de Finances- sota control democràtic”. Només així la UE podria recuperar poder polític i suport popular, en tenir unes competències i un pressupost que, amb legitimitat democràtica, impedirien un major allunyament econòmic i social en els estats.

És evident que Habermas defensa l'Europa de dues velocitats, que d'altra banda és ja un fet entre l'Europa dels països de l'euro i la resta. Però del que es tracta és que els ciutadans europeus vegin que les polítiques europees serveixen per a consolidar un nucli de països amb una major uniformitat social i econòmica que serveixin d'exemple per al conjunt de la UE.

Però per a això també es precisaria una Europa que fos capaç de tenir una política internacional i també possiblement militar pròpia que li donés plena independència i autonomia respecte a tercers i especialment de la dependència de l'OTAN i de la direcció dels EUA.

En 2019 Macron va manifestar que l'OTAN estava en mort cerebral. Ara podem veure que a conseqüència de la guerra a Ucraïna l'OTAN torna a recuperar múscul fins al punt de marcar la política del conjunt de la Unió Europea i la converteix de nou en un satèl·lit dels EUA.

Davant això els plans de la UE d'ampliar-se encara més cap als Balcans semblen un “brindis al sol” o la fugida cap a una ampliació major de “una unitat cada vegada major entre desiguals”. Europa precisa de manera urgent recuperar els principis fonamentals, potenciar la major uniformitat entre els països de l'Eurozona amb polítiques pressupostàries, econòmiques i socials unificades. I que alhora serveixin com a esperó per a la resta dels països de la Unió Europea per a unir-se a aquest nucli unificat amb l'objectiu d'aconseguir una unió forta i homogènia.

Lamentablement els inputs semblen dirigir-se cap a tot el contrari especialment sota la batuta de dirigents mediocres que semblen haver oblidat la base sobre la qual es va constituir el germen de l'Europa comunitària.

Sens dubte les Eleccions Europees de la primavera del 2024 seran importants pel l’esdevenir  futur de la EU.

GRÈCIA: ABUSIVA REFORMA ANTI-LABORAL. NOSTÀLGIA DE TSIPRAS

 

Grecia: Manifestació contra la Reforma Laboral

nuevatribuna/29 DE SEPTIEMBRE DE 2023

El govern de dretes grec de Nova Democràcia ha aprovat una Reforma Laboral que significa un pas enrere referent als drets laborals. La Reforma de Mitsotakis de Nova Democràcia significa una reculada abusiva i que va en contra del camí que s'està recorrent a la UE. No sols atempta contra el dret de la Jornada Laboral sinó que impedeix en la pràctica tota possibilitat de conciliació familiar.

La Reforma permet als empresaris establir un sisè dia laboral variant els horaris laborals per a adaptar-los a les necessitats de la producció. Així mateix la reforma permet que el treballador simultaniegi el seu primer treball amb un altre de fins a 5 hores, cosa que significaria 13 hores diàries. D'aquest segon treball podria ser acomiadat sense dret a indemnització.

D'altra banda s'estableixen uns nous “contractes de guàrdia” en els quals el treballador estarà sempre a la disposició de l'ocupador que podrà variar els seus horaris amb només 24 hores de preavís. També els treballadors podran ser acomiadats sense previ avis i sense indemnització durant el primer any de treball.

Així mateix es limita el dret de vaga en poder sancionar als piquets sindicals si impedeixen l'entrada o sortida amb penes de fins a sis mesos de presó i 5.000 euros de multa.

Aquesta contrareforma laboral qualificada de “esclavista” va en contra de totes les tendències europees que plantegen una millora de la qualitat de la producció i els serveis mitjançant la compatibilitat de la productivitat i la rendibilitat amb la millora de les condicions laborals amb especial referència a la conciliació laboral, Un exemple d'això seria la Reforma Laboral efectuada a Espanya amb  l'acord d'empresaris i sindicats aprovat pel Parlament.

Per la seva part la retrògrada Reforma Laboral grega ha recollit les enhorabones dels mercats especulatius internacionals i les famoses empreses de “ràting” les que sempre premien les regressions en les polítiques laborals.

No obstant això alguna responsabilitat té la societat grega que sembla no aprendre de la història. El que no pot fer-se és votar a un govern de dretes i després exclamar-se per les seves actuacions. I especialment Grècia hauria de saber-ho  analitzant la seva recent història.

Els governs de la dreta de Nova Democràcia són els principals responsables de la gran crisi grega que va esclatar a partir del 2009. Al gener de 2010 la Comissió Europea acusà a Grècia d'irregularitats sistemàtiques en l'enviament de les seves dades fiscals. El grup Goldman Sachs va estar involucrat en aquesta falsificació i va ajudar  a amagar el dèficit real dels comptes grecs. Cal destacar que el llavors President del Banc Central Europeu, Mario Draghi, havia estat càrrec operatiu d'aquest banc en el període de l'ocultació del dèficit.

Davant d’això es va generar la por a la UE i especialment a Berlín de que Grècia fos capaç de reconduir la seva situació i posés en qüestió l'estabilitat de l'Eurozona i de l'euro.

Les pressions cada vegada majors i un pla de rescat draconià per part de la Unió Europea encapçalada per Alemanya va comportar una crisi social a Grècia i un clima d'indignació entre la seva població que es veia castigada per les il·legalitats d'uns governs corruptes. Tot això va comportar l'arribada al poder de Syriza i Alexis Tsipras en 2015.

No hi ha dubte que al marge de la situació delicada l'elecció del govern d'esquerres va provocar una radicalització en la posició alemanya i per tant del conjunt de la UE, i va donar principi a la política del “austericidi”.

El Govern de Syriza va  intentar negociar amb la “Troika” però tots els intents d'acostament van ser inútils. Ja no es tractava d'una qüestió econòmica i es va exigir al govern grec una rendició sense condicions o en cas contrari li varen ensenyar la porta cap a la sortida de la “zona euro” i un suposat retorn al “dracma”.

Enfront d'aquesta situació Tsipras i Syriza van intentar un últim intent de fer entendre a la UE  la necessitat d'una negociació diferent dels termes del rescat i per a això va organitzar un referèndum sobre l'acceptació del “Diktat europeu”. Sens dubte Tsipras va intentar que Europa fos conscient del sentir democràtic del poble grec i fos sensible a la voluntat democràtica del país. El referèndum va ser un èxit del “No” al rescat. Malgrat això Merkel i la UE no estaven disposats a deixar-se impressionar per la voluntat democràtica dels grecs i van endurir les condicions del rescat.

El problema no era ja econòmic sinó d'enfrontament polític. Alemanya no podia tolerar les exigències d'un “nan econòmic” com Grècia dirigit per un “neo-comunista”. No obstant això Tsipras no es va limitar a efectuar l'exercici democràtic del referèndum sinó que va plantejar un paquet alternatiu per a modificar els termes del rescat plantejant una àmplia proposta alternativa on es contemplava una àmplia proposta de reformes tributàries i ajustos de la despesa governamental. La base de la proposta no impugnava el rescat sinó els seus aspectes més lesius per a la major part de la societat grega. Així per exemple es plantejava una reforma tributària sobre els sectors més rics a canvi d'evitar la retallada en unes pensions ja de per si baixes. El “NO de la Troika” va ser radical imposant condicions encara més exigents que les anteriors al Referèndum. Just a això va iniciar mesures més cruentes com deixar de facilitar euros als bancs grecs que van haver de tancar les seves portes efectuant una asfíxia econòmica a Grècia.

Davant aquesta situació Tsipras es va enfrontar als que dins de Syriza volien mantenir l'enfrontament i fins i tot optar per l'opció de tornar a l'antiga moneda grega el Dracma. No obstant això Tsipras i la majoria del partit va optar per l'opció més qüestionada ideològicament però  la millor per al país. Tsipras va acceptar negociar el rescat a partir de la consideració de que l'aplicació per part de Syriza seria millor que deixar-lo a la gestió d'un altre partit amb menor sensibilitat social.

Tsipras va convocar noves eleccions i les va guanyar novament i a partir d’aquí es va centrar a aconseguir l'aplicació més suau possible del pla de rescat. No obstant això, malgrat ser el millor pel país, va haver de carregar amb el pes de la derrota enfront de la UE.

Malgrat això Tsipras encara reservava una nova prova de la seva claredat ideològica i la capacitat per a enfrontar temes conflictius. En aquest segon mandat i malgrat el pes del nacionalisme a Grècia va aconseguir un acord històric de reconciliació amb l'estat de Macedònia que a conseqüència de l'acord es va transformar a Macedònia del Nord i acabant amb un persistent estat de tensió entre països veïns que no es reconeixien.

A la vista de l'actual situació de Grècia és impossible no observar amb nostàlgia a Alexis Tsipras un dirigent polític d'esquerres coherent que sempre va saber posar per davant el seu deure cap als seus compatriotes.

Especialment important és recalcar la seva actitud d'afrontar les dificultats davant dels que sempre volen quedar bé encara que sigui a costa d'aquells als quals diuen representar.

Alexis Tsipras, la honestetat

LA CAVERNA DEL FUTBOL MASCULÍ PROFESSIONAL

 

Alexia Putellas i Megan Rapinoe: dos exemples

nuevatribuna/6 DE SEPTIEMBRE DE 2023,

No hi ha dubte de l'èxit de la selecció femenina de futbol en l'últim mundial. Va demostrar dins del camp la complicitat d'un conjunt de jugadores que amb el seu esforç i exemple van donar relleu al nivell d'Espanya en l'àmbit del futbol femení.

El que ha estat un èxit sense precedents s'ha vist entelat per la nefasta i criticable conducta masclista del President de la Federació Luis Rubiales. I posteriorment per la infamant Assemblea de la RFEF amb una bona part dels seus  acòlits  aplaudint dempeus el vergonyós discurs encara més masclista del seu President.

La immediata reacció de les jugadores i del conjunt del futbol femení nacional i internacional ha estat radical. El “es va acabar” de Alexia Putellas es va convertir en un crit i sentir generalitzat del col·lectiu femení de futbolistes, del feminisme en general i de bona part de la ciutadania i la seva notable repercussió internacional.

No obstant això s'ha notat un silenci profund i indignant del futbol professional masculí, excepte algunes excepcions. Per què d'aquest silenci? Sens dubte hi ha una explicació sociològica clara. Els jugadors de futbol professional, especialment la seva elit semblen viure en un món a part, en gran part derivat de la compra que es fa de les seves voluntats pels milionaris salaris que perceben. I això no es concep sense la participació dels propis clubs que els tenen com a “esclaus d'or”, així com les complicitats del ressò mediàtic que el futbol masculí té en els mitjans de comunicació clarament partidistes i dedicats a inflamar a les aficions particulars i a enaltir o destruir segons convingui la imatge dels futbolistes. I evidentment això sustentat en multitudinàries aficions que enalteixen als seus “herois” i vituperen i moltes vegades insulten de manera grollera els seus rivals.

L'esport professional i especialment el futbol compleix una funció similar al “circ romà” calmar els baixos instints de les masses que si no és així potser podrien desviar la seva mirada cap a altres temes que els afecten de forma més profunda.

És així que contemplem com als “ídols del futbol” se'ls perdona tot. Hem vist de manera reiterada com  membres de l'elit són jutjats per actuacions il·legals referides en molts casos al no compliment de les seves obligacions fiscals i els veiem victorejats per una plebe, amb molts menys recursos, que donarà suport al seu “heroi”.

Els ídols del futbol semblen viure en una altra dimensió. Excepte honroses excepcions són incapaços de posicionar-se davant els greus problemes que afecten la societat. Renuncien a expressar les seves opinions o punts de vista sobre la realitat del món en el qual viuen per a atrinxerar-se en les seves còmodes “gàbies d'or”. Per exemple ens podríem preguntar: Quina és la raó per la qual no hi ha casos sobre l'existència de “homosexuals” en el món del futbol? Quan és evident que existeixen però no poden mostrar el que són per por de les repercussions públiques. Cosa que no passa en el món del futbol femení mundial.

Les dones han donat un exemple que ells són incapaços de donar. Pot ser que això sigui pel fet que les seves condicions econòmiques i professionals no són ni molt menys les dels homes i això comporta una molt diferent opinió sobre la realitat. Podríem dir que la seva menor professionalitat els permet ser més humanes. I ara tornen a demostrar-ho al convocar dues jornades de vaga per reivindicar uns millors salaris.

L'RFEF fa temps que deixa molt a desitjar. Observem simplement un exemple la reestructuració de la celebració de la Supercopa d'Espanya. En principi era una competició molt senzilla, el campió de la Lliga contra el campió de la Copa i es celebrava en algun dels camps de la Primera Divisió espanyola. Amb la reforma de Rubiales ja no són els dos campions, sinó campions i subcampions per a garantir que sempre siguin presents el FC Barcelona i el Reial Madrid i la celebració de la competició es trasllada a un escenari tan espanyol com Aràbia Saudita un país model de democràcia. Però és que Aràbia Saudita paga milions que s'embutxaca l'intermediari, l'RFEF i especialment els dos clubs al·ludits al marge de quin hagi estat la seva classificació en les citades competicions. Així s'ha donat l'escàndol que el campió de Copa o de Lliga ha cobrat menys que els dos grans clubs. I el més important aquests ingressos han permès que el President de la RFEF s'hagi pujat els seus emoluments a nivells indignants. I com són empreses privades és difícil intervenir-les des del poder polític.

En aquests moments ha quedat aclarida l'obsolescència d'unes estructures federatives que són un niu de corrupteles i favors creuats entre els seus components. I això no es dona només en el cas del futbol sinó inclou molts altres àmbits esportius nacionals i internacionals. No creguem que les corrupteles i la situació interna de la RFEF és diferent de les de la UEFA o la FIFA que ja en anteriors ocasions han estat objecte de casos de corrupció que s'han saldat amb dimissions sense solucionar el fons del problema que és la seva pròpia constitució interna clientelista. I parlant del Futbol professional no oblidem  un altre participant igualment fosc La LLIGA.

I no sols és el món del futbol. Si mirem a altres institucions com les relacionades amb l'olimpisme la situació d'obscurantisme, corrupteles i amiguisme es multiplica per la quantitat de diners que mouen. Algú creu que el Comitè Olímpic Internacional (COI) no està basat en la corrupció interna. Algú creu que els membres de la direcció del COE (Comitè Olímpic Espanyol) no es trien per cooptació. Tot esport professional està d'una forma o una altra enfangat i quan major importància té l'organització major és el seu grau de corrupció i de degeneració.

Lamentablement l'organització de l'esport viu de l'esforç dels esportistes que mereixen tota la nostra consideració i que són la cara de l'esport que tots admirem. Però al seu voltant es teixeixen unes complexes xarxes de complicitats en les seves formes organitzatives que són la creu d'interessos que poc tenen a veure amb l'esperit de l'esport i de l'antic olimpisme.