UN PARTIT DE LLUITA I DE GOVERN

Per un partit de lluita i govern

Nuevatribuna | 14 de Noviembre de 2016

Recentment hem vist aparèixer un debat entre els dirigents de Podemos entorn a si  l’organització havia de prioritzar la lluita al carrer o a les institucions. Molts podíem pensar que aquesta és una vella discussió ja resolta des de fa molt de temps. Ja a partir de l’any 1945, Palmiro Togliatti seguint la tradició de Gramsci havia teoritzat sobre el paper del PCI com a “Partit de Lluita i Govern”, aquest concepte va ser aplicat molts anys pels comunistes italians. La concepció de “partit de lluita i govern” parteix d’una prèvia definició d’un partit de masses lluny de la concepció de “partit d’elits”. Per a ser un partit de lluita i govern prèviament hem de tractar de ser un partit de masses. Togliatti defineix de forma eloqüent les característiques del partit referent de la classe obrera: “serà un partit dirigent en la mesura que sigui capaç de convertir el Partit en un gran partit de masses, en una organització que tingui en les seves files tots els elements que siguin necessaris pera  establir contacte amb totes les categories del poble i per a dirigir-les cap els objectius que ens proposem aconseguir”.

Togliatti parteix definint el nou paper de la classe obrera davant els problemes nacionals : “ la classe obrera, ha d’abandonar l’actitud de mera oposició i crítica del passat, ha d’assumir avui, juntament amb altres segments conseqüentment democràtics, una funció en la lluita per la construcció del règim democràtic”.

Togliatti i Berlinguer

En definitiva el necessari partit, ha de ser de masses i estar immers capil·larment dins  l’entorn social.  No es tracta d’optar entre lluita i govern sinó que el partit ha de fer de forma dialèctica ambdues funcions i les lluites que es donen en la societat han d’estar presents en el treball institucional, i en la lluita social es tenen en compte les alternatives que es plantegen a nivell institucional. En definitiva el partit ha d’estar present en tots els àmbits. Per tant lluita i govern han de estar foses en una sola concepció que sigui la seva síntesi, aquest és el paper del partit. Aquest partit ha de ser capaç de defensar els interessos populars en el si de les institucions. I els interessos sorgeixen de la simbiosi d’un partit arrelat a la societat. I no fer-ho des de la crítica sinó des de la capacitat de govern, és a dir de plantejar propostes de solució als problemes socials.

Es evident que el PCI va ser durant dècades l’exemple d’aquesta concepció, un partit d’arrel obrera, però amb influencia en totes les capes socials, amb forta presència en el moviment sindical, però també en les capes intel·lectuals i professionals, en el món de la cultura, del cooperativisme, dels moviments veïnals i present i governant pobles, ciutats i regions i amb una forta presencia en el parlament on co-governava des de  l’oposició amb propostes fonamentades i alternatives a les del govern.

logo del PCI

Es tracta de no esperar a ser majoria de govern per aplicar les formes de transformació social sinó de fer un treball institucional oferint solucions pel conjunt de la societat, per a plantejar un avanç cap a l’objectiu fonamental, és a dir la transformació de la societat. I alhora que es fa la tasca institucional no s’abandona la lluita per a la consolidació de les institucions democràtiques tant les formals com les socials i amb els moviments sindicals i associatius, representant els interessos i reivindicacions de la majoria social, i amb la lluita reafirmar la seva autonomia respecte l’Estat, per molts que siguin el càrrecs institucionals que ocupin.

En l’àmbit de l’estat espanyol també vam tenir un exemple d’aquest tipus de partit nou de masses, de lluita i govern, va ser el PSUC dels primers anys de la transició i fins la seva ruptura. Un partit d’ampli espectre, amb una forta implantació en el món sindical, veïnal i associatiu, en el professional i en el cultural, segona força política en les primeres eleccions darrera els socialistes que van fer de Catalunya la zona més roja d’Europa. Alhora el PSUC ocupava l’alcaldia de moltes de les principals ciutats catalanes com Sabadell, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, El Prat, Rubí, i en el conjunt del cinturo roig de Barcelona. Aquesta ha estat l’única experiència, molt més curta que la italiana, que hem tingut per que el PCE mai va arribar a ser-ho amb la mateixa intensitat.

Partit dels treballadors i del poble

Pietro Ingrao va aprofundir en el concepte del partit de lluita i govern establint que “ha de fer protagonistes a les classes treballadores i populars. El partit ha de ser capaç d’arribar a tots els sectors no monopolistes de la societat per a interessar-se  pels seus problemes, oferint-los alternatives, estimulant-los, educant-los i oferint-los orientació i ajuda que els permeti auto-organitzar-se per a lluitar millor i autònomament per les seves reivindicacions”.

Això seria la millor vacuna per a evitar la burocratització i la pèrdua d’orientació política del partit per la seva pràctica institucional, que pot fer-li oblidar els seus programes i promeses electorals i que es dediqui només a l’ocupació, purament de gestió, dels càrrecs institucionals, com ha estat el cas del PSOE i de la mal anomenada socialdemocràcia. Es l’organització dels moviments de masses, sindicals i socials, els plantejaments constants de les seves reivindicacions allò que fa possible que la part de govern s’inspiri constantment en l’idea i objectiu de la transformació social.

Es evident que un partit seriós d’aquest tipus no es planteja una lluita que sigui “un assalt als cels” , sinó com deia en Raimón “una lluita sorda i constant”. I per a fer-ho li manquen molts factors tant als nous partits com Podemos com a vells com Izquierda Unida. Una forta organització amb capil·larització a la societat i els moviments sindicals, socials i culturals, amb forta relació des de l’autonomia amb les organitzacions socials. Un programa adaptat a les necessitats de transformació de la societat, lluny de les consignes o simples enunciats genèrics, amb propostes fonamentades i amb possibilitats d’implementació. Cal demanar propostes polítiques a partir d’una concepció ideològica de progrés clara i profunda, que parteixi de l’actualització de conceptes com el de classe social, de la centralitat de la defensa del treball digne i amb drets, de l’ecologia, de la justícia, del progrés social, de la igualtat dels diferents, del reconeixement de les diferències de tot tipus, de la solidaritat dins i fora de les fronteres, i de la lluita contra les desigualtats. Una organització cohesionada,   plural i participativa.

Fins ara veïem que les forces del canvi estan lluny d’aquesta idea del “partit de lluita i govern” i encara es plantegen si són una cosa o l’altra. Estan lluny també de ser organitzacions estructurades i encara estan lluny de plantejar-se que la seva relació amb els moviments socials ha de basar-se en l’autonomia d’aquests. Encara recordem com des de sectors de Podemos es plantejava crear un sindicat propi, “Somos”, sense haver après que si hi ha un fet per sort aconseguit és el de l’autonomia sindical, i que és més fàcil crear un moviment electoral que una organització sindical que requereix gent que treballi dia a dia a “peu d’obra”. Estem encara lluny d’un partit que vulgui representar  les classes treballadores, plurals i diverses en el seu intern, en la seva centralitat i alhora el conjunt de les classes populars. De moment només veiem un moviment electoral de confluències encara no consolidades, i el discurs de les quals s’ha sustentat fonamentalment en atraure les classes mitges indignades per la pèrdua deguda a la crisi de les seves perspectives de vida i de futur.

Caldrà esperar una major pluralitat en la direcció d’aquestes noves propostes polítiques per a veure si aconsegueixen una maduració en la línia d’aquest partit de masses, de lluita i de govern que necessitem amb voluntat majoritària. De moment no tenim cap certesa, només l’esperança imprescindible davant la dreta hegemónica.

Cal un partit de masses, "lluita i govern"