EUROPA I LA "SOBIRANIA LIMITADA"

Der Spiegel: La superioritat alemana

Nuevatribuna | 20 de Julio de 2015

La doctrina de la “sobirania limitada” és aquella que es va establir en els països de l’òrbita soviètica per tal d’evitar el “desviacionisme” sota l’excusa de l’amenaça del sistema capitalista. En base a aquesta concepció la Unió Soviètica i els seus satèl·lits del Pacte de Varsòvia s’arrogaven la possibilitat d’intervenir en qualsevol dels països en defensa dels valors socialistes. L’antecedent previ, a la concreció de la doctrina per part de Brèjnev al 1968, va ser la intervenció militar a Hongria al 1956, i posteriorment va tenir la seva concreció en la invasió de Txecoslovàquia al 1968. Amb la desaparició del bloc soviètic crèiem desapareguda aquesta figura que representava la dominació d’uns països per la potencia del bloc econòmic i polític al que estava lligat.

Però no hi ha dubte que sembla que avui es torna a donar una nova forma de doctrina de la “sobirania limitada”. Es la que s’està produint, a rel de la crisi econòmica dins de l’Eurozona entre els països creditors i els deutors. Més concretament ho podríem definir entre la política que defineix Alemanya i la que obliga a aplicar a la resta de l’ Eurozona.

Avui les invasions no són militars i la “sobirania limitada” s’imposa amb instruments econòmics. L’euro és avui l’eina que utilitza Alemanya per a imposar el seu poder a la resta de països de la zona Euro. L’Euro es va instituir d’acord amb els interessos d’Alemanya. En els moments de creixement econòmic res no va passar fins i tot països com la mateixa Alemanya o França van incomplir els objectius de dèficit sense conseqüències. Semblava que Europa havia aconseguit un pas endavant en la consolidació del projecte europeu. I tot això malgrat que s’instaurava una moneda comú que afectava  economies diverses i sense establir polítiques fiscals, econòmiques ni de deute comunes.

La crisi posa al descobert totes les debilitats del sistema. I la manca d’una governança comuna, ni el Eurogrup ni el BCE són uns instruments de govern comú, sinó els instruments a través dels quals la potència dominant, Alemanya, imposa les seves polítiques.

Schäubel-Merkel : la Europa Alemana

Àngela Merkel i les seves polítiques han significat un canvi radical respecte a tots els anteriors cancellers alemanys. Ha fet la transició d’una Alemanya europea al paradigma d’una Europa alemanya, la qual cosa comporta un retrocés de dècades en el procés europeu.

La imposició de la doctrina alemanya s’ha comprovat en el cas de Grècia on s’ha utilitzat el propi BCE per a obligar el govern democràtic grec a capitular davant d’una proposta que tothom sap que no resoldrà el problema de l’economia grega sinó que simplement l’endarrereix en el temps i alhora l’agreuja. L’actuació l’Alemanya amb  l’anuència de la resta de membres de la Zona Euro ha estat la imposició de la sobirania limitada al poble grec i la seva submissió. Però aquest cas de “cop d’estat financer” no ha estat l’únic cas sinó el més visible.

No podem oblidar que a Espanya a l’agost del 2011,  la pressió dels interessos de la Eurozona, encapçalada per Alemanya,  a través del BCE, va comportar ni més ni menys que el canvi , amb nocturnitat i sense consulta popular, de l’article 135 de la Constitució. La pressió del BCE, mitjançant una carta que es va mantenir en secret, va fer que el PSOE de Zapatero i el PP pactessin un canvi ràpid pel qual el retorn del deute es posava com a prioritari per sobre de qualsevol altre objectiu. Sens dubte un primer “cop d’estat financer” sense cap resistència per part dels principals partits espanyols. Potser aquesta és la causa de la bel·ligerància d’ambdós partits amb Tsipras i el seu referèndum.

Trinchet (BCE), Zapatero i la Reforma Consticional

Aquesta situació que viu l’euro i l’Eurozona, on les doctrines elaborades per l’Alemanya de Merkel i Schäuble són acceptades pels de la dreta popular europea, els lliberals i els socialdemòcrates, i en el millor dels cassos amb crítiques fetes amb la boca petita, és perillosa, antisocial i poc democràtica i simbolitza trencar amb els valors democràtics fundacionals de la UE.

A les veus crítiques de l’esquerra alternativa i ecologista, s’afegeixen economistes progressistes com Galbraith, Pikkety, Krugman, Stiglitz, contraris a la situació actual i a les polítiques europees d’austeritat , i fins i tot veus respectades del que podríem anomenar l’antiga socialdemocràcia. Veus de polítics respectats com Prodi que diu “el poder econòmic d’Alemanya no té els contrapesos que existeixen en una moneda única de veritat”: o Soares “No és possible que els mercats dominin els estats, són els estats que han de controlar els mercats” “No accepto que Alemanya, responsable de dos guerres mundials el segle  passat es permeti tractar a Grècia com si no fos res per que no té diner”. Inclús mitjans ja no anglosaxons han criticat la situació com ha fet el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel: “El govern alemany ha destruït en un sol cap de setmana set dècades de diplomàcia de post-guerra”.

Hedlmut Schmidt, ex-canceller alemany

Però sens dubte si algú ha fet una critica més dura des de dins del sistema ha estat la venerable i respectada veu de la socialdemocràcia alemanya Helmut Schmidt, antic canceller alemany que compara la situació actual de Grècia i els seus creditors amb la que va tenir Alemanya i els seus creditors en L’Acord del Deute de Londres del 1952 i les grans diferències. Alemanya va tenir quitança i es van endarrerir els pagaments que s’han acabat de efectuar fa poc temps, quan es tractava d’un deute que es remuntava al període entre les dues guerres mundials. Schmidt critica clarament el que anomena “l’esperit nacional del pinxo alemany” i diu “ el diable s’endugui als líders europeus quan no estan llestos per a salvar Grècia” “Grècia necessita inversió!”

Les paraules dels antics dirigents europeus demostren el grau de regressió de la UE que ha passat de l’Europa de les llibertats a l’Europa de la “sobirania limitada merkeliana”.

BCE instrument per la nova sobirania limitada

LA FI DEL SOMNI EUROPEU?

Grècia o la fi del somni europeu

nuevatribuna.es | 13 de Julio de 2015


Aquest darrers temps han estat molt durs per aquells que durant molt temps hem cregut en la idea d’Europa. Una Europa en línia amb el pensament dels “pares fundadors”. Una Europa que per a fugir dels enfrontaments entre nacions va pensar en la necessitat de crear un espai comú, unit econòmicament com a pas per  crear una vinculació política entre les diverses nacions de la “vella Europa”. Un espai on la democràcia, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la solidaritat fos llei. Una Europa model d’un estat de benestar com a base per a crear societats cohesionades socialment.

En els últims temps i especialment en els últims dies amb la negociació amb Grècia hem despertat del somni europeu. Hem vist que avui ja no es tractava de la vella discussió entre la “Europa dels mercaders” i la “Europa dels pobles”, sinó de que l’actual Europa és l’Europa dels mercats i dels poders financers que exclou i enterra l’Europa dels ciutadans.

Ja fa temps que la UE va iniciar una deriva clara cap a convertir-se bàsicament en un ampli mercat i poca cosa més. La caiguda del mur de Berlin va significar el final de la por a l’enemic extern. La unificació alemanya, la ràpida apertura als antics països de l’Est, la majoria amb poca tradició democràtica, però que constituïen “l’hinterland alemany”, ha portat a un canvi radical del projecte. L’inici de la CEE es basava en  l’existència d’un eix franco-alemany, on Alemanya era el lideratge econòmic, i França el lideratge polític. Tot això s’ha acabat, avui hi ha només un lideratge el d’Alemanya que imposa el seu poder econòmic a la resta de socis. El paper de les institucions europees s’ha devaluat totalment. El “diktat” alemany és total. La pròpia moneda única, l’euro, es va realitzar a la mesura dels desitjos i necessitats alemanyes. El poder financer, “els mercats” es va convertir en la base indiscutible de la nova Europa alemanya.

La Europa alemana

La pèrdua de valors en la construcció europea ha estat una constant contra més gran es feia. La qualitat democràtica dels últims membres era en molts cassos discutible, només cal veure la realitat d’Hongria, l’existència de minories sense molts drets a alguns països bàltics, les mancances a Bulgària o Romania, per citar només alguns cassos. El paper de la UE no ha impedit, ans al contrari, que s’hagin donat guerres cruentes en el marc europeu. Cal recordar també el paper d’Alemanya i d’altres en la implosió de l’antiga Iugoslàvia, i com desprès  han abandonat a països com Bòsnia que ha acabat com a un estat fallit. O el paper gens neutral en el conflicte ucraïnès.

Dos fets significatius s’han donat darrerament que són demostratius de la pèrdua de valors a la UE. El primer és la política migratòria, o la política de solidaritat externa de la UE. Molts hem sentit vergonya envers la política de la UE cap a la immigració que s’acumula a les fronteres del nord d’Àfrica, establint quotes ridícules en relació a la importància del problema , quotes en les que fins i tot no ha estat possible acordar compromisos concrets dels països de la UE.

Però potser el cas que dóna tota la dimensió de la crisi europea, de la fi del somni europeu és el de Grècia. En primer lloc cal dir que el rescat a Grècia ha estat bàsicament el rescat dels bancs europeus ( especialment alemanys i francesos). Aquests bancs van anar a Grècia a fer negoci i treure més beneficis dels que podien obtenir en els seus països d’origen. Tots entenem que les inversions poden tenir més o menys beneficis i en alguns casos pèrdues. En el cas dels bancs europeus a Grècia amb la crisi es van trobar amb la dificultat de rescabalar les seves inversions. Aquesta situació fruit de polítiques inversores privades, mobilitzen a la UE que obliga a uns rescats a Grècia l’objectiu dels quals no ha estat ajudar  Grècia sinó fonamentalment aconseguir que els bancs privats europeus recuperin les seves inversions i que el deute grec amb ells, es converteixi amb deute amb els seus socis de la UE i amb la Troika.

La política de la UE ha estat així una política de rescat dels bancs dels grans països dominants de la UE, més que d’ajuda al poble i la ciutadania grega a la que s’ha castigat amb profundes retallades en les seves condicions socials portant al país a l’empobriment i a una situació de un deute extern impagable.

Es evident que els governants de Grècia tenen responsabilitat en la situació. Cal dir que la història del país és turbulenta. Desprès de la guerra mundial el país va patir una guerra civil on els partisans van ser derrotats gracies a la intervenció anglesa i l’abstenció soviètica derivada del Tractat de Ialta. L’esquerra va estar exclosa de la política del país, un regne basat en el poder de la família reial i els poderosos. L’any 1963 una  coalició de centre-esquerra   guanya les eleccions però entra amb conflicte amb el rei i tot acaba amb el “cop dels coronels” l’abril del 67, amb una dictadura militar que dura fins juliol del 1974. Posteriorment s’instaura la república que va quedar controlada per dos grans partits vinculats a dos clans, el de la dreta de Karamanlis i el dels socialistes de Papandreu, els quals dominen la vida política grega mitjançant un sistema clarament clientelar.

Cal assenyalar que Grècia va entrar a l’euro al 2002 i com tothom sap que ho va fer de forma fraudulenta mitjançant la falsificació de les seves comptes per part del govern de Kostas Karamanlis, en aquest tema va ser assessorat per la companya Goldman Sachs de la qual era vicepresident i un dels màxim responsables per Europa, Mario Draghi, l’actual president del BCE. Es poc creïble que des de la UE ningú analitzés a fons els comptes dels països candidats a l’Euro, la qual cosa porta a constatar un error per omissió de les institucions europees, malgrat molts pensen que va ser una decisió política, en aquell moment convenia l’entrada de Grècia. Cal dir que la UE no va controlar mai el destí dels fons europeus a Grècia que van ser utilitzats pels governs tant de Nova Democràcia com del Pasok per a fomentar el seu clientelisme. 

Papandreu (PASOK) i Samaràs (ND) 

Des del primer rescat a Grècia la voluntat democràtica ha estat vulnerada de forma reiterada pels poders de la UE. Va obligar a dimitir a Papandreu i el seu relleu per un govern tecnocràtic. Desprès va acceptar el govern de ND, amb coalició del Pasok, malgrat que era el responsable del frau de les comptes i que no va dur a terme cap de les reformes acordades.

Quan la situació a Grècia comença a ser insostenible, quan apareix l’alternativa de SYRIZA, els poder europeus es conjuren en donar suport a les forces de ND i Pasok malgrat ser les responsables de la situació creada. Malgrat això la coalició de Tsipras aconsegueix la victòria electoral i des del primer moment comença l’assetjament al nou govern per part dels poders de la UE amb Merkel i Schäuble al capdavant.

L’actuació de la UE amb Grècia qüestiona la seva rel democràtica. Al marge de les situacions econòmiques, s’ha tractat sempre d’un problema polític, fins i tot podríem dir ideològic. Els poders polítics i econòmics no poden consentir que hi hagi qui vulgui sortir-se del pensament únic de l’austeritat i del càstig a la ciutadania.

Només cal veure com tots els poders polítics i mediàtics tant de dins de Grècia com de tota Europa van fomentar una campanya per tal d’aconseguir que el SI guanyés en el referèndum i així fer dimitir  Tsipras. Fins i tot el president del Parlament Europeu ja va parlar de la creació d’un govern tècnic en cas de la victòria del SI. Per la seva banda el BCE va imposar una restricció en els fons pels bancs grecs la qual cosa va comportar la instauració del “corralito” al país la setmana prèvia al referèndum. Un veritable intent de “cop d’estat tou”.

OXI una victoria democràtica

Malgrat tot el poble grec va donar un suport massiu al NO-OXI i això es va rebre com una nova insubordinació a ulls de Merkel i els poders de las UE. Com a conseqüència la negociació posterior no ha estat  tractar de buscar un acord entre els creditors i el govern grec, sinó castigar i humiliar el govern de Tsipras i el poble grec.

Es evident que tot això tindrà conseqüències. La pèrdua de credibilitat democràtica de la UE és irreversible. Aquesta actuació en defensa del poders econòmics i el càstig als pobles i especialment als més díscols comportarà que continuï l’aïllament de les institucions europees envers la ciutadania i el que és més greu, el trencament del “somni europeu” ens retornarà al foment del nacionalisme excloent i egoista, com ja s’està donant en una gran part dels països de la UE , des de França a Holanda i els països del nord. El trencament del “somni europeu” és el retorn al passat negre del nacionalisme a Europa.

Grècia com a referent

Discurso íntegro de Alexis Tsipras

eldiario.es /1/06/2015


Griegas, griegos

Estamos en un momento crítico en relación con el futuro de este país.

El referéndum del domingo no se trata de que se quede o no nuestro país en la zona euro. Esto es un hecho y nadie puede impugnarlo.

El domingo elegimos si se acepta el acuerdo o se rechazará directamente, y dado el veredicto popular, buscar una solución viable.

En cualquier caso, quiero asegurarle al pueblo griego que la firme intención del gobierno es llegar a un acuerdo con sus socios, en términos de sostenibilidad.

Ya después de nuestra decisión sobre el referéndum cayeron sobre la mesa mejores propuestas de la deuda y su necesaria reestructuración, que las que teníamos hasta el viernes.

Evitando que se caigan, hemos presentado nuestras contrapropuestas que piden una solución viable, y por esta razón se convocó ayer de manera extraordinaria el Eurogrupo, que discutiremos de nuevo esta tarde.

Si hay un resultado positivo responderemos inmediatamente. En todo caso, el Gobierno griego sigue en la mesa y se mantendrá hasta el final. Y el lunes, después del referéndum, estaremos en mejores condiciones para los griegos.

Porque siempre el veredicto popular es mucho más fuerte que la voluntad de un Gobierno.

Y quiero reiterar que la votación democrática está en el centro de las tradiciones europeas.

En momentos muy importantes en la historia de Europa, la gente en los referendos ha tomado decisiones importantes.

Esto sucedió en Francia y en muchos otros países en el referéndum sobre la Constitución. Esto sucedió en Irlanda, donde un referendo paró temporalmente el Tratado de Lisboa y la llevó a la renegociación. Irlanda logró mejores condiciones.

Por desgracia, en el caso de Grecia hay otras normas.

Nunca esperamos de la Europa democrática que no entendiera la necesidad de dar espacio y el tiempo a un pueblo para elegir su futuro.

La imposición de los sectores conservadores más extremos llevó a la decisión de asfixiar a los bancos griegos. Con la obvia intención de hacer pagar a todos los ciudadanos el chantaje al gobierno.

Realmente es inaceptable en una Europa de la solidaridad y el respeto mutuo que se produzcan estas imágenes de la vergüenza.

Cierre de bancos, sólo porque el gobierno decidió dar la palabra al pueblo.

Y maltratar a miles de personas de edad avanzada que el gobierno, a pesar de la crisis financiera, cuidó y garantizó que su pensión se pagara con normalidad en sus cuentas.

A estas personas les deben una explicación. Luchamos meses para proteger sus pensiones. Para proteger su derecho a una pensión digna.

Y nos hicieron chantaje para firmar la gran reducción de las pensiones.

Y por eso nos negamos.

Y por eso se vengan.

Al Gobierno griego se le dio un ultimátum para aplicar todas las cuestiones pendientes del memorando.

E incluso sin ninguna provisión para deuda y finanzas.

No aceptamos el ultimátum.

La forma obvia de salir de ellos fue trasladarlo a la gente porque la democracia no tiene puntos muertos.

Y es lo que hacemos.

Soy muy consciente de que estos tiempos son difíciles.

Nos hicieron el chantaje de pedirnos decir que sí a todas las medidas exigidas por los acreedores y sin ningún acompañamiento de salida de la crisis.

Querían que dijéramos sí a todo, ser como ellos, cómplices en la perpetuación de los memorandos.

Por otra parte, el NO no es simplemente un eslogan.

El NO es un paso decisivo para un mejor acuerdo que pretendemos sea firmado inmediatamente después del resultado domingo.

Es la opción clara de la gente sobre cómo vivir el día siguiente.

NO no significa ruptura con Europa, sino volver a la Europa de los valores.

NO significa una fuerte presión para un acuerdo económicamente viable que resuelva la deuda, que repare la economía griega y la sociedad.

No significa una fuerte presión para un acuerdo socialmente justo, que destinará la carga sobre los "ricos" en lugar de los empleados y jubilados.

Un acuerdo que se traducirá en un corto tiempo que el país vuelva a los mercados financieros internacionales con el fin de poner fin a la supervisión y tutela.

Un acuerdo que contenga las reformas para castigar una vez por todas a quienes se beneficiaron todos estos años del sistema político.

Y al mismo tiempo que afronte crisis humanitaria, que cree una red de seguridad integral para los que actualmente se encuentran marginados precisamente porque estas políticas se aplicaron estos años en nuestro país.

Griegas, griegos,

Soy plenamente consciente de las dificultades.

Me comprometo personalmente a que yo haré cuanto esté en mi mano para que estas dificultades sean temporales.

Algunos insisten en vincular los resultados del referéndum con la permanencia en los países del euro.

Dicen, en efecto, que tengo un plan oculto, en caso de aprobarse No, para sacar al país de la UE.

Mienten a sabiendas.

Además, ya saben, fui hace un año candidato a presidir la Comisión Europea en las elecciones europeas.

Y dije que las políticas de austeridad deben abandonarse, que los memorandos no son el camino para salir de la crisis. Y que Europa debe dejar de parecer antidemocrática.

Unos meses más tarde, en enero de 2015, nuestro pueblo corroboró este análisis.

Desafortunadamente algunos en Europa todavía se niegan a admitirlo.

Los que quieren una Europa estancada en el autoritarismo, tienen incapacidad para a respetar la democracia, son los que quieren a Europa una asociación superficial adherida al FMI.

Son los políticos incapaces de pensar como europeos.

A su lado, hay partidos griegos que, después de haber llevado al país a la bancarrota, ahora quieren quieren quitarse de encima esa losa.

Hablan de un golpe de Estado. Pero es democracia, pero no un golpe de Estado, los gobiernos acreedores sí lo practican.

Griegas, griegos,

De todo corazón les agradezco por la sobriedad y la compostura que demuestran cada hora de esta semana difícil.

Quiero asegurarles que esta situación no continuará por mucho tiempo.

Es temporal.

Los salarios y las pensiones no se perderán.

Los depósitos de los ciudadanos que no optaron por evadir su dinero en el extranjero no se perderán por el chantaje.

Asumo personalmente la responsabilidad de una solución justo después del referéndum.

Al mismo tiempo, insto a fortalecer este esfuerzo de negociación, los invito a decir no a las recetas de los memorandos que destruyen Europa.

Invito a que responda positivamente a la perspectiva de una solución duradera.

Para abrir una página gloriosa de la democracia. Y una esperanza segura para un mejor acuerdo.

Es nuestra responsabilidad a nuestros padres, a nuestros hijos, para nosotros mismos.

Es nuestro deber para con la historia.

Gracias