ELS MONSTRES JA SON AQUÍ

 

MUSK/ TRUMP, ja son aquí!!

Recordant la cèlebre frase d'Antonio Gramsci "El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”, podríem dir que en l'actualitat igual que en els anys 30 del passat segle, però sota una forma diferent, “Els Monstres ja són aquí”.

Només cal fer una anàlisi de la realitat internacional per a observar que estem en una nova etapa de l'imperialisme econòmic capitalista. És una nova etapa dominada pel desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i l'inici del regne de la Intel·ligència Artificial que supera no ja l'etapa del capitalisme industrial sinó la de la globalització i internacionalització del comerç i les finances.

En aquesta nova etapa podem veure com el que hem entès com a democràcia tradicional es bat en retirada. En les pròximes setmanes arribarà al govern de la fins ara primera potència mundial, els Estats Units, el nou Govern de Trump/ Musk, un govern format en gran part per representants de grans fortunes, podríem dir que és el Govern dels “ultra milionaris il·liberals”. Triat a partir d'un moviment ultraconservador i d'ultradreta, i format en gran part per la reacció contra els polítics que consideren “moderns, rics, educats, il·lustrats i guais”.

Hem vist com un polític trampós i milionari com és Trump, en nom d'un ultranacionalisme i una defensa de la llibertat individual a ultrança, és ajudat guanyar  de nou  aglutinant àmplies masses de capes mitjanes i treballadors desheretats, dirigint una revolta contra una política moderna molt vinculada a les “elits universitàries educades i acomodades”. I aquest govern ultraliberal, en el pitjor sentit de la paraula dirigirà la principal potència d'Occident.

No obstant això, la situació als Estats Units no és única. A Llatinoamèrica el fenomen Bolsonaro en el seu moment al Brasil, o l'actual de Milei a l'Argentina signifiquen fenòmens diversos, però que van en la mateixa direcció. Si als anys trenta del segle XX va haver-hi el sorgiment amb força dels feixismes, ara estem davant d’un fenomen diferent, el de l'auge de la ultradreta.

I la situació no es dona només a Amèrica. La política dictatorial, però en forma d'aparença de pluralisme regna amb Putin a Rússia, i el mateix podríem dir de la figura de Zelensky a Ucraïna malgrat que no són de la mateixa naturalesa. Tots dos casos són típics sistemes antidemocràtics de dictadures, clarament reaccionàries quant a valors i ideals vernissats de nacionalisme extrem.

Així mateix, l'auge de la ultradreta l'estem veient créixer arreu en el bressol de la democràcia, és a dir  Europa i més concretament la UE, on la pujada dels partits d'ultradreta és palpable en països centrals com França, Alemanya o Itàlia, entre d’altres. I també en els que en uns altres temps van ser base de la socialdemocràcia més avançada, com són els països nòrdics o els Països Baixos. La taca d'oli d'ascens de la ultradreta afecta al conjunt de la UE. I això comporta al seu torn la dretanització i pèrdua de valors de la democràtica cristiana tradicional.

No hi ha dubte que l'evolució dels partits d'esquerra, especialment a partir de la caiguda del “mur de Berlín”, ha tingut la seva part de responsabilitat. Com diu Lea Ypi, escriptora i acadèmica marxista albanesa, professora de teoria política en la London School of Economics “quan els partits d'esquerra oblidaren els objectius de transformació social constitutius, els objectius de servei d'alliberament de “la classe” van començar un declivi, en part perquè constrets per forces econòmiques estructurals i en part pels seus viratges ideològics, es van allunyar de la idea de representar els ciutadans sobre la base de la classe i de les vulnerabilitats econòmiques. Van abraçar la idea que “no hi ha alternativa”, una mentalitat que va conduir al col·lapse ideològic i social de l'esquerra”.

I prossegueix Ypi: “això ha comportat que ja no siguin referents per als sectors més desfavorits, que no es veuen representats i que en part es deixen seduir pels cants de sirena nacionalista de la ultradreta. I això comporta així mateix cada dia el major allunyament dels sectors populars respecte a “l’anomenenat”  procés de construcció europea que veuen cada vegada més distant, mancat de control democràtic efectiu i portat a terme per una direcció poc democràtica i allunyada de la ciutadania”.

Això ha estat constatat per alguns analistes polítics d'esquerres que han denunciat la renúncia dels partits d'esquerres actuals als quals veuen, en la seva majoria, més representants d'unes elits universitàries progressistes, més centrades en corregir diverses desigualtats d'identitat que atents a la situació de les classes treballadores. Així per exemple la política alemanya Sahra Wagenskneckt planteja que “Mentre l'esquerra política no ofereixi un relat progressista fiable i un programa polític convincent que no sols interpel·li els cada vegada més nombrosos titulats universitaris vinguts a menys, sinó que també reculli els interessos socials i els valors dels treballadors, dels empleats del sector serveis, etc., hi haurà cada cop més persones en aquestes classes socials que o bé es desentenguin de la política o bé busquin una nova pàtria en l'altra cara de l'espectre polític.”

O com conclou Ypi “Una vegada abandonat el projecte de transformar el capitalisme, aquests partits van posar el focus en l'expansió dels drets de la ciutadania i de l'Estat de dret. L'objectiu va començar a ser garantir representació a tants grups prèviament marginats com fos possible. Si bé aquest és un projecte valuós, també és  fragmentat. No veig cap esforç significatiu per part de partits polítics a Europa per a redefinir què significa “la classe” en el segle XXI”.

Lea Ypi que és autora del llibre “Libre”, on relata, amb ulls infantils de nena, com va viure la transició d'Albània després de la caiguda del règim comunista autàrquic de Enver Hoxha, defensa com ja va fer Robert Havemann, (científic, resistent al nazisme, comunista dissident a la RDA), en el seu llibre “La Llibertat com a necessitat”, la imprescindible relació entre la llibertat i la igualtat com a factors indissociables per a una societat socialista. La llibertat sense igualtat és el domini del més fort, que és el que estem veient actualment. La igualtat sense llibertat va comportar el fracàs i la caiguda dels règims socialistes de tipus soviètic. L'esquerra actual hauria de plantejar-se un canvi de sistema basat en una llibertat real per a tots vinculada a una igualtat social. I reivindicar l'eliminació de la cada dia major explotació del capitalisme actual amb el poder concentrat cada vegada en menys mans.

Un altre element més conjuntural de la decadència de la UE com una unitat política referencial ha estat en els últims temps l'increment del militarisme derivat de la crisi militar conseqüència de la invasió russa d'Ucraïna. Això ha comportat un increment i priorització de la despesa militar alhora que efectes negatius per a la seva evolució econòmica especialment a Alemanya, la en altre temps locomotora europea, i amb les conseqüències que això pot comportar. Tot afegint la comparació amb l'actitud proisraeliana dels principals països de la UE, incloses forces governants d'esquerra com són socialdemòcrates i verds, enfront del genocidi de Gaza, que han arribat a criminalitzar les manifestacions contràries a la intervenció del Govern d'Israel.

Acudint de nou a les paraules de Lea Ypi: “El nou militarisme europeu amenaça el que, al meu entendre, va fer que la UE fos un projecte tan gran des del principi: una forma diferent de pensar les relacions entre països, basada no en la guerra i la força militar, sinó en la pau. Si la UE prioritza la militarització, enfortirà la dreta radical a tot arreu, i una vegada que estiguin en el poder, no sols s'acabarà el projecte europeu, sinó també qualsevol resistència a Rússia”.

Tota aquesta situació es dona als països de l'anomenat Nord, excepte excepcions. I el Sud Global ho contempla cada cop amb més llunyania cap a aquest conjunt de països i de moment una gran majoria d'ells es concentren entorn d'un altre país autoritari, però més assequible a les seves necessitats com és la Xina. A ulls de molts Xina és un estat previsible, que compleix els seus compromisos, no s'involucra en conflictes externs de manera directa, excepció de Taiwan, que segons la pròpies Nacions Unides és part de la Xina, i és un soci comercial, en principi menys intrusiu.

En definitiva, el panorama del pròxim futur no pot ser més descoratjador amb quatre anys del duo Trump/ Musk en USA, la UE a la deriva i amb una cada vegada major presència i força de la ultradreta, la Rússia de Putin, l'Israel de Netanyahu, el conflicte instal·lat en el conjunt d'Orient Mitjà (ja veurem que ens ofereix Síria), etc.

La desigualtat internacional cada cop més incrementada amb bona part d'Àfrica i zones d'Àsia assolades per la pobresa, guerres i el canvi climàtic obliga a la millor part de la seva població a emigrar als països que consideren més desenvolupats a la recerca d'una vida millor.

I mentre contemplem al que hauria de ser un govern global, les Nacions Unides que estan sotmeses per les grans nacions i juguen un paper de pur observador sense capacitat d'iniciativa en els conflictes. I al costat de tot això l'avanç imparable del canvi climàtic davant els ulls i orelles sordes de les principals economies.

TOTS AQUESTS MONSTRES JA SON AQUÍ!!