9 de nov. 2016

DE BERLUSCONI A TRUMP


Donald Trump futur president del Estats Units
Nuevatribuna | 09 de Noviembre de 2016


La crisi dels sistemes parlamentaris capitalistes en l’etapa de la globalització, i amb la decadència de la socialdemocràcia derivada en social-liberalisme, estan comportant l’aparició de noves propostes de rebuig que adopten la forma de populismes radicals de dreta que volen presentar-se com alternativa al sistema actual.

Així es dona l’aparició de fenòmens personalistes com Berlusconi a Itàlia, que més que una alternativa és una caricatura del propi sistema, però que atrau un gran nombre de votants que s’emmirallen en ell com exemple d’home fet a si mateix. Es tracta de propostes que fomenten el nacionalisme ranci, la por al diferent, l’individualisme, el masclisme i la xenofòbia, com alguns dels seus ingredients principals. Juntament a això una defensa en el fons del mateix sistema de producció i de classes socials, fins i tot agreujat, si bé els agradaria un major proteccionisme nacional. Cal dir que Berlusconi desprès de dècades està fora de joc a Itàlia però que en gran part ha estat substituït per un moviment populista anti-partits com el “Moviment 5 estrelles”.
Silvio Berlusconi un antecedent de Trump
No és un fenomen únic. D’altres exemples són l’aparició de populismes més organitzats en partits d’extrema dreta que es basen en la defensa de “primer els de casa”, i els mateixos eixos que en el cas anterior, nacionalisme extrem i reaccionari, rebuig clar de la immigració, del diferent i que es presenten en molts cassos com a refugi de les classes més desprotegides i les que han sofert més la crisi de la globalització que ells relacionen directament amb el perill de la pèrdua de les essències nacionals pròpies i el perill dels diferents que en el cas europeu es referencien en les persones de color i especialment els àrabs i l’islam, tot això lligat a un profund euroescepticisme. Aquestes forces en el conjunt europeu tenen cada vegada més predicament, esperonats especialment pels efectes de la crisi econòmica i pel fet de que no vegin cap resposta per part de molts dels seus referents clàssics de l’esquerra socialista o comunista. Molta gent orfe de  l’esquerra i molt afectada per la crisi, que abans projectava el seu rebuig especialment votant el partit comunista, avui giren els ulls cap  aquestes forces que es presenten com a les seves defensores davant la competència en el mercat de treball de les persones immigrades. Aquest és el cas de França amb Marie Le Pen i el “Front Nacional” que ja és el primer partit en nombre de vots, o el cas de moviments similars a una gran part dels països més benestants com Holanda, on també l’extrema dreta és la més votada, o el cas austríac on un extremista de dretes pot ser el proper President de la República. També apareixen als països nòrdics que varen ser referents de la vella socialdemocràcia i del estat del benestar. Tant a Finlàndia, com a Dinamarca, com a Suècia o Noruega les formacions nacionalistes d’extrema dreta avancen posicions fent del rebuig als immigrants el seu “leif motiv”.
Le Pen (França) i Wilders (Holanda)
Cal parlar també del fenomen de la UKIP a Gran Bretanya que ha conduit al triomf del “Brexit”. I també a l’Alemanya de Merkel el tema de la immigració ha llançat endavant les expectatives dels euroescèptics i anti-immigrants de “Alternativa per Alemanya”.

Ara ha estat el cas dels Estats Units. El que semblava impossible ha succeït, Donald Trump ha estat escollit president dels Estats Units. Trump representa la cara més fosca i retrograda del país, multimilionari populista, masclista, racista, defensor dels rics, proteccionista, aïllacionista. Però s’ha presentat com a defensor dels qui per un motiu o altre estan descontents amb l’actual estat de cosses, molts d’ells treballadors caiguts a l’atur. El seu lema és la defensa de l’individualisme, d’un poc definit “somni americà”, contrari a la presència de l’estat a la vida de la gent, i amb un programa poc definit per atraure tots els descontents. Ha estat el candidat “anti-stablishment”. I enfront seu, un cop tancada la porta a Bernie Sanders el candidat que, des de la solidaritat i un programa nítidament propi de la socialdemocràcia més clàssica, donava una resposta progressista i alternativa al sistema, estava Hillary Clinton la més fidel representant de lo més clàssic dels sistema existent fins ara. El resultat ja és conegut, ha guanyat el “outsider” aparent del sistema, però sens dubte i paradoxalment el més fidel representant de les classes més benestants del país per als que demana una rebaixa de impostos. Parafrasejant Warren Bufet “continuem guanyant la lluita de classes i per golejada”.

El futur és cada dia més negre i el proper any vindran les eleccions a França i Alemanya, on poc podem esperar de les forces de progrés. Anem inexorablement cap a un ressorgiment dels nacionalismes excloents? Si no hi ha una reacció des de l’esquerra que sintonitzi de nou amb les classes treballadores això sembla imparable.
Bernie Sanders la esperança perduda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada