29 de març 2012

L’engany de Convergència, entre els interessos i la bandera

Pintura Fortuny 1856:" Els Almogavers"
nuevatribuna.es 31 Marzo 2012
Algú diu molt encertadament que Convergència és un partit que durant els dies laborables treballa com a dreta pura i els dies de festa es fa independentista o sobiranista. La realitat ho demostra. CiU vota de forma permanent, a Barcelona i a Madrid amb el PP i els festius, als esbarjos i festes, es dedica a fer discursos  aferrissadament nacionalistes.

Convergència i potser encara més nítidament, o millor dit amb menys engany, Unió, són una coalició de partits que representen avui i de forma clara els interessos dels sectors més poderosos de Catalunya, és a dir són la dreta pura, i ara fins i tot dura, del país.

Això ha estat sempre així però ara és molt més definit. Ja en temps d’en Jordi Pujol i Miquel Roca, CiU eren els representants a Catalunya, però de forma més clara a Madrid, dels interessos empresarials i dels lobbies econòmics i financers catalans. Es dedicaven a aconseguir favors, amb poca publicitat, per aquestos interessos  del govern de l’estat a canvi del famós vot de “la governabilitat” practicat permanentment pel grup parlamentari de la Minoria catalana al Congrés.

Ara la cosa es fa de forma més clara i nítida, tant al govern de la Generalitat com  al Congrés, CiU avui defensa directament els interessos de la dreta financera i empresarial, amb plena identificació amb els corrents neolliberals que Merkel impulsa a Europa.

A canvi és evident que la coalició d’Artur Mas rep favors, de tot tipus, per parts dels sectors dominants de la societat catalana, que són una part del que en d’altres temps anomenaríem l’oligarquia del conjunt de l’estat.

Mas ha estat un impulsor entusiasta i convençut de les retallades socials. I diria que fonamentalment ho fa per ideologia. Ell ja ha denominat als seu govern com a “bussiness friendly”, amic dels negocis, i això vol dir que és contrari a un sector públic fort i partidari del transvasament cap el sector privat. Vol reduir el pes de tot el que és públic. Es a dir les retallades, les privatitzacions no són només una necessitat derivada de la crisi com se’ns diu, sinó un plantejament clarament ideològic de la nova Convergència que pretén ajustar i reduir l’estat del benestar i els drets socials que els ciutadans de Catalunya tenen.

Tenim prou exemples, CiU és tant o més defensor que el PP de la Reforma Laboral. Duran Lleida ha estat en els darrers temps el més fidel representant de la CEOE, patronal espanyola, ell ha estat el primer, abans fins i tot que Rosell i Guindos, en plantejar de forma pública que potser era hora de limitar el dret de vaga. Les seves declaracions el 29M dia de la Vaga General son clarificadores del seu pensament "el gobierno no cambiara esta Reforma laboral y por tanto la huelga fracasara".

Per la seva banda en Mas es proclama l’avançat de les retallades a l’estat i no s’està de vanar-se de ser-ho. I els dos, CiU i PP, comparteixen la filosofia de una política fiscal feble i regressiva que beneficia als que més tenen. Mas amb el suport del PP ha fet compatible retallades socials amb eliminació d’impostos que afectaven només als més rics, com va ser el cas de l’Impost de Successions.

L’antiga CDC de Jordi Pujol encara es plantejava un creixement mínimament cohesionat de la societat, això sí des d’una perspectiva nacionalista, però amb un toc social. Això avui ha desaparegut totalment de l’ideari convergent, fins al punt de posar en qüestió el que havia estat la “nineta dels ulls” de Pujol com era la radio i televisió públiques catalanes, un dels instruments de la cohesió pujolista. Ara CiU ha pactat amb el PP les noves lleis audiovisuals catalanes, eliminant la pluralitat i donant-li al PP la vice-presidència  de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per la seva banda el Govern del PP escolta les demandes de Duran i indulta a corruptes d’Unió.

En aquests moment la majoria que dona suport al govern d’Artur Mas és el tripartit negre, el tripartit de dretes format per Convergència- Unió- PPC. Aquests en el dia a dia, tant al Parlament de Catalunya, a la Diputació de Barcelona, a l’Ajuntament de Barcelona, i al Parlament espanyol, coincideixen constantment en la majoria de les votacions. I no es degut a actuacions possibilistes dels partits sinó bàsicament per un fet més profund que és la seva plena identificació pel que fa als interessos econòmics i socials que ambdós representen, defensen  i comparteixen en gran mesura.

Podem posar quatre exemples de la proximitat entre CiU i el PP : a) el mutu rebuig radical a la Vaga General del 29M, molt diferent va ser la posició de Pujol en la darrera vaga general del seu mandat; b) Els resultats electorals d’Andalusia i Astúries no han estat gaire ben rebuts per la coalició nacionalista ni pels seus entorns mediatics; c) CiU sempre critica de forma més aferrissada en el tema nacional als socialistes que al PP, sense tenir en compte la realitat de que el PP ha estat l’impulsor de campanyes contra Catalunya, com la que va comportar la impugnació de l’Estatut davant del Constitucional; d) l’animadversió  envers l’esquerra alternativa ICV-IU a qui tracten de menysprear o marginar políticament, ja que hi veu un adversari amb el que es difícil la conxorxa.

CiU comparteix amb el PP interessos econòmics de classe, però aquesta és una realitat que convé dissimular. D’aquesta manera cada fi de setmana i dies de festa assistim a l’espectacle de picabaralles pirotècniques verbals entorn a declaracions entre les dues parts que després durant la setmana s’obliden.

Ho veiem amb el tema del Pacte Fiscal que és utilitzat per CiU com a element per mantenir distret el personal. Mentre es parla d’aquest tema la gent deixa de mirar les retallades continuades del Govern. Fins i tot s’intenta, dins de la tradició victimista de CiU, de presentar-lo com la solució de tots els problemes i retallades. El Pacte Fiscal, així en abstracte, significa el poder de la clau sobre els impostos, però CiU es guarda molt de dir que faria amb els impostos. Serà continuar amb la política de baixar impostos als més rics com sempre fan les dretes?

El darrer “aquelarre” ha estat el Congrés de CDC, on hem sentit parlar de “viatge a Itaca” “Estat Propi” i de ser el “Massachusetts d’una Europa Unida”. Es a dir abstraccions, referències a ideals que mai es poden conquerir i espectacle per a la galeria. Com una revista “Hola” que ens faci oblidar a tots de la realitat del dia a dia de les retallades i les polítiques de dretes.

Mentre la realitat és ben diferent, Mas disputa a Aguirre veure qui es porta la “màfia” de Eurovegas a casa (és a dir l’objectiu  de Mas no és ser Massachusetts sinó Nevada).

Mas i CDC saben com ho sap Duran Lleida i Unió, aquest darrer és més conseqüent, que l’independentisme no casa amb els interessos que donen suport a CiU. Si alguna cosa no volen els Godó (La Vanguardia), Fainé i Nin (La Caixa), Lara ( Planeta), Rosell ( CEOE-Foment), Oliu (Banc Sabadell), Brufau (Repsol),  la gent del grup català de l’Institut Empresa Familiar, i d’altres poderosos catalans és cap independència ni coses rares, els negocis passen per Espanya i per mantenir-ho tot en ordre, el seu ordre és clar.
 
Artur Mas, Oriol Pujol i Alicia Sanchez-Camacho
                                         Lluis Llach:" Viatge a Itaca"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada