BIDEN EL CANVI TRANQUIL

 

ClubCortum/19 de maig 2021

nuevatribuna/19 de mayo de 2021

Moltes vegades les aparences enganyen. Així el President Biden sempre ha estat presentat com un veterà polític, moderat i una mica anodí. No obstant això també moltes vegades les realitats contradiuen les aparences. I algú brillant després de veure els seus actes no ho sembla tant o algú anodí pot donar sorpreses.

De Joe Biden molta gent coneixia la seva llarga trajectòria política, la seva personalitat dialogant i la seva moderació personal. Molta gent no va creure que fos un candidat adequat per a confrontar amb Trump i fins i tot la seva edat es veia com a una cosa negativa. No obstant això Biden s'ha confirmat com el millor candidat per a batre  un adversari com Trump. En part perquè és la seva antítesi i la persona adequada per a combatre el clima de confrontació permanent representat per una personalitat populista de la dreta radical com l'extravagant Trump.

Realment Biden és la calma després d'una horrorosa tempestat com la viscuda als Estats Units durant els quatre anys de la presidència de Trump. Així mateix Biden va ser la personalitat no carismàtica que va permetre unificar les diverses tendències del Partit Demòcrata. Biden va ser triat com el mal menor entre els demòcrates. No tenia el carisma ni la brillantor de Bernie Sanders però aquest amb els seus posicionaments no hauria pogut unificar el conjunt dels votants demòcrates molts dels quals el veien com exageradament radical. Des del primer moment de la seva nominació Biden va anar donant proves de la seva manera de fer. En primer lloc triant a Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència. Posteriorment apareixent com una alternativa total al candidat dels republicans. Enfront de Trump ningú més diferent que Joe Biden que va aconseguir finalment superar àmpliament a l'egocèntric multimilionari en les eleccions amb major participació de la història del país.

Bona part del món va respirar amb la victòria del demòcrata per fi hi hauria una presidència tranquil·la sense sobresalts. Una presidència que es considerava de trànsit no sols per la personalitat del nou inquilí de la Casa Blanca sinó també per la seva edat avançada.

Però com hem dit a l'inici la història ens reserva moltes sorpreses i no hi ha dubte que en aquests moments Biden és una d'elles. El candidat considerat gris ha llançat un programa de reformes impensable per part de ningú. En primer lloc des del moment mateix de la seva confirmació el President Biden es va llançar a la seva primera batalla contra la situació descontrolada de la pandèmia derivada de la desídia del seu predecessor, un reconegut negacionista. Biden va prometre vacunar a 100 milions de nord-americans en els seus primers cent dies de mandat i ha aconseguit doblar-ho fins a aconseguir 200 milions.

Després del risc sanitari Biden s'ha enfrontat a la necessària reforma econòmica i social de la societat americana amb un ambiciós programa que aconseguiria acabar amb l'herència neoliberal dels temps de Reagan.

Després d'aprovar en un primer moment un Pla de Rescat per a l'economia de 1,9 bilions de dòlars, ara presenta tota una sèrie de reformes destinades a canviar la fisonomia social dels Estats Units. Es tractaria d'allò més semblant al que en el seu moment va representar el “New Deal” del President Rooselvet per a combatre la “Gran Depressió”.

En el seu missatge davant les cambres del Congrés el President Biden presenta dues propostes econòmiques que comportarien mobilitzar bilions de dòlars:

       - Un ambiciós pla d'Infraestructures, de 2,3 bilions de dòlars, dirigit no sols a potenciar la producció industrial sinó també a fer-ho de manera sostenible. Aquest ambiciós pla té l'objectiu de millorar unes infraestructures en moltes casos obsoletes i alhora fer-ho compatible amb la lluita contra el canvi climàtic.

          I tot això per a aconseguir la creació de milions de llocs de treball al país. I buscant que la gran majoria de les noves ocupacions vagin destinades als treballadors més desfavorits, és a dir aquells sectors que fins ara s'han sentit més oblidats o abandonats.

      - Al costat d'això un altre ambiciós pla denominat  “Família”, dotat amb un bilió 800 mil milions de dòlars en 10 anys l'objectiu dels quals no és un altre que donar fortalesa al feble estat del benestar existent als Estats Units i fer-lo comparable als d'Europa o el Canadà, especialment en sanitat, educació i ajudes econòmiques de l'Estat (establint per exemple una cosa inexistent fins ara com les baixes per maternitat).

La proposta del President Biden vol ser una esmena total a la filosofia política de Reagan. On el republicà plantejava “el Govern no és una solució als nostres problemes, el Govern és el problema” el President Biden proposa tot el contrari “nosaltres, vostès i jo, som el Govern, no és una força en una capital llunyana ni una força poderosa fora del nostre control. El Govern som nosaltres, la gent”. En definitiva acabar amb la concepció de Reagan i Thatcher de que el paper de l'Estat ha de ser el més reduït possible.

El President Biden planteja finançar el seu programa a partir d'una pujada d'impostos als més rics i a les grans empreses. Doblaria pràcticament els impostos als que obtinguin més d'un milió de dòlars  l'any. Aquí Biden trenca també amb els dogmes del neoliberalisme de fomentar la reducció d'impostos i deute públic. Sens dubte aquesta proposta pot tenir repercussió en gran part del món occidental, a més de revocar la reforma fiscal de Trump que va reduir els impostos a les rendes més altes.

Biden també ha donat mostres de voler encarar de forma radicalment diferent al seu predecessor en temes com la lluita contra el Canvi Climàtic on vol que els Estats Units sigui líder, així com enfrontar de manera diferent el problema de la Immigració donant una solució definitiva als “dreamers” més de 10 milions de nens que van arribar als Estats Units i estan pendents de legalització.

Cal ressenyar que després de molts anys Biden ha donat també un reconeixement al sindicalisme en plantejar en el seu discurs que “no va ser Wall Street qui va construir aquest país. Va ser la classe mitjana qui el va construir, i van ser els sindicats els qui van construir la classe mitjana”. Aquesta posició del nou President ja es va manifestar en secundar, sent ja president, l'intent de constituir un sindicat en la multinacional Amazon. I també en incloure en el seu discurs en el Congrés la necessitat d'un increment de l'actual salari mínim.

La veterania i experiència de Biden li dicten que ha d'anar ràpid en l'aplicació de les seves propostes i materialitzar-les abans de la meitat del seu mandat. Llavors es celebraran les eleccions per a la renovació del Congrés i un terç del Senat i pot canviar la correlació de forces en el legislatiu.

En definitiva el veterà polític que és el nou President està demostrant ser més pràctic que molts dels seus anteriors predecessors demòcrates dotats d'una aureola que semblava més moderna i amb més expectatives que després no es van concretar en realitats.

Com a sentència l’economista i Premi Nobel Paul Krugman “si els principals elements del Pla de Famílies es converteixen en llei, seran molt difícils de revocar. Per què? Perquè aportaran prestacions enormes, transformadores de fet, a milions de persones. És a dir, imaginin-se intentant suprimir les guarderies universals assequibles i els permisos de paternitat i maternitat retribuïts una vegada que s'han convertit en part del teixit de la nostra societat”.

Esperem que ens continuï sorprenent per a bé en el, especialment en temes de política exterior com el referent a la situació del poble palestí.

,.

L’ERO DE CAIXABANK UN FRAU SOCIAL

 

ClunCortum/ 5de maig de 2021

nuevatribuna/ 5 de mayo de 2021

L’ERO publicitat per CaixaBank és com bé ha dit el Secretari General de CCOO “una obscenitat”. Els directius del nou CaixaBank “s'han passat de frenada” a causa d'una ambició sense límits en el seu pla de reestructuració de l'empresa en el qual un immens interès econòmic ha exclòs qualsevol altra consideració.

La proposta només pot qualificar-se de monstruosa i fruit d'una ment farisaica i malaltissa. Com sinó qualificar una proposta que inclou paràmetres radicals i contradictoris?.

En efecte la proposta estableix per a la gran majoria de la plantilla una sèrie de propostes summament negatives, a saber:

   - Una reducció de gairebé 8.300 empleats, un 19% de la plantilla, als quals es pretén donar de baixa de l'empresa, a la majoria dels quals després de dècades de treball per a aquesta empresa se'ls planteja la pèrdua d'aquest amb unes condicions poc o gens favorables. S'arriba a l'extrem de proposar 25 dies per any amb un topall de 18 mensualitats als menors de 55 anys que poden portar molts anys d'antiguitat. Fins i tot es planteja que un 50% sigui menors de 50 anys i es triïn a criteri de l'empresa.

  - Reducció de les actuals condicions salarials i laborals per a la resta de la plantilla, incloent una mobilitat geogràfica forçosa de fins a 75 km.

  - Una major reducció de condicions laborals per a la futura plantilla.

Al mateix temps els alts dirigents milloren substancialment els seus salaris:

 - El salari del nou president es multiplica tres vegades

  - Altres salaris de directius es multipliquen per 1,5 vegades

  - El salari dels 2000 treballadors d'alt nivell s'incrementa en un 15-20%.

Al costat de tot això els nous directius de CaixaBank plantegen un tancament de més de 1500 oficines és a dir més del 25% de la xarxa (Bankia tenia 2.267). Aquest tancament juntament amb el nou model d'oficines que l'antiga CaixaBank ja venia potenciant dedicat a l'assessorament del 20% de la clientela més rendible significarà un major índex d'exclusió bancària per a la majoria dels seus clients. És com si d'un cop de ploma s'hagi fet desaparèixer el que representava l'antiga Bankia. Això sí quedant-se la seva clientela i els seus dipòsits.

Sembla que els directius del nou CaixaBank no siguin conscients dels canvis en els temps actuals ni en la nova consciència creada en la societat en aquests temps de pandèmia.

Mentre que a nivell social i polític es parla de la necessitat de reconstrucció econòmica i social, d'un nou temps després de la pandèmia i d'un Pla de Recuperació, els directius de les entitats financeres semblen anar contra corrent. Com és possible parlar de retallar les jubilacions anticipades quan entitats amb amplis beneficis econòmics llancen a milers de treballadors a l'atur sense perspectives d'ocupació similars?.

Sincerament la societat hauria de passar factura a aquestes entitats tant a nivell de la seva imatge corporativa reputacional com a nivell social i polític. És impresentable socialment que un sector que ha rebut ajudes públiques multimilionàries plantegi una eliminació de llocs de treball com la que representa aquest ERO.

L'Estat va salvar Bankia amb 22.242 milions d'euros perquè no s'enfonsés, dels quals només ha retornat poca més de 3.000. A tot això caldria afegir les milionàries ajudes públiques en exempcions i altres mesures que CaixaBank ha obtingut al llarg de la seva història d'adquisicions d'altres entitats financeres fins arribar a la situació actual.

Crec que és necessari que les autoritats polítiques actuïn en aquest tema. En aquest sentit són importants les declaracions contràries al ERO per part de les Vicepresidentes segona i tercera, Nadia Calviño i Yolanda Díaz, així com del Ministre de la Seguretat Social Escrivá. Però calen actuacions concretes. No oblidem que l'entitat encara deu a l'Estat més de 19.000 milions d'euros. És interessant la interpel·lació del Govern al mutisme que fins el moment ha mantingut el Banc d'Espanya tan donat a fer intervencions en qüestions alienes a la seva competència i tan callat en un cas com aquest que l'afecta de manera directa.

Cal esperar del Govern actuacions a través de la seva representació directa en el Consell d'Administració de CaixaBank. El Govern i també la Fundació la Caixa que van ser els artífexs de la fusió són ara corresponsables d'aconseguir una solució satisfactòria per a tots. Tots dos són els màxims accionistes de CaixaBank amb un 30% la Fundació i un 14% l'Estat i per tant els més responsables de donar-li una sortida.

Seria necessària abans de res la retirada d'aquest ERO brutal i antisocial o la seva rectificació a fons en tots els seus aspectes. Plantejar la reestructuració de forma més limitada i pausada. És a dir menys plantilla afectada, la de major edat i amb majors possibilitats d'un acord que els permeti accedir a la jubilació. Distanciar en el temps el procés de reestructuració de plantilla i de tancament d'oficines, en diverses fases que permetin que el personal tingui més edat i possibilitats d'accedir a la jubilació.

Seria també positiu que els directius amb sous més alts, els membres del Consell d’Administració i aquests 2.000 directius superiors entre els 53.000 treballadors de plantilla fessin algun sacrifici dels seus elevats emoluments.

Així mateix hauria d'establir-se tant per part del Banc d'Espanya com de l'executiu i legislatiu la necessitat de que les grans empreses amb beneficis no puguin donar dividends en el cas d'efectuar aquest tipus de ERO´s durant un nombre determinat d'anys, així com prohibir les “primes” als seus directius. Pot ser que així entenguin que els perjudicis laborals i socials tenen un cost.

En una anàlisi anterior de la fusió explicàvem que “en totes dues entitats existeix sobrada experiència, la qual cosa ha de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e. prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en el sector i en aquestes entitats.” Els actuals gestors haurien d'aprendre de la seva història passada i tornar a la sensatesa, “pel bé de tots també de l'entitat”. La primera entitat financera del país ha de ser un exemple en tots els camps, econòmic, financer, laboral i social.

MADRID I CATALUNYA: RELATS I REALITAT

ClubCortum/ 21 d'abril 2021 

No hi ha dubte que Madrid i Catalunya són les comunitats autònomes que més soroll generen en l'estructura política d'Espanya. Malgrat les seves rivalitats i fins i tot dels seus antagonismes ambdues viuen submergides en uns relats que han arribat a ser dominants i que poc tenen a veure amb la seva realitat.

Catalunya porta llarg temps submergida en un relat irreal sobre una impossible independència que neix d'un relat mil·lenarista iniciat durant la llarga època del “pujolisme” i materialitzat en l'última dècada com a sistema per a mantenir una hegemonia política que havia entrat en decadència. El relat estèril del “procés” està en total contradicció amb les possibilitats i la realitat política, econòmica i social de la Catalunya real. El relat s'ha sustentat aquesta dècada en un discurs continuat durant anys i del qual s'ha fet apologia a través dels mitjans de ràdio i televisió públiques així com pels mitjans escrits i virtuals pro-independentistes i que ha seduït una bona part de la societat catalana. Es tracta especialment de sectors catalanoparlants acomodats, de classes mitjanes i de zones rurals, una part important dels joves estudiants i de jubilats que volen realitzar la “revolució pendent” que no van efectuar en temps de la dictadura. La majoria dels que anteriorment van secundar al pujolisme de CDC juntament amb alguna gent suposadament d'esquerra en altre temps formen la base d'aquest sector de la societat procliu a l'independentisme. Són sectors socials la major part dels quals no tenen problemes econòmics urgents, als quals les retallades que porta una dècada realitzant la dreta independentista, amb el suport d'ERC, no els ha afectat en excés i que en tot cas és culpa de l'estat opressor que expolia a Catalunya.

Una bona part dels que sustenten aquests relats són gent que té garantit el manteniment i l'habitatge, que no precisa ni de la sanitat ni de l'escola pública, ja que ells poden proveir-se de sanitat privada o assegurances mèdiques privades i en el seu cas amb accés a l'escola privada o concertada. En les eleccions és clara la procedència del vot d'aquesta meitat de Catalunya a la qual sembla repugnar la visió d'Espanya i dels espanyols, entre ells els seus conciutadans catalans que no són independentistes i als quals s'acusa de “colons” no catalans. Cal tenir en compte que una bona part de la gent que no vota independentisme, fonamentalment urbana i de classe treballadora, cada dia se sent més aliena a la realitat política catalana basada en el relat independentista la qual cosa provoca un major grau d'abstencionisme en les eleccions autonòmiques.

Malgrat tot això no hi ha dubte que el “procés” està travessant un moment de decadència, lluny de l'eufòria multitudinària de les primeres fases. Molta gent s'ha desenganyat, malgrat que no hagi renunciat a continuar votant a les opcions independentistes. La realitat de la impossibilitat de dur a terme el procés està fent forat en els seus seguidors i la divisió interna entre les forces independentistes, ja que cap d'elles vol responsabilitzar-se ni acceptar públicament aquest fracàs, també està provocant un cert cansament ressentit entre les seves files.

El cas de Madrid és molt més recent i nou. Ja fa dècades que la dreta ha detentat la majoria en la Comunitat i també, excepte en el període de l'alcaldia de Manuela Carmena, a l'ajuntament de la capital. L'hegemonia del pensament del PP, malgrat els seus peatges de casos de corrupció continuats s'ha mantingut en part gràcies a que Madrid ha crescut en població i econòmicament i ha gaudit dels beneficis de la capitalitat. També hem de tenir en compte el pes institucional, funcionarial i empresarial que resideix a Madrid. La dreta ha estat hegemònica enfront d'una esquerra fracturada i falta de referents. La realitat social de la Comunitat també és reflex d'aquesta situació amb uns barris, ciutats i pobles de classes acomodades enfront d'altres zones de classes populars i treballadores. Aquesta ha estat fins ara la situació que s'ha resumit en una sèrie de polítiques que com en el cas de Catalunya, però amb major intensitat s'ha dirigit al desmantellament dels serveis públics de sanitat, educació, dependència, privatització dels habitatges socials públics, etc. La forma tradicional d'exercir el poder del PP madrileny.

No obstant això en l'últim període aquesta política ha fet un pas endavant. Per a afrontar el fet d'un Govern progressista a Espanya sembla com si els dirigents del  PP de Madrid hagin volgut compensar la feblesa de l'oposició realitzada per Pablo Casado. Així amb Isabel Díaz Ayuso (IDA) al capdavant, acompanyada a l'ombra per Miguel Ángel Rodríguez (MAR), semblen decidits a ser l'avantguarda de l'oposició al govern d'esquerres. Per això han recorregut a una política de confrontació permanent, presentant el Govern de l'Estat com a un enemic de Madrid i dels madrilenys que castiga injustament la Comunitat pel simple fet de defensar els valors eterns d'un recentment creat “madrilenyisme”. La dreta més radical representada per Ayuso presenta de forma continuada, basta i populatxera un relat fal·laç de suposades i arteres actuacions del govern central amb l'únic objectiu de denigrar els falsos encerts del govern de la dreta madrilenya. Aquest relat s'ha concretat en una oposició continuada a quantes mesures s'han proposat pel Govern de l'Estat en relació a la lluita contra la pandèmia.

Ayuso sembla voler representar un “nou esperit del 2 de Maig” a través d'un discurs grosser i totxo en el qual es presenta  l'esquerra com a enemiga de Madrid i del que ella proclama “la manera de ser madrileña” de la qual ella és la seva màxima encarnació política. Les seves proclames presenten  aquest enemic dels madrilenys com a l'encarnació del mal, és la “llibertat enfront del terror comunista o socialista”. És un relat que no resisteix la confrontació amb la realitat però això no sembla preocupar a la major portaveu de la dreta il·liberal i intolerant madrilenya, el fonamental és estar constantment present plantejant les seves propostes per més falses que siguin i encara que un dia contradiguin el que s'ha dit l'anterior. El fonamental és ocupar espai en els mitjans encara que sigui perquè parlin malament,  ella ja s'ocuparà de culpar als mitjans contraris de tergiversadors i mentiders.

Com a Catalunya la realitat social de Madrid és la d'unes capes socials acomodades i puixants sensibles als arguments de les dretes i beneficiades per les seves polítiques fiscals i econòmiques així com les privatitzacions socials i fins i tot per les seves actuacions corruptes i que són plenament conscients que aquestes dretes representen fidelment els seus interessos. Enfront d'això unes classes treballadores i populars contràries a les dretes que podrien ser majoritàries si no fos perquè bona part ha desertat de seguir la vida política preocupats per un dia a dia difícil i on la prioritat és la lluita per la supervivència.

La realitat confronta amb els relats hegemònics a Madrid i Catalunya. La pandèmia és un bon marc on observar-la. A Madrid i  Catalunya s'han donat les pitjors dades d'afectats i de morts. Fets com les actuacions en les residències d'aquestes comunitats, on s'ha deixat morir als ancians sense poder accedir als serveis hospitalaris, és una cosa contrastable. La falta de reforços sanitaris en la sanitat pública i la subvenció a la privada també són realitats contrastables. Les deficients mesures adoptades i la confrontació o la crítica enfront de les mesures adoptades pels responsables estatals han estat permanents.

Es fa necessari contrarestar aquests fenòmens populistes reaccionaris mitjançant polítiques plurals, progressistes i democràtiques que obrin els ulls als sectors abstencionistes de les classes populars per tal que vegin en quina  política real és on poden veure's satisfetes d'alguna manera les seves necessitats i reivindicacions. I per a això no és necessària una revolució. Als Estats Units una administració demòcrata moderada com la de Biden està executant polítiques sanitàries, econòmiques i fiscals que volen afrontar la realitat de la societat americana que els ajudi a sortir de la demagògia populista de Donald Trump. Per què no aquí? Per què no a Madrid i a Catalunya?

LA DRETA I ELS NOUS DRETS SOCIALS

• 
  
  
  

Atoms-ClubCortum/ 7 d'abril 2021

nuevatribuna/ 10 abril 2021

Lamentablement el nostre país té un problema amb el dèficit democràtic de la dreta espanyola. Al contrari d'altres països del nostre entorn a la nostra dreta sembla que li falta maduresa democràtica i liberal. L'ombra del temps del franquisme voleteja per sobre de la dreta que ni tan sols es reconeix com a hereva d'Adolfo Suárez i la seva UCD, sinó que és  filla de la més retrograda Aliança Popular de Fraga. La seva ideologia es regeix encara sota l'hegemonia del nacional-catolicisme més reaccionari.

Això els porta a posicionar-se sempre en contra de qualsevol llei que permeti crear nous drets socials individuals per a la ciutadania. Nous drets que no representen cap obligació que complir per als ciutadans que no vulguin acollir-se a les possibilitats que els nous drets li brinden.

Els nous drets no atempten contra la llibertat de ningú. Al contrari permeten que una bona part de la ciutadania pugui acollir-se als supòsits que regulen i a ningú se l'obliga a fer-ho.

Aquesta situació no es dóna en la majoria de països de la “vella Europa” on en gran part d'ells existeixen o han existit partits conservadors democràtics i partits de dreta liberal que en molts casos han estat paladins d'aquests nous drets personals. Cal assenyalar per exemple el cas de Simone Veil de la UDF francesa, partit de centredreta liberal, que va ser la ministra que va legalitzar l'avortament a França l’any 1975. Així mateix molts partits de centredreta liberal han assumit des de fa moltes dècades les lleis de divorci o algunes legislacions que afavoreixen els drets dels homosexuals.

A Espanya no s'ha donat el cas. En totes les ocasions la dreta que avui representa el Partit Popular es va dividir en la votació de la Constitució democràtica i després s'ha oposat de manera recurrent a les lleis del divorci, de l'avortament, dels drets homosexuals i ara a la de la regulació de l'eutanàsia.

En 1981 Coalició Popular que integrava  Aliança Popular va votar en contra de la “Llei del Divorci” presentada pel Ministre Fernández Ordóñez de la UCD.

En 1983 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei de la despenalització de l'avortament”. Posteriorment en el 2010 el Partit Popular va votar en contra de la Llei que ampliava el dret a l'avortament.

En el 2005 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei sobre el matrimoni dels homosexuals”. Cal dir que lleis en el mateix sentit existeixen a Bèlgica i Països Baixos, i sobre drets LGTBI en aquests tres països i en la major part d'Europa, això és a Alemanya, Finlàndia, França, Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i Suècia.

Finalment aquest any 2021 el Partit Popular ha votat en contra de la “Llei de l'Eutanàsia”.

Com ja hem comentat aquestes lleis no obliguen a ningú a divorciar-se, avortar, no significa cap canvi en la legislació del matrimoni heterosexual, i tampoc obliga a ningú a utilitzar l'eutanàsia per a morir dignament.

Només des d'una visceralitat pròpia del sectarisme o des de la falsedat i el fariseisme més absoluts es pot entendre  aquesta posició del partit que pretén englobar el centre i la dreta a Espanya. Sectarisme propi d'un pensament ultramuntà de qui pretén que el conjunt de la societat es vegi obligat a tenir unes mateixes creences religioses. Però falsedat i fariseisme perquè després mai han intentat de manera real anul·lar aquestes lleis i a més molts dels seus electors i fins i tot dirigents s'han servit d'elles. No volem assenyalar noms propis de membres del PP que s'han divorciat, no una sinó alguns en diverses ocasions. Tampoc volem recordar que algun alt representant del PP ha utilitzat la fórmula del matrimoni gai fins i tot amb la presència en l'acte del en el seu temps President del PP. Que hagin utilitzat el dret que els han donat aquestes lleis no és cap retret sinó un exemple de que responien a una necessitat social certa.

Cal tenir present que quan l’avortament estava prohibit milers de dones amb possibilitats econòmiques anaven a avortar a Londres o d’altres països. Però moltes dones que no tenien capacitat econòmica només podien optar per formes més precàries, perseguides i sancionades d’avortaments clandestins.

La dreta espanyola és summament contradictòria en els seus principis, presumeix de ser més “constitucionalista” que ningú i sempre tracta de retallar drets. Presumeix de  defensa de la “Llibertat” alhora que pretén negar la llibertat d'una part de la ciutadania en estar sempre contra l'establiment de nous drets socials individuals perquè els ciutadans puguin fer ús o no d'aquests nous drets.

La dreta al nostre país sembla voler exercir una pàtria potestat sobre els ciutadans. Com si algú els hagués atorgat el dret a establir i cuidar el pensament moral dels ciutadans.

No hi ha dubte que en la ideologia de la dreta espanyola s’amaga un desig de tutelar moralment a la societat. Aquest és un pensament totalment il·liberal o anti-liberal contrari a la seva permanent apologia de la llibertat en abstracte. Es sens dubte un pensament basat en un plantejament religiós retrògrad com el que va controlar la societat durant la dictadura.

En una democràcia cal acceptar el paper de la dreta en el joc polític. Però d'una dreta democràtica, liberal, laica que defensi els seus principis i interessos però que ho faci des d'una perspectiva moderna i d'acord amb els temps en què vivim. Fa ja dues dècades que vivim en el segle XXI i la nostra dreta conservadora sembla instal·lada encara en el segle XIX, o encara pitjor encara instal·lada en conceptes morals que van regir els 40 anys de la dictadura.

el TRIANGLE entrevista Manel Garcia Biel 24.3.2021

«L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació»

Manel García Biel

Va dir l’altre dia Nico Sartorius que l’esquerra, no és un eslògan…

 L’esquerra, sobretot l’alternativa a la socialdemocràcia, des de ja fa bastants anys, està molt mancada del seu contingut fonamental: l’intel·lectual orgànic, del qual va parlar Gramsci. És a dir, un intel·lectual col·lectiu organitzat, que arribi a tots els racons i que es nodreixi de la realitat per poder elaborar les seves teories. En aquests moments ens trobem que no hi ha esquerra, sinó grups reduïts de persones que s’apropien d’unes idees, que són més aviat populistes. Des de la desaparició del PCE i el PSUC, i també del PCI, ja fa 30 anys, no existeix una esquerra alternativa com a tal.

En queden trossos, però en aquest moment l’únic intel·lectual col·lectiu realment d’esquerres a Espanya no és polític, sinó social: Comissions Obreres.

 Quina foto es podria fer avui de l’esquerra socialdemòcrata o socialista?

 En principi, la socialdemocràcia és el corrent reformista de l’esquerra. Un intent de transformació de la societat capitalista, a través de les seves reformes. Té l’hàndicap d’haver donat més importància a la llibertat que a la igualtat. Situada dins del sistema, va viure un moment d’esplendor, especialment després de la Segona Guerra Mundial, amb els laboristes britànics, que van practicar un reformisme fort. D’altra banda, corrent comunista, després de la Revolució d’Octubre, va tenir molta dependència de la Unió Soviètica. La seva adscripció a la igualtat es va fer en detriment de la llibertat. Això fa crisi quan els partits comunistes d’Europa Occidental, i fins i tot dins del mateix bloc socialista, opten per la via democràtica.

 EL PCI va ser l’abanderat d’aquesta via, una cosa que venia de Gramsci i que es concreta amb Berlinguer. La caiguda del Mur de Berlín afecta els partits comunistes, que es veuen obligats a qüestionar el burocratisme del model soviètic, i també els socialdemòcrates, que havien gaudit de molt bona salut, sobretot per la por que es tenia al comunisme. Cosa que els va permetredur a terme polítiques de redistribució sense posar en qüestió la propietat. Quan els partits socialistes deixen de ser útils, tendeixen a lliscar cap al liberalisme. La lectura socialista de González, Blair… renuncia a buscar una igualtat social més gran.

L’eurocomunisme, quan substitueix el paradigma revolucionari soviètic per la via parlamentària, no es converteix, en realitat, en una socialdemocràcia?

Sí, l’eurocomunisme es converteix en una via una mica semblant a la socialdemocràcia,en un reformisme fort, que intenta no només afirmar la idea de la llibertat (una revolució de la majoria), sinó, també, la idea de fonamentar els pilars bàsics del que va ser en el seu moment la Revolució Francesa. No es poden entendre la igualtat, la llibertat i la fraternitat per separat.

 Les tres idees han de viure juntes, perquè, si no, la llibertat, per si sola, és l’individualisme capitalista; la fraternitat, per si sola, no aconsegueix unir el conjunt de la població; i la igualtat és un element que, tal com s’ha demostrat, té les seves derives totalitàries. Aquests tres elements són consubstancials a un projecte que vulgui ser transformador.

 Això, que pot ser compartit per moltíssima gent, no cristal·litza, però, en moviments unitaris amplis…

A Europa hi ha hagut intents de millorar l’esquerra. Un va ser en el laborisme britànic, que va intentar tornar a les seves arrels, potser de manera no gaire afortunada. Un altre fenomen, que va passar bastant desapercebut, va ser el grec. Syriza és un dels últims partits que segueix l’estela de l’eurocomunisme. Creat a poc a poc, arrelat en la societat, que creix i que no només és d’esquerres, sinó que és responsable quan ha de gestionar. El paper de Tsipras, en un moment en què es trobava assetjat pel nacionalisme, arriba a un acord tan estratègic com el de Macedònia del Nord.

 I per aquí tenim esquerrans per a tots els gustos…

 L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació. Són lectures totalment idealistes i fora de context. Durant la transició, vam viure molts fenòmens esquerrans. Però, en l’actualitat, l’esquerranisme s’ha apropiat de l’àmbit de l’esquerra alternativa, però ja ni tan sols com a esquerranisme pròpiament dit. No comparteix amb ell, per exemple, el sentit organitzatiu. Només és populisme d’unes elits sortides de les classes mitjanes, que van experimentar una pujada gràcies a la crispació i la indignació que la crisi econòmica va provocar.

Gent que preveia un futur que es va frustrar. Podem és un moviment que sorgeix d’una crisi de les classes mitjanes. I així estem. Són estructures polítiques sense organització, sense arrels en la societat, sense militància, a mercè d’unes decisions de grups dirigents cada vegada més limitats. Les seves propostes estan més sustentades en proclames propagandístiques que en realitats.

 Amb l’emoció per bandera?

Les idees no viuen sense organització. Aquesta gent fa anar les idees al marge de l’organització, i aleshores es converteixen en relats. No hi ha una ideologia al darrere, ni una estratègia política estructurada. Es resumeix a un tacticisme permanent, de sortir a mercè del que està de moda, donar eslògans més que concepcions socials. No és als barris, als sindicats, a les fàbriques…

No ha aconseguit tenir poder municipal. Només un limitat poder autonòmic. La seva força en aquests moments està en el seu grup parlamentari i al Govern. No té discurs.

 Si aquí, a Catalunya, en algun moment perdessin la persona d’Ada Colau i l’ajuntament de Barcelona, caurien en picat. No hi ha cap opció per a una esquerra alternativa mentre es mantingui la presència d’aquest populisme mediàtic que signifiquen Podem i les seves confluències. És una vacuna contra una esquerra alternativa.

 Com s’explica que, segons alguna enquesta, vuit de cada deu catalans es considerin d’esquerres?

 Si Junts per Catalunya es considera d’esquerres, al final la gent d’esquerres serem de dretes. Què vol dir ser d’esquerres? Per les seves polítiques els coneixereu. I les polítiques que han portat els grups independentistes en els últims anys han estat clarament de dretes. És absurd, com planteja Podem, aquestes aliances amb Esquerra Republicana, com si fos un partit d’esquerres. Mai ho ha estat. Quan Catalunya tenia una àmplia majoria d’esquerres, ERC, amb Heribert Barrera al capdavant, va donar pas al govern de la dreta, que ha durat més de 30 anys, amb Jordi Pujol i Artur Mas després.

 Les seves polítiques són totalment de dretes, de desmantellament de l’Estat de benestar.

I la pandèmia ha estat un exemple més de tot això: subcontractes a sectors sanitaris privats… Hi ha un nacionalisme que, com tots els nacionalismes, no té res d’esquerra, perquè l’esquerra és solidaritat, fraternitat i igualtat.

 Assistim a una sistemàtica apropiació indeguda de referents, termes, idees… de l’esquerra, per part dels nacionalismes. Com es pot separar aquí el blat de la palla?

Existeix un relat dominant que es basa en dades inventades. Això de ser republicà no indica res. Es pot ser republicà de dretes, d’ultradreta, d’esquerres… Més que ser o no republicà, el que interessa són les virtuts republicanes.

En aquest moment, parlar de repúbliques en abstracte porta a un somni del paradís republicà. Una visió utòpica fins i tot de la República espanyola, que no va ser de cap manera un paradís a la terra. Va haver-hi, per exemple, un bienni negre. En aquests moments hi ha molt frau: presentar com a crisi social els aldarulls d’aquests dies a Barcelona no respon a la veritat. Sónactuacions de sectors juvenils de les classes mitjanes que, la gran majoria, han crescut sense dificultats. La gent que realment està sofrint la crisi social és la que fa cues als menjadors socials i als bancs d’aliments…

 On es troba en aquests moments el que temps enrere denominàvem “subjecte revolucionari”?

 Ja no estem a la societat fordista. La classe obrera no és homogènia, però sí que existeixen unes classes treballadores àmplies, i continua havent-hi una centralitat del treball, encara que més disgregat i atomitzat.

 També segueix existint la necessitat de la solidaritat, per salvar el propi hàbitat. En aquest sentit, cal fer créixer la participació dels treballadors a l’empresa, l’atenció a les persones, potenciar les coses públiques, respectar el medi ambient… Crec que aquí hi ha la base del canvi. El treball, el gènere i el factor ambiental són les potes fonamentals del canvi. La desigualtat social avui ésmés gran que mai.

Neix Esquerra Verda, un partit ecosocialista.

Atoms/ 24 de març 2021

nuevatribuna/ 26 de marzo 2021

El dissabte 20 de març ha vist la llum el nou partit ecosocialista Esquerra Verda. Es un partit sortit per la base de més d’un miler de militants i cotitzants que volen mantenir viva la tradició política de l’espai que han representant tant el PSUC com ICV. Desprès de la desaparició d’ICV una bona part dels seus militants han decidit conformar un espai polític hereu d’una tradició històrica de l’esquerra catalana.

El nou partit es defineix com a una força democràtica, d’esquerres, ecologista, catalanista, republicana, feminista, municipalista i internacionalista. I defensa un model d’estat i d’Europa basat en els principis del federalisme.

El nou partit com hem dit ha sortit des de la base tot superant dubtes, suspicàcies, recels i fins i tot obstacles. La seva direcció, nucli coordinador i executiva estan en gran part conformats per gent sense càrrecs públics.  Un dels dos Coordinadors de Direcció, el més veterà i amb una dilatada trajectòria política al PSUC i a ICV és Andreu Mayayo catedràtic d’Història, l´altra es Anna Martin, jove Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament del Prat.

El nou partit  té la voluntat de sumar en el camp de l’esquerra alternativa per això, en principi, pretén actuar dins de l’espai polític dels “Comuns”. Però  vol ser una referència per l’ecologisme polític i un àmbit de debat ideològic i estratègic de l’esquerra. Es un partit que neix amb militància cotitzant, amb voluntat de defensar un projecte ideològic i estratègic dins de l’espai de l’esquerra alternativa. El nou partit està integrat com a membre de ple dret en el Partit Verd Europeu on ocupa el lloc que fins fa poc ocupava ICV.

La nova direcció política està formada bàsicament per una nova generació política si bé té un ampli suport de la militància més veterana que poden representar antics dirigents d’ICV com Joan Saura escollit President d’Honor de la nova formació, Joan Herrera o Joan Coscubiela i d’altres, així com una àmplia representació de la militància sindical i feminista.

Esquerra Verda es defineix com a una proposta política genuïnament d’esquerres, fortament vinculada amb el moviment feminista i molt especialment amb el sindicalisme de classe i confederal al qual considera un component imprescindible en un projecte que busca una transformació social que garanteixi la igualtat i la justícia social.

Partit d’esquerres comporta defensar una reorientació econòmica enfocada a un millor repartiment del benestar social, a partir de potenciar serveis públics de qualitat, de drets laborals i erradicació de la pobresa. Cal impulsar una nova proposta econòmica basada en els principis de la democràcia econòmica, el treball digne i l’economia social i solidària.

Tot això vinculat al objectiu ecosocialista de repartir millor la riquesa i tot supeditant-la al manteniment  d’un planeta sostenible lluitant per tal que les condicions socials de vida no siguin tractades com a una mercaderia més. Tot això comporta una transformació revolucionària d’aconseguir una transició ecològica de la societat que es faci de forma justa.

Esquerra Verda neix per la necessitat de defensar l’objectiu de la sostenibilitat i l’ecologia en la societat. Per tant impugna l’actual sistema econòmic del capitalisme basat en l’explotació del treball depredador i malbaratador dels recursos mitjançant el consumisme desaforat i l’agreujament de la desigualtat social.

Esquerra Verda defensa la necessitat de canvi d’un sistema econòmic i social que  té un fort component patriarcal i que cal canviar de rel. Un sistema actual basat en la divisió sexual dels treballs, transferint a les dones la responsabilitat del treball reproductiu i de cures que les situen en posicions desiguals i discriminades.

Esquerra Verda com a opció d’esquerra ecosocialista té com a principal objectiu enfortir l’espai de l’esquerra alternativa especialment reforçant aquells aspectes fins ara més deficients com són els de l’organització militant i compromesa, el debat col·lectiu i  l’elaboració i difusió d’ideologia així com de plantejaments estratègics en un mòn avui dominat pel tacticisme i els relats de curta volada i escassa profunditat.

En definitiva aportar des de la seva modèstia quantitativa un espai de reflexió, debat i plantejaments que permetin el manteniment del que històricament ha estat un espai polític de forta i llarga tradició a Catalunya i que va ser hegemònic en la lluita contra la dictadura.

Esquerra Verda intenta actualitzar el seu anàlisi ideològic, enfortint els tradicionals plantejaments d’esquerra, del sindicalisme de classe i dels moviments feminista i ecologista. Actualitzant des de l’ecosocialisme la base del pensament gramscià  d’unificar el pensament amb la pràctica, les idees amb l’organització sempre sota el principi de l’optimisme de la voluntat.

Esquerra Verda es presenta com a una opció política que vol ajudar a enfortir un pensament radicalment d’esquerres i progressista que permeti fer front als canvis econòmics i socials de l l’entorn concret i global. Amb  voluntat unitària i radicalment transformadora d’una realitat que precisa de canvis urgents per a garantir fins i tot la supervivència del planeta i intentant fer la seva modesta aportació de futur per a  un canvi radical de paradigma.

En el discurs de cloenda de la constitució del nou partit Andreu Mayayo va fer entre d’altres referència al pensament i la praxis de Gramsci i Berlinguer i quasi finalitzant amb un clar “ HEM TORNAT” va fer tot un crit cap el futur. I desprès el cant de l’Internacional.

Andreu Mayayo

LA CRISI ESTA EN LES CUES DE LA FAM

Atoms/ 10 de març 2021

nuevatribuna/12 de marzo de 2021

Malgrat el que pugui semblar la repercussió de la crisi en els sectors més desfavorits de la joventut no és el que és present en les mobilitzacions per la llibertat de Pablo Hasél.

En aquestes manifestacions, algunes d'elles violentes, els seus participants majoritàriament joves i adolescents són en una bona part fills de classe mitjana i estudiants, que poden estar queixosos de veure com s'han frustrat en part les expectatives de futur que es prometien però als quals mai els ha faltat un plat a taula. Al costat d'ells grups anti-sistema o radicals i en el cas de Catalunya radicals independentistes o professionals dels aldarulls. Tots ells componen un còctel d'indignació que és possible que no tingui res a veure amb la llibertat d'expressió i que és possible que no sàpiguen ni qui és Pablo Hasél.

Però no és en aquestes manifestacions amb ampli seguiment dels mitjans on podem trobar les petjades profundes de la crisi que la pandèmia ha multiplicat. Els efectes de la crisi es troben en altres ambients. Els sectors més afectats per la situació actual són aquells que ja s'estaven entre els més desfavorits per la desigualtat creixent. Una gran part dels afectats són persones joves, molts d'ells treballadors precaris o empleats en l'economia submergida als qui la crisi sanitària ha deixat sense les seves ja de per si mateix miserables ocupacions. Al costat d'ells la població migrant, en gran part dones, que ha perdut els seus precaris treballs en la neteja, la construcció o  les cures de majors.

Amb la pandèmia sanitària ha plogut sobre mullat davant un mercat laboral deteriorat durant la dècada passada per les polítiques de desregulació laboral que van agreujar la ja de per si  important precarietat del mercat de treball que ha estat la principal font de l'increment de la desigualtat social.

Malgrat les mesures adoptades pel Govern de coalició l’anomenat “escut social” que ha estat una important novetat en la política del país no ha aconseguit arribat a tots. I ha defugit especialment als més febles i desfavorits. Els ERTO i el IMV no han arribat a sectors ja situats en el graó més feble d'aquesta societat, especialment  els afectats per l'economia submergida i el treball no declarat.

En aquesta crisi s'han fet sens dubte esforços que mai s'havien efectuat anteriorment per tractar de mitigar els efectes d'una crisi sanitària que s'ha produït quan encara no ens havíem recuperat dels derivats de la crisi econòmica anterior. Però si alguna cosa ha fallat en l'estratègia del govern és no haver-se adonat de que ja existia una important part de la població treballadora (aproximadament un 10% del total) que ja anteriorment estava situada més enllà del límit de la pobresa. I que amb la nova situació s'ha vist doblement afectada per la seva situació prèvia i la sobrevinguda.

La pobresa està instal·lada en aquestes àmplies capes de la població més desfavorida. Molts diuen respecte als avalots en relació a Pablo Hasél que són un símptoma de crisi social. Cal discrepar radicalment d'aquestes asseveracions. Fins al moment els sectors més afectats per l'atur i la pobresa encara no s'han crispat ja que estan més ocupats en aconseguir sobreviure. Si alguna cosa senten és angoixa, desesperança i desemparament per no albirar el més mínim horitzó de sortida. 

Avui dia en els efectes de la crisi, la població que més sofreix en la societat no es troba en cap algarada sinó en les “cues de la fam”, davant els menjadors socials o els bancs d'aliments als quals els més afortunats poden acudir.

Afrontar aquesta situació de pobresa severa en què es troben els més assotats per la desigualtat, els que res tenen, els “pàries” de la nostra societat democràtica hauria de ser una prioritat. I donar-li una solució ha de ser una prioritat al costat dels grans objectius sanitaris i econòmics que permetin donar una sortida a la crisi. No es pot deixar a un 10% de la població en la cuneta social.

Els nostres governants a tots els nivells haurien de situar aquesta lluita contra la pobresa extrema com una prioritat dels governs municipals, autonòmics i del propi Govern de l'Estat. La política ha de demostrar la seva utilitat i atallar les situacions més inhumanes, ha de ser una de les seves actuacions. 

No és acceptable que governs com el de la Comunitat de Madrid, per ser una de les més afectades, es preocupin de baixar els impostos a sectors rics de la societat mentre hi ha ciutadans que passen fam.

Es un feina de tota una Vicepresidència d'Assumptes Socials treballar per a donar una solució a les urgències de la pobresa ciutadana. Aquí no valen discursos de “saló” ni de “alta política”, aquí cal arromangar-se i mullar-se per a mobilitzar recursos davant el que no és només una urgència social sinó una urgència humanitària.

Els desheretats de la societat, els de les cues de la fam, que no protesten i possiblement tampoc voten no poden ser ciutadans invisibles per als responsables polítics. La “qualitat de la nostra democràcia” també s'ha de mesurar per la cura als més afectats per la desigualtat i no han de quedar marginats.

La situació creada per la crisi sanitària és crítica per a aquests sectors especialment vulnerables. Es necessària una actuació urgent per tal  d’evitar que la frustració es converteixi en crispació que pugui donar lloc no a aldarulls sinó a revoltes socials. Fins ara la gent més humil, la més afectada s'ha comportat amb una responsabilitat que no hem vist en altres estaments.

Aquesta situació no pot mantenir-se si no volem que es descontroli. La frustració pot tenir dues derivades no desitjables. No hem d'esperar que  hagi un conflicte social violent per a lamentar-nos. I tampoc hem de deixar que  hagi interessats que intentin manipular els sectors més afectats enfrontant els nacionals amb els emigrants per la disputa de les engrunes de les ajudes socials.

Aquesta és la crisi real el fet en el que ha de parar esment la política i no  les algarades d'alguns pseudoradicals antisocials, avalots als que s’ha de respondre amb els mitjans propis de l'Estat de Dret.