Les arrels del pantà de corrupció i de “la casta”

Qui està darrera lacorrupció?

nuevatribuna.es | 25 Noviembre 2014

En parlar “de casta”, de corrupció i dels privilegiats, del bipartidisme com a causa de la situació actual que fa sorgir fenòmens com Podem, no ha d'eludir-se algunes qüestions que estan a la base i a les quals normalment ningú es refereix. Aquesta arrel està en el nostre sistema de capitalisme especulatiu, financer-immobiliari i concesional. La casta política governant, cap a la qual es dirigeixen totes les crítiques de forma justa, no és més que l'expressió política de la classe capitalista governant. Per tant més que parlar de la casta o elit privilegiada enfront del poble explotat, hauríem de parlar, amb una terminologia marxista, d'esquerra clàssica, com fa Tsipras i Syriza a Grècia, d'una classe explotadora, amb la seva representació política que en el nostre cas són fonamentalment el PP, CiU i PSOE, i unes classes populars i treballadores explotades.

La corrupció neix sens dubte de dos fenòmens característics del nostre país, el tipus de capitalisme hegemònic, com hem dit especulatiu i concessionat, i un sistema polític basat en un bipartidisme imperfecte que controla el poder de l'estat, a través d'una llei electoral que ho alimenta.

 

Ja a partir dels anys 80 es produeixen els primers casos de corrupció política amb origen i resultats diferents. Són els casos de Banca Catalana que va afectar a Jordi Pujol, el cas Naseiro en 1989 que va afectar al PP i el cas Filesa pel qual van ser condemnats càrrecs del PSOE, aquests dos últims de finançament il·legal i el primer antecedent de l'actual situació del cas Pujol i família.

 

Alhora en la segona dècada dels 80 assistim als processos de privatitzacions de grans empreses, moltes d'elles públiques duta a terme, de forma parcial pels governs de Felipe González (PSOE), com Endesa, Repsol, Argentaria o Telefónica, i completades totalment per Aznar (PP), a través dels quals es van crear estrets vincles entre aquests partits i els poders empresarials, alguns d'ells creats per ells mateixos arran de les privatitzacions.

 

És evident no obstant això que la generalització de la corrupció en àmbits de poder autonòmics i locals, que afecta també a amplis sectors de la societat, es produeix a la fi dels 90 amb l'arribada al govern d'Aznar i algunes de les polítiques prioritzades en el seu mandat.

 

El principal element que estimula l'especulació, la creació de la bombolla immobiliària i la corrupció és la denominada Llei del Sòl del 1997, complementada amb la de l'any 1998, per les quals elimina la distinció entre sòl urbanitzable programat i no programat, sent ara tot ell urbanitzable. En definitiva es posa en mans de les autoritats autonòmiques i especialment locals la possibilitat de la fàcil requalificació del sòl. A partir d'aquest moment és necessari justificar la decisió de classificar un sòl com no urbanitzable, en contraposició amb la tradició anterior en la qual s'estudiava com havia de ser urbanitzable.

Qui es beneficia de la especulació?

Cal destacar que la potestat de requalificació que recau als ajuntaments es suma a un fet bàsic com era el mal finançament dels ens municipals a partir dels tributs municipals. Això els porta a finançar-se en els anys de el “boom” a través dels impostos que graven les llicències d'obres. Així mateix les CCAA s'aprofiten també a través de l'impost de transmissions patrimonials, que primers li són cedits sense capacitat normativa, però que posteriorment també els és cedida, per millorar el seu finançament.

Les autonomies i les administracions locals reben com un filó d'or aquesta situació, alhora que s'intensifica la seva relació amb les empreses immobiliàries, i a través del seu desenvolupament es viu una autèntica “edat d'or” per a les finances municipals, i evidentment la proximitat als suculents recursos que es manegen donen lloc en molts casos a creació i extensió de fenòmens de corrupció.

 

Aquesta situació és especialment visibles al llarg de la costa mediterrània, podem dir que davant la indiferència o fins i tot de la connivència de gran part de la població que es beneficiava dels processos de requalificació i de la súper-urbanització del territori. En aquest sentit cal considerar que els fenòmens especulatius i fins i tot corruptes van gaudir d'una certa complicitat social. Només així s'entenen per exemple les successives majories absolutes aconseguides per Gil i Gil a Marbella. És a dir que la corrupció es va generalitzar i va aconseguir fins a sectors de la població més enllà de les elits.

Connivència social amb la corrupción?

 A aquest capitalisme especulatiu, financer-immobiliari, fruit de la “bombolla immobiliària”, cal afegir-se-li que, fruit del superàvit en les arques de l'Estat en tots els seus nivells, estatal, autonòmic i municipal, es va donar lloc a un increment en la construcció d'infraestructures de tot tipus, en molts casos infraestructures supèrflues i excessives, que van donar pas en moltes ocasions a noves relacions i vinculacions corruptes, en benefici particular de càrrecs públics o dels partits que els donaven empara, o ambdues coses alhora.

És remarcable com a nivell municipal, especialment en localitats costaneres del Mediterrani, van emergir com a bolets candidatures independents l'única fi de les quals era l'enriquiment de l'equip municipal, equip que moltes vegades desapareixia o reconvertia en una nova candidatura independent en les següents eleccions. En altres casos s'efectuaven relleus d'equips municipals en candidatures d'un mateix partit polític pels mateixos motius. I com hem referit anteriorment, amb el suport d'una part important de la població d'aquestes localitats.

 

Boom immobiliari i corrupción política

Així mateix cal tenir en compte com la corrupció ha tingut una gran pes i influència en les concessions, tant urbanístiques com de serveis públics en moltes autonomies i municipis. En massa ocasionis casos hem pogut comprovar com una concessió feta a l'oferta més favorable, posteriorment s'incrementava amb costos sobreafegits de manera que el cost final gens tenia a veure amb l'inicial.

Evidentment aquesta situació de “tancament dels ulls” o de “mirar cap a una altra part” per part d'una part important de la població, cap als negocis especulatius i cap a la corrupció que encobria, canvia fonamentalment amb el “esclat de la bombolla” i l'arribada de la crisi. Com a conseqüència d'això de les greus situacions socioeconòmiques que recau sobre la majoria de la població canvia radicalment la visió social sobre l'enriquiment i la corrupció. I s'avança ràpidament cap a una major falta de tolerància enfront dels fenòmens de corrupció que van apareixent.

 

A això no és aliena la ruptura del mirall de la falsa riquesa en què la societat havia viscut. Davant la realitat del cost social del que es va vendre com a aparent estat general de riquesa i benestar, com va ser la generalitzada compra d'habitatges a crèdit, i que ara es reconverteix en una realitat de pobresa i desnonaments, i lògicament el desencantament creix. I el que abans no es veia o es negava a ser vist, ara apareix en tota la seva cruesa. Els excessos, les corrupcions són ara vist com alguna cosa reprovable.

 

Malgrat tot va haver-hi veus, llavors fetes callar pels grans mitjans, que sempre van clamar sobre els excessos i contra el fals model de desenvolupament econòmic en què vivíem. Des del sindicalisme de classe, des de les forces de l'esquerra alternativa es va clamar en el desert comunicatiu a favor d'un canvi cap a un altre model de desenvolupament més just i sostenible. Però llavors va ser un clam en el desert.

 

No obstant això ara sorgeixen, gairebé del no-res veus que són recollides per amplis altaveus mediàtics que recullen les critiques abans desoïdes, i demanen acabar amb una situació injusta i contra una “casta” política que l'ha fet possible. Com diu de forma encertada Luis García Montero les veus de “els consumidors indignats”.

 

Més val ara que mai, però hauríem de reflexionar a fons i veure que no és només “una casta” la responsable de la situació. El responsable és el sistema econòmic dominant en el nostre cas, el capitalisme especulatiu i concessionat que està en l'arrel de la situació. Hi ha una classe econòmica que s'aprofita, fins i tot als moments de crisis en la seva va beneficiar, i unes classes treballadores i populars, explotades i utilitzades en els a els moments d'auge i rebutjades als moments de crisis. Hi ha per tant una mica més que casta. Hi ha classes explotadores i explotades. I hi ha polítiques de dretes, les que serveixen a les classes dominants, i d'esquerres que només es reconeixen, no pel seu nom, sinó per estar al servei de les classes explotades.

 

Cal dir que el pantà del que sorgeix la corrupció és fruit d'un sistema econòmic basat en l'especulació i amb la corrupció com a subproducte. No és ni tan sols un sistema capitalista industrial, el qual com a mínim crea producció i riquesa encara que es reparteixi de forma desigual. Aquí hi ha especulació, i un poder econòmic solapat al poder polític d'uns partits dominants que produeix espectacles com veure a ex-polítics retirant-se en butaques de Consells d'Administració de grans empreses, algunes de les quals ells mateixos van privatitzar quan governaven.

 

I enfront d'això no caben ardits sinó unitat de totes les forces noves o velles que vulguin un canvi real al país. I no hi ha dubte que la falta d'unitat pot impedir un moment històric del que serà responsable el que per protagonismes egoistes impedeixi la unitat necessària i que patirà la societat sencera.



Qui será responsable de manca d'unitat d'esquerres?