Un oligopoli financer que paguem tots

Gonzalez, Fainé i Botín: la cara de l'oligopoli

El resultat de la reestructuració del sector financer està comportant la creació d’un oligopoli financer al voltant de tres entitats Santander, BBVA i Caixabank. Aquesta situació previsiblement s’incrementarà properament amb la subhasta de NovaCaixaGalicia i CatalunyaBanc.

El més greu de tot aquest procés és que únicament ha beneficiat les entitats oligopolistes i d’altres menors que s’han aprofitat com és el cas del Sabadell i en menor mesura el Popular. Però el procés no ha beneficiat ni la societat ni el conjunt de la ciutadania, ni els treballadors del sector, ni ha millorat el servei financer a la clientela.

El primer que cal dir és que al llarg de tot el temps de la reestructuració des del poder ens han estat tractant amb enganys i mentides com si la ciutadania fóssim menors d’edat.

Es va dir que la reestructuració financera era imprescindible per a garantir una millora del sector amb l’objectiu de reforçar-lo i alhora que permetés de nou fer fluir el crèdit cap a la economia productiva. Desprès el rescat per part de la UE es va vendre com una línia de crèdit destinada al sector financer, que no afectaria l’endeutament públic i que seria retornada pel propi sector.

Ara, en ple estiu, i en veu baixa, el FROB reconeix que l’Estat ha perdut quasi tot el que ha donat a la banca, més de 36.000 milions. I fins i tot ja anuncien que això encara no ha acabat sinó que tot fa preveure que les pèrdues seran més grans. Pèrdues que no es diu directament que pagarem tots en forma de deute públic que pagarem tots per retornar la línia de crèdit.

Lo més greu es que hem perdut tots, en benefici d’uns pocs: els oligopolistes.

Tota aquesta immensa pèrdua equivalent al conjunt de les retallades socials que hem patit com a societat, en sanitat, en educació, en dependència, en drets socials i laborals, en investigació i recerca etc., no ha tingut cap contraprestació per part de les entitats financeres. No hi ha crèdit ni per a les famílies ni per a les empreses mitjanes o petites. No estan complint  amb la seva obligació social de fer d’intermediaris financers. Simplement es dediquen a ser més grans sense costos, el seu increment en quota de mercat els hi surt a cost pràcticament “0”. Les adquisicions de les entitats amb problemes, s’efectuen sense retornar lo invertit pel FROB, i encara més amb ajudes diverses com és el cas dels compromisos que l’Estat adquireix amb els compradors mitjançats EPA’s (Esquemes de Protecció d’Actius), que fan que pèrdues futures siguin assumides per l’erari públic i no pel comprador ( cas del Sabadell amb la CAM o de Caixabank amb el banc de València).

Enlloc de donar crèdits les nostres entitats es dediquen a un negoci més rentable i sense gaires riscos com es agafar milers de milions del Banc Central Europeu, a un interès baix inferior al 1%, i destinar-lo a comprar Deute de l’Estat espanyol a un tipus d’interès alt del 5 al 7%. Un negoci fàcil que és increïble que es deixi fer a la UE, és a dir es dona diners a intermediaris que fan negoci, enlloc de deixar-lo directament als estats membres. I cal que recordar que aquests interessos del Deute de l’Estat és la principal partida pressupostària que paguem amb els nostres impostos, és a dir que tornem a beneficiar als banquers oligopolistes.

Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP): els responsables polítics

Fins ara la reestructuració del sector financer ha comportat: pèrdues de milers de llocs de treball en el sector, reducció de la competència, milionàries pèrdues econòmiques per a la societat, sense cap benefici visible.

Aquesta situació la veurem agreujada sens dubte en els propers mesos amb la liquidació de les antigues caixes gallega i catalana mencionades. Fins fa poc, aquesta primavera, es va ajornar la venda davant del nul interès de les grans entitats per adquirir-les si a canvi havien de pagar un cert preu. Davant de la posició dels grans bancs el FROB ha decidit rendir-se i ara es volen adjudicar un cop netes, és a dir desprès de fer les reduccions de plantilla (ERO’S massius, es parla de 3000 treballadors a CatalunyaBanc), i fins i tot es plantegen ajudes complementàries del tipus de noves EPA’s al gran banc adquirent. Amb aquestes condicions sembla que tots tres ( Santander, BBVA i Caixabank) estan interessats. Es a dir més deute social i econòmica per a tots i més benefici pels oligopolistes. I a tot això encara està pendent de veure com acabarà el cas Bankia i si s’en sortirà.

I tot fa preveure que això no acabarà, i que previsiblement el Govern haurà  d’ampliar el rescat europeu fins als 100.000 euros del límit aprovat del rescat. I això suposaria que una vegada més hem estat enganyats com a ciutadania i que ens voldran fer més deutors d’uns diners destinats al beneficis d’uns pocs poderosos.

I cal preguntar-nos: no hi havia altres alternatives? Evidentment que hi havia i possiblement més beneficioses pel conjunt de la societat. Es podria haver optat per  potenciar una amplia xarxa de Banca Pública que garantís que fluís el crèdit cap a la economia productiva, i que si hi havia un cost de finançament fos per a crear un banc de tota la societat al que li poguéssim plantejar no sols que complís amb la seva funció financera sinó que amb els seu parc d’immobles es pogués crear un parc públic d’habitatges socials per a lloguer o venda. Però per posar en marxa aquesta alternativa caldria haver pres un altre opció política diferent de la que han pres, tant en un primer moment el Govern Zapatero del PSOE, com desprès i de forma més conscient i amb més voluntat el Govern del PP.

Seu de CatalunyaBanc

                          Paco Ibañez canta Brassens: "la mala reputación"

De banquers i d’altres fariseus

Banquers i altres fariseus

nuevatribuna.es | 21 Julio 2013

Estem en un temps en que hem d’escoltar moltes veus que ens diuen el que hem de fer i com hem de suportar i conformar-nos amb les necessàries retallades que hem de patir.

El més sorprenent de tot és que cap d’aquestes personalitats, que es suposa molt coneixedores de l’economia s’ha d’aplicar ell mateix les mesures que recomana.

Veiem un cas clar, el dels banquers. Tots sabem que la crisi del nostre país i el seu deute ha estat determinat pels excessos de la banca responsable del finançament de la bombolla immobiliària. Es sorprenent que malgrat la seva responsabilitat, de tots els banquers, els que han fet fallida i els que no, no hagin manifestat en cap moment el seu “mea culpa” per la seva responsabilitat, ni en cap moment es considerin culpables de les nombroses males pràctiques realitzades que són moltes: sobreendeutament de totes les entitats; préstecs per sobre dels límits; interessos de mora abusius i usurers; pràctiques de desnonaments sense acceptar dació en pagament ni negociar sortides viables pels endeutats privats, cosa  que si que han fet amb les grans constructores; clàusules sol abusives, etc.

El sector bancari ens ha costat milers de milions als ciutadans, però en cap moment els responsables de les entitats financeres, ni de les fallides, ni de les grans entitats que s’han beneficiat de la crisi construint un veritable oligopoli bancari han tingut  el més mínim gest autocrític. Al contrari uns, els responsables de les fallides, dissimulen i miren cap a un altre costat com si no anés amb ells. Ho hem vist en tots els casos. Darrerament ho hem comprovat a la Comissió sobre el tema del Parlament de Catalunya on hem vist com els principals responsables de la crisi de CatalunyaBanc “s’espolsaven les mosques”. Narcís Serra, president de l’entitat, atribuïa tota la culpa a la crisi, com si els responsables de les entitats no tinguessin cap culpa i tot fos resultat d’una “plaga bíblica”. En el cas de les entitats beneficiades per la crisis, les que ara formen l’oligopoli financer i que han aprofitat la crisi per incrementar la seva quota de mercat amb el finançament dels contribuents, l’actitud és de una total prepotència, beneint,  des del seus sous milionaris, les mesures de retall dels drets socials. Els casos del Santander amb un Conseller Delegat acusat de delinquir i al que retiren amb una pensió astronòmica, o les declaracions del President del BBVA, el més ben pagat, demanant aprofundir en les reformes (és a dir en les retallades), són tot un exemple. Significatives són també les declaracions del conseller delegat de Caixabank, Joan Mª Nin, que textualment va dir en un mitja de comunicació: “Hay que trabajar más y mejor, con más calidad y menos precio”. Cap d’ells però renuncia el més mínim  als seus salaris ni pensions milionàries. Es significatiu que España sigui el país on els banquers, segons la ABE (Autoritat Bancària Europea) cobren més d’Europa, 125 cobren  uns 2,5 milions d’euros per persona. I s’atreveixen a parlar de sacrificis



Consejo Empresarial para la Competitividad: "ELS PODEROSOS"



Però no són els únics, ja no parlem dels polítics corruptes com és el cas del President del Govern i altres membres del PP, que apliquen polítiques dràstiques de retallades, que han comportat no sols 6 milions d’aturats, sinó que han reduït un 10% el poder adquisitiu dels salaris i que fan que ara un treball ja no signifiqui sortir de la pobresa. I mentre la ciutadania pateix durament la crisi, ells s’han beneficiat de sobresous i finançament il·legal per part d'empresaris corruptors que s’han beneficiat de concursos d’obra pública per fer gran beneficis. El mateix podem dir de la corrupció que afecta als partits del Govern català de CiU i la responsabilitat personal del President Mas, en temes com el cas “Palau”, que no pot delegar la seva màxima responsabilitat en persones secundàries com el tresorer del seu partit, ell que ha estat precisament el capdavanter a l’estat de les polítiques de retallades.

Dins de la cort de fariseus no poden faltar els responsables empresarials començant pels seus màxims representants: la CEOE. Només cal recordar l’anterior president de la patronal Díaz Ferran que predicava que calia “ Trabajar más y cobrar menos”, ara empresonat per desviar en benefici propi fons de les empreses, i cal recordar com va rebre préstecs milionaris de Bankia, entitat de la que ell era conseller, tot un exemple. En un altre mesura,  l’actual president Juan Rosell, predica l’austeritat social i el retall de les condicions laborals, mentre ell al marge del seu càrrec rep importants dietes, pel fet “d’escalfar butaca” en uns quants consells d’administració.

Però al marge de banquers, polítics i empresaris hi ha un altre col·lectiu a considerar els anomenats “experts” que un dia si i l’altre també ens pregonen la necessitat de retallar drets socials i laborals. Un cas il·lustratiu és el dels expert de FEDEA,  fundació d’estudis vinculada als grans grups empresarials, que encara no estan satisfets amb les retallades en l’acomiadament de la darrera Reforma Laboral del PP i ara parlen de la necessitat de limitar “un subsidio de paro ultrageneroso”. Aquests especialistes que des de la seva alçada no han de patir la perspectiva de l’atur parlen de que es cobra massa i massa temps el subsidi d’atur i que això significa massa despesa pública. El que no diuen és que el subsidi d’atur està determinat per unes cotitzacions que prèviament han pagat els treballadors, i que segons el que han cotitzat cobren desprès en cas d’atur.

El mateix podríem dir dels experts que el Govern del PP va escollir per analitzar el sistema de pensions. La seva conclusió va ser la de plantejar mesures per rebaixar les pensions presents i futures. Cal dir que una gran part dels experts estaven vinculats a la patronal d’assegurances, i que aquestes i les entitats financeres esperen fa temps l’oportunitat  de poder disminuir les pensions publiques per obrir el mercat de pensions privades. Caldria dir dues coses la primera que fa molts temps que hi ha experts, vinculats a les entitats citades que pregonen i presenten tot tipus d’estudis segons els quals fa molts anys que hauria fet fallida el sistema públic de pensions,  l’expert” José Antonio Herce, vinculat al BBVA, ja havia anunciat la fallida abans de la fi del segle passat. Cal dir que el cost de les pensions a l’Estat és de “0” ja que es finança tot per cotitzacions socials, i que la despesa en pensions és del 10,1 del PIB molt per sota de la majoria dels països de la UE, que en molts casos cobreixen la despesa per la via impositiva. 

Per tant caldria vacunar-nos davant les explicacions “d’experts” i “divulgadors” de neutralitat discutible que un dia si i l’altre també ens venen presentant com a dogmes el que només és una posició preconcebuda i de part.

Cal tenir molt en compte el caràcter ideològic amb que se’ns vol presentar l’actual crisi i el suposat “únic camí” de sortida, el de les retallades i la falsa austeritat. I com els grans responsables econòmics i polítics de  la crisi, els neolliberals ens la presenten com una culpa general del conjunt de la ciutadania que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Això és fals, com és falsa la política d’austeritat ja que els costos socials només afecten  la majoria social però de la que sempre queda al marge i fins i tot treu forts beneficis la classe dominant.

Es precís afrontar la batalla ideològica, fins ara les dretes europees econòmiques i polítiques, malgrat ser les responsables de la crisi, han mantingut la seva hegemonia ideològica, que els ha permès plantejar com a única sortida aquella basada en un retall de l’estat del benestar i de les condicions laborals i socials que comporten que d’aquesta situació només es surt amb més desigualtat i menys cohesió social.

Es precís articular una resposta política, però també i especialment  ideològica, en defensa de la majoria, que qüestioni el model que se’ns pretén imposar i confrontar-lo. Tot això aglutinant  una gran majoria, des dels treballadors als petits i mitjans empresaris. Defensar una altre sortida possible a la crisi amb garantia de més cohesió social i per tant menys retallades i que faci recaure el major cost en els sectors més poderosos social i econòmicament, més responsables de l’origen de la crisi i fins ara els menys afectats per aquesta. L’experiència que a Grècia planteja Syriza és un exemple que caldria exportar al conjunt de la UE, adaptant-lo a la realitat de cada país.

Resposta contra els culpables de la crisi



Paco Ibañez: "Es amarga la verdad"

 

Convocatoria Cívica: Una iniciativa frente a la involución

Convocatoria Cívica: contra la involución

nuevatribuna.es | 07 Julio 2013

El día 3 de julio se presentó, de forma pública, el Manifiesto de Convocatoria Cívica, patrocinado por un número importante de personas de relevancia social, cultural y profesional, desde Mayor Zaragoza a Antonio Gutiérrez, pasando por Rosa Mª Calaf, Carlos Berzosa, Juan Torres López, Viçens Navarro, Ignacio Ramonet o Pilar del Río entre otros muchos.

El manifiesto tiene el interés de no pretender ser una plataforma política más sino un llamamiento a la movilización ciudadana para combatir y frenar el actual proceso de involución política y social que al amparo de la crisis económica esta realizando el gobierno del PP y acompañado de la inacción y falta de referentes del principal partido de la oposición.

La Convocatoria Cívica llama a la movilización de la ciudadanía en defensa de una auténtica democracia que permita el mantenimiento y mejora de los derechos sociales que se habían conseguido después de múltiples años de lucha y que ahora parecen que se quieren liquidar de raíz.

Plantea como imprescindible acabar con la corrupción, que parece reinar a sus anchas, sin que se planteen medidas políticas para atajarla. Todo ello como fruto de un sistema político caduco, que parece instalado en una normalidad basada en el clientelismo, el abuso del poder y la mediocridad de nuestros dirigentes.

Para ello se hace preciso crear un amplio movimiento ciudadano que permita configurar una alternativa política basada en principios como:  igualdad real, participación, diversidad, pluralidad y defensa de los derechos humanos. Para ello es preciso volver a conseguir una justicia que sea igual para todos, que pida responsabilidades a los corruptos y a los depredadores, que han acabado con la esperanza de millones de ciudadanos hoy atrapados en el paro, los desahucios o los engaños financieros.

España forma parte de Europa pero la Convocatoria Cívica no acepta el retroceso continuo del bienestar social y la pérdida  y destrucción de nuestra actividad productiva para satisfacer y beneficiar a los grandes especuladores financieros. Defienden un modelo alternativo de integración europea que sea, lo que siempre debió ser, un proyecto de integración al servicio de los ciudadanos.

Para ello la Convocatoria Cívica plantea una serie de objetivos entre ellos:

a) acabar con los privilegios de la banca privada que recibe jugosos fondos públicos, que pagamos con recortes sociales, mientras incumple su función de financiar la actividad económica. Para ello es preciso revindicar entidades públicas que garanticen que el crédito llega a la economía productiva y a las familias.

b) aumentar los ingresos públicos que permitan un repartimiento más equitativo de la riqueza del país. Ello comporta una reforma fiscal en profundidad y la lucha contra el fraude fiscal y la economía sumergida.

c) se debe replantear el pago de nuestra deuda externa de forma más equilibrada en el tiempo y delimitando la deuda pública de la privada, y de las responsabilidades que en la existencia de esta deuda tienen  los deudores especialmente la banca especulativa extranjera.

d) acabar con la manipulación de los medios públicos por parte de los gobiernos de turno, que son responsables en gran manera de la degradación democrática. Hace falta unos medios públicos objetivos y neutrales.

e) es fundamental mantener los servicios públicos de salud universal, educación, pensiones o atención a la dependencia, garantizar el derecho a la vivienda o disponer de un potente sistema de ciencia y tecnología

f) para todo ello es imprescindible un proceso de regeneración democrática política e institucional y garantizar que la ciudadanía tenga, al margen o en paralelo a los partidos políticos, sistemas que permitan su participación directa en las instituciones públicas y en la elección de estas incluyendo el sistema judicial.

SI SE PUEDE, SI QUEREMOS

No hay duda que la propuesta de la Convocatoria Cívica es una propuesta abierta y una apuesta por la regeneración democrática desde unos presupuestos de radicalidad democrática que se enfrenta directamente al actual proceso involutivo que padecemos.

Su objetivo es la movilización de la ciudadanía para forzar la creación de una alternativa político-social de amplio espectro que nos permita un cambio radical frente a la actual situación. Los promotores del manifiesto no pretenden ser los actores de este proceso, evidentemente político, pero que precisa de un amplio soporte y control social para llegar a buen término estas propuestas.

Creo que seria negativo que desde las opciones políticas progresistas, de la izquierda alternativa y/o ecologista se analizara con displicencia esta propuesta, en la que es evidente que puede haber actores políticos más comprometidos, como podría ser el caso de Izquierda Abierta, pero que en ningún caso le resta su importancia ni su autonomía a la vista de la personalidad, la capacidad y la pluralidad de los promotores.

Si alguna falta se le pudiera plantear al manifiesto de la Convocatoria Cívica es la ausencia de referencias a la necesidad de una mejor articulación territorial del Estado que permitiera garantizar plenamente el carácter plurinacional de este. Creo que es una falta a corregir posiblemente por la falta de participación en su elaboración de personalidades periféricas.  También se debería concretar la necesidad de una nueva Ley Electoral que acabe con sistema clientelares derivados del bipartidismo, garantice la participación de la ciudadanía y mejore la democracia interna en los partidos a la hora de establecer sus listas electorales.

Pero el objetivo fundamental de la apuesta  planteada en la presentación por Mayor Zaragoza,  Garzón, García Montero, Almudena Grandes y Antonio Gutiérrez  es poner en marcha una plataforma de confluencia de ideas, proyectos y entidades para una alternativa a la involución que actualmente padecemos.

Adjunto página web de Convocatoria Cívica con manifiesto, promotores y firmantes ttp://convocatoriacivica.es/

Promotores de Convocatoria Cívica

                                         Labordeta: "Canto a la Libertad"