La lluita social existeix, i l’esquerra i la dreta

29M Vaga General: mobilització sindical i social

nuevatribuna.es |08 Abril 2012

Les mobilitzacions sindicals que van finalitzar amb la Vaga General del 29M, han demostrat que la lluita social, abans denominada lluita de classes, continua existint i ha tornat a primera plana de l’actualitat.

L’actual crisi econòmica torna a posar d’actualitat conceptes que durant molt de temps han estat posats en qüestió i fins  i tot enterrats per molts. La crisi ha comportat el renéixer del conflicte i la lluita social. A la nostra societat es fa evident que existeix un conflicte viu entre la majoria social que pateix les conseqüències de la crisi i una minoria que manté una situació de privilegi que fins i fins i tot s’accentua.

La composició de les classes socials ha canviat en les darreres dècades. Han canviat les seves condicions i avui una gran part del que s’anomena classe mitjana són assalariats que fins ara tenien un lloc de treball fix. Es certa l’existència d’una multiplicitat de situacions que creen col·lectius diferenciats, treballadors públics, joves sense feina, treballadors precaris, aturats, prejubilats i jubilats, etc. Però també és evident que la crisi i el repartiment dels seus costos ha permès una certa unificació de tots els perjudicats que formen part d’allò que s’anomenava i podem continuar anomenant com a classes populars. A aquest ampli col·lectiu social cal afegir-hi tot un altre seguit de capes socials que objectivament, encara que moltes vegades no tinguin consciència subjectiva, són els seus aliats potencials al tenir interessos coincidents, per que també estan patint les conseqüències de la crisi i de la forma d’afrontar-la per part dels governs i de les polítiques antisocials de dretes. Ens hem de referir a sectors que podíem definir com a petita burgesia, comerciants i petits empresaris, en la viabilitat dels negocis dels quals repercuteix directament tant la pèrdua de poder adquisitiu de la població,  que ara consumeix menys, com les dificultats que ells tenen d’accés al crèdit que dificulten la pròpia supervivència de les seves empreses.

Estem veient com la crisi provoca múltiples moviments locals i espontanis conseqüència del malestar derivat de diverses situacions concretes, i que provoca que surtin com a reacció moviments com el 15M, així com plataformes diverses en defensa de sanitat, educació, desnonaments, contra actuacions bancàries, etc. Són en molts casos moviments locals aïllats que es revolten contra conseqüències concretes  de la crisi però mancats de la capacitat de donar-li  una resposta global.

I és aquí on cal situar la importància de la mobilització sindical. El sindicalisme confederal ha plantejat donar una resposta no només a la Reforma Laboral, aspecte bàsic de la convocatòria de Vaga General, sinó que li ha donat un caràcter de contestació social més globalitzador com demostra el propi eslògan de la convocatòria “S’ho volen carregar tot”. Altrament el moviment sindical ha estat capaç de donar-li una resposta política, no tan sols aglutinant les forces que es diuen d’esquerres, sinó  escollint la forma dilatada de la mobilització i la data oportuna, desprès de les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, la qual cosa ha ajudat que la Reforma Laboral i la mobilització tingués un paper protagonista en el resultat electoral que ha comportat  barrar el pas del PP al govern d’aquestes comunitats.

La mobilització sindical ha aconseguit un ampli suport i acompanyament social que ha convertit la Vaga General en un moment  de gran mobilització social com es va veure en les grans manifestacions, ha estat sens dubte una clara demostració del renéixer de la lluita social. I ha tingut un doble cost important pel Govern del PP, tant pel que ha pagat en les eleccions autonòmiques com el derivat de que la pròpia mobilització i la Vaga General li ha tingut un fort cost social pel que fa a la seva credibilitat, tant a nivell nacional com internacional,  tot això agreujat encara més per la repercussió derivada dels Pressupostos Generals, els quals amplien la justificació de la mobilització social.

L’actualitat de la lluita social posa també d’actualitat la existència de formes diverses d’entendre la realitat social mitjançant la política. Torna a fer-se evident que cal revoltar-se contra l’actual concepció, pròpia de la dreta, d’afrontar la sortida de la crisi a base de retallades i ampliació de les desigualtats socials. Es comença a posar en qüestió la falsa concepció, actualment hegemònica, de que només hi ha una política possible per afrontar la crisi que és la actualment existent. Cal obrir la perspectiva a que hi ha una  forma més justa de fer front a la crisi, que aposti per la reactivació econòmica i no sols per l’ajust pur i dur, alhora que tractar  que els costos de la crisi tinguin un repartiment més just. Fins ara les polítiques de dretes dutes a terme per Zapatero i agreujades per Rajoy han fet recaure el cost en una gran majoria que perd poder adquisitiu, i  drets i condicions socials mentre es posa en qüestió la pròpia existència de l’estat del benestar. Alhora sectors més benestants i rics,  institucions com l’Església, sectors responsables de la crisi com el financer, i fins i tot delinqüents com els defraudadors, no estan afectats per les mesures i fins i tot surten afavorits.

Cal reactivar i fer renéixer novament polítiques d’esquerra, polítiques d’igualtat, de distribució de la riquesa en benefici de la majoria i especialment del sectors més desafavorits, de potenciació de l’economia productiva i de futur amb especial dedicació a la formació i al I+R+I, reforçament de l’estat del benestar, una fiscalitat justa i progressiva amb persecució de l’especulació i el frau, i fent de l’austeritat dels comptes públics un sinònim de lluita contra la malversació i el malbaratament de recursos i de potenciació dels serveis públics i de la sostenibilitat. Es a dir a fer aparèixer de nou a l’escenari social polítiques d’esquerres que durant molts temps han estat desaparegudes sota el predomini del social-liberalisme promogut pel PSOE. Ara és el moment de la política d’esquerres en majúscules confrontada amb la dreta, al servei dels interessos de la majoria i allunyada de plantejaments amb dèbils rels ideològiques com han estat els plantejaments més tàctics que estratègics  de l’esquerra majoritària que ha representat els governs socialistes.

El moviment sindical, moltes vegades denostat i injustament criticat tant per la dreta com per alguns suposats elements esquerranosos,  ha estat de nou  l’eix vertebrador de la resposta social i del retorn de la lluita social,  cap altra moviment ni polític ni social ha tingut la seva capacitat de mobilitzar. Però desprès de la resposta ara és el moment de l’alternativa, que no alternança, política a la dreta i les seves polítiques, Cal construir aquesta alternativa política de l’esquerra, amb plantejaments polítics alternatius, diferents, d’esquerres, que es confronti contra la de la dreta i sàpiga plantejar una proposta creïble i capaç d’il·lusionar els sectors socials que s’han oposat i mobilitzat contra les polítiques de dreta fins ara hegemòniques. Una alternativa que s’ha de plantejar en l’àmbit de l’estat però tenint molt en compte la necessitat de contemplar la seva dimensió europea.



Cal una nova esquerra transformadora

Tracy Chapman: "Talking about revolution"



L’engany de Convergència, entre els interessos i la bandera

Pintura Fortuny 1856:" Els Almogavers"

nuevatribuna.es |  31 Marzo 2012

Algú diu molt encertadament que Convergència és un partit que durant els dies laborables treballa com a dreta pura i els dies de festa es fa independentista o sobiranista. La realitat ho demostra. CiU vota de forma permanent, a Barcelona i a Madrid amb el PP i els festius, als esbarjos i festes, es dedica a fer discursos  aferrissadament nacionalistes.

Convergència i potser encara més nítidament, o millor dit amb menys engany, Unió, són una coalició de partits que representen avui i de forma clara els interessos dels sectors més poderosos de Catalunya, és a dir són la dreta pura, i ara fins i tot dura, del país.

Això ha estat sempre així però ara és molt més definit. Ja en temps d’en Jordi Pujol i Miquel Roca, CiU eren els representants a Catalunya, però de forma més clara a Madrid, dels interessos empresarials i dels lobbies econòmics i financers catalans. Es dedicaven a aconseguir favors, amb poca publicitat, per aquestos interessos  del govern de l’estat a canvi del famós vot de “la governabilitat” practicat permanentment pel grup parlamentari de la Minoria catalana al Congrés.

Ara la cosa es fa de forma més clara i nítida, tant al govern de la Generalitat com  al Congrés, CiU avui defensa directament els interessos de la dreta financera i empresarial, amb plena identificació amb els corrents neolliberals que Merkel impulsa a Europa.

A canvi és evident que la coalició d’Artur Mas rep favors, de tot tipus, per parts dels sectors dominants de la societat catalana, que són una part del que en d’altres temps anomenaríem l’oligarquia del conjunt de l’estat.

Mas ha estat un impulsor entusiasta i convençut de les retallades socials. I diria que fonamentalment ho fa per ideologia. Ell ja ha denominat als seu govern com a “bussiness friendly”, amic dels negocis, i això vol dir que és contrari a un sector públic fort i partidari del transvasament cap el sector privat. Vol reduir el pes de tot el que és públic. Es a dir les retallades, les privatitzacions no són només una necessitat derivada de la crisi com se’ns diu, sinó un plantejament clarament ideològic de la nova Convergència que pretén ajustar i reduir l’estat del benestar i els drets socials que els ciutadans de Catalunya tenen.

Tenim prou exemples, CiU és tant o més defensor que el PP de la Reforma Laboral. Duran Lleida ha estat en els darrers temps el més fidel representant de la CEOE, patronal espanyola, ell ha estat el primer, abans fins i tot que Rosell i Guindos, en plantejar de forma pública que potser era hora de limitar el dret de vaga. Les seves declaracions el 29M dia de la Vaga General son clarificadores del seu pensament "el gobierno no cambiara esta Reforma laboral y por tanto la huelga fracasara".

Per la seva banda en Mas es proclama l’avançat de les retallades a l’estat i no s’està de vanar-se de ser-ho. I els dos, CiU i PP, comparteixen la filosofia de una política fiscal feble i regressiva que beneficia als que més tenen. Mas amb el suport del PP ha fet compatible retallades socials amb eliminació d’impostos que afectaven només als més rics, com va ser el cas de l’Impost de Successions.

L’antiga CDC de Jordi Pujol encara es plantejava un creixement mínimament cohesionat de la societat, això sí des d’una perspectiva nacionalista, però amb un toc social. Això avui ha desaparegut totalment de l’ideari convergent, fins al punt de posar en qüestió el que havia estat la “nineta dels ulls” de Pujol com era la radio i televisió públiques catalanes, un dels instruments de la cohesió pujolista. Ara CiU ha pactat amb el PP les noves lleis audiovisuals catalanes, eliminant la pluralitat i donant-li al PP la vice-presidència  de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per la seva banda el Govern del PP escolta les demandes de Duran i indulta a corruptes d’Unió.

En aquests moment la majoria que dona suport al govern d’Artur Mas és el tripartit negre, el tripartit de dretes format per Convergència- Unió- PPC. Aquests en el dia a dia, tant al Parlament de Catalunya, a la Diputació de Barcelona, a l’Ajuntament de Barcelona, i al Parlament espanyol, coincideixen constantment en la majoria de les votacions. I no es degut a actuacions possibilistes dels partits sinó bàsicament per un fet més profund que és la seva plena identificació pel que fa als interessos econòmics i socials que ambdós representen, defensen  i comparteixen en gran mesura.

Podem posar quatre exemples de la proximitat entre CiU i el PP : a) el mutu rebuig radical a la Vaga General del 29M, molt diferent va ser la posició de Pujol en la darrera vaga general del seu mandat; b) Els resultats electorals d’Andalusia i Astúries no han estat gaire ben rebuts per la coalició nacionalista ni pels seus entorns mediatics; c) CiU sempre critica de forma més aferrissada en el tema nacional als socialistes que al PP, sense tenir en compte la realitat de que el PP ha estat l’impulsor de campanyes contra Catalunya, com la que va comportar la impugnació de l’Estatut davant del Constitucional; d) l’animadversió  envers l’esquerra alternativa ICV-IU a qui tracten de menysprear o marginar políticament, ja que hi veu un adversari amb el que es difícil la conxorxa.

CiU comparteix amb el PP interessos econòmics de classe, però aquesta és una realitat que convé dissimular. D’aquesta manera cada fi de setmana i dies de festa assistim a l’espectacle de picabaralles pirotècniques verbals entorn a declaracions entre les dues parts que després durant la setmana s’obliden.

Ho veiem amb el tema del Pacte Fiscal que és utilitzat per CiU com a element per mantenir distret el personal. Mentre es parla d’aquest tema la gent deixa de mirar les retallades continuades del Govern. Fins i tot s’intenta, dins de la tradició victimista de CiU, de presentar-lo com la solució de tots els problemes i retallades. El Pacte Fiscal, així en abstracte, significa el poder de la clau sobre els impostos, però CiU es guarda molt de dir que faria amb els impostos. Serà continuar amb la política de baixar impostos als més rics com sempre fan les dretes?

El darrer “aquelarre” ha estat el Congrés de CDC, on hem sentit parlar de “viatge a Itaca” “Estat Propi” i de ser el “Massachusetts d’una Europa Unida”. Es a dir abstraccions, referències a ideals que mai es poden conquerir i espectacle per a la galeria. Com una revista “Hola” que ens faci oblidar a tots de la realitat del dia a dia de les retallades i les polítiques de dretes.

Mentre la realitat és ben diferent, Mas disputa a Aguirre veure qui es porta la “màfia” de Eurovegas a casa (és a dir l’objectiu  de Mas no és ser Massachusetts sinó Nevada).

Mas i CDC saben com ho sap Duran Lleida i Unió, aquest darrer és més conseqüent, que l’independentisme no casa amb els interessos que donen suport a CiU. Si alguna cosa no volen els Godó (La Vanguardia), Fainé i Nin (La Caixa), Lara ( Planeta), Rosell ( CEOE-Foment), Oliu (Banc Sabadell), Brufau (Repsol),  la gent del grup català de l’Institut Empresa Familiar, i d’altres poderosos catalans és cap independència ni coses rares, els negocis passen per Espanya i per mantenir-ho tot en ordre, el seu ordre és clar.

 

Artur Mas, Oriol Pujol i Alicia Sanchez-Camacho

                                         Lluis Llach:" Viatge a Itaca"

Vaga General per a fer front a la Contrareforma Laboral i la involució social

Cap a la Vaga General

nuevatribuna.es | 22 Marzo 2012

L’objecte prioritari de la Vaga General del 29M és fonamentalment la defensa dels drets dels treballadors davant del major atac de tota l’etapa de la democràcia. La Contrareforma Laboral del PP pretén eliminar d’un sol cop la majoria dels drets aconseguits pels treballadors durant les dècades de vida democràtica i dejar-los en una situació de plena indefensió davant els desitjos i interessos empresarials. La Contrareforma Laboral significa acabar també amb més de trenta anys de pràctica de concertació social  i liquidar en gran mesura el paper de la negociació col·lectiva que ha estat el pilar bàsic de les relacions laborals en el país. Es pretén anar cap a una relació individualitzada del treballador amb l’empresari sense tenir en compte la desigualtat radical de la relació. Es per això que la Contrareforma Laboral vol ser també un atac en tota la línia de flotació de l’instrument que tenen els treballadors per a defensar els seus interessos col·lectius: el sindicalisme confederal.

Per totes aquestes raons és evident que la Vaga General del 29M convocada per CCOO i UGT està plenament justificada.

Però aquesta Vaga General, al marge de les raons bàsiques exposades anteriorment, té moltes més per a donar-li suport. La Vaga General és una oportunitat per oposar-se a la profunda involució social que està portant a terme, amb una clara i  decidida voluntat política el PP.

Aquesta involució no es dona tan sols en els àmbits econòmics, on s’aplica una profunda política de retallades de l’estat social del benestar, sota la excusa de la crisi, i que tindrà la seva plasmació definitiva en els Pressupostos de l’Estat que el Govern de Rajoy aprovarà el dia 30 de març, un cop realitzades les eleccions autonòmiques a Andalusia i Astúries del diumenge 25.

La majoria absoluta i l’hegemonia ideològica de dretes del PP  vol provocar un tomb radical en la realitat política, social i cultural del conjunt de la societat. Per tal d’aconseguir-ho efectua tot un seguit de contrareformes que ens situen en una realitat més pròpia dels temps de la predemocràcia. Es evident que la dreta més extrema d’aquest país, amagada els primers anys de la democràcia, que començà a sortir de l’amagatall en el temps del segon govern Aznar, ara considera que ha arribat el seu temps i ens vol submergir en el túnel del temps, aconseguint portar el seu poder hegemònic fins al terreny dels costums i fins i tot del pensament, de la interpretació de la història i del moment actual, intentant que només aquesta visió, profundament reaccionària, sigui presentada com l’única visió de la realitat.

La Vaga General del 29M és per tant també un acte de resistència democràtica davant  l’ofensiva involucionista de la dreta que ens governa. I és un acte de resistència dut a terme per l’únic obstacle efectiu que s’interposa en els seus plans: l’esquerra social organitzada, és a dir el moviment sindical.

No hi ha dubta que la Vaga General del 29M es dona en un context especialment difícil pel moviment sindical. En una situació d’una important crisi econòmica, amb uns màxims d’atur, amb una dreta que governa amb majories absolutes arreu de l’estat, amb uns mitjans de comunicació majoritàriament contraris i amb cap mitjà a favor. Amb un dèbil acompanyament polític nítid de les esquerres realment existents, les minoritàries, amb un PSOE en plena situació de desarmament ideològic i amb un total descrèdit polític. En una situació on entre els treballadors hi ha una profunda sensació de por derivada del ple domini de la dreta. Es per això que la proposta sindical ha de ser més valorada ja que significa la voluntat d’enfrontar-se amb l’injust poder dominant malgrat la dificultat de la confrontació.

La Vaga General del 29M  es presenta com quelcom més important que una acció contundent de la classe treballadora, és també l’oportunitat per a visualitzar una resposta social davant d’unes polítiques socialment injustes i contra la profunda involució social que es pretén imposar. Es per això que caldrà valorar tant la resposta als llocs de treball amb la vaga, com les manifestacions al carrer del mateix dia 29M. Amb els sindicats, els treballadors i el conjunt de sectors socialment i políticament compromesos,  han de sortir  ha manifestar el seu rebuig i oposició a les polítiques d’involució  i de regressió democràtica. 

La Vaga General del 29M també pot significar l’inici de la recuperació social i política d’un nou i en el futur  potent moviment de l’esquerra social i política compromesa.

Es evident que això comportarà una gran rectificació per part de molts dels actors socials i polítics. En primer lloc sens dubte ha de significar un reforçament de les posicions defensades pel moviment sindical, l’última reraguarda de l’esquerra realment existent.

Amb el PSOE de moment no cal comptar-hi. Avui és una organització inutilitzada, degradada i profundament desprestigiada. El partit que va fer possible un Cop d’Estat Parlamentari que va suposar liquidar una Constitució inclusiva per una altra excloent per a les polítiques econòmiques d’esquerres.  Quan veiem com el seu màxim representant, Rubalcaba, no té vergonya en demanar una major regulació de l’impost de societats, que en els darrers 5 anys ha baixat pel que fa al tipus efectiu de l’impost del 24% al 16%. I això ho diu ara,  no ho sabia aquests darrers anys en que era vice-president del govern de Zapatero? Altrament, també demana la creació d’un impost sobre les grans fortunes, ell que en el govern va aprovar la desaparició de l’Impost de Patrimoni. Avui i durant molt de temps la credibilitat dels socialistes del PSOE està sota mínims, no té cap fiabilitat. El PSOE continua practicant un tacticisme mancat de la més mínima ideologia de progrés clara i estructurada. Difícilment, de continuar per l’actual camí i amb els mateixos dirigents i estructures partidistes, podran tornar a ser creïbles.

I les esquerres alternatives també han de fer una profunda reflexió i transformació. Ja no val quedar-se satisfets amb un lleuger creixement electoral quan els socialistes s’enfonsen. Cal un salt profund i qualitatiu des de la situació actual. Cal una Refundació que pugui incorporar a tots els que es diuen part de l’esquerra alternativa. Cal abandonar velles, antiquades i superades estructures organitzatives. Cal abandonar velles i noves voluntats de prevalència i prepotència. La situació de la nostra societat és d’emergència democràtica davant la profunda involució que vol dur a terme la dreta, pre i postdemocràtica. Cal unificar una nova estructura i organització política que tingui la voluntat d’agrupar i il·lusionar a la gent d’esquerres de tot el país. Cal estructurar un ampli front de les esquerres plurals, sense predominis ni egoismes. La Vaga General pot ser la última batalla de l’esquerra o l’inici de la recuperació de la lluita per uns valors clars de progrés, de model de societat democràtica avançada,  de defensa dels drets socials i de lo públic i col·lectiu, del federalisme i el dret a decidir, de la concepció laica i republicana, d’una altra forma de desenvolupament sostenible, d’una societat on hi hagi una fiscalitat progressiva distributiva que eviti les profundes desigualtats actuals. En definitiva, la defensa d’una societat democràtica de persones lliures, de ciutadans amb drets.

Tomba de Rosa Luxemburg: lider revolucionària

Pete Seeger: l'Internationale, himne dels treballadors

Involució i estat d’emergència democràtica.

Cartell convocant la Vaga General 29M

nuevatribuna.es | 18 Marzo 2012

La crisi econòmica i la hegemonia en el àmbit de la Unió Europea del pensament ideològic conservador està comportant que es plantegi com a única sortida la basada en la reducció dràstica del dèficit, el qual ha d’aconseguir-se a partir de brutals retallades de les despeses públiques i amb un questionament pel que fa a la viabilitat del tradicional model de les societats europees basades en l’estat del benestar.

Aquest és un plantejament purament ideològic i que en la pràctica està desmentit per altres realitats radicalment diferents. En l’actualitat estem veient com les polítiques impulsades per la canceller Merkel “d’ajust de cavall” que s’estan imposant a molts països no estan solucionant els problemes d’Europa sinó que els està dirigint cap a una situació de recessió econòmica. Tot això és una política basada en un “mantra”, el de la reducció en poc temps del dèficit sense plantejar-se tant sols altres mesures com pot ser el qüestionar-se el propi paper del banc central Europeu, o la creació dels eurobons. Mentre a l’altre costat de l’Atlàntic una política molt diferent promoguda pel President Obama i basada en un menor ajustament i una inversió en la reactivació està conduint a una millora de la situació, a una recuperació de l’activitat i a una disminució de l’atur i a un creixement de l’ocupació.

A Espanya la situació és encara més preocupant en quant la rendició a les polítiques dictades per Europa, o millor seria dir per Alemanya, no han estat qüestionades en cap moment ni pel govern Zapatero ni encara menys per l’actual govern de la dreta. La rendició ideològica de Zapatero, com a conseqüència de la seva política inconsistent i frívola, que va passar de reduir impostos i incrementar despesa, a no adonar-se  de l’arribada de la crisi fins a convertir-se, com Sant Pau, en un dòcil i fidel alumne dels plantejament i de les decisions de la canceller alemanya ha tingut costos importants per a la societat espanyola i a permès entrar en una profunda involució democràtica mai vista des de la recuperació de la democràcia.

La recent societat democràtica espanyola s’havia dotat d’una Constitució, que malgrat les insuficiències que es poguessin constatar va ser un avenç en el seu moment. La Constitució en la seva primera redacció permetia diverses lectures, més obertes o més tancades, més progressistes o més conservadores, d’acord amb la realitat política de cada moment. Tot això ha estat qüestionat per la Reforma Constitucional, un veritable Cop d’Estat Parlamentari, dut a terme de presa i corrents per un Govern, i un PSOE, Zapatero ja moribund, acompanyat per un PP a qui la reforma li anava com anell al dit. Aquesta reforma, la ratificació de la qual es va furtar a la decisió democràtica de la societat espanyola, és substancial. Una reforma que és difícilment reversible. Qui pot creure que el PP votaria a favor de la seva rectificació en un futur? A partir d’ara s’imposa una determinada  visió econòmica  basada en la primacia de la reducció del dèficit. Tothom mínimament seriós sap que és bo tenir un dèficit controlat, però que això no ha de ser quelcom constant sinó una política genèrica. Així en determinades conjuntures de recessió cal ampliar el dèficit per reactivar la econòmica que desprès en les etapes de expansió cal reconduir. Tot això ara esdevé impossible en raó d’un pensament únic que ens ha estat imposat des de l’exterior pel “diktat” de la senyora Merkel. Sembla que el keinesianisme que va permetre sortir de la Gran Depressió és ara una doctrina subversiva en la UE i fins i tot no permesa de posar en pràctica en alguns països, amb Espanya al capdavant, per imperatiu constitucional.

La rendició ideològica de Zapatero i Cia. i el Cop d’Estat Parlamentari, no sols estan tenint conseqüències econòmiques. No sols han obert la porta del poder a la dreta (veure article "Zapatero el abrepuertas de la derecha" ), sinó que aquesta es troba en tal moment d’eufòria, no comparable des de la desaparició de la dictadura, que està impulsant una profunda involució en tots els àmbits de la societat, no tant sols els econòmics.

No hi ha dubte que la darrera etapa del Govern del PSOE ja va posar les bases del passeig triomfal de la dreta, el seu canvi radical de posició i de plantejaments polítics va deixar orfes, desencantats i desmoralitzats a molta part de les persones d’esquerres. Les seves darreres actuacions mediàtiques, reunint-se de forma reiterada amb els grans empresaris als que semblava rendir acatament mentre s’enfrontava als sindicats amb una absurda i inútil reforma laboral, la Reforma exprés de la Constitució amb nocturnitat i traïdoria, i la guinda final de l’indult al banquer Sáez del Banc Santander són exemple d’aquestes polítiques de dretes.

Ara la dreta amb un principal adversari auto-derrotat, vol liquidar tots els vestigis de progrés en la societat. Ja no cal dir en l’àmbit de la justícia on el conservadurisme  regna de forma ampla i permanent, només cal veure l’exemple del “cas Garzón”. Es demostra també en la contrareforma en temes socials com el de gènere, l’avortament o fins i tot la violència de gènere, ara “violència en la família”. L’atac al laïcisme que sembla alguna cosa negativa. Actuacions com les del nou fiscal general tornant a parlar dels fets de l’11M. El mateix tracte diferenciat que tenen amb les diverses associacions de víctimes, donant suport a les properes i menyspreant a altres. La exagerada contundència policial en actuacions contra manifestants. Les seves polítiques econòmiques que qüestionen de rel tot el que és públic i la pròpia existència de l’estat del benestar que volen reconduir cap a l’estat de la beneficència i la caritat. Ja no parlem de les polítiques econòmiques i laborals. Suport a la grans entitats financeres les quals reben ajuts públics mentre es retallen els drets de la ciutadania i es fa recaure el pes de la crisi damunt d’ella tot salvaguardant  els poderosos. La Reforma Laboral que pretén liquidar tota la historia democràtica de relacions laborals i de concertació social, alhora que es vol deixar els treballadors sense drets ni instruments de defensa, atacant de forma virulenta els sindicats.

El Govern continuarà amb el seu discurs mentider de culpabilització general de la societat i la necessitat de retallades i patiment per haver viscut per damunt les nostres possibilitats. Aquí ningú és responsable de la crisi, ho som tots per igual. Mai dirà que en aquests país continua havent-hi molta riquesa en mans d’alguns privilegiats als que no afecta la situació de crisi. Només cal veure les paraules del Sr. Francisco González, President del BBVA, donant suport a les polítiques de restriccions això sí, ell no es rebaixa un euro del seu salari de milions. Aquesta és la gran fal·làcia, crisi per a la majoria, benefici i cap cost per a la minoria més benestant. 

 I pròximament ho continuarem veient amb la reducció de la sanitat i l’escola pública eliminant conceptes com la gratuïtat. Amb l’atac a la independència dels mitjans de comunicació públics per tal de que no hi hagi cap veu discordant  amb el discurs hegemònic. I fins i tot es vol anar a una reinterpretació de la història. En un recent debat a TVE al programa 59”, el vice-president de la CEOE, el “esperanzista” Arturo Fernández, pretenia equipar els empresaris amb els treballadors pel que fa al seu paper en la lluita per la democràcia, va haver de  sortir Antonio Gutiérrez, ex-secretari general de CCOO,  a deixar-li clar el diferent paper, rol, i risc d’uns i d’altres.

Estem en un atac en tota regla de les dretes per imposar la seva hegemonia ideològica en tots els àmbits de la vida i de la societat. I parlem de les dretes per que no hi ha diferència en la concepció del PP a Espanya i la  de CiU a Catalunya. Fins i tot m’atreveixo a plantejar que es pot donar una futura recentralització de l’estat que pugui fins i tot donar un tracte diferenciat a Catalunya. A fi de comptes la visió del tipus de societat, del neo-lliberalisme i de l’individualisme, de les seves concepcions ideològiques i religioses són més coincidents que discrepants en la majoria dels temes i la mútua  vinculació als gran poders econòmics és total. Com a mostra un botó, l’indult del govern del PP als membres  corruptes d’Unió del cas “Treball” i als “mossos d’esquadra” torturadors.

Es davant de tota aquesta situació, i fins i tot el menyspreu en la vida política parlamentaria que s’ha vist pel que fa a les minories parlamentaries, de profunda involució política i social que volen les dretes, que la Vaga General del 29 de Març  esdevé no sols una necessitat de resposta per part dels treballadors contra una agressió sense precedents als drets laborals i sindicals, sinó també una necessitat de resposta social enfront unes polítiques que ens volen fer retornar a situacions pròpies dels moments predemocràtics. L’èxit de la Vaga General, i la possibilitat d’evitar una victòria del PP a Andalusia i Astúries, malgrat comporti per a molts anar a votar amb el nas tapat, seria unes primeres formes de posar dificultats a la regressió democràtica en el país.

I si això és possible es farà més urgent que mai articular alternatives progressistes amplies, a la esquerra d’un PSOE que avui per avui està fora de joc, que puguin permetre revifar l’esperança de la gent d’esquerres i progressista, alhora que acompanyar a una esquerra social i sindical avui massa sola. 

Sobre cartell "Quarto Stato"

                                         Victor Jara: "Vientos del Pueblo"

La responsabilitat en la crisi i la supèrbia dels banquers

La bacanal dels banquers

( en castellà)nuevatribuna.es |12 Marzo 2012

La crisi ha arribat i sembla que ningú sap com ha estat. I fins i tot hi ha que sembla que no sàpiguen que va amb ells, és el cas dels banquers.

No hi ha dubta que la crisi ha estat deguda a un problema financer internacional nascut als EEUU.

 Aquesta situació va afectar el nostre país en un moment en que vivíem uns anys d’una situació d’expansió econòmica, especialment en els sectors financers i immobiliari, conseqüència de tenir uns tipus d’interès molt baixos i una inflació més alta, la qual cosa va provocar un efecte miratge de prosperitat i riquesa. Tot això afavorit per unes polítiques legislatives que s’encarregaven de rebaixar impostos i bonificar la compra d’habitatges.

Els màxims directius de bancs i caixes del país van estimular l’endeutament de la població, convertint la compra d’habitatges en un producte financer refugi, el qual predeia alts nivells ràpids de beneficis en el mercat immobiliari, conseqüència de l’ espiral especulativa de la “bombolla immobiliària”. Va ser com l’efecte d’un immens joc de “piràmide especulativa”.

Des de les entitats financeres es va estimular la concessió, sense plenes garanties, de préstecs d’habitatge i de consum, i es va il·lustrar a la població dels beneficis de viure a crèdit, com una conseqüència més de l’excel·lència del nostre model de creixement.

La bogeria va comportar que es superessin tots els límits de seguretat. S’efectuaven taxacions per sobre de la realitat del mercat, preveient les futures pujades. Es donaven els crèdits per valor superior al de preu de l’immoble fàcilment, del 110 o 120%. La compra d’immobles es converteix en el producte financer de més alta rendibilitat que potencia la especulació i desincentiva la inversió en altres sectors més productius com pot ser l’industrial.

Les entitats financeres van tenir uns anys de creixement extraordinaris amb guanys superiors al 30% sobre l’any anterior com a norma, alhora que potenciaven processos d’expansió, especialment en el cas de les caixes que van suposar duplicar el nombre d’oficines i treballadors. Es evident que els beneficis de les entitats van comportar als directius importants  millores en les seves retribucions, fixes, variables, i en salari diferit.

L’ambició dels dirigents de les entitats financeres espanyoles els va portar a endeutar-se de forma molt important, en centenars de milers de milions d’euros en el mercat internacional. Tot semblava que la “bacanal” financera no pogués tenir fi. Com si la situació de bonança no es pogués acabar i el creixement del mercat immobiliari fos infinit. A tot això el regulador, és a dir el banc d’Espanya, ho contemplava impàvid i només donava instruccions de cobrir els fons genèrics anticiclics   

El finançament sense garanties no afectava únicament els particulars sinó que comportava també el de grans operacions de corporatives i de finançament de promocions immobiliàries, en les quals tot es feia a crèdit sense jugar-se res de capital propi. Aquestes grans operacions eren beneïdes i aprovades pels més alts directius de les entitats financeres que no estan lliures de responsabilitat  i que eren els que més es beneficiaven d’aquest tipus de creixement.

I en aquestes estaven quan la crisi financera internacional tanca l’aixeta del crèdit. I el sistema financer espanyol, deutor de l’internacional es queda impossibilitat de refinançar el seu deute extern que altrament estan obligats a retornar. Això comporta la crisi del sector immobiliari i de centenars de milers de ciutadans impossibilitats de tornar els seus crèdits i deriva en una crisi econòmica profunda amb un atur superior al 25% de la població

El principal problema del sistema financer espanyol és la gran quantitat d’actius immobiliaris, i en especial sol sense edificar que figuren en els seus balanços, impossibles de realitzar ni a curt ni a llarg termini. Es pot calcular que ascendeixen a 323.000 milions d’euros, d’ells 175.000 són problemàtics, especialment 80.000 en sol.

Aquestes són  les responsabilitats dels alts directius del nostre sistema financer que ara, com fa el Sr. Botín, miren cap una altra banda i  acusa de la crisis als polítics, com si ell i la resta de banquers no fossin responsables de res.

El principal problema del país és la crisi financera. Els nostres bancs no sols tenen un important deute extern sinó que no compleixen la seva funció de facilitar el crèdit a l’ economia productiva i a les famílies. Però els nostres governs tant durs i efectius en altres temes han utilitzat el guant de seda amb el sistema financer i fins i tot han establert la sortida amb l’acord dels directius de les grans entitats.

Així no hem vist ni cop a la taula, ni depuració de responsabilitats, ni objectius de fer fluir el crèdit a canvi dels ajuts de l’estat. Al contrari la solució sembla passar per la creació d’un oligopoli de grans entitats, amb importants recursos econòmics públics dedicats al sanejament i reconversió del sector, amb pèrdua de milers de llocs de treball i cap responsabilitat pels directius responsables de la situació creada.  

Els gestors de les entitats financeres, responsables de donar crèdits de forma excessiva i amb excessives facilitats i de superar les seves capacitats d’endeutament, surten nets. Ningú els hi demana raons per les seves actuacions. Al contrari ells, en un país sotmès a fortes restriccions socials, mantenen les seves altes retribucions i fins i tot fan ostentació d’elles, 1500 directius es reparteixen 500 milions d’euros anuals.

I no sols això, les entitats grans es fan més grans a partir de forts ajuts i grans costos socials. Un exemple: la darrera adquisició d’Unnim pel BBVA (el president del qual Sr. Gonzalez cobra més de 9 milions anuals) s’ha fet amb ajuts de 953 milions, alhora que redueix la plantilla en 1300 treballadors, això representa quasi bé la meitat de la plantilla d’Unnim.

Però el tema és encara més gran. Un altre exemple: malgrat els ajuts públics rebuts per reestructurar el sector, les entitats tracten a l’Estat amb total supèrbia. Així atorguen un crèdit de 35.000 milions, per a les CCAA i els ajuntaments, a un 5% d’interès quan ells aconsegueixen el capital a l’ 1% del BCE.

Podem concloure amb les paraules de Antón Costas en el seu article a El Pais Negocios, “Llegar a mañana también es importante” diu ”Uno de los hechos más desvergonzados de esta crisis es ver cómo las voces más exigentes para que se aplique una sobredosis de austeridad vienen del mundo financiero. Es decir, de personas que han sido las causantes directas del sobreendeudamiento privado que ha provocado esta crisis y que además están protegidos por sobresueldos, contratos blindados y pensiones millonarias.”

En definitiva, els poders públics tan durs amb els ciutadans i els treballadors s’agenollen davant els directius de les entitats financeres, dels Botin, Saenz, González, Fainé, Nin, Oliu, Ron, etc. Responsables de la crisi i superbs.



     Banquers i grans empresaris a la taula del poder

                                                           "La rumba del banquero"

Abriendo la izquierda

Presentación de Izquierda Abierta

nuevatribuna.es | 08 Marzo 2012

El miércoles 7 de marzo se presentó en público la nueva formación política Izquierda Abierta. Más que una nueva formación al uso su planteamiento es novedoso, su objetivo es ampliar y unir los diversos ámbitos de la izquierda alternativa sin plantearse competir con ellos.

El tiempo dirá si tienen éxito en su objetivo pero no cabe duda que su intención es positiva y saludable. Sus planteamientos son los tantas veces manifestados públicamente por Gaspar Llamazares, unir en un solo esfuerzo los diversos embriones de la izquierda que no quiere ser alternancia a la derecha sino alternativa  ella. Ser el referente político de la izquierda social organizada como son los sindicatos y de los sentimientos de izquierda que pueden representar fenómenos como el 15M. Se trataría de evitar que vuelva a ocurrir como con todo el movimiento surgido alrededor de la guerra de Irak y que después quedó políticamente en nada.

En su presentación la nueva formación planteó que trata de abrir IU, objetivo harto complejo dado los férreos controles existentes en esa organización, y a la vez abrirse hacia el exterior hacia otras formaciones existentes o en formación, especialmente hacia Equo con quien discrepan de su planteamiento de existir al margen del resto de las formaciones de la izquierda alternativa.

Es evidente que en nuestro país existe un electorado de izquierda alternativa, cansado de la derecha y desengañado de la izquierda realmente gobernante, es decir del centro izquierda social liberal que representa el PSOE.

También es cierto que el bipartidismo existente por razón del sistema electoral y potenciado por los medios de comunicación ha empobrecido la vida política y desengañado a sectores importantes de la sociedad.

Es necesaria una regeneración y un planteamiento alternativo que sea capaz de potenciar la política, porque sin alternativas políticas la izquierda social está huérfana y en clara desventaja frente a la hegemonía de la derecha.

Hay una sensación de incomodidad y de malestar ante la situación social y política actual que da lugar a numerosos  movimientos sociales parciales y también en el ámbito político surgen en distintos ámbitos territoriales intentos de organización de izquierdas diferentes.

Es ante esta situación que el planteamiento de Izquierda Abierta es novedoso en cuanto no pretende reemplazar ni a los viejos planteamientos existentes, vease IU, ni a los nuevos. Lo que hace es llamar al entendimiento y a reagruparse, sabiendo que eso significa por parte de todos generosidad y voluntad de no controlar lo que es diverso. Ir hacia ese Frente Amplio alternativo donde quepan todos los que estén a favor de otra forma de sociedad más justa y democrática y que pueda plantear en estos momentos de regresión y de emergencia democrática una profundización democrática sobre el modelo de estado más plural, de un desarrollo económico más justo y sostenible.

Ya hay muchas opciones de izquierdas y alternativas en numerosos ámbitos, no es preciso que surjan más opciones sino que es imprescindible que todos esos embriones den un salto adelante y dejen de ser grupos o grupúsculos, menos o más representativos y se apresten a una operación de unidad que permita hacer surgir una voz nueva, una voz potente, y una voz alternativa plural en su opción y en su composición que permita reunir y aportar lo mejor de cada casa. Izquierda Abierta quiere ser simplemente un instrumento para abrir la izquierda alternativa existente más estructurada y permitir una integración cómoda de toda las izquierdas, desde las de posiciones de socialdemocracia real, externa al PSOE, hasta las izquierdas autonómicas, pacifistas, ecologistas que emergen por doquier.

La izquierda social realmente existente y organizada, los movimientos sociales diversos, precisan de una voz que articule políticamente sus posiciones y que a la vez sea un modelo alternativo e ilusionante frente a la actual realidad política decadente y hegemonizada por la derecha.

Logo: Izquierda Abierta

                                          Ives Montand: Bella Ciao

Catalunya: Transició Nacional a EuroVegas



Las Vegas: The Venetian

El Govern  d’Artur Mas, el dit “govern dels millors” cada vegada més sembla el govern dels negocis sense escrúpols .

Cada vegada és més difícil reconèixer, en aquesta CiU,  aquella encapçalada en el seu moment per Jordi Pujol, que malgrat tenir un denominat “sector dels negocis” o dels “lobbies”, era o pretenia ser alguna cosa més.

Avui CiU i el seu Govern només utilitzen frases buides per amagar que són una sucursal més de la dreta més reaccionària d’Europa, que no té res a envejar a la del PP de Madrid o València.

El que ningú pot negar és que, per damunt d’escarafalls de cara a la galeria nacionalista, hi ha una plena sintonia entre CiU i el PP , tant a Catalunya com a Madrid. Comparteixen tot un ideari econòmic, un exemple del qual és la plena identificació en temes com la Reforma Laboral.

Darrerament estem veient una carrera desenfrenada entre Mas i Aguirre per aconseguir el projecte EuroVegas, una carrera que sembla la subhasta de veure qui dóna més per aconseguir els favors d’un nou Mr. Marshall.

El tema d’EuroVegas és plenament demostratiu de la manca de perspectiva i de concepte de país que tenen els nous dirigents de CiU. Sembla que la “Transició Nacional” que ara ens proposen va cap a una “economia de casino” però en la pitjor de les seves versions.

Durant els darrers anys, coincidint amb la bombolla immobiliària, el conjunt de l’estat i especialment el litoral mediterrani des de l’Alt Empordà fins a Múrcia, ha estat una zona on es va rebre molt capital especulatiu, però també molts diners procedents de capitals criminals i mafiosos. El nostre país, tot coincidint amb el “boom” immobiliari  ha estat  un dels principals centres de blanqueig de diners del narcotràfic i de les “màfies” italianes i les dels països de l’est. Altrament, és sabut que molts mafiosos han fixat la seva residència en les nostres terres.

El projecte EuroVegas de Sheldon ADELSON només significa un pas més en convertir casa nostra en un paradís pel diner negre i criminal, per un model social que hauria de ser rebutjat per un Govern amb un mínim de dignitat.

Ja no es tracta només de les condicions plantejades, des de la possibilitat d’entrada de menors als casinos, al canvi sobre lleis laborals o de blanqueig de diners, o el no pagaments a la Seguretat Social ni d’impostos, o de l’aval de l’Estat per demanar préstecs als Banc Europeu d’Inversions per valor de 25 milions d’euros. Condicions que haurien de ser rebutjades per un Estat com l’Espanyol, ja no se'ns pot tractar com a una “república bananera”. No es d’estranyar que Adelson no es plantegi instal·lar-se ni a Alemanya ni a França.

La proposta que es planteja modificaria profundament la pròpia realitat del nostre país. Volem ser un país com l'estat de Nevada o Las Vegas, basat en el joc, el blanqueig de capitals, la prostitució el narcotràfic i el domini de les “màfies”? Aquesta és la Catalunya que desitgem i que CiU ens planteja? Una Catalunya que visqui del turisme "lowcost" portat pel pirata de Ryannair i que ara es multiplicaria per anar als centres de joc de EuroVegas. Una societat basada en un negoci brut i que escamparà la seva brutícia arreu del país.

Tothom que hagi estat a Nevada i Las Vegas sap que és aquell aparador de cartró-pedra,  un lloc vinculat de tota la vida a la “màfia”. I a casa nostra ja tenim proves més reduïdes del que es tracta. Tots sabem que negocis com els del joc o els de la seguretat privada són a casa nostre negocis no gaire transparents i sovint qüestionats en les seves actuacions. Ara es tractaria de una inversió “al major”.

Gent com Roberto Saviano o Xavier Vinader, estudiosos del tema de les màfies i dels negocis bruts han donat la veu d’alarma. Han definit Eurovegas: “Catalunya atraurà la Màfia i serà el centre del reciclatge mafiós d’Occident" “EuroVegas a Catalunya, parlem d’obrir la porta a un fenomen que ens pot complicar molt i molt la vida”.

Sembla que Artur Mas, s’ha begut l’enteniment i vol fer la competència a "doña Esperanza de Madrid". Però Catalunya i Espanya es mereixen una mica més de respecte. De debò els catalans volem això? No se’ns pot entabanar amb el miratge de milers de llocs de treball dels quals no se’ns explica ni com són ni per a fer que. Quin és el model de societat de futur que vol Catalunya? La d’un país basat en un turisme de joc, de corrupció? La d’un paradís mafiós “lowcost”? Aquesta és l’aposta del nostre govern. La situació faria riure sinó fos per la gravetat del tema. Només veure  la imatge del President de la Generalitat i els seus consellers rendint compliments a un Adelson amb mànigues de camisa rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat a molts catalans ens ha produït una gran vergonya i temor important.

Senyor Mas, senyors de CiU, no embruteu més el nom de Catalunya, i deixeu de parlar de projectes de “Transició Nacional” quan del que parleu és de sotmetre el país al control extern del capitalisme fosc de l'extorsió.

Sheldon Aldelton: EL CAPO

                                                     Elvis Presley: " Las Vegas"



Frente a los sindicatos todo vale



Pilar Manjón, presidenta Asociación Ayuda Victimas 11M

 nuevatribuna.es |03 Marzo 2012

Las recientes y concurridas movilizaciones sindicales, iniciadas el 19 y 29 de febrero,  que continuarán el próximo 11 de marzo y que pueden ser la antesala de la Huelga General que todos vaticinan para el 29 de marzo, parecen inquietar en las alturas del PP.

Así desde hace unos días estamos viendo una amplia reacción descalificadora por parte de todos los  dirigentes del PP,  comenzando por el que cada vez se demuestra menos “moderado y moderno” Gallardón, que cada vez se diferencia menos de Aguirre, y ampliada por sus voceros de la Brunete mediática, en la que todo vale para descalificar la legitima reacción de los sindicatos y trabajadores ante la brutal agresión que significa la Reforma Laboral.

En primer lugar se intentó hacer creer que la reacción sindical sólo venia motivada por la perdida de poder de los sindicatos. La reacción de la calle ha desmentido esta afirmación y millares de trabajadores han demostrado que suscriben las tesis de los sindicatos sobre la inutilidad, ineficacia e injusticia de la reforma del PP.

A continuación las descalificaciones han entrado en un terreno barriobajero. Se denuncia que un dirigente sindical cobra dietas de una caja de ahorros por su función representativa. Sólo parece que es criticable que lo cobre un sindicalista, que además lo pasa al sindicato, no se amplia la denuncia a los empresarios o cargos del PP que cobran por la misma función en el mismo consejo.

Como eso no es suficiente los diarios de la derecha presentan las manifestaciones como juergas de liberados sindicales a través de fotos donde manifestantes se toman una cerveza o similares.

Una de las últimas más indignantes y absurdas criticas vertidas por los sectores más ultramontanos del PP de Madrid, desde la alcaldesa Botella, al Vicepresidente regional González o la delegada del gobierno Cifuentes, y secundados por la AVT, es atacar a los sindicatos por convocar el 11M, cosa que consideran una falta de sensibilidad con las víctimas del atentado del 11M. El tema no deja de ser esperpéntico, los que mintieron sobre el atentado, el PP, atacando a los que siempre estuvieron con las victimas en su mayor parte trabajadores, los sindicatos. Pilar Manjón, presidenta de la Asociación de Ayuda a las Victimas del 11M dejó claro que “no se nos use como ariete contra los sindicatos…No nos sentimos ofendidos”. Este es el nivel que usa el PP, como ya dije en otro artículo en Nueva Tribuna "El discurso de la derecha emula a Goebbels".

Finalmente ahora se ha pasado a una nueva fase en torno a tres descalificaciones.

La primera es magnificar pequeños episodios de violencia callejera, provocados por grupúsculos antisistema que nada tienen que ver con las manifestaciones, ni con las estudiantiles ni aún menos con las sindicales, para ocultar la importancia de las movilizaciones. Los diarios de la derecha, y no sólo ellos, llevan días hablando de un tema aislado como si fuera el más importante y generalizado.

La segunda descalificación es típica, lleva a cuestionar la legitimidad de las movilizaciones en la calle frente a la legitimidad de la mayoría parlamentaria. Parece como si la derecha ni tan sólo conozca lo que establece la Constitución, el derecho a la manifestación y a la huelga para oponerse a actuaciones de los propios poderes ejecutivo o legislativo. Los derechos son complementarios y no subordinados.

La tercera sería para reírse sino fuera por su falacia. Consiste en responsabilizar a la oposición, léase PSOE, como responsable oculto de las movilizaciones. ¿Qué más quisiera el PSOE? Este partido es un recién llegado, el último de la fila en las movilizaciones de los sindicatos, a los que no hace ni dos telediarios que estaba enfrentado. El objetivo del PP es manchar a los sindicatos con el desprestigio aún reciente del PSOE.

Es evidente que al PSOE esa acusación ya le va bien, porque ahora pretende aparecer como el gran aliado de los sindicatos por puro oportunismo. Es vergonzosa la declaración de Rubalcaba “nosotros con los sindicatos. Cada oveja con su pareja”, por favor menos cinismo, los sindicatos no son pareja de nadie y menos del PSOE.

El oportunismo del PSOE hace el juego al PP. Rubalcaba y compañía pretender lavar su reciente pasado queriendo aparecer como los paladines contra la reforma laboral actual. Así se niegan a formar un frente común con otros grupos que siempre han estado a la izquierda para hacer frente al decreto del gobierno llevando la Reforma Laboral al Constitucional. Quieren hacerlo en solitario, aparecer solos como los únicos y máximos defensores parlamentarios de los sindicatos, cuando no lo son, y lo manifestantes ya se lo han demostrado con claridad. Bienvenidos al frente contra la reforma pero son los últimos en llegar y los más advenedizos.

Pese a todo ello la movilización sindical sostenida en el tiempo continúa y demuestra que hace daño al PP y a otras derechas similares como CiU. La derecha sabía y sabe que tiene enfrente a la única izquierda real, la izquierda social, la izquierda sindical contra la que concentra su fuego. Mientras los sindicatos van llevando su discurso a todos los rincones, cargándose de razones y de soporte popular, aunando junto a ellos a todas las fuerzas políticas de progreso, las de siempre como ICV, IU, EQuo y otras y a los recién llegados del PSOE  y especialmente a los trabajadores y a la gente de izquierda y progresista de este país. Movilizando la calle y preparando, para cuando sea oportuno, posiblemente cuando la negociación se dé por agotada y ante los presupuestos del recorte social, la respuesta más dura.

Nuevamente, como ha sido normal desde antes de la democracia, los sindicatos se han demostrado y siguen demostrando que son el último bastión de frente a las ofensivas de las derechas.

Manifestación sindical en Barcelona

                                         Joan Baez: No Nos Moveran