25 de des. 2011

El Govern dels golafres

Conseller Mas Colell: el savi del Govern?

(publicat en castellà a: nuevatribuna.es |27 Diciembre 2011)

Artur Mas va definir, en la seva presa de possessió com a President, el seu Govern com “el dels millors”. Els fets l’han desmentit i ho han situat tot al seu lloc. L’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) suspèn el Govern per primera vegada a la historia del centre d’estudis.

La política de retallades també ha fet que la ciutadania posi en el tercer lloc de les seves preocupacions la sanitat, la qual cosa és demostrativa del clima de por que han creat les polítiques del Govern.

El Govern Mas, a diferencia dels govern de Pujol, és el de la dreta pura i dura que només utilitza la senyera per envoltar-se de victimisme. La culpa de tot és de l’anterior govern tripartit o de Madrid. Ells retallen a fons l’estat del benestar dels catalans, però s’excusen dient “nosaltres no voldríem però no ens queda més remei”.

Realment el Govern de Mas no s’equivoca. Governa al servei dels "lobbies" que representa. Es evident però, que ho fa de forma destralera en les formes i té una gestió manifestament millorable.

L’objectiu de Mas és reduir els serveis públics i l’estat del benestar, i ara que ostenta tot el poder a Catalunya, Ajuntament, Diputacions i Generalitat, vol fer-ho a fons. Tot això amb l’inestimable ajuda d’aquests grans catalans que són els membres de PP, als quals a canvi CiU ha obert les portes de totes les institucions.

Primer exemple. En el camp de la sanitat el govern de CiU, amb el conseller Boi Ruiz al front, està portant un servei sanitari que era modèlic a la seva reducció. I el conseller ho ha dit clarament, amb l’objectiu de beneficiar les assegurances mèdiques i la sanitat privada. I això ho està aconseguint de forma irreversible. Aixecar un sistema sanitari públic és costós en temps i inversions, destruir-lo és molt més fàcil. Boi Ruiz està reduint els serveis, retallant personal, i fragmentant l’ICS per permetre la seva progressiva privatització. Alhora està creant un temor tan gran entre la població que les assegurances mèdiques i les entitats financeres que hi han al seu darrera estan fent l’agost, ja que la gent està reaccionant com el conseller volia, fent-se client de serveis sanitaris privats. Només cal posar com a exemple que una d’aquesta pòlisses sanitàries costa uns 100 euros al mes de mitja. Pensem que significarien tots aquests diners invertits a la sanitat pública, donaria per fer una sanitat pública de luxe. Cal dir que l’atenció que es dona en els serveis mèdics de moltes d’aquestes pòlisses privades es compararia negativament amb l’atenció que es dona a la sanitat pública.

Segon Exemple. El govern és deutor dels seus ”amics rics”. Així el Conseller Mas Colell ha establert tot un sistema de taxes que afecten el conjunt de la ciutadania però que afecta molt poc els seus amics benestants. Amb el conjunt de taxes el govern pretén recaptar uns 600 milions d’euros. Només amb la rebaixa feta als més rics amb l’Impost de Successions s’han deixat de recaptar uns 450 milions. Paradoxes d’aquest govern que sap molt bé al servei de qui està. Entre les taxes hi ha el Repagament farmacèutic d’un euro per recepta. Aquesta mesura no tan sols és injusta, ja que afecta als més febles, sinó que fins i tot és contrària a les lleis estatals que regulen la matèria.

Però Mas Colell i el govern han fet més que això, s’han apropiat dels diners dels treballadors  públics per fer front als seus problemes de tresoreria. Així han endarrerit el pagament de la paga de Nadal, però a la vegada han cobrat l’IRPF de la paga no pagada, sense satisfer el seu import a l’estat. Ras i curt el govern ha fet una apropiació indeguda d’uns diners que no són seus, són dels treballadors públics, en benefici propi. Aquest és un fet molt greu, fet amb nocturnitat i premeditació, per que si ha estat un error demostraria un funcionament de desastre de l’administració pública catalana.

El Govern tracta de justificar-ho tot amb el fet de que el govern de l’estat no li ha pagat més de 700 milions d’euros. Però no explica que aquesta era una partida finalista que s’havia de dedicar a inversió en infrastructures, mentre que el problema del govern és de gestió de tresoreria, on sembla que el “savi” del Mas Colell no s’acaba de sortir prou bé.

Aquests són dos exemples del govern dels millors dels poderosos. Podríem continuar  amb altres actuacions tant de la Generalitat  com d’altres administracions com l’Ajuntament  o la Diputació de Barcelona, les quals ja han manifestat la seva al·lèrgia a les “escoles bressol públiques” i prefereixen la concertació de places amb entitats privades o pujar els preus a les públiques.

La Generalitat i CiU suspenen malgrat l’ampli suport mediàtic que tenen tant per part dels mitjans públics com TV3 o Catalunya Radio, ja sota control i pressió del Govern i amb una modificació legislativa que comportarà la seva completa governamentalització, o el suport dels mitjans de Grup Godó començant per La Vanguardia que és com el veritable butlletí oficial del govern, a canvi de favors i subvencions en temps de crisi.

Només cal pensar que hauria passat si el tema del IRPF dels funcionaris hagués passat en temps del tripartit, l’escàndol hauria estat majúscul. O l’atonyinada dels mossos d’esquadra del Felip Puig a la Universitat de Girona que només es va citar un dia a TV3 i sense merèixer titulars a La Vanguardia. Quina diferència si ho comparem amb la càrrega dels mossos en temps d’en Joan Saura que va sortir quasi durant un mes en tots els TN de TV3 i que era objecte de persecució personal per part del diari del Conde de Godó

I l’oposició?

Pràcticament l’oposició parlamentària està reduïda a ICV-EuiA, que realment actua com una oposició frontal a les polítiques del Govern, i per això es veu menystinguda inclòs pel que fa a la cortesia parlamentària. Així el Govern va fer consulta dels pressupostos del 2012 amb els grups parlamentaris i va excloure d’aquestes consultes al grup encapçalat per Joan Herrera, sota la excusa que ja sabien que estaria en contra.

Es evident que el PP està en una situació de gran comoditat. No sols està ara al govern de l’Estat sinó que CiU els necessita com a soci amb els mateixos interessos econòmics de dreta. I l'Alicia Sánchez Camacho fa exhibició del seu poder en totes les ocasions i CiU acota el cap i aguanta.

ERC voldria ser soci de CiU, ha fet un gir que l’ha fet tornar als temps de Barrera, Hortalà o Colom. Fan de veritables “escolanets” del govern, tot en nom de la suposada prioritat d’una Catalunya abstracta i global, i deixant de banda la defensa dels interessos de la majoria dels catalans.

Per la seva part el PSC continua pendent de trobar-se, i sembla que tardarà força temps. De moment continua amb una política d’intentar atraure a CiU amb una política de mà estesa difícil d’entendre.

Oriol Pujol secretari adjunt de Convergència ho va dir de forma clara i brusca com és típic del personatge. El dia del Congrés del PSC es va dirigir al socialistes i els exigí que fessin com ERC i tombessin pàgina de la època de les polítiques del tripartit. Es a dir que s’oblidessin de voler fer alternatives d’esquerres i vinguessin a menjar almoines de la mà de CiU.

En aquest moment la màxima oposició i les mobilitzacions venen gestionades i impulsades per l’esquerra social vertebrada entorn dels sindicats que venen mantenint el pols amb el govern dia a dia.




Jacques Brel: "Les bourgeois"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada