PODEMOS: UNA VELA SENSE VAIXELL

 

Yolanda Diaz i Ione Belarra

ClubCortum/28 de luliol del 2021

nuevatribuna/ 29 Junio de 2021

Podemos inicia amb dificultats palpables una nova etapa a partir de la decisió de Pablo Iglesias d'allunyar-se del primer pla de la política. Si els canvis de lideratge sempre comporten un període d'incertesa en les organitzacions polítiques en aquest cas la situació es complica encara més quan s'ha tractat d'un lideratge personalista molt acusat.

Podemos va tenir en el seu origen a un reduït col·lectiu de professors universitaris que van utilitzar amb molt d'èxit els mitjans de comunicació audiovisuals i socials per a plantejar una alternativa política al conjunt del sistema polític sobre la base d'un populisme d'esquerres que va significar una novetat en el panorama polític al marge de les tradicionals opcions de dretes o esquerres.

Amb la utilització d'un llenguatge clar i fins i tot simple, i amb l'enunciat de propostes radicals molt atractives, si bé poc definides, van aconseguir en poc temps fer-se un lloc en la política. I, quan van decidir presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu assoliren un èxit apreciable per a un partit recentment creat.

Posteriorment, degut a la seva manca d’estructura organitzativa, van evitar presentar-se a les eleccions municipals si bé van patrocinar diverses propostes municipals a les quals van donar el seu suport però sense presentar-se sota les seves sigles. Així van aconseguir èxits importants mitjançant candidatures plurals de progrés a Madrid, Barcelona, Galícia, Cadis o Saragossa entre d’altres, totes elles molt diverses entre sí però vinculades sota el concepte del “canvi”.

Entre desembre del 2015 i desembre del 2019 es van celebrar a Espanya quatre eleccions generals a les quals va concórrer Podemos, la primera en solitari i les següents conjuntament amb IU. El resultat de les primeres va ser espectacular, va ser un moment d'èxit dels nous partits tant de Podemos com del seu intent d'imitació a la dreta C’s.

En les següents tres eleccions Podemos va experimentar una reculada en cadena fins a situar-se al novembre del 2019 pràcticament en la meitat del percentatge de vots obtingut en les del 2015. Així mateix els seus resultats en les eleccions municipals o autonòmiques d'aquest període va ser si més no discreta per no dir dolenta.

La realitat de la vida política ha anat desgastant la primigènia novetat i atracció de l'electorat cap a noves formacions polítiques. La convulsa vida parlamentària viscuda ha desgastat la imatge virginal de la formació i la seva pràctica parlamentària centrada i personalitzada en la figura del “líder” ha anat perdent atractiu.

Durant tot aquest procés temporal Podemos va perdent l'encant de la novetat. Així mateix comença un procés de depuracions de membres i ruptures del reduït i primigeni nucli dirigent. La seva posició novedosa i els seus ímpetus de “assaltar els cels” i de “els de baix i els de dalt” , de les crítiques a “la casta política” es va transformant en un discurs radical molt semblant al de antics grupuscles de l'esquerra anticapitalista. D'altra banda les seves propostes estan normalment molt lligades a la possibilitat de tenir imminent ressonància mediàtica a través de la figura preeminent de Pablo Iglesias i en molts casos són de curt recorregut i només basades en enunciats amb poc desenvolupament i profunditat d'elaboració.

Malgrat això en aquest curt període de quatre anys temps es produeixen profundes novetats en la política espanyola, la multiplicació de les opcions polítiques, la moció de censura que derroca el govern de la dreta i finalment la constitució d'un govern progressista de coalició entre el PSOE i UnidasPodemos. Amb una certa paradoxa en comprovar que Podem aconsegueix accedir al govern en el moment del seu més baix resultat electoral.

Hem de posar a l'actiu de Podemos que la seva presència va provocar un canvi important en el PSOE. Pedro Sánchez va saber llegir el moment polític i va radicalitzar la seva posició enfront el Govern del PP, la qual cosa va suposar la seva destitució per l'aparell del partit. A partir d'aquí Sánchez aconsegueix el suport de la militància després d'un llarg procés de primàries que guanya clarament enfront de l'aparell del partit. Aparell que no dubta a reformar en profunditat. El PSOE de Sánchez és clarament una resposta a l'aparició de Podemos, que es converteix en un competidor i alhora en un aliat amb el qual comptar.

La participació de Podemos en el govern ha posat de manifest les seves llums i les seves ombres. Els membres del govern afins a la coalició no han brillat especialment amb l'excepció notable de Yolanda Díaz que ha demostrat un alt nivell de preparació i un sentit institucional del càrrec que contrasta enormement amb el de la majoria de la resta dels responsables governamentals de UnidasPodemos. Cal assenyalar que no s’ha d'obviar el fet de la diferent procedència i trajectòria política i social de la ministra de Treball i avui Vicepresidenta del Govern.

Destacats dirigents amb càrrecs en el govern, començant pel mateix Pablo Iglesias, han aparegut més que com a part del govern com l'oposició dins del govern. Amb un missatge que de tant repetir-lo perd la seva efectivitat el de “nosaltres som l'única esquerra del govern. Totes les actuacions positives són fruit de la nostra pressió.” “Sort que estem en el govern, per què si no…”

Aquesta posició essencialista de considerar-se els únics defensors de posicions de progrés en un primer moment pot convèncer a alguna gent, però poc a poc va perdent credibilitat. No hi ha dubte que “el soroll intern dins del govern” ha produït desgastos innecessaris al govern però ha desgastat en major mesura els seus protagonistes especialment el seu cap visible Pablo Iglesias ( per cert tot el contrari del que ha passat amb la figura de Yolanda Díaz poc partidària de “sorolls”).

Les eleccions de la Comunitat de Madrid amb uns resultats més que discrets i la sortida de Pablo Iglesias de la política configuren un canvi profund en el panorama polític especialment difícil referit al futur de Podemos.

Podemos s'ha comportat com una vela sense vaixell que la sostingui que s'ha inflat amb un vent a favor i s'ha mogut a favor del vent, però no tenir el control que comporta l'embarcació des d'on es governa la direcció del velam es provoca que amb la falta de vent la vela caigui en picat.

Ara es presenten en tota la seva evidència les importants mancances de Podemos. És problema del projecte polític basat en l’hiperlideratge i on s'observa una manca important, la falta de projecte ideològic i especialment organitzatiu. Especialment greu és aquesta falta de múscul organitzatiu. Ja deia el clàssic “no hi ha idees sense organització”. I si d'alguna cosa manca Podemos és d'organització, i no és l'únic cas ja que encara més greu ha estat la caiguda i pràctica desaparició de C’s.

Observem diversos aspectes en les mancances organitzatives de Podemos:

a-   La seva falta de militància organitzada. La seva organització és d'inscrits amb nul·la participació ni estructura (els cercles són pràcticament inexistents i en tot cas inoperants). L'assistència als seus actes electorals i organitzatius, principalment en les primeres etapes, era més pròpia de “fans” que de militants. La seva militància no participa en cap procés de debat simplement se la consulta per a ratificar propostes i/o candidatures. No hi ha procés de debat intern propi d'un partit amb militància. És un partit on els militants ni tan sols paguen quota. És a dir la seva organització més que líquida és “gasosa”.

 b-      La seva reduïda presència institucional. La falta d'estructura organitzativa comporta al seu torn la falta d'una presència institucional forta en diversos àmbits on es fa política, des del municipal a l'autonòmic. La seva presència municipal és escassa, per no dir gairebé nul·la exceptuant algunes ciutats. El mateix podem dir de la seva presència autonòmica. En un primer moment encara van obtenir alguna rellevància en autonomies com Galícia o Euskadi però després han desaparegut o han vist molt reduïda la seva representació. A Catalunya han aconseguit resultats discrets inferiors als aconseguits per ICV-EuiA. I a Andalusia la seva ruptura interna no fa presagiar gens de bo. Respecte a Madrid res nou que afegir.

 c-      Tampoc hi ha influència en el món sindical i laboral, i molt escassa en els moviments veïnals o moviments agraris, només tenen especial presència en alguns moviments alternatius, en alguns casos confrontant fins i tot amb les organitzacions sindicals.

 d-     La seva única capacitat política queda en aquests moments pràcticament reduïda a la seva presència en el Congrés i a la seva participació en el Govern.

Fins i tot el seu soci menor dins de la coalició IU té una molt superior estructura territorial com a organització, especialment en comunitats com Andalusia, encara que sigui una ombra del que va ser.

Aquesta falta d'organització és sens dubte la seva principal feblesa perquè no és una cosa fàcil de solucionar i perquè té profundes repercussions sobre la configuració de les seves elaboracions polítiques tant estratègiques com tàctiques. A tot això hem de sumar la feblesa especialment política dels components de l'actual nucli dirigent, en comparació amb el que va ser l'inicial.

Caldrà comprovar la relació que Ione Belarra estableix amb els seus socis de coalició parlamentària i especialment amb la suposada futura cap de llista Yolanda Díaz, així com amb el seu soci majoritari de Govern. Hi ha vegades que el realisme pot confondre's amb el pessimisme. Però com podríem catalogar que en un moment en què les dretes es llancen a un atac contra el Govern pels indults, Ione Belarra es despengi manifestant la necessitat d'un retorn de Puigdemont?

Sembla més necessari que mai que es comenci a construir un espai polític amb claredat ideològica i organitzativa que pugui substituir en un futur per determinar el buit que pot comportar la previsible decadència de l'actual formació  morada.

CATALUNYA , L’HORA DE LA POLÍTICA

 

Pedro Sánchez al Liceu

ClubCortum/ 30 de juny 2021

nuevatribuna/ 2 de julio 2021

Sembla que per fi, desprès d’una dècada perduda s’obre una oportunitat per a iniciar un camí que permeti sortir de l’empantanament a Catalunya. Sembla el moment de posar punt i final al camí, que sabien impossible, transitat per l’independentisme català cap a un objectiu que els seus dirigents sabien que ni econòmica ni política ni socialment era transitable.

La supèrbia i la lluita interna per la hegemonia dins dels independentistes que impedien  posar fi als seus somnis d’una independència impossible en l’actual context europeu i la incapacitat o la nul·la voluntat per part del Govern de l’Estat del PP per a  intentar trobar solucions polítiques a la qüestió catalana enlloc de  deixar-ho tot en mans d’una judicialització que pot sancionar però no pot aportar solucions als problemes polítics. Tot això va portat a un carreró sense sortida, a una situació greu que ha comportat d’una banda una crisi política dins de Catalunya i entre Catalunya i l’Estat i d’altra  banda  una fractura profunda que ha dividit la pròpia societat catalana així com un desprestigi de les institucions d’autogovern de Catalunya.  La recerca de la independència ha comportat una regressió en l’autogovern, la fractura social  ha anat acompanyada d’una regressió en el paper de l’economia catalana i una decadència social i cultural.

Això sí, l’enfrontament ha servit durant una bona colla d’anys als respectius bàndols per mantenir  les seves parròquies electorals, al marge dels costos que  hagi comportat.

Les proclames i actuacions dels independentistes, la resposta únicament repressiva i judicial per part de l’Estat, l’empresonament dels dirigents independentistes responsables de la vulneració de la legalitat, la fugida d’altres dirigents, etc.., ens havien situat durant massa temps en un carreró sense sortida.

Amb el pas dels temps el “soufflé” independentista ha perdut força. Tan de  temps amb manca de govern, sense expectatives de canvi ha modificat fins i tot la fisonomia de Catalunya. Les concentracions dels independentistes tenen menys afluència, les estelades i  llaços escassegen, les disputes entre Junts i ERC han estat continuades i l’acció de govern inexistent, la pèrdua de suport electoral amb  l’augment de l’abstencionisme dins l’independentisme són un símptoma clar del cansament de la part de la ciutadania que els hi donava suport.

 Els dirigents independentistes són avui plenament conscients de la impossibilitat d’assolir els objectius, això no comporta que ho reconeguin públicament davant d’aquell sector de la població que s’ha cregut les propostes impossibles que havien promès. Aquest és el gran problema de l’independentisme, haver enganyat durant massa temps a massa gent, i ara això dificulta la rectificació i precisen d’excuses i temps per anar canviant el seu discurs. Això és encara més difícil davant la permanent pugna per l’hegemonia dins dels partits independentistes que tenen sempre en els llavis el mot de “traïdor o botifler” per al seu competidor. El que està clar és que s’ha posat fi a la via unilateral tantes vegades plantejada  i mai assolida.

Ara la situació ha donat un gir en profunditat. El Govern progressista de Pedro Sánchez intenta sortir del “cul-de-sac” de la situació a Catalunya. I per això ha optat per l’aprovació dels indults als dirigents condemnats per la seva vulneració de la llei. Els indults són una eina legal. L’indult no significa en cap mesura qüestionar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem sinó que és una actuació de gràcia en l’àmbit de la política. L’actual Govern de l’Estat, al contrari de l’anterior, fa una aposta clara per intentar trobar una via de diàleg en el marc de la legalitat constitucional, això sembla prou clar. El problemes polítics com alguna vegada ha assenyalat fins i tot el Tribunal Constitucional requereixen de solucions polítiques, evidentment dins dels àmbits de la llei.

Tothom és conscient, encara que de vegades no ho sembli, que el que es planteja no comporta ni comportarà cap canvi fora de la Constitució per que no hi ha cap majoria per a fer-ho possible. Això que vol emmascarar la dreta i la ultradreta, que fan de la confrontació i el conflicte amb el Govern de l’Estat la seva estratègia política, ho sap tothom fins i tot els propis partits independentistes. La dreta del PP i C´s, esperonades per VOX, només tenen una posició d’oposició a qualsevol canvi, no tenen cap proposta política per afrontar i donar sortida a la situació de la societat catalana i del conjunt de  l’espanyola. Es a dir cap posició més que mantenir la divisió i el conflicte, per cert el mateix que defensa l’independentisme més radical.

Està prou establert per a qui ho vulgui entendre que el diàleg i la negociació es donarà sempre dins del marc de la legalitat vigent, el hi agradi o no als partits independentistes, i el President del Govern ho ha deixat prou clar. I no hi ha alternativa al diàleg i a la negociació. I això també ho saben els dirigents independentistes que saben per experiència el que comporta desafiar el poder de l’Estat de Dret.

Es el moment de la POLITICA en majúscules, i el govern ha optat per aquesta opció. I la negociació pot comportar canvis legals sempre dins del marc constitucional vigent. Es possible i necessari atendre les necessitats econòmiques i socials de Catalunya. Es possible fins i tot reformar el marc de relacions entre Catalunya i l’Estat, que significa l’Estatut, i que aquests acords a que es pugui arribar, si comporten canvis estatutaris, es puguin sotmetre al referèndum de la ciutadania de Catalunya.

El Govern de l’Estat té clar que estem en un moment de canvis profunds que afectaran no sols a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat. Temes com el finançament autonòmic, la fiscalitat, els serveis públics, la transició ecològica i digital, són urgències que s’han de resoldre des del marc de la política. I el diàleg polític i social són les eines que cal utilitzar.

De moment els agents socials estan demostrant la utilitat del diàleg i la negociació. I el futur del país una vegada superada la crisi sanitària i amb la perspectiva d’una forta recuperació econòmica presenta un horitzó favorable per tal d’efectuar els canvis que el conjunt del país precisa. Ara caldrà veure quin paper volen jugar els diferents actors polítics. Si la dreta, deixem al marge la ultradreta, es vol desentendre del futur del país és molt possible que ho pagui en un futur proper.

Es l’hora de la política en el tema de Catalunya, ara caldrà veure si tots els interlocutors estan a l’alçada, el Govern de l’Estat ha fet una forta aposta en aquest sentit. Esperem que això s’estengui també a altres urgències del conjunt de l’Estat. Aquí i ara tothom es retratarà i també es veurà que les demagògies tenen límits.

CCOO: UN “INTEL·LECTUAL COL·LECTIU” DE L'ESQUERRA

Unai Sordo Secretari General de CCOO

ClubCortum/16 de juny 2021

nuevatribuna/ 18 de junio 2021

Estem en una època de deficiències ideològiques. Sembla com si la ideologia política que desprès s’ha d’estructurar en una praxi d'estratègia política, aplicable mitjançant diverses tàctiques, és quelcom  que ara no està de moda. Avui ens estem acostumant al predomini del pur tacticisme en uns partits dominats per petites cúpules decisòries en molts casos amb plantejaments allunyats de les necessitats d’aquells que diuen representar o amb propostes mancades de rigor.

La situació és especialment greu en el camp de l'esquerra alternativa. Cal recordar, com descriu Enric Juliana en el seu llibre “Aquí no hem vingut a estudiar”, que en el PCE clandestí es van donar debats estratègics que van durar més de dos anys, cosa avui dia inimaginable. Desgraciadament l'esquerra alternativa com a tal esquerra és pràcticament inexistent, el seu lloc està ocupat per populismes radicals poc vinculats a la realitat dels qui diuen representar. Dirigits per unes cúpules que recorden el “despotisme il·lustrat” desvinculades orgànicament de la realitat social. I que malgrat  les dretes els acusin de comunistes no tenen res a veure amb el que va ser durant molts temps la praxi dels moviments comunistes als països occidentals. El PCE i el PCI van ser   partits arrelats a les fàbriques, als sindicats, als barris, entre els professionals i els intel·lectuals, en fi en la vida social. De tot allò ara no queda res ni hi ha intenció de fer-ho.

Com deia Gramsci les idees no viuen sense organització. I organització vol dir militància organitzada, debats interns de baix a dalt i de dalt a baix. Amb vinculació de la militància a la realitat social que permeti un coneixement real de les prioritats i la realitat de la gent, i debats a fons de les diverses possibilitats d'abordar la solució dels problemes tot diferenciant allò important d’allò superflu, i prioritzant l'urgent. Tot això avui està absent de la política de l'esquerra alternativa que sembla més preocupada en donar titulars als mitjans de comunicació, mentre l'existència de ciutadania organitzada no sembla ser una de les seves prioritats.

Gramsci definia en el “Princep Modern”  el nou model de partit amb  el concepte “d’intel·lectual col·lectiu”. En l’actual desert  d'intel·lectuals col·lectius destaca una organització que és potser l'únic intel·lectual col·lectiu de l'esquerra organitzada existent avui. Em vull referir a la Confederació Sindical de les CCOO. Amb prop d'un milió de persones afiliades en el conjunt de l'Estat i uns 97.000 delegats i delegades sindicals és l'organització social més estructurada i amb un constant debat en les diverses estructures de l'organització, la qual cosa comporta un flux constant de contrastació de la realitat i una “praxis” adequada.

L'organització de CCOO té una profunda capil·laritat en tots els àmbit laborals i econòmics, tant sectorials com territorials d'Espanya. La qual cosa li dóna una capacitat de coneixement i d’actuació no solament sobre  la realitat laboral, sinó també de la social i econòmica del país.

 Ja des del seu naixement CCOO ha volgut ser una mica més que un sindicat per això es definia com a moviment sociopolític. Quan es van iniciar les crisis del PCE el sindicat va saber evitar les ruptures internes i iniciar un llarg camí cap a l'autonomia plena com a organització de l'esquerra social. Avui CCOO és una organització unitària i plural situada dins de l'àmbit de l'esquerra però amb uns plantejaments i directrius plenament independents d'interferències partidistes.

En l'últim mandat d'Ignacio Fernández Toxo el sindicat va fer tot un procés de repensar-se i actualitzar el seu paper sindical en  la societat, que va finalitzar amb una profunda renovació del sindicat representada pel nou Secretari General Unai Sordo.

El paper del sindicat avui no és només el de la negociació en el sí de les empreses sinó en el conjunt de la vida social on es desenvolupa la vida de les classes treballadores. Només en el tema salarial hi han diversos components al marge de la nòmina, el salari directe, el diferit, el salari social, etc. I això vincula l'actuació i la intervenció del sindicat sobre polítiques de tota mena com poden ser les polítiques públiques econòmiques, socials, de serveis públics, de prestacions socials, impositives i laborals. És a dir el treball i la praxis sindical ja no pot limitar-se al terreny de l'empresa on treballen els treballadors sinó en tots els aspectes de la  seva vida.

El sindicat és una font de documentació de propostes en molts i variats camps perquè ha de donar resposta a tota l'àmplia gamma de la concertació social que com s'ha exposat no pot quedar situada només en l'àmbit laboral. Així CCOO té propostes elaborades molt diverses com poden ser des de  la necessària participació dels treballadors en la gestió de les empreses ( vella màxima de Marcelino Camacho “la democràcia ha d'entrar en les empreses”), o propostes molt fonamentades i rigoroses sobre pensions o reforma laboral, però també per exemple com el seu últim Informe presentat sobre un tema tan actual com “L'habitatge de lloguer a Espanya” amb propostes concretes i elaborades per a garantir el dret a un habitatge adequat, digne i assequible per a la majoria que ja voldrien alguns del partits polítics, incloent-hi els del govern.

El sindicat fa propostes acurades fruit de l'estudi, de l'elaboració i el debat a partir del coneixement de la realitat social, econòmica i laboral existent fruit de la seva àmplia implantació social. Però el sindicat no és només un “intel·lectual col·lectiu” per la seva elaboració teòrica ni pels seus debats interns sinó fonamentalment per la seva “praxi” organitzativa permanent entre l'elaboració teòrica i la seva actuació pràctica en la gestió del conflicte i la concertació en els àmbits concrets i en els generals.

En l’actualitat el sindicat està immers en els seu procés congressuals que està comportant l’actualització de les seves propostes en les seves diverses organitzacions territorials i federatives i en una amplia renovació de les estructures de direcció, a la espera de que culmini en el proper Congrés de la Confederació Sindical.

En aquest sentit podem dir que és un model per al conjunt de l'esquerra i especialment pot servir d'exemple i punt de referència si es vol en algun moment construir un espai real de l'esquerra alternativa avui pràcticament inexistent. Sense un “intel·lectual col·lectiu” en l’esquerra política alternativa no hi ha alternativa política real.

A LA DRETA NO SE LA COMBAT AMB PROCLAMES

 

Ayuso i Monasterio la imatge de la dreta

ClubCortum/ 2 juny 2021

nuevatribuna/ 4 de junio de 2021

Madrid no ha estat la tomba ni del feixisme ni de la dreta. Es possible que ni tan sols s'hagi tractat mai de derrotar cap nou feixisme. Madrid ha estat el triomf d'una dreta altiva i “trumpiana” i la derrota de les esquerres, més d'unes que d’altres.

Hi ha qui des de l'esquerra ha pretès utilitzar el vell conte de “que ve el llop” però la gent no ha sabut veure el perill del llop i ha mirat en altres direccions.

L'esquerra hauria, en el cas de Madrid, d’ haver analitzat la realitat social i econòmica de la Comunitat i pot ser que així comencés a plantejar-se com donar una alternativa a l'hegemonia de la dreta. Per a guanyar una batalla política i ideològica s’ha d'analitzar amb atenció la realitat social que s’ha d'afrontar. No serveixen les receptes dogmàtiques de llibre per molt èpiques que siguin.

En la Comunitat de Madrid, amb llargs anys d'hegemonia de la dreta, es donen algunes realitats que haurien de ser tingudes en compte. Hi ha raons estructurals econòmiques i polítiques i situacions conjunturals que poden fer més comprensible el triomf aclaparador d'una candidata com Isabel Díaz Ayuso.

Diversos analistes han anat donant compte d'una sèrie de realitats que componen Madrid en l'actualitat. A Madrid es reuneix avui dia la capitalitat política i de poder de l'Estat i els seus centres de decisió. Alhora és on es concentra el poder i la jerarquia del sistema econòmic, tant els centres del sector financer com de les grans empreses i de les multinacionals, tots molt atents a estar prop del poder polític del qual depenen moltes de les seves oportunitats de negoci.

Madrid és avui, en gran part fruit de la seva capitalitat, la comunitat més rica de l'estat al que ha d'afegir-se el fet de ser un cert paradís fiscal interior. Tot això ha donat lloc a un fort creixement de població i a un gran desenvolupament del sector de serveis.

La presència dels poders polítics i econòmics ha donat lloc a l'existència d'una forta i àmplia classe mitjana alta (alt funcionariat, directius i classes mitjanes instal·lades) tots ells defensors de les seves formes de vida que podríem descriure com: habitatge als afores, fills que assisteixen a escoles privades (moltes d'elles concertades) i posteriors cursos a l'estranger, amb preferència per l'ús de la sanitat privada i amb un alt poder de consum i d'estalvi. Un sector social disposat a defensar amb ungles i dents la seva situació. Però a més existeix així mateix un altre sector més nombrós encara de classe mitjana que espera incorporar-se a la forma de vida dels seus superiors als que aspira a imitar o a succeir. La major part d'aquests sectors són fidels votants de la dreta madrilenya i beneficiaris de les seves polítiques econòmiques i fiscals.

La política de l'administració del Partit Popular durant molts anys ha comportat una extensió dels serveis privats tant en educació com en sanitat en detriment d'uns serveis públics deficientment finançats la qual cosa redunda en la reducció de la seva demanda social.

El domini de les dretes en la política de Madrid ha comportat aquests canvis en l'estructura social de la Comunitat. Però a aquests canvis estructurals han d'afegir-se els efectes de la situació conjuntural provocada per la pandèmia.

La pandèmia no ha afectat a tots per igual i sens dubte els seus efectes han tingut una major repercussió entre els sectors socials més desfavorits. Malgrat la voluntat del Govern de l'Estat d'establir tota una sèrie d'ajudes que conformessin un “escut social” aquest no ha pogut impedir el creixement de la desigualtat, tot i  reconeixent sens dubte que les actuacions han estat molt més positives respecte al que hauria succeït sota un govern de la dreta.

La paralització d'activitats ha comportat costos socials importants per a amplis sectors ciutadans. La disminució de l'activitat ha perjudicat amb especial força a sectors com els del comerç i l'hostaleria, així com a autònoms i treballadors, especialment els de situació precària o integrats en l'economia submergida. Per a ells la necessitat de finalitzar aquest període especial de crisi sanitària s'albira com a urgent i és quasi una obsessió. Gran part d'aquests sectors de la població estan cansats i atabalats per la situació i disposats a agafar-se al mínim indici de finalització dels tancaments, de possibilitat de canvi en la situació i miratge de normalitat.

És en aquesta situació estructural i conjuntural de la societat madrilenya on es dóna el procés electoral. I no hi ha dubte que la candidata del PP va saber connectar amb les ànsies i necessitat de canvi de bona part de la ciutadania a través d'una campanya basada en emocions i en la qual el retorn a la normalitat es planteja com a objectiu. Una campanya tan desenfadada i optimista com a falsa i tramposa. Amb un discurs pla i desenfadat amb un llenguatge vulgar, fins i tot groller i fal·laç però efectiu, la dreta majoritària ha aconseguit eclipsar la campanya.

Enfront d'això una gran part de l'esquerra ha caigut en el parany portant el debat a una lluita ideològica genèrica i simplista. Una batalla agressiva de combat contra el perill del feixisme que només serveix per a galvanitzar als ja convençuts però que no qualla en la majoria als quals va dirigit el missatge, més preocupats pels seus problemes quotidians reals i les seves necessitats més bàsiques. En definitiva la derrota electoral és en gran part fruit de no combatre les emocions amb raons.

Només MásMadrid ha portat a terme una campanya més lligada a la realitat de la vida quotidiana dels seus electors. Criticant els dèficits del govern de dretes pel que fa a la seva nefasta actuació en la pandèmia i plantejant propostes alternatives referent a la vida quotidiana dels electors potencialment progressistes. Sense altisonàncies, sense gesticulacions i sense proclames èpiques, però anant a l'arrel dels problemes.

No obstant això el resultat electoral no pot defugir un altre factor que ha jugat en tot aquest entramat de realitats que han envoltat el procés electoral. Ens referim al paper jugat pels mitjans de comunicació, molt especialment els audiovisuals però també els escrits i radiofònics. Madrid reuneix la seu d'una bona part dels mitjans de comunicació i això els converteix en una altra part de la realitat social madrilenya dins dels sectors de decisió del conjunt del país. Una gran part d'aquests mitjans per la seva posició ideològica han estat proclius a la dreta política i les seves informacions han anat dirigides a un suport clar i sense fissures a la Presidenta de la Comunitat a la qual han presentat com l'opositora més ferma al Govern de l'Estat. Però si això era previsible no ho ha estat el fet que d'altres mitjans presumiblement progressistes també han centrat les seves informacions en les ocurrències permanents i en els exabruptes de la Presidenta de la Comunitat, fins i tot fent-ho a base de bromes o ridiculitzacions, però fent d'ella el centre del debat. Haurien de recordar l'asserció de Santiago Carrillo “sempre és bo que parlin d'un encara que sigui malament”.

Fins aquí un recompte, parcial sens dubte, de la situació. I ara una recomanació, seria bo per a l'esquerra analitzar a fons la realitat social canviant a l'hora de fer propostes i dur a terme l'acció política. Però per a això haurien d'incrustar-se en la societat el que fa imprescindible tenir una organització capil·lar sense la qual no serveixen ni dogmes ni proclames.

BIDEN EL CANVI TRANQUIL

 

ClubCortum/19 de maig 2021

nuevatribuna/19 de mayo de 2021

Moltes vegades les aparences enganyen. Així el President Biden sempre ha estat presentat com un veterà polític, moderat i una mica anodí. No obstant això també moltes vegades les realitats contradiuen les aparences. I algú brillant després de veure els seus actes no ho sembla tant o algú anodí pot donar sorpreses.

De Joe Biden molta gent coneixia la seva llarga trajectòria política, la seva personalitat dialogant i la seva moderació personal. Molta gent no va creure que fos un candidat adequat per a confrontar amb Trump i fins i tot la seva edat es veia com a una cosa negativa. No obstant això Biden s'ha confirmat com el millor candidat per a batre  un adversari com Trump. En part perquè és la seva antítesi i la persona adequada per a combatre el clima de confrontació permanent representat per una personalitat populista de la dreta radical com l'extravagant Trump.

Realment Biden és la calma després d'una horrorosa tempestat com la viscuda als Estats Units durant els quatre anys de la presidència de Trump. Així mateix Biden va ser la personalitat no carismàtica que va permetre unificar les diverses tendències del Partit Demòcrata. Biden va ser triat com el mal menor entre els demòcrates. No tenia el carisma ni la brillantor de Bernie Sanders però aquest amb els seus posicionaments no hauria pogut unificar el conjunt dels votants demòcrates molts dels quals el veien com exageradament radical. Des del primer moment de la seva nominació Biden va anar donant proves de la seva manera de fer. En primer lloc triant a Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència. Posteriorment apareixent com una alternativa total al candidat dels republicans. Enfront de Trump ningú més diferent que Joe Biden que va aconseguir finalment superar àmpliament a l'egocèntric multimilionari en les eleccions amb major participació de la història del país.

Bona part del món va respirar amb la victòria del demòcrata per fi hi hauria una presidència tranquil·la sense sobresalts. Una presidència que es considerava de trànsit no sols per la personalitat del nou inquilí de la Casa Blanca sinó també per la seva edat avançada.

Però com hem dit a l'inici la història ens reserva moltes sorpreses i no hi ha dubte que en aquests moments Biden és una d'elles. El candidat considerat gris ha llançat un programa de reformes impensable per part de ningú. En primer lloc des del moment mateix de la seva confirmació el President Biden es va llançar a la seva primera batalla contra la situació descontrolada de la pandèmia derivada de la desídia del seu predecessor, un reconegut negacionista. Biden va prometre vacunar a 100 milions de nord-americans en els seus primers cent dies de mandat i ha aconseguit doblar-ho fins a aconseguir 200 milions.

Després del risc sanitari Biden s'ha enfrontat a la necessària reforma econòmica i social de la societat americana amb un ambiciós programa que aconseguiria acabar amb l'herència neoliberal dels temps de Reagan.

Després d'aprovar en un primer moment un Pla de Rescat per a l'economia de 1,9 bilions de dòlars, ara presenta tota una sèrie de reformes destinades a canviar la fisonomia social dels Estats Units. Es tractaria d'allò més semblant al que en el seu moment va representar el “New Deal” del President Rooselvet per a combatre la “Gran Depressió”.

En el seu missatge davant les cambres del Congrés el President Biden presenta dues propostes econòmiques que comportarien mobilitzar bilions de dòlars:

       - Un ambiciós pla d'Infraestructures, de 2,3 bilions de dòlars, dirigit no sols a potenciar la producció industrial sinó també a fer-ho de manera sostenible. Aquest ambiciós pla té l'objectiu de millorar unes infraestructures en moltes casos obsoletes i alhora fer-ho compatible amb la lluita contra el canvi climàtic.

          I tot això per a aconseguir la creació de milions de llocs de treball al país. I buscant que la gran majoria de les noves ocupacions vagin destinades als treballadors més desfavorits, és a dir aquells sectors que fins ara s'han sentit més oblidats o abandonats.

      - Al costat d'això un altre ambiciós pla denominat  “Família”, dotat amb un bilió 800 mil milions de dòlars en 10 anys l'objectiu dels quals no és un altre que donar fortalesa al feble estat del benestar existent als Estats Units i fer-lo comparable als d'Europa o el Canadà, especialment en sanitat, educació i ajudes econòmiques de l'Estat (establint per exemple una cosa inexistent fins ara com les baixes per maternitat).

La proposta del President Biden vol ser una esmena total a la filosofia política de Reagan. On el republicà plantejava “el Govern no és una solució als nostres problemes, el Govern és el problema” el President Biden proposa tot el contrari “nosaltres, vostès i jo, som el Govern, no és una força en una capital llunyana ni una força poderosa fora del nostre control. El Govern som nosaltres, la gent”. En definitiva acabar amb la concepció de Reagan i Thatcher de que el paper de l'Estat ha de ser el més reduït possible.

El President Biden planteja finançar el seu programa a partir d'una pujada d'impostos als més rics i a les grans empreses. Doblaria pràcticament els impostos als que obtinguin més d'un milió de dòlars  l'any. Aquí Biden trenca també amb els dogmes del neoliberalisme de fomentar la reducció d'impostos i deute públic. Sens dubte aquesta proposta pot tenir repercussió en gran part del món occidental, a més de revocar la reforma fiscal de Trump que va reduir els impostos a les rendes més altes.

Biden també ha donat mostres de voler encarar de forma radicalment diferent al seu predecessor en temes com la lluita contra el Canvi Climàtic on vol que els Estats Units sigui líder, així com enfrontar de manera diferent el problema de la Immigració donant una solució definitiva als “dreamers” més de 10 milions de nens que van arribar als Estats Units i estan pendents de legalització.

Cal ressenyar que després de molts anys Biden ha donat també un reconeixement al sindicalisme en plantejar en el seu discurs que “no va ser Wall Street qui va construir aquest país. Va ser la classe mitjana qui el va construir, i van ser els sindicats els qui van construir la classe mitjana”. Aquesta posició del nou President ja es va manifestar en secundar, sent ja president, l'intent de constituir un sindicat en la multinacional Amazon. I també en incloure en el seu discurs en el Congrés la necessitat d'un increment de l'actual salari mínim.

La veterania i experiència de Biden li dicten que ha d'anar ràpid en l'aplicació de les seves propostes i materialitzar-les abans de la meitat del seu mandat. Llavors es celebraran les eleccions per a la renovació del Congrés i un terç del Senat i pot canviar la correlació de forces en el legislatiu.

En definitiva el veterà polític que és el nou President està demostrant ser més pràctic que molts dels seus anteriors predecessors demòcrates dotats d'una aureola que semblava més moderna i amb més expectatives que després no es van concretar en realitats.

Com a sentència l’economista i Premi Nobel Paul Krugman “si els principals elements del Pla de Famílies es converteixen en llei, seran molt difícils de revocar. Per què? Perquè aportaran prestacions enormes, transformadores de fet, a milions de persones. És a dir, imaginin-se intentant suprimir les guarderies universals assequibles i els permisos de paternitat i maternitat retribuïts una vegada que s'han convertit en part del teixit de la nostra societat”.

Esperem que ens continuï sorprenent per a bé en el, especialment en temes de política exterior com el referent a la situació del poble palestí.

,.

L’ERO DE CAIXABANK UN FRAU SOCIAL

 

ClunCortum/ 5de maig de 2021

nuevatribuna/ 5 de mayo de 2021

L’ERO publicitat per CaixaBank és com bé ha dit el Secretari General de CCOO “una obscenitat”. Els directius del nou CaixaBank “s'han passat de frenada” a causa d'una ambició sense límits en el seu pla de reestructuració de l'empresa en el qual un immens interès econòmic ha exclòs qualsevol altra consideració.

La proposta només pot qualificar-se de monstruosa i fruit d'una ment farisaica i malaltissa. Com sinó qualificar una proposta que inclou paràmetres radicals i contradictoris?.

En efecte la proposta estableix per a la gran majoria de la plantilla una sèrie de propostes summament negatives, a saber:

   - Una reducció de gairebé 8.300 empleats, un 19% de la plantilla, als quals es pretén donar de baixa de l'empresa, a la majoria dels quals després de dècades de treball per a aquesta empresa se'ls planteja la pèrdua d'aquest amb unes condicions poc o gens favorables. S'arriba a l'extrem de proposar 25 dies per any amb un topall de 18 mensualitats als menors de 55 anys que poden portar molts anys d'antiguitat. Fins i tot es planteja que un 50% sigui menors de 50 anys i es triïn a criteri de l'empresa.

  - Reducció de les actuals condicions salarials i laborals per a la resta de la plantilla, incloent una mobilitat geogràfica forçosa de fins a 75 km.

  - Una major reducció de condicions laborals per a la futura plantilla.

Al mateix temps els alts dirigents milloren substancialment els seus salaris:

 - El salari del nou president es multiplica tres vegades

  - Altres salaris de directius es multipliquen per 1,5 vegades

  - El salari dels 2000 treballadors d'alt nivell s'incrementa en un 15-20%.

Al costat de tot això els nous directius de CaixaBank plantegen un tancament de més de 1500 oficines és a dir més del 25% de la xarxa (Bankia tenia 2.267). Aquest tancament juntament amb el nou model d'oficines que l'antiga CaixaBank ja venia potenciant dedicat a l'assessorament del 20% de la clientela més rendible significarà un major índex d'exclusió bancària per a la majoria dels seus clients. És com si d'un cop de ploma s'hagi fet desaparèixer el que representava l'antiga Bankia. Això sí quedant-se la seva clientela i els seus dipòsits.

Sembla que els directius del nou CaixaBank no siguin conscients dels canvis en els temps actuals ni en la nova consciència creada en la societat en aquests temps de pandèmia.

Mentre que a nivell social i polític es parla de la necessitat de reconstrucció econòmica i social, d'un nou temps després de la pandèmia i d'un Pla de Recuperació, els directius de les entitats financeres semblen anar contra corrent. Com és possible parlar de retallar les jubilacions anticipades quan entitats amb amplis beneficis econòmics llancen a milers de treballadors a l'atur sense perspectives d'ocupació similars?.

Sincerament la societat hauria de passar factura a aquestes entitats tant a nivell de la seva imatge corporativa reputacional com a nivell social i polític. És impresentable socialment que un sector que ha rebut ajudes públiques multimilionàries plantegi una eliminació de llocs de treball com la que representa aquest ERO.

L'Estat va salvar Bankia amb 22.242 milions d'euros perquè no s'enfonsés, dels quals només ha retornat poca més de 3.000. A tot això caldria afegir les milionàries ajudes públiques en exempcions i altres mesures que CaixaBank ha obtingut al llarg de la seva història d'adquisicions d'altres entitats financeres fins arribar a la situació actual.

Crec que és necessari que les autoritats polítiques actuïn en aquest tema. En aquest sentit són importants les declaracions contràries al ERO per part de les Vicepresidentes segona i tercera, Nadia Calviño i Yolanda Díaz, així com del Ministre de la Seguretat Social Escrivá. Però calen actuacions concretes. No oblidem que l'entitat encara deu a l'Estat més de 19.000 milions d'euros. És interessant la interpel·lació del Govern al mutisme que fins el moment ha mantingut el Banc d'Espanya tan donat a fer intervencions en qüestions alienes a la seva competència i tan callat en un cas com aquest que l'afecta de manera directa.

Cal esperar del Govern actuacions a través de la seva representació directa en el Consell d'Administració de CaixaBank. El Govern i també la Fundació la Caixa que van ser els artífexs de la fusió són ara corresponsables d'aconseguir una solució satisfactòria per a tots. Tots dos són els màxims accionistes de CaixaBank amb un 30% la Fundació i un 14% l'Estat i per tant els més responsables de donar-li una sortida.

Seria necessària abans de res la retirada d'aquest ERO brutal i antisocial o la seva rectificació a fons en tots els seus aspectes. Plantejar la reestructuració de forma més limitada i pausada. És a dir menys plantilla afectada, la de major edat i amb majors possibilitats d'un acord que els permeti accedir a la jubilació. Distanciar en el temps el procés de reestructuració de plantilla i de tancament d'oficines, en diverses fases que permetin que el personal tingui més edat i possibilitats d'accedir a la jubilació.

Seria també positiu que els directius amb sous més alts, els membres del Consell d’Administració i aquests 2.000 directius superiors entre els 53.000 treballadors de plantilla fessin algun sacrifici dels seus elevats emoluments.

Així mateix hauria d'establir-se tant per part del Banc d'Espanya com de l'executiu i legislatiu la necessitat de que les grans empreses amb beneficis no puguin donar dividends en el cas d'efectuar aquest tipus de ERO´s durant un nombre determinat d'anys, així com prohibir les “primes” als seus directius. Pot ser que així entenguin que els perjudicis laborals i socials tenen un cost.

En una anàlisi anterior de la fusió explicàvem que “en totes dues entitats existeix sobrada experiència, la qual cosa ha de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e. prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en el sector i en aquestes entitats.” Els actuals gestors haurien d'aprendre de la seva història passada i tornar a la sensatesa, “pel bé de tots també de l'entitat”. La primera entitat financera del país ha de ser un exemple en tots els camps, econòmic, financer, laboral i social.

MADRID I CATALUNYA: RELATS I REALITAT

ClubCortum/ 21 d'abril 2021 

No hi ha dubte que Madrid i Catalunya són les comunitats autònomes que més soroll generen en l'estructura política d'Espanya. Malgrat les seves rivalitats i fins i tot dels seus antagonismes ambdues viuen submergides en uns relats que han arribat a ser dominants i que poc tenen a veure amb la seva realitat.

Catalunya porta llarg temps submergida en un relat irreal sobre una impossible independència que neix d'un relat mil·lenarista iniciat durant la llarga època del “pujolisme” i materialitzat en l'última dècada com a sistema per a mantenir una hegemonia política que havia entrat en decadència. El relat estèril del “procés” està en total contradicció amb les possibilitats i la realitat política, econòmica i social de la Catalunya real. El relat s'ha sustentat aquesta dècada en un discurs continuat durant anys i del qual s'ha fet apologia a través dels mitjans de ràdio i televisió públiques així com pels mitjans escrits i virtuals pro-independentistes i que ha seduït una bona part de la societat catalana. Es tracta especialment de sectors catalanoparlants acomodats, de classes mitjanes i de zones rurals, una part important dels joves estudiants i de jubilats que volen realitzar la “revolució pendent” que no van efectuar en temps de la dictadura. La majoria dels que anteriorment van secundar al pujolisme de CDC juntament amb alguna gent suposadament d'esquerra en altre temps formen la base d'aquest sector de la societat procliu a l'independentisme. Són sectors socials la major part dels quals no tenen problemes econòmics urgents, als quals les retallades que porta una dècada realitzant la dreta independentista, amb el suport d'ERC, no els ha afectat en excés i que en tot cas és culpa de l'estat opressor que expolia a Catalunya.

Una bona part dels que sustenten aquests relats són gent que té garantit el manteniment i l'habitatge, que no precisa ni de la sanitat ni de l'escola pública, ja que ells poden proveir-se de sanitat privada o assegurances mèdiques privades i en el seu cas amb accés a l'escola privada o concertada. En les eleccions és clara la procedència del vot d'aquesta meitat de Catalunya a la qual sembla repugnar la visió d'Espanya i dels espanyols, entre ells els seus conciutadans catalans que no són independentistes i als quals s'acusa de “colons” no catalans. Cal tenir en compte que una bona part de la gent que no vota independentisme, fonamentalment urbana i de classe treballadora, cada dia se sent més aliena a la realitat política catalana basada en el relat independentista la qual cosa provoca un major grau d'abstencionisme en les eleccions autonòmiques.

Malgrat tot això no hi ha dubte que el “procés” està travessant un moment de decadència, lluny de l'eufòria multitudinària de les primeres fases. Molta gent s'ha desenganyat, malgrat que no hagi renunciat a continuar votant a les opcions independentistes. La realitat de la impossibilitat de dur a terme el procés està fent forat en els seus seguidors i la divisió interna entre les forces independentistes, ja que cap d'elles vol responsabilitzar-se ni acceptar públicament aquest fracàs, també està provocant un cert cansament ressentit entre les seves files.

El cas de Madrid és molt més recent i nou. Ja fa dècades que la dreta ha detentat la majoria en la Comunitat i també, excepte en el període de l'alcaldia de Manuela Carmena, a l'ajuntament de la capital. L'hegemonia del pensament del PP, malgrat els seus peatges de casos de corrupció continuats s'ha mantingut en part gràcies a que Madrid ha crescut en població i econòmicament i ha gaudit dels beneficis de la capitalitat. També hem de tenir en compte el pes institucional, funcionarial i empresarial que resideix a Madrid. La dreta ha estat hegemònica enfront d'una esquerra fracturada i falta de referents. La realitat social de la Comunitat també és reflex d'aquesta situació amb uns barris, ciutats i pobles de classes acomodades enfront d'altres zones de classes populars i treballadores. Aquesta ha estat fins ara la situació que s'ha resumit en una sèrie de polítiques que com en el cas de Catalunya, però amb major intensitat s'ha dirigit al desmantellament dels serveis públics de sanitat, educació, dependència, privatització dels habitatges socials públics, etc. La forma tradicional d'exercir el poder del PP madrileny.

No obstant això en l'últim període aquesta política ha fet un pas endavant. Per a afrontar el fet d'un Govern progressista a Espanya sembla com si els dirigents del  PP de Madrid hagin volgut compensar la feblesa de l'oposició realitzada per Pablo Casado. Així amb Isabel Díaz Ayuso (IDA) al capdavant, acompanyada a l'ombra per Miguel Ángel Rodríguez (MAR), semblen decidits a ser l'avantguarda de l'oposició al govern d'esquerres. Per això han recorregut a una política de confrontació permanent, presentant el Govern de l'Estat com a un enemic de Madrid i dels madrilenys que castiga injustament la Comunitat pel simple fet de defensar els valors eterns d'un recentment creat “madrilenyisme”. La dreta més radical representada per Ayuso presenta de forma continuada, basta i populatxera un relat fal·laç de suposades i arteres actuacions del govern central amb l'únic objectiu de denigrar els falsos encerts del govern de la dreta madrilenya. Aquest relat s'ha concretat en una oposició continuada a quantes mesures s'han proposat pel Govern de l'Estat en relació a la lluita contra la pandèmia.

Ayuso sembla voler representar un “nou esperit del 2 de Maig” a través d'un discurs grosser i totxo en el qual es presenta  l'esquerra com a enemiga de Madrid i del que ella proclama “la manera de ser madrileña” de la qual ella és la seva màxima encarnació política. Les seves proclames presenten  aquest enemic dels madrilenys com a l'encarnació del mal, és la “llibertat enfront del terror comunista o socialista”. És un relat que no resisteix la confrontació amb la realitat però això no sembla preocupar a la major portaveu de la dreta il·liberal i intolerant madrilenya, el fonamental és estar constantment present plantejant les seves propostes per més falses que siguin i encara que un dia contradiguin el que s'ha dit l'anterior. El fonamental és ocupar espai en els mitjans encara que sigui perquè parlin malament,  ella ja s'ocuparà de culpar als mitjans contraris de tergiversadors i mentiders.

Com a Catalunya la realitat social de Madrid és la d'unes capes socials acomodades i puixants sensibles als arguments de les dretes i beneficiades per les seves polítiques fiscals i econòmiques així com les privatitzacions socials i fins i tot per les seves actuacions corruptes i que són plenament conscients que aquestes dretes representen fidelment els seus interessos. Enfront d'això unes classes treballadores i populars contràries a les dretes que podrien ser majoritàries si no fos perquè bona part ha desertat de seguir la vida política preocupats per un dia a dia difícil i on la prioritat és la lluita per la supervivència.

La realitat confronta amb els relats hegemònics a Madrid i Catalunya. La pandèmia és un bon marc on observar-la. A Madrid i  Catalunya s'han donat les pitjors dades d'afectats i de morts. Fets com les actuacions en les residències d'aquestes comunitats, on s'ha deixat morir als ancians sense poder accedir als serveis hospitalaris, és una cosa contrastable. La falta de reforços sanitaris en la sanitat pública i la subvenció a la privada també són realitats contrastables. Les deficients mesures adoptades i la confrontació o la crítica enfront de les mesures adoptades pels responsables estatals han estat permanents.

Es fa necessari contrarestar aquests fenòmens populistes reaccionaris mitjançant polítiques plurals, progressistes i democràtiques que obrin els ulls als sectors abstencionistes de les classes populars per tal que vegin en quina  política real és on poden veure's satisfetes d'alguna manera les seves necessitats i reivindicacions. I per a això no és necessària una revolució. Als Estats Units una administració demòcrata moderada com la de Biden està executant polítiques sanitàries, econòmiques i fiscals que volen afrontar la realitat de la societat americana que els ajudi a sortir de la demagògia populista de Donald Trump. Per què no aquí? Per què no a Madrid i a Catalunya?

LA DRETA I ELS NOUS DRETS SOCIALS

• 
  
  
  

Atoms-ClubCortum/ 7 d'abril 2021

nuevatribuna/ 10 abril 2021

Lamentablement el nostre país té un problema amb el dèficit democràtic de la dreta espanyola. Al contrari d'altres països del nostre entorn a la nostra dreta sembla que li falta maduresa democràtica i liberal. L'ombra del temps del franquisme voleteja per sobre de la dreta que ni tan sols es reconeix com a hereva d'Adolfo Suárez i la seva UCD, sinó que és  filla de la més retrograda Aliança Popular de Fraga. La seva ideologia es regeix encara sota l'hegemonia del nacional-catolicisme més reaccionari.

Això els porta a posicionar-se sempre en contra de qualsevol llei que permeti crear nous drets socials individuals per a la ciutadania. Nous drets que no representen cap obligació que complir per als ciutadans que no vulguin acollir-se a les possibilitats que els nous drets li brinden.

Els nous drets no atempten contra la llibertat de ningú. Al contrari permeten que una bona part de la ciutadania pugui acollir-se als supòsits que regulen i a ningú se l'obliga a fer-ho.

Aquesta situació no es dóna en la majoria de països de la “vella Europa” on en gran part d'ells existeixen o han existit partits conservadors democràtics i partits de dreta liberal que en molts casos han estat paladins d'aquests nous drets personals. Cal assenyalar per exemple el cas de Simone Veil de la UDF francesa, partit de centredreta liberal, que va ser la ministra que va legalitzar l'avortament a França l’any 1975. Així mateix molts partits de centredreta liberal han assumit des de fa moltes dècades les lleis de divorci o algunes legislacions que afavoreixen els drets dels homosexuals.

A Espanya no s'ha donat el cas. En totes les ocasions la dreta que avui representa el Partit Popular es va dividir en la votació de la Constitució democràtica i després s'ha oposat de manera recurrent a les lleis del divorci, de l'avortament, dels drets homosexuals i ara a la de la regulació de l'eutanàsia.

En 1981 Coalició Popular que integrava  Aliança Popular va votar en contra de la “Llei del Divorci” presentada pel Ministre Fernández Ordóñez de la UCD.

En 1983 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei de la despenalització de l'avortament”. Posteriorment en el 2010 el Partit Popular va votar en contra de la Llei que ampliava el dret a l'avortament.

En el 2005 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei sobre el matrimoni dels homosexuals”. Cal dir que lleis en el mateix sentit existeixen a Bèlgica i Països Baixos, i sobre drets LGTBI en aquests tres països i en la major part d'Europa, això és a Alemanya, Finlàndia, França, Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i Suècia.

Finalment aquest any 2021 el Partit Popular ha votat en contra de la “Llei de l'Eutanàsia”.

Com ja hem comentat aquestes lleis no obliguen a ningú a divorciar-se, avortar, no significa cap canvi en la legislació del matrimoni heterosexual, i tampoc obliga a ningú a utilitzar l'eutanàsia per a morir dignament.

Només des d'una visceralitat pròpia del sectarisme o des de la falsedat i el fariseisme més absoluts es pot entendre  aquesta posició del partit que pretén englobar el centre i la dreta a Espanya. Sectarisme propi d'un pensament ultramuntà de qui pretén que el conjunt de la societat es vegi obligat a tenir unes mateixes creences religioses. Però falsedat i fariseisme perquè després mai han intentat de manera real anul·lar aquestes lleis i a més molts dels seus electors i fins i tot dirigents s'han servit d'elles. No volem assenyalar noms propis de membres del PP que s'han divorciat, no una sinó alguns en diverses ocasions. Tampoc volem recordar que algun alt representant del PP ha utilitzat la fórmula del matrimoni gai fins i tot amb la presència en l'acte del en el seu temps President del PP. Que hagin utilitzat el dret que els han donat aquestes lleis no és cap retret sinó un exemple de que responien a una necessitat social certa.

Cal tenir present que quan l’avortament estava prohibit milers de dones amb possibilitats econòmiques anaven a avortar a Londres o d’altres països. Però moltes dones que no tenien capacitat econòmica només podien optar per formes més precàries, perseguides i sancionades d’avortaments clandestins.

La dreta espanyola és summament contradictòria en els seus principis, presumeix de ser més “constitucionalista” que ningú i sempre tracta de retallar drets. Presumeix de  defensa de la “Llibertat” alhora que pretén negar la llibertat d'una part de la ciutadania en estar sempre contra l'establiment de nous drets socials individuals perquè els ciutadans puguin fer ús o no d'aquests nous drets.

La dreta al nostre país sembla voler exercir una pàtria potestat sobre els ciutadans. Com si algú els hagués atorgat el dret a establir i cuidar el pensament moral dels ciutadans.

No hi ha dubte que en la ideologia de la dreta espanyola s’amaga un desig de tutelar moralment a la societat. Aquest és un pensament totalment il·liberal o anti-liberal contrari a la seva permanent apologia de la llibertat en abstracte. Es sens dubte un pensament basat en un plantejament religiós retrògrad com el que va controlar la societat durant la dictadura.

En una democràcia cal acceptar el paper de la dreta en el joc polític. Però d'una dreta democràtica, liberal, laica que defensi els seus principis i interessos però que ho faci des d'una perspectiva moderna i d'acord amb els temps en què vivim. Fa ja dues dècades que vivim en el segle XXI i la nostra dreta conservadora sembla instal·lada encara en el segle XIX, o encara pitjor encara instal·lada en conceptes morals que van regir els 40 anys de la dictadura.