EL PROBLEMA DE L'ESQUERRA NO ES YOLANDA DíAZ

 

Yolanda Díaz y ministres de SUMAR 

Continua el debat a l'esquerra dels socialistes sobre com frenar el seu descens demoscòpic abans del següent episodi de processos electorals. Ara per a molts opinadors i algun partit sembla que el gran problema és Sumar i Yolanda Díaz.

És evident que l'operació SUMAR no ha aconseguit el seu principal objectiu que era constituir un front de partits d'esquerres anomenat SUMAR, dins del qual hi havia una organització base anomenada també SUMAR. Cal destacar que en el seu inici l'operació va ser positiva aconseguint un nombre important de diputats/es en les eleccions generals, després de la “espantá” de Pablo Iglesias i el procés de descomposició de Podemos. Poc temps després Podem va abandonar el grup parlamentari.

És evident que en posteriors eleccions a Galícia i  Euskadi el resultat va ser negatiu, cal ressenyar que tampoc Podem en els seus millors moments va aconseguir resultats acceptables en les eleccions autonòmiques. I això és pel fet que SUMAR, mancava d'organització i tenia candidats poc coneguts. El mateix va succeir a les eleccions al Parlament de Catalunya on els “comuns” cada cop més afeblits estructuralment van tenir els seus pitjors resultats.

SUMAR és un problema, com ho és la feblesa organitzativa actual de totes les organitzacions a l'esquerra del PSOE. És evident que el procés de SUMAR no ha quallat com a projecte polític. No obstant això, hem de dir que la política duta a terme en el Parlamento i el Gobierno per part del seu grup parlamentari ha estat més que notable. La formació capitanejada, no organitzativament, però sí políticament per la Vicepresidenta Yolanda Díaz, ha portat a terme una política d'esquerres clara, permetent que el PSOE segueixi inclinat cap a polítiques d'esquerra en benefici de les classes treballadores i populars, especialment en temes com la permanència del “escut social” per a la gent més desfavorida. Sumar i els seus dirigents començant per Yolanda Díaz han aconseguit forçar al PSOE a continuar avançant en la senda de l'esquerra que permet dir que aquests últims governs socialistes són els que han realitzat una major política realment d'esquerres. Els ministres de SUMAR especialment la mateixa Yolanda, així com Pablo Bustinduy i la resta dels/les ministres han aconseguit que se'ls reconegui la seva actuació governamental en els seus diversos àmbits. I en comptades ocasions s'ha fomentat “el soroll” dins de la coalició de govern. 

Quant al paper de Yolanda Díaz, una de les polítiques millor valorades en les enquestes, podem dir que continua sent el referent de la gent a l'esquerra del PSOE. Amb un discurs clar de defensa dels interessos de les classes treballadores en les quals ella mateixa es reconeix. Potenciant el diàleg social entre sindicats i patronal, però tenint ben clar que ella està per a defensar la classe treballadora. Els seus resultats han estat importants, tant en l'avançada Reforma Laboral, en diverses lleis laborals com la dels “Riders”, o en temes de les diverses pujades del SMI situant-lo en els nivells que exigeixen els paràmetres europeus, o en el nou acord sobre la Rebaixa del temps de treball.

Però no són només les lleis aconseguides, sinó que la premissa de potenciar el diàleg social ha permès ajudar a pujar la presència i el paper rellevant del moviment sindical i els seus representants de CCOO i UGT que saben que hi ha un interlocutor atent a les seves propostes. El famós “laborisme” que proclama Yolanda Díaz no és només un concepte teòric sinó una realitat política nova.

És per això que, malgrat la situació de SUMAR com a organització, Yolanda Díaz no pot ser una figura a la qual sacrificar. El que ha de corregir-se és la situació organitzativa a l'esquerra del PSOE. Cal més organització, i no és inútil recórrer contínuament a la cèlebre frase de Gramsci “les idees no viuen sense organització”. De res serveix tenir bones idees si no hi ha una organització estructurada que arribi al conjunt de la ciutadania i es fusioni amb ella. Si l'objectiu és un estat federal, estructurem una organització federal (només una), amb les seves diverses particularitats en cada territori, però amb una política realista d'esquerra transformadora.

La solució no és fer una nova suma d'organitzacions, hi ha massa, sinó unir tot allò que tingui unes concepcions semblants suficients. No és fer una enèsima suma d'organitzacions que són contradictòries entre si.

Sincerament crec en la voluntat de Maillo d'IU de tractar d'unificar l'oferta d'esquerres. Però això no es realitza atraient Podemos que juga en una altra lliga. Podemos juga a la verborrea i al maximalisme de la utopia per a atreure a incauts, és el que en la transició eren els esquerrans del MC, LCR, etc., grupuscles allunyats de la realitat de les classes treballadores. El mateix passa ara amb Podemos que mai va entendre, al contrari que Yolanda Díaz, el paper important del sindicalisme de classe com una referència ineludible per a fer una política d'esquerres realment al servei dels treballadors/es. Podemos és a les “marees de jubilats” el que l'esquerra real com personifica Yolanda Díaz és als sindicats de classe.

Ara ja no val unir sigles per a aparentar una unitat. Ara cal una voluntat real d'unificar en un projecte unitari l'esquerra transformadora que visqui vinculada a la realitat social del nostre país i del món que ens envolta. Davant el fantasma cada vegada més real i pròxim de les ultradretes mundials, fa falta la unitat de l'esquerra, especialment de la socialdemocràcia i les forces realistes a la seva esquerra per tal de fer front a l'ofensiva conservadora i plantejar una alternativa possible a aquesta ofensiva a partir de donar continuïtat a nivell de l'estat i a nivell europeu a una alternativa democràtica i d'esquerres.

I per a aconseguir aquest objectiu el problema de l'esquerra del PSOE no és la persona de Yolanda Díaz sinó la falta d'una organització cohesionada i que tracti d'expandir-se pel conjunt de l'estat amb voluntat d'aglutinar a les persones que volen polítiques socials avançades que donin continuïtat a l'actual govern progressista i que siguin imprescindibles per a dur a terme polítiques com les que defensa avui dia Yolanda Díaz i el grup parlamentari de SUMAR.