Neix Esquerra Verda, un partit ecosocialista.

Atoms/ 24 de març 2021

nuevatribuna/ 26 de marzo 2021

El dissabte 20 de març ha vist la llum el nou partit ecosocialista Esquerra Verda. Es un partit sortit per la base de més d’un miler de militants i cotitzants que volen mantenir viva la tradició política de l’espai que han representant tant el PSUC com ICV. Desprès de la desaparició d’ICV una bona part dels seus militants han decidit conformar un espai polític hereu d’una tradició històrica de l’esquerra catalana.

El nou partit es defineix com a una força democràtica, d’esquerres, ecologista, catalanista, republicana, feminista, municipalista i internacionalista. I defensa un model d’estat i d’Europa basat en els principis del federalisme.

El nou partit com hem dit ha sortit des de la base tot superant dubtes, suspicàcies, recels i fins i tot obstacles. La seva direcció, nucli coordinador i executiva estan en gran part conformats per gent sense càrrecs públics.  Un dels dos Coordinadors de Direcció, el més veterà i amb una dilatada trajectòria política al PSUC i a ICV és Andreu Mayayo catedràtic d’Història, l´altra es Anna Martin, jove Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament del Prat.

El nou partit  té la voluntat de sumar en el camp de l’esquerra alternativa per això, en principi, pretén actuar dins de l’espai polític dels “Comuns”. Però  vol ser una referència per l’ecologisme polític i un àmbit de debat ideològic i estratègic de l’esquerra. Es un partit que neix amb militància cotitzant, amb voluntat de defensar un projecte ideològic i estratègic dins de l’espai de l’esquerra alternativa. El nou partit està integrat com a membre de ple dret en el Partit Verd Europeu on ocupa el lloc que fins fa poc ocupava ICV.

La nova direcció política està formada bàsicament per una nova generació política si bé té un ampli suport de la militància més veterana que poden representar antics dirigents d’ICV com Joan Saura escollit President d’Honor de la nova formació, Joan Herrera o Joan Coscubiela i d’altres, així com una àmplia representació de la militància sindical i feminista.

Esquerra Verda es defineix com a una proposta política genuïnament d’esquerres, fortament vinculada amb el moviment feminista i molt especialment amb el sindicalisme de classe i confederal al qual considera un component imprescindible en un projecte que busca una transformació social que garanteixi la igualtat i la justícia social.

Partit d’esquerres comporta defensar una reorientació econòmica enfocada a un millor repartiment del benestar social, a partir de potenciar serveis públics de qualitat, de drets laborals i erradicació de la pobresa. Cal impulsar una nova proposta econòmica basada en els principis de la democràcia econòmica, el treball digne i l’economia social i solidària.

Tot això vinculat al objectiu ecosocialista de repartir millor la riquesa i tot supeditant-la al manteniment  d’un planeta sostenible lluitant per tal que les condicions socials de vida no siguin tractades com a una mercaderia més. Tot això comporta una transformació revolucionària d’aconseguir una transició ecològica de la societat que es faci de forma justa.

Esquerra Verda neix per la necessitat de defensar l’objectiu de la sostenibilitat i l’ecologia en la societat. Per tant impugna l’actual sistema econòmic del capitalisme basat en l’explotació del treball depredador i malbaratador dels recursos mitjançant el consumisme desaforat i l’agreujament de la desigualtat social.

Esquerra Verda defensa la necessitat de canvi d’un sistema econòmic i social que  té un fort component patriarcal i que cal canviar de rel. Un sistema actual basat en la divisió sexual dels treballs, transferint a les dones la responsabilitat del treball reproductiu i de cures que les situen en posicions desiguals i discriminades.

Esquerra Verda com a opció d’esquerra ecosocialista té com a principal objectiu enfortir l’espai de l’esquerra alternativa especialment reforçant aquells aspectes fins ara més deficients com són els de l’organització militant i compromesa, el debat col·lectiu i  l’elaboració i difusió d’ideologia així com de plantejaments estratègics en un mòn avui dominat pel tacticisme i els relats de curta volada i escassa profunditat.

En definitiva aportar des de la seva modèstia quantitativa un espai de reflexió, debat i plantejaments que permetin el manteniment del que històricament ha estat un espai polític de forta i llarga tradició a Catalunya i que va ser hegemònic en la lluita contra la dictadura.

Esquerra Verda intenta actualitzar el seu anàlisi ideològic, enfortint els tradicionals plantejaments d’esquerra, del sindicalisme de classe i dels moviments feminista i ecologista. Actualitzant des de l’ecosocialisme la base del pensament gramscià  d’unificar el pensament amb la pràctica, les idees amb l’organització sempre sota el principi de l’optimisme de la voluntat.

Esquerra Verda es presenta com a una opció política que vol ajudar a enfortir un pensament radicalment d’esquerres i progressista que permeti fer front als canvis econòmics i socials de l l’entorn concret i global. Amb  voluntat unitària i radicalment transformadora d’una realitat que precisa de canvis urgents per a garantir fins i tot la supervivència del planeta i intentant fer la seva modesta aportació de futur per a  un canvi radical de paradigma.

En el discurs de cloenda de la constitució del nou partit Andreu Mayayo va fer entre d’altres referència al pensament i la praxis de Gramsci i Berlinguer i quasi finalitzant amb un clar “ HEM TORNAT” va fer tot un crit cap el futur. I desprès el cant de l’Internacional.

Andreu Mayayo

LA CRISI ESTA EN LES CUES DE LA FAM

Atoms/ 10 de març 2021

nuevatribuna/12 de marzo de 2021

Malgrat el que pugui semblar la repercussió de la crisi en els sectors més desfavorits de la joventut no és el que és present en les mobilitzacions per la llibertat de Pablo Hasél.

En aquestes manifestacions, algunes d'elles violentes, els seus participants majoritàriament joves i adolescents són en una bona part fills de classe mitjana i estudiants, que poden estar queixosos de veure com s'han frustrat en part les expectatives de futur que es prometien però als quals mai els ha faltat un plat a taula. Al costat d'ells grups anti-sistema o radicals i en el cas de Catalunya radicals independentistes o professionals dels aldarulls. Tots ells componen un còctel d'indignació que és possible que no tingui res a veure amb la llibertat d'expressió i que és possible que no sàpiguen ni qui és Pablo Hasél.

Però no és en aquestes manifestacions amb ampli seguiment dels mitjans on podem trobar les petjades profundes de la crisi que la pandèmia ha multiplicat. Els efectes de la crisi es troben en altres ambients. Els sectors més afectats per la situació actual són aquells que ja s'estaven entre els més desfavorits per la desigualtat creixent. Una gran part dels afectats són persones joves, molts d'ells treballadors precaris o empleats en l'economia submergida als qui la crisi sanitària ha deixat sense les seves ja de per si mateix miserables ocupacions. Al costat d'ells la població migrant, en gran part dones, que ha perdut els seus precaris treballs en la neteja, la construcció o  les cures de majors.

Amb la pandèmia sanitària ha plogut sobre mullat davant un mercat laboral deteriorat durant la dècada passada per les polítiques de desregulació laboral que van agreujar la ja de per si  important precarietat del mercat de treball que ha estat la principal font de l'increment de la desigualtat social.

Malgrat les mesures adoptades pel Govern de coalició l’anomenat “escut social” que ha estat una important novetat en la política del país no ha aconseguit arribat a tots. I ha defugit especialment als més febles i desfavorits. Els ERTO i el IMV no han arribat a sectors ja situats en el graó més feble d'aquesta societat, especialment  els afectats per l'economia submergida i el treball no declarat.

En aquesta crisi s'han fet sens dubte esforços que mai s'havien efectuat anteriorment per tractar de mitigar els efectes d'una crisi sanitària que s'ha produït quan encara no ens havíem recuperat dels derivats de la crisi econòmica anterior. Però si alguna cosa ha fallat en l'estratègia del govern és no haver-se adonat de que ja existia una important part de la població treballadora (aproximadament un 10% del total) que ja anteriorment estava situada més enllà del límit de la pobresa. I que amb la nova situació s'ha vist doblement afectada per la seva situació prèvia i la sobrevinguda.

La pobresa està instal·lada en aquestes àmplies capes de la població més desfavorida. Molts diuen respecte als avalots en relació a Pablo Hasél que són un símptoma de crisi social. Cal discrepar radicalment d'aquestes asseveracions. Fins al moment els sectors més afectats per l'atur i la pobresa encara no s'han crispat ja que estan més ocupats en aconseguir sobreviure. Si alguna cosa senten és angoixa, desesperança i desemparament per no albirar el més mínim horitzó de sortida. 

Avui dia en els efectes de la crisi, la població que més sofreix en la societat no es troba en cap algarada sinó en les “cues de la fam”, davant els menjadors socials o els bancs d'aliments als quals els més afortunats poden acudir.

Afrontar aquesta situació de pobresa severa en què es troben els més assotats per la desigualtat, els que res tenen, els “pàries” de la nostra societat democràtica hauria de ser una prioritat. I donar-li una solució ha de ser una prioritat al costat dels grans objectius sanitaris i econòmics que permetin donar una sortida a la crisi. No es pot deixar a un 10% de la població en la cuneta social.

Els nostres governants a tots els nivells haurien de situar aquesta lluita contra la pobresa extrema com una prioritat dels governs municipals, autonòmics i del propi Govern de l'Estat. La política ha de demostrar la seva utilitat i atallar les situacions més inhumanes, ha de ser una de les seves actuacions. 

No és acceptable que governs com el de la Comunitat de Madrid, per ser una de les més afectades, es preocupin de baixar els impostos a sectors rics de la societat mentre hi ha ciutadans que passen fam.

Es un feina de tota una Vicepresidència d'Assumptes Socials treballar per a donar una solució a les urgències de la pobresa ciutadana. Aquí no valen discursos de “saló” ni de “alta política”, aquí cal arromangar-se i mullar-se per a mobilitzar recursos davant el que no és només una urgència social sinó una urgència humanitària.

Els desheretats de la societat, els de les cues de la fam, que no protesten i possiblement tampoc voten no poden ser ciutadans invisibles per als responsables polítics. La “qualitat de la nostra democràcia” també s'ha de mesurar per la cura als més afectats per la desigualtat i no han de quedar marginats.

La situació creada per la crisi sanitària és crítica per a aquests sectors especialment vulnerables. Es necessària una actuació urgent per tal  d’evitar que la frustració es converteixi en crispació que pugui donar lloc no a aldarulls sinó a revoltes socials. Fins ara la gent més humil, la més afectada s'ha comportat amb una responsabilitat que no hem vist en altres estaments.

Aquesta situació no pot mantenir-se si no volem que es descontroli. La frustració pot tenir dues derivades no desitjables. No hem d'esperar que  hagi un conflicte social violent per a lamentar-nos. I tampoc hem de deixar que  hagi interessats que intentin manipular els sectors més afectats enfrontant els nacionals amb els emigrants per la disputa de les engrunes de les ajudes socials.

Aquesta és la crisi real el fet en el que ha de parar esment la política i no  les algarades d'alguns pseudoradicals antisocials, avalots als que s’ha de respondre amb els mitjans propis de l'Estat de Dret.

LA RESPONSABILITAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA CRISPACIÓ

Atoms/ 24 de febrer 2021

nuevatribuna/ 26 febrero 2021

Que hi ha una important crispació política en el conjunt de l’Estat ningú ho dubta. Que la principal responsabilitat és de la classe política és molt possible però que hi ha d’altres responsables també és evident. I caldria analitzar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquest nivell de  crispació.

Podem veure com una bona part de la crispació política es veu agreujada i ampliada pel paper que juguen els  mitjans de comunicació. Uns per afinitats polítiques o ideològiques i altres per l’irresponsable desig d’atiar la confrontació magnificant temes que  incrementin les seves audiències i el seu negoci.

Els mitjans de comunicació, els audiovisuals especialment, semblen tenir com a únic objectiu captar audiència i per això la confrontació com a més pujada de to millor, és més espectacle. En molts pocs mitjans veiem reflexions assenyades que analitzin les situacions reals i fugin del nociu espectacle en que alguns volen convertir el món de la política.

El sensacionalisme fa que cada dia tinguin més espai en el mitjans temes de confrontació que impulsen i de vegades inclús creen els propis mitjans per a estimular debats interessats que moltes vegades no tenen ni la importància ni la transcendència que els hi volen donar. Això es fa alhora que informacions importants s’amaguen de forma interessada. 

Sembla com si el que era propi  de l’espectacle esportiu es traslladi al món de la política i diversos programes de gran audiència tracten les diferències polítiques com si fossin confrontació entre “hinchadas” futbolístiques.

En l’actualitat es poden definir d’una forma clara diversos mitjans de comunicació:

a). Continua existint tot un sector de la premsa i mitjans de comunicació conservadors, tant en la premsa i encara més en els àmbits de la ràdio i televisió privades i de premsa digital que tornen a actuar com aquells que en els últims temps del govern socialista de Felipe González es van anomenar “el sindicat del crim”, l’objectiu del qual era enderrocar el govern. Manipulen les informacions, creen i magnifiquen falses informacions dels enemics polítics o mitges veritats, donen veu a opinions tergiversadores  i fan la campanya mediàtica de l’oposició política de la dreta

b) Cal assenyalar com a cas únic el dels mitjans de comunicació públics de Catalunya  que  enlloc de complir una funció de servei públic s’han transformat en un instrument de propaganda política continuada del govern independentista en tots els seus espais. Al seu voltant s’agrupa la premsa independentista subvencionada.

c) Hi ha mitjans televisius suposadament progressistes que fan programes on s’utilitza la política de forma sensacionalista i la converteixen en espectacle de consum on més que confrontar idees es fomenta la polèmica amb un nivell similar als típics debats de futbol.

d) També especialment i quasi únicament en l’espai de la premsa digital hi ha mitjans clarament progressistes que es centren en defensar les polítiques més avançades i posar en qüestió les mancances i contradiccions de les opcions polítiques conservadores, amb més o menys objectivitat segons els cassos i on els seus col·laboradors es situen clarament en el camp de l’esquerra.

e) Per últim queden alguns casos escassos de mitjans, especialment de premsa, moderats de sempre o antigament progressistes on hi ha professionals especialitzats que tracten de fer anàlisis polítics mínimament objectius i on en les seves pàgines d’opinió es dona una diversitat plural.

Aquest és el panorama de mitjans de comunicació en que vivim i que també en bona part es retroalimenten amb  el món encara més crispat de les xarxes socials.

Cal ser molt pessimista sobre l’evolució futura dels mitjans de comunicació que avui ja no estan al servei de la informació que permeti al públic fer-se una opinió sobre la realitat dels fets. En aquest moment es tracta més d’adoctrinar no a un ciutadà sinó a un consumidor de noticies al que es tracta de captar com a un client vinculat. Els mitjans de comunicació, per la seva pròpia composició accionarial tenen dos objectius que són aconseguir clientela que faci rendible el negoci i adoctrinar-la fent-la addicta a una línia ideològica que pot ser permanent o canviant en funció dels interessos empresarials.

Es així com els mitjans tradicionals no fan una funció compensadora d’unes xarxes socials cada cop més actives i influents en gran part de la ciutadania. Xarxes on es difonen en la majoria dels casos missatges simplistes quan no directament falsos amb les repercussions que estem veient en determinades societats com ha estat l’etapa de Trump a Estats Units.

Els mitjans de comunicació no sols no compensen els excessos de les xarxes sinó que en moltes ocasions l’únic que fan és fer-se ressò tot ampliant determinats missatges d'aquestes.

Cal reivindicar, més que mai, les informacions objectives, les opinions fonamentades i els bons anàlisis de la realitat que no tenen per que ser neutres sinó que poden ser representatius de diverses formes de contemplar una mateixa realitat segons els diversos punts de vista ideològics o personals. En tot cas el que es precisa és que respectin la realitat i no la manipulin ni la deformin.

L’objectivitat exigible no té per que ser uniformitat. Pot haver diversitat d’opinions sobre com analitzar una realitat però el que no és admissible es manipular-la, la qual cosa significa desvirtuar-la.

Lamentablement la perspectiva no és gaire favorable de cara a un futur. Al contrari ens recorda, amb una certa melancolia, l’època en la qual sabies qui era qui en els mitjans, i et podies fer una idea de la realitat comparant  els diversos punts de vista d‘uns mitjans de comunicació que podien ser diversos en els seus anàlisis però que tots ells reflectien diversos punts de vista sobre una mateixa realitat, i això permetia fer-te una millor composició de la informació que rebies.

CATALUNYA UN PAS ENCARA INSUFICIENT PEL CANVI

nuevatribuna| 16 de febrero de 2021

No hi ha dubte que aquestes eleccions s’han celebrat en estranyes condicions. I no només a causa de la pandèmia de la Covid. La pandèmia ha estat l’excusa que el Govern independentista ha utilitzat per aconseguir sembrar el temor entre el conjunt de la ciutadania. Primer es va intentar suspendre les eleccions convocades degut al suposat empitjorament, desprès no confirmat, de la situació sanitària. La justícia va anular el decret del Govern i la data electoral es va confirmar. A continuació el Govern va sembrar por a través dels seus portaveus polítics i sanitaris, així com dels mitjans de comunicació públics sobre el perill de les votacions. Això va comportar un fort allau de renuncies a formar part de les meses electorals, fins i tot es va parlar d’omplir-les amb voluntaris la qual cosa podia posar en perill la pròpia neutralitat. Posteriorment el govern va manifestar la possibilitat de que per problemes organitzatius hi haguessin llocs on no es pogués votar la qual cosa podria impedir donar els resultats la mateixa nit electoral. Malgrat desprès no s’hagi complert cap de les manifestacions negatives no hi ha dubta que el Govern  enlloc de fomentar la participació el que ha fomentat és l’abstenció. Es important assenyalar que l’abstenció electoral ha estat més d’un 25%  superior al 2017.

Les eleccions malgrat no canvien la divisió a Catalunya obren una petita porta mitjançant alguns canvis electorals. El PSC i Illa han estat el partit més votat i amb un major nombre d’escons empatat amb ERC. Per la seva banda ERC supera per poc en vots i amb un escó a JxC. L’ensorrada dels partits nacionalistes espanyols és brutal malgrat es veu atenuada per una entrada amb força de l’ultra-dreta espanyolista.

Si dividim els resultats electorals en tres blocs: independentistes, esquerra-federalista i nacionalisme espanyolista podem analitzar fets interessants.

La situació en el camp de l’independentisme. Com ja hem dit en aquest camp podem veure el “sorpasso” d’ERC a JxC i també com els anti-sistema de la Cup doblen resultats. Però si comparem amb els resultats de les anteriors eleccions del 2017 hi ha fets importants a destacar:

-         - ERC malgrat guanya 2 diputats obté 332.254 vots menys que a les anteriors eleccions un 35% menys de votants i manté el mateix percentatge sobre el vot emès en les eleccions (21,3%).

-          -JxC perd 2 escons i obté 380.231 vots menys que al 2017 és a dir un 40,09% de vots menys que a les anteriors eleccions, i un menys 1,65% sobre el vot emès en les eleccions (20,04%).

-          -CUP puja 5 escons fins als 9 tot això malgrat perdre 6.159 vots respecte a les anteriors eleccions. La militància del seu electorat fa que malgrat perdre un petit nombre de vots els seu resultat sigui més del doble que a les darreres eleccions i més d’un 2,22% sobre el vot emès en les eleccions un 6,67%.  

La situació dins del camp de les forces d’esquerra i majoritàriament federalistes millora de forma clara respecte a les anteriors eleccions del 2017. Ja hem dit que el PSC ha guanyat les eleccions clarament en vots i empatant en escons. A això cal afegir que “Els Comuns” han mantingut els seus 8 escons. Podem destacar:

-         - PSC  ha guanyat 16 escons quasi doblant els 17 que va obtenir el 2017. Ha aconseguit 46.199 vots més la qual cosa significa que malgrat l’abstenció ha crescut un 7,61 en els seus votants i un 9,16% sobre el vot emès en les eleccions 23,04%. Es l’únic partit entre els que es van presentar al 2017 que malgrat l’abstenció millora el conjunt de vots rebuts.

-          -Comuns ha mantingut els 8 escons que va rebre el 2017. Malgrat això perd 131.714 vots, és a dir un 40,36% dels seus votants del 2017 i un 0,58% pel que fa al percentatge de vot emès en aquestes eleccions 6,87%.

 La situació en l’espai del nacionalisme espanyolista ha sofert un profund canvi. La irrupció de l’ultra-dreta de VOX va aparellada a un ensorrament de Ciutadans i una caiguda de la ja reduïda representació del PP:

-          -VOX irromp en el Parlament de Catalunya amb 11 diputats. Obté 217.883 vots és a dir un 7,69% del conjunt del vot emès.

-          -Ciutadans ha perdut 30 escons i 914.486 vots respecte les eleccions del 2017 on va ser la primera força del Parlament. Ha perdut per tant un 85,77 dels seus vots anteriors i un 19,8 per cent sobre el vot emès quedant reduït al 5,57%.

-       -PP perd 1 diputat i 76.603 vots respecte els que va obtenir el 2017 és a dir un 41,24% , el seu percentatge de vot en les eleccions s’ha reduït un 0,39% pel que fa al vot emès quedant en un 3,85%.

 

En resum el conjunt el vot independentista ha rebut 1.360.606 vots, 718.644 vots menys que les darreres eleccions. Una forta davallada que matisa el seu missatge de que aquesta vegada han superat el 50% dels vots a favor de la independència sense especificar que és amb un nivell molt baix de participació, ja que sobre el cens electoral amb prou feines arriven al 26% del total.

El vot d’esquerres i federalista s’ha situat en 847.484 vots, es a dir només 85.537 menys que a les eleccions del 2017. Fonamentalment ha estat degut l’important suport rebut pel PSC i la candidatura d’Illa. Es a dir que es manté de forma important si tenim en compte la forta abstenció.

Pel que fa al nacionalisme espanyolista s’ha reduït de forma important en escons i en vots si bé s’ha radicalitzat ja que VOX supera la suma de Ciutadans i PP junts. En total sumen 484.853 vots, és a dir 810.549 menys que a les eleccions del 2017. Es fals l’argumentari de la dreta política que diu que l’abstenció els ha perjudicat per que hem vist que també el vot independentista s’ha reduït de forma important.

Com a conclusió podem assenyalar que l’independentisme malgrat que continua sent hegemònic en la societat ha perdut una bona part del seu impuls. Cal veure si algun del seus components en concret ERC aconsegueix sortir de la seva tradicional política de dubtes i opta per buscar una solució real als problemes de convivència en la societat catalana. No es pot vetar a Catalunya el PSC i voler una Taula de Diàleg a Madrid amb el Govern on el soci majoritari és el PSOE. I un acord que es pugui sotmetre a consideració de la ciutadania és absurd plantejar-lo al voltant de propostes impossibles d’autodeterminació i amnistia, sinó de millora de l’autogovern i indults.

La victòria electoral d’Illa i el PSC suposen un pas important per tal que es plantegi una opció de diàleg. El PSC recupera una part dels vots metropolitans que al 2017  van fugir cap a Ciutadans per por a l’independentisme i ara és l’interlocutor que cal per a un diàleg si una part de l’independentisme està disposat a transitar per aquest camí. Per la seva part els “comuns” mantenen posicions gràcies a una excel·lent campanya dels seus candidats i malgrat el “foc amic” rebut per les declaracions de Pablo Iglesias que semblaven un suport a les tesis independentistes.

Altrament la pèrdua de pes del nacionalisme unionista o espanyolista és una bona noticia per a evitar de nou una confrontació virtual entre nacionalismes. Malgrat el fet negatiu de la presencia de VOX cal preveure que el seu paper serà residual en la política catalana.

En definitiva no s’ha aconseguit passar pàgina de la “dècada perduda” de Catalunya. Però desprès d’aquestes eleccions hi pot haver marge per a encetar un camí de trobament si hi ha interlocutor des de la part independentista. Sinó l’alternativa és un govern independentista incapaç de governar amb les discrepàncies internes i sense  capacitat d’afrontar la realitat i que és difícil que pugui aguantar i per tant ens pugui conduir a unes noves eleccions.

14-F UNA OPORTUNITAT PEL CANVI

Àtoms-ClubCortum/ 10 de febrer de 2021

nuevatribuna| 10 de febrero de 2021

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F són una oportunitat per a passar pàgina a deu anys negres i perduts de la història de la societat catalana.

Mai abans, en democràcia, havíem tingut un període tan nefast en tots els sentits per a Catalunya i per a la seva ciutadania. Per primera vegada Catalunya ja no és aquell exemple pel conjunt de l’Estat, la seva economia, la seva cultura i la situació de la seva societat es troben en un pou del que sembla com si no es pogués sortir. El “procés” ha estat un element de divisió profunda de la societat catalana on tot s’ha vist afectat i amb una forta dificultat per a teixir ponts de sortida.

En l’àmbit polític s’ha donat la paradoxa que els que han defensat la superació de l’autonomia mitjançant un procés unilateral d’independència no tan sols no han aconseguit els seus objectius, que s’han demostrat més impossibles que mai, sinó que han conduit l’autogovern de Catalunya al nivell més baix de la seva història, han demostrat una manifesta ineptitud pel que fa a la gestió pública que alhora ha afectat de forma molt negativa al conjunt del desenvolupament econòmic i social de Catalunya.

Mai com fins ara la societat catalana havia viscut tanta divisió social, ruptura i desconfiança en el seu intern. El sentiment de sentir-se part d’una societat que era un capital social en aquella Catalunya que es reclamava “un sol poble”  ha desaparegut de forma majoritària en el conjunt de la ciutadania. Tots els avenços aconseguits  per la lluita durant la transició contra el franquisme, totes les conquestes comunes aconseguides amb la Constitució i l’Estatut durant l’etapa en que la societat estava cohesionada s’han perdut durant aquesta etapa de la darrera dècada. La irracionalitat del nacionalisme independentista i unilateralista ha estat la causa de ruptura social i fins i tot ha donat peu al sorgiment a Catalunya d’uns espais de nacionalisme anticatalanista i espanyolista. L’enfrontament d’ambdós nacionalismes ha establert una hegemonia de les lluites nacionalistes tot marginant a un racó i a la defensiva  les opcions d’esquerres i els partidaris de donar la prioritat a les lluites i millores socials.

Catalunya ha estat dirigida per unes forces “processistes” que han dut a terme unes polítiques de dretes retalladores dels serveis públics i només interessades en un “full de ruta impossible cap a la independència”. Durant molt de temps han estat ajudats per la manca de reacció política d’un govern de dretes a l’Estat que amb les seves actuacions purament judicials no van fer més que realimentar l’independentisme català i provocar l’enfrontament inter-comunitari.

Com a resultat tenim un balanç negatiu en tots sentits i amb rancors per tots dos costats. I la seva conseqüència és que no hi ha vencedors, només una societat derrotada i plena de rancúnies. Una societat que ha donat importants passos enrere en qüestions fins fa poc mai qüestionades com era el respecte a la llengua catalana avui rebutjada per sectors de la població que han reaccionat de forma negativa a les manifestacions radicals de supremacisme i xenofòbia des de sectors de l’independentisme.

El 14-F és el moment d’intentar superar aquesta situació de divisió i crispació social. I no ho poden fer els que han intentat d’una i altra part l’enfrontament intern de la societat catalana. Ni els partits de l’independentisme ni els de l’espanyolisme ens poden treure d’aquest atzucac, les dretes nacionalistes o els seus aliats no ens poden treure del carreró sense sortida a que ens han conduit. Es hora de que sigui des de les esquerres que posen com a prioritats les necessitats socials de la gent i la defensa d’una gestió pública al servei del conjunt de la ciutadania les que intentin treure’ns d’aquest racó fosc.

Unes esquerres de llarga tradició a Catalunya, les que més van lluitar per la vinguda de la democràcia, de les llibertats i de l’autogovern. Aquelles que després van ser arraconades durant els anys del fals “miracle corrupte de  convergència”. Una esquerra social, federal que posi en primer lloc les necessitats i el benestar d’una societat i d’una ciutadania que pateix una forta crisi ara incrementada per la pandèmia mitjançant un reforçament de l’autogovern i de la gestió eficient. Una esquerra que ha begut de l’experiència del municipalisme que sap gestionar les necessitats de la gent. Ara és l’hora de les esquerres.

El PSC i els “Comuns” estan cridats a posar el govern al servei de la gent. I posar tot l’esforç en cercar una voluntat de govern en comú i oberta a l’acord amb qui vulgui sumar per a refer el país al servei de la gent.

Sembla que el PSC ha donat un important pas endavant i ha decidit deixar de fer una còmoda oposició i tracta de dirigir una aliança de progrés en consonància amb la que governa l’Estat.

Cal esperar una resposta en positiu per part dels “Comuns”, cal que defugin l’equidistància i les indefinicions d’alguns dels seus dirigents i optin com molts dels seus membres i votants per la defensa d’un govern i un canvi clarament a l’esquerra i en sentit federal que permeti motivar a àmplies capes populars fins avui poc motivades per a votar en les eleccions autonòmiques.

Es un moment decisiu en el que les forces polítiques han de demostrar les seves capacitats polítiques i la seva responsabilitat. Catalunya no es mereix continuar més temps en un pantà polític que no condueix a res i encara menys suportar la mala gestió que venim patint des del govern “de les retallades” de Mas, del de la “falsa independència” utopica de Puigdemont i Junqueras, i des del desgovern absolut que hem viscut durant el darrer mal govern “de la incompetència” de Torra i dels seus successors incapaços i malavinguts. Ja ni ha prou d’aquest color, el color de la decadència.

Malgrat els intents dels qui volen posar dubtes sobre la seguretat en les votacions, els mateixos que ja van intentar ajornar les eleccions cal esperar que la ciutadania vagi a  votar. El 14-F cal un vot massiu a les esquerres, al federalisme i a la bona gestió al servei del conjunt de la ciutadania i especialment de les classes treballadores per tal de reduir les desigualtats socials actualment existents.

CATALUNYA: CAL PASSAR PÀGINA

Àtoms-ClubCortum/ 27 de gener de 2021

nuevatribuna| 29 de enero de 2021

A Catalunya li cal de passar pàgina. Els darrers anys han estat d’una profunda decadència de la societat sota el govern més ineficient i incapaç que haguéssim pogut imaginar. Ni en el pitjor dels somnis hom podia haver pensat en un govern com el que ha encapçalat, presidir seria molt dir, en Quim Torra.

El Govern de la Generalitat sota el mandat de Torra ha estat una barreja de despropòsits difícilment previsibles. Ha estat un desgovern voluntàriament volgut en mans d’un activista sense cap voluntat de construir res i sense cap altre objectiu que tractar de confrontar amb el govern de l’Estat i fer una continuada campanya de propaganda  d’una independència impossible i sense tenir en compte en cap moment les necessitats del país i de la seva ciutadania. Ni tan sols ha entrat en els seus plans gestionar res, sinó simplement dirigir-se als seus seguidors per a llançar-los discursos de confrontació que els tinguessin en una mobilització permanent.

El Govern no ha gestionat per a ningú, ni tant sols pels seus votants, als quals en exclusiva ha dirigit els seus missatges propagandístics. Ha menyspreat a més de la meitat del país que sota el seu pensament ni tan sols els considera part de la societat catalana. El seu discurs sectari no ha volgut mai reduir la divisió de la societat sinó en tot cas fer-la més ampla.

Hem vist crides a la insubordinació social, missatges de comprensió als responsables dels esclats de violència o als intents de col·lapsar el país i alhora retrets inclús a les seves pròpies forces de seguretat quan s’han enfrontat als violents al carrer. Tot això acompanyat de visites al fugit Puigdemont i als polítics empresonats, per cert sota la custodia del seu govern.

Aquest govern ha estat un malson. No sols ha inflamat i donat suport a les actuacions dels sectors més radicals de l’independentisme sinó que a la vegada ha confrontat amb tota la resta de l’espectre polític a la que ha menystingut deixant clara la nul.la voluntat de diàleg i d’acord per a donar sortida a una situació de profunda crispació. Tot això va portar al continuat despropòsit i menyspreu a les lleis i a la judicatura per part del President “vicari” que finalment l’han portat a la seva inhabilitació i dimissió. Fins a tal punt va arribar el comportament insensat del màxim representant de la Generalitat que la seva marxa es va produir dins d’una ruptura interna dels seu govern i de la seva majoria parlamentaria.

La gestió pública del govern ha estat nul.la en tot moment i la seva relació amb els agents socials inexistent, només ha tingut temps per a escoltar els cants de sirena de les entitats subvencionades que s’han encarregat de mantenir el soroll al carrer com l’ANC i Omnium. La marxa d’empreses i la degradació de l’economia i el teixit social no han comportat cap neguit per a un govern tancat en els seus somnis i absent de la realitat social del país.

En la darrera etapa amb i sense Torra hem hagut de suportar la realitat de la pandèmia del Covid-19 a Catalunya. Un govern que no tenia la voluntat de gestionar s’ha vist obligat a enfrontar-se a una important crisi sanitària i social. I això ha posat al descobert totes les febleses i mancances i s’han fet públiques les seves incapacitats. Han intentat en tot moment marcar perfil propi intentant criticar i plantejant falses alternatives a les polítiques del Govern de l’Estat. S’han vist retratats en la seva crítica per la crítica al costat del govern de la Comunitat de Madrid sent sens dubte les dues autonomies on de pitjor forma s’ha enfrontat la lluita contra el virus.

Alhora hem sofert una última etapa en el període més intens on les desavinences entre conselleries s’ha fet més evident amb una contínua i pública culpabilització d’uns responsables sobre els altres davant els ulls d’una societat que no donava crèdit al desgavell intern del Govern de la Generalitat. Els cessaments, els canvis, els enfrontaments han estat la fase final d’un govern que ha fet de la decadència institucional i del descrèdit la seva ensenya.

L’últim “esperpent” d’aquest simulacre de govern ha estat l’intent de desconvocar les eleccions del 14-F. Desconvocar unes eleccions que el govern en funcions va convocar, al ser inhabilitat el President Torra, per precepte legal i que per tant no podia desconvocar. Ni tan sols les va ajornar sinó que directament les va desconvocar sense tenir facultat per a fer-ho. I tot en el fons, malgrat ho intentés camuflar en raons sanitàries, per pures raons d’interès polític partidista com es pot veure en la posició dels diversos partits que ho van acceptar i que eren els que es veien com a més damnificats per l’efecte Illa.  

Ara com dèiem toca l’hora de passar pàgina d’aquesta nefasta etapa. Catalunya precisa desprès de tant temps un Govern de debò, l’objectiu del qual sigui gestionar el país al servei de la ciutadania. Els que ens han portat fins aquí no poden ser els que ens treguin. Necessitem un canvi urgent de govern i de la forma de governar. Cal un canvi en les prioritats i cal sobretot capacitat i voluntat de gestionar al servei del conjunt de la societat i en especial per als sectors més vulnerables. Cal reactivar l’economia i alhora el necessari diàleg social. Calen uns plantejaments polítics i ideològics adreçats a superar la divisió i la confrontació interna i ha restablir un autogovern com el que la societat catalana es mereix i establir unes relacions comunes i fraternals amb la resta dels pobles de l’estat.

Cal en definitiva un canvi radical, la societat catalana ha de superar la divisió i tornar a plantejar-se se un referent de societat capdavantera i solidaria tant envers la pròpia ciutadania com la del conjunt de l’Estat i de la Unió Europea i oberta a tots els pobles del món.

VACUNEM-NOS CONTRA “ELS PATRIOTES”

Els "patriotes"

Àtoms-ClubCortum/ 13 de gener de 2021

nuevatribuna /15 de enero de 2021

El dia 6 de gener Ivanka Trump es dirigia als assaltants del Capitoli de Washington amb el qualificatiu de “Patriotes americans”. Aquesta és la consideració que la família del President dels Estats Units tenia de les hordes tumultuàries que van voler prendre el control de la seu del Poder Legislatiu del país pera  evitar el nomenament de Joe Biden com a President escollit en les eleccions del novembre del 2020.

No és nou que els radicals nacionalistes d’arreu es donin aquest qualificatiu a ells mateixos. Hem sentit parlar de “patriotes catalans” als independentistes catalans, com hem sentit parlar de “patriotes espanyols” a la dreta de Vox o el PP, i també hi ha aquests “patriotes americans” els irredempts seguidors de Donald Trump.

Tots ells es consideren els únics que tenen el patrimoni de la “pàtria” la qual cosa expulsa tota la resta que no combrega amb les seves idees. Fan un ús propi i patrimonial dels símbols de referència com la bandera o el nom del país i les pròpies institucions la qual cosa comporta excloure la resta de ciutadans que pensen diferent. Tots els que no són patriotes són lògicament anti-patriotes i enemics, no adversaris.

En la “Make Amèrica great again” de Trump no hi caben els quasi 80 milions d’americans que van votar  Biden. En la Catalunya independentista no hi caben els no independentistes que o són traïdors o colons. En la Espanya de la extrema dreta aquesta actua com si fos propietària de l’ús de la bandera, la corona o la pròpia noció d’Espanya i exclou tota la gent que no pensa com ells. I el més curiós és  que no se sap amb quin dret es qualifiquen a si mateixos com a “constitucionalistes” quan amb les seves actuacions no fan més que qüestionar la Constitució.

Caldria excloure la paraula pàtria del normal discurs polític. La pàtria té una raó de ser en casos de conflictes bèl·lics propis de temps que voldríem creure passat. Podem recordar antigues frases com aquella de “La patria está en peligro, españoles acudid a salvarla” pròpia del 2 de maig en la lluita contra la conquesta napoleònica. O la tradicional expressió representativa de la lluita anti-nazi dels soviètics que es recorda com “La gran guerra Patria”. O altres utilitzades en situacions bèl·liques similars.

Crec que en els temps actuals caldria deixar d’utilitzar el concepte de pàtria i fomentar com alternatiu el concepte de ciutadania que és molt més inclusiu. La ciutadania és un concepte modern sorgit de la Revolució Francesa i que significa el dret a la igualtat i a la llibertat de tots els membres d’una societat unida per la fraternitat. Es un concepte molt inclusiu i que denota la concepció social de qui l’utilitza. Recordem la frase de Josep Tarradellas al tornar a Catalunya dient “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. Es una concepció clarament republicana dirigida a tots aquells que viuen en un àmbit concret. Parlar de ciutadans de Catalunya, de ciutadans d’Espanya o de ciutadans d’Europa o del món és un reconeixement  clarament igualitari de tota la gent a la que es refereix.

Es alhora un concepte unificador i democràtic, ja que el ciutadà o la ciutadana és un ser individual però que alhora forma part d’una col·lectivitat pròpia amb drets i deures iguals als dels altres.

Contra més fugim de conceptes com pàtria i més en reconeixem en d’altres com ciutadania més estarem aprofundint en una concepció més moderna i democràtica de les nostres societats. Unes societats més unides, més democràtiques, més col·lectives i més amables i per tant amb una millor relació entre les persones que les conformen.

En aquestes hores de pandèmia convindria que ens vacunéssim contra l’odi, la divisió i el sectarisme de totes les visions supremacistes, xenòfobes  i antisocials pròpies d’un populisme que ens recorda alguns dels pitjors i més negres moments de les nostres societats.

LLIBERTAT PER A QUÈ?

Manifestació al barri de Salamanca (Madrid)

nuevatribuna| 08 de enero de 202

Aquesta va ser la resposta de Lenin que tant va escandalitzar a Fernando dels Rius del PSOE quan aquest el va visitar en 1920 a Moscou.

Aquests mesos en veure les manifestacions de la dreta política, mediàtica i religiosa, sigui contra el confinament o les lleis d’Educació o Eutanàsia, aquesta resposta adquireix una forta significació que es pot entendre perfectament. La dreta utilitza la paraula llibertat quan en realitat defensa la discriminació dels més desfavorits. La seva llibertat comporta la discriminació i la falta de drets dels més febles. La dreta no ha entès aquella dita de que la llibertat d'un acaba on comença la dels altres. El seu dret no és tal sinó que és la confirmació dels seus privilegis sobre uns altres.

El concepte de Llibertat procedeix de la Revolució Francesa i va indissolublement lligat a altres dos conceptes, els d'Igualtat i Fraternitat. Són tres conceptes que per a comprendre el que van significar i signifiquen no s'han de separar els uns dels altres. I és aquí on va fallar el sistema soviètic en potenciar la igualtat sobre la llibertat, però també és aquí on falla el sistema capitalista en parlar de llibertat i oblidar-se de la igualtat i la fraternitat. 

Fins ara cap sistema ha optat per portar endavant un sistema complet basat en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat (Solidaritat) alhora. Moltes vegades es plantegen com a conceptes antitètics quan en el camp teòric no ho són i quan es van concebre anaven entrellaçats.

A aquest efecte és interessant recordar els plantejaments dissidents que es van  tenir lloc dins de l'antiga òrbita soviètica. Especialment significativa i interessant és la vida i l'obra d'un polític i filòsof que va viure en la RDA, Robert Havemann.

Havemann va ser un resistent anti-nazi, comunista declarat, membre del SED (Partit Socialista Unificat de la RDA), membre del seu parlament i de la seva Acadèmia de Ciències, dels quals va ser expulsat en la dècada dels 60 pels seus plantejaments crítics sobre la manca de llibertat a la RDA i el seu suport a moviments com la “Primavera de Praga” o l'Eurocomunisme dels partits comunistes de l'Europa Occidental.

Llibre de Robert Havemann

Havemann mai va acceptar marxar de la RDA i anar a viure a Occident. Ell considerava el sistema socialista era superior al de l'occident capitalista perquè en el socialista s'havia aconseguit superar la propietat privada dels mitjans de producció i per tant la base de l'explotació de l'home sobre l'home. Però al mateix temps Havemann reivindicava la necessitat imperiosa de la llibertat en la societat socialista. Ho reflecteix de manera clara en els seus llibres un dels quals té un títol molt evident “La llibertat com a necessitat”. Per a ell la llibertat era necessària per a aconseguir una societat plenament socialista.

En l'actualitat el debat d'idees sembla que hagi caigut en desús, però des de l'esquerra caldria revitalitzar-ho per tal d’evitar que la dreta utilitzi de forma interessada els conceptes. En la Constitució espanyola apareixen de manera clara però diferenciada els conceptes de Llibertat i Igualtat. La Solidaritat (fraternitat) només apareix per a parlar de la relació entre les diverses comunitats autonòmiques i no com a un dret de la ciutadania.

La llibertat que ara està sempre en boca de les dretes, que la utilitzen per a tot, és un concepte que s'usa desnaturalitzat en plantejar-lo com a propi de les persones individualitzades respecte del conjunt de la societat i no com a  un dret del conjunt de la societat.

Des de les esquerres s'hauria de realitzar un gran esforç i fer una gran pedagogia per a explicar com els tres conceptes han de comprendre's de manera conjunta. Tenen molts motius per a fer-ho i més en una situació com l'actual.

Aquest plantejament permetria de manera conjunta explicar per exemple la defensa del sistema fiscal com a mitjà de redistribució social de la riquesa (solidaritat) que potencia els serveis de tots com és el cas dels serveis públics, els quals han de ser prioritaris perquè són la base de la igualtat la qual garanteix la llibertat social.

La desigualtat social que existeix de manera global i que al nostre país té una especial repercussió significa la pèrdua de la llibertat de vida per a molts, la manca d'igualtat en la societat i de solidaritat entre la seva ciutadania.

Que no ens enganyin,  allò que criden i exigeixen les dretes actualment no és la defensa de la “llibertat” sinó el manteniment de la desigualtat social i per tant la defensa d'un sistema social basat en l'individualisme contrari a tot sentiment de fraternitat o solidaritat.

Com ja va explicar en el llunyà 1762 Jean-Jacques Rousseau en  “El Contracte Social” “Tot es redueix a dues qüestions principals: La llibertat i la igualtat, sense la qual la llibertat no pot existir. Renunciar a la llibertat és renunciar a ser home, als drets i als deures de la Humanitat. La veritable igualtat no resideix en el fet de que la riquesa sigui absolutament la mateixa per a tots, sinó que cap ciutadà sigui tan ric com per a poder comprar a un altre i que no sigui tan pobre com per a veure's forçat a vendre's. Aquesta igualtat, es diu, no pot existir en la pràctica. Però si l'abús és inevitable, vol això dir que hem de renunciar forçosament a regular-lo? Com, precisament, la força de les coses tendeix a destruir la igualtat, cal fer que la força de la legislació tendeixi sempre a mantenir-la”. El pensament del filòsof francès contínua vigent i poc comprès.

Llibre de Rousseau