LLÀGRIMES DE COCODRIL DEL CGPJ

Sala de Plens del CGPJ

Àtoms-ClubCortum/ 25 novembre2020

La renovació del CGPJ es sens dubte un tema d’especial transcendència pel que fa a la normalitat institucional de la nostra democràcia. Es poc justificable que el CGPJ, l’òrgan de govern del Poder Judicial, un dels tres poders de l’Estat juntament amb l’Executiu i el Legislatiu tingui des de fa més de dos anys el mandat caducat.

La raó de la no renovació rau en la negativa del PP de complir amb el mandat constitucional de renovar en els terminis establerts per la Constitució l’òrgan de govern dels jutges.

Es la tercera vegada que el PP es nega a negociar la renovació del CGPJ en el decurs de la història democràtica. Les tres vegades quan ha estat a l’oposició. Només accepta la renovació quan té una majoria parlamentària que li permeti una millor correlació de forces. Així és com el Consell de Govern del Poder Judicial ha anat canviant de majories. D’una majoria progressista en els primers anys de la democràcia a la majoria conservadora actual derivada de que les renovacions que només s’han efectuat quan el PP ha tingut la majoria.

L’actitud del PP és clarament desestabilitzadora i podríem dir que contrària al mandat constitucional, la qual cosa contradiu la seva afirmació de partit “constitucionalista”. El seu objectiu és aconseguir tenir una influencia, a través dels consellers conservadors, en el poder judicial de forma que es converteixi en un instrument al servei de les seves polítiques contra el poder Executiu. Sembla com si el PP imités a Trump en la seva política d’aconseguir majories conservadores en el Poder Judicial.

L’objectiu del PP és convertir el  Poder Judicial en una tercera cambra per tal d’afavorir les seves posicions actualment minoritàries en els àmbits parlamentaris. Alhora el control del CGPJ li permet influir en els nomenaments de jutges favorables en òrgans judicials importants com són el Suprem i fins i tot de dos vocals del Constitucional. La situació és encara més important quan estan a punt de ser jutjades  causes que afecten directament al PP, les derivades de la corrupció del cas “Gürtel”  i la de la trama policial “Kitchen”, judicis de profundes conseqüències que poden repercutir directament en la honorabilitat i el crèdit del partit conservador.

I mentre tant el President del Consell del Poder Judicial, Carlos Lesmes, simplement s’ha limitat ha deixar constància de la situació.  Si bé des de gener d’aquest any el CGPJ havia deixat d’efectuar nomenaments ara  els ha tornat a fer.

Per cert cal recordar que Carlos Lesmes va estar des de 1996 fins al 2005 alt càrrec en dues Direccions Generals del Ministeri de Justícia sota els Governs del PP de José María Aznar.

Es paradoxal que el PP es lamenti quan algun càrrec del PSOE ocupa càrrecs en l’Administració de Justícia, com ha estat el cas de la Fiscal General, però obvia quan ell ho ha fet amb alts càrrecs polítics que ha situat al front de la Magistratura

Amb Carlos Lesmes al front de la judicatura aquesta ha tingut moments d’especial bel·ligerància amb el Govern Progressista adoptant una posició de clara confrontació i crítica respecte el Govern o alguns dels seus membres. Darrerament fins i tot ha tractat d’involucrar el Cap de l’Estat en la seva confrontació amb el Govern de l’Estat.

Les lamentacions en les dues darreres inauguracions de l’Any Judicial del President del Consell del Poder Judicial no són més que llàgrimes de cocodril al no assenyalar als que són els responsables de la no renovació del mandat caducat del CGPJ, i alhora deixar  de fer nomenaments que només corresponen a un organisme amb plenitud de funcions i no a un de caducat com és l’actual CGPJ .

Crec sincerament que la modificació de la forma de escollir del CGPJ plantejada pels partits del Govern no és gens encertada i que el que caldria plantejar es molt més senzill:  Establir en la llei que el CGPJ en quan caduca el seu mandat entra en funcions i per tant ja no pot fer nomenaments i es redueixen progressivament les retribucions dels seus vocals.

ELS FONS PÚBLICS PER A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

Aprovada la nova Llei d'Educació

nuevatribuna | 21 de noviembre de 2020

Una vegada més el debat d’una Llei d’Educació ha portat a una confrontació política entre l’esquerra i la dreta. Per molt que alguns ho intentin camuflar sota els temes del lloc del castellà en l’ensenyament en alguna comunitat autònoma o allò referent a l’assignatura de religió el veritable enfrontament polític rau en quin ha de ser el paper de l’ensenyament concertat i quin ha de ser en el seu cas el finançament públic.

En el nostre país aquesta qüestió té el seu origen en el control  que el nacionalcatolicisme va tenir sobre el conjunt de l’ensenyament. La dictadura va delegar en les organitzacions de l’església catòlica tot allò relatiu a l’ensenyament i l’ensenyament públic va quedar reduït a un paper públic d’ensenyament de poca qualitat dedicat a les capes més desafavorides de la societat. Aquesta situació ha pesat en la regulació de l’ensenyament en la democràcia.

Durant el període democràtic s’ha impulsat de forma important l’ensenyament públic en quantitat i qualitat, especialment durant els Governs del PSOE. Però en aquell la impossibilitat assumir d’entrada el dret a tot l’ensenyament a càrrec de l’estat des del sector públic va permetre el manteniment de l’ensenyament concertat, és a dir aquell que en principi substitueix la manca de places al sector públic i per tant estableix un concert educatiu, un finançament públic d’aquests centres  privats, majoritàriament a càrrec de comunitats religioses.

En principi el concepte original de l’educació concertada era el de ser subsidiària de la xarxa pública. Però aquesta situació no tan sols s’ha eternitzat sinó que durant els mandats de la dreta a l’Estat i a les comunitats autònomes s’ha incrementat el finançament de les escoles concertades en detriment de la xarxa pública.

La pròpia condició de subsidiarietat de l’educació concertada semblaria indicar que amb el temps la concertada aniria a un procés de progressiva desaparició en benefici de l’ensenyament públic que s’hauria generalitzat, és a dir que només hi haurien dos tipus d’ensenyament el públic a càrrec de l’Estat i el privat a càrrec dels particulars.

Però no ha estat així. Per què? Bàsicament per que el manteniment de l’ensenyament amaga una vegada més una discriminació social i una de les bases de la desigualtat existent. Tot sota la falsa excusa de la defensa de la llibertat. Per que falsa excusa? Perquè l’educació pública que ha de finançar els poders públics té com a objectiu garantir la igualtat de conjunt dels estudiants. Si algú vol una educació diferent pot optar per una educació privada però que s’haurà de pagar de la seva butxaca. I això no és el que la dreta, de qualsevol tipus no accepta.

La dreta política i educativa contra la Llei Celaà

Espanya és un del països de la UE on es destinen menys diners públics a l’educació. Al voltant del 4%, front una mitja al voltant del 5% del conjunt de la UE. Espanya és el sisè país amb menys inversió educatiu de tota la UE i lluny dels més avançats com són els països nòrdics entre el 6 i el 7%, però també de Portugal. Cal ressenyar que Portugal inverteix un 6% i ha prioritzat l’ensenyament públic eliminant quasi totalment les subvencions a la concertada.

Aquí en tot hem anat a l’inrevés dels nostres veïns. En els anys de Govern del PP amb en Rajoy al capdavant, es va fer una retallada de 3.000 milions a la inversió en educació. Si a l’any 2007 la inversió en educació per part de l’Estat tenia una distribució del 89,5% per a l’educació pública i 10,5% per a la concertada, l’any 2017 la distribució s’havia corregit i la publica baixava al 87,5% mentre la concertada assolia el 12,5%. La dreta en connivència amb les escoles religioses ha tractat sempre de bonificar a l’ensenyament concertat en detriment del públic. I no ha estat exclusivament el PP, això és quelcom propi de les diverses dretes. Amb les competències transferides podem observar que l’educació concertada es situa per sobre del 40% del finançament  públic a Euskadi, per sobre del 30% a Navarra i Madrid i prop del 30% a Catalunya. No es tracta doncs de religió ni de llengües, es tracta de classisme. En la educació pública segons un estudi del BBVA un 60% dels alumnes venen d’entorns de classe mitjana un 33% alumnes amb menor capacitat adquisitiva i un 7% amb molt pocs recursos. A la concertada un 92,5% prové de famílies acomodades o de rendes mitjanes i només un 7,5 d’entorns menys afavorits. 

Cal dir que les escoles concertades no estan en els mateixos entorns socials i no utilitzen els mateixos barems d’entrada que l’escola pública i això és un dels temes que la nova llei tracta de millorar.

Les forces d’esquerres i progressistes polítiques i socials haurien de fer una defensa aferrissada d’aconseguir caminar cap  a l’objectiu d’aconseguir que la totalitat dels fons públics per a l’educació fossin més i anessin adreçats a l’ensenyament públic. I cal combatre de forma radical la falsa idea de llibertat d’elecció que fomenten les dretes. Ningú nega la llibertat d’elecció per això existeixen les escoles privades, però  l’educació pública, que es paga amb diners públics i oberta a tothom és l’única que  s’hauria de finançar amb els fons públics. I això no és ser il·liberal ni d’esquerres això significa progrés i hauria de ser acceptat per tothom. Cal dir que en un país reconegut pel seu model d’excel·lència educativa com és Finlàndia una democràcia consolidada i amb ple respecte a les llibertats públiques ja fa temps que tothom, i cap força política ho impugna va optar per un sistema educatiu totalment públic, des de les llars d’infants fins la Universitat.

No hi ha supremacia entre escola concertada i pública, és fals que l´escola concertada gestioni millor que la pública. El que amaga l’escola concertada i amb més grau encara la privada és la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d’oportunitats pel conjunt de l’alumnat. Tot això al marge de formes irregulars de finançament mitjançant fundacions que els pares han de pagar i les pitjor condicions laborals de bona part del professorat.

Per a deixar les coses clares Els fons públics que surten dels impostos en el camp educatiu s’han de dirigir a finançar una educació pública de qualitat oberta a tothom que ens ajudi a aconseguir una societat menys desigual i a fomentar la igualtat d’oportunitats.

Finlandia un exemple a imitar: Nomès escola pública

Una involució democràtica de la dreta que no du enlloc

Àtoms-ClubCortum/ 11 novembre2020

La nostra democràcia s’enfronta a una situació perillosa. La deriva de les dretes en el darrer període és summament preocupant. Des del moment mateix de la constitució del nou govern van començat un assetjament al Govern més enllà del que pot ser admissible en la lluita i el debat polític. Per a la dreta aquest govern és tal com el van qualificar en la sessió d’investidura “il·legítim” i per tant qualsevol procediment és vàlid per tal d’enderrocar-lo.

Tot és acceptable per a fer fora el govern fins i tot devaluar el debat polític portant-lo a uns extrems inadmissibles d’assetjament amb acusacions de tot tipus encara que estiguin mancades de cap base de realitat. La greu crisi sanitària del Covid-19 no ha estat motiu per a moderar la crispació política per part de les dretes, al contrari s’ha aprofitat la preocupació i el neguit de la ciutadania  per a culpar de tots els mals i fins i tot dels morts al Govern de l’Estat.

El PP de Pablo Casado Ha estat fent un seguidisme total dels plantejaments ultres de  l’extrema dreta de VOX. Volen convertir la vida política  no en un camp de debat de les diverses alternatives sinó en un constant creuament d’acusacions, retrets i desqualificacions cada vegada més greus i  pujats de to.

Es evident que els atacs desenfrenats de les dretes al govern comporten de vegades respostes airades per part de representants d’aquest que no ajuden gens a apaivagar la crispació. Fins i tot des d’alguns sectors de la coalició de govern sembla que la contrarèplica bronca estimula alguns sectors de la seva militància.

La bronca política basada en insults o desqualificacions no ajuda gens i només afavoreix el creixement de l’antipolítica que tan sols beneficia els sectors més reaccionaris i antidemocràtics de la societat i de la política.

La política és la base de la democràcia però cal afegir que cal exigir un comportament responsable de tothom. L’assumpció de saber estar en el govern o en l’oposició defensant les propostes de cadascú.

Els responsables del principal partit de la dreta han perdut durant massa temps el senderi. Tot s’ha valgut per a desgastar el govern, des de l’ús continuat de plantejaments basats en falsedats a l’estil dels “fakes” de Trump fins dur a terme actuacions que no només ataquen el govern sinó que poden perjudicar greument el conjunt del país.

Així hem vist com Pablo Casado i el PP impedeixen la renovació del Poder Judicial en contra del mandat de la Constitució i quan el govern, davant del bloqueig, intenta establir una nova legislació se’n va a la UE a acusar el govern d’actuacions antidemocràtiques. El PP de Casado ha estat incapaç d’acceptar com un èxit la consecució dels Fons Europeus de recuperació i faria tot el que calgués per impedir la seva arribada. El desig del PP de “tombar” el govern és tan fort que no l’importaria portar el país i  la seva ciutadania al desastre econòmic i social per aconseguir-ho.

El discurs de Casado en la moció de censura de VOX ha semblat establir un punt i a part de la seva política de contemporització amb la ultra-dreta. Però no hi ha dubte que caldrà comprovar-ho amb fets. Un primer i limitat pas ha estat la seva posició en la votació de l’Estat d’Alarma. La seva abstenció proposant només una duració de quatre setmanes està lluny de la seva negativa a les pròrrogues de abril i maig, però no es suficient.

Si el PP vol retornar a un sentit democràtic de oposició li caldrà fer passos mes grans i agosarats. Lo primer serà controlar a la presidenta de la Comunitat de Madrid que sembla anar per lliure. Desprès se’ns dubta acordar la renovació del CGPJ, i així més passos cap a una oposició mes moderada lluny de l’aldarull i la bronca. Aquests Govern tot fa pensar que durarà tota la legislatura com a mínim. El PP en benefici propi ha de ser conscient que una confrontació com la feta no l’ha pot assumit durant tota la legislatura si vol ser realment una opció política amb possibilitats d’alternativa.

TRUMP : “EN EL CLAROBSCUR SORGEIXEN ELS MONSTRES”

Trump, "el mosntre"

nuevatribuna| 07 de noviembre de 2020

La coneguda frase de Gramsci “El vell món es mor, el nou tarda en aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” li va servir per a definir l'etapa dels anys 30 del segle XX i l'aparició del feixisme. La mateixa frase es podria utilitzar per a explicar el que ha representat Trump en la política i en la societat americana.

Després de la “revolució conservadora” americana que va simbolitzar les presidències de Ronald Reagan i l'hegemonia americana amb l'ultra-liberalisme i la globalització com a elements més significatius ha arribat l'època de qüestionar aquests valors. La competència econòmica i política de la Xina tant en el camp econòmic com polític i la crisi de la globalització ha provocat un canvi profund en la societat americana.

Dins del camp conservador dels republicans, la irrupció del Tea Party i posteriorment de Donald Trump ha reforçat el seu conservadorisme, no sols polític sinó també social i moral, que l’ha portat a una posició extrema en el cas de l'últim President republicà. Dins d'aquest partit ja no queda res del sector moderat i liberal que van representar en el seu temps polítics novaiorquesos com Rockefeller, que va arribar a ser Vice-president dels Estats Units.

La posició extrema de l'actual President republicà no és només expressió d'un “nou estil” que té enormes semblances parafeixistes basada en la difusió constant d'una falsa realitat paral·lela o “fake news” sinó que inclou un contingut d’una Amèrica que desitja ser gran una altra vegada i que es basa en realitats inexistents. L'Amèrica de Trump només abasta  una part de la realitat estatunidenca aquella que s'identifica amb una realitat que ja no existeix d'una societat blanca, protestant, masculinitzada i anglosaxona que cada cop més representa un menor percentatge de la societat.

Un segment de la societat que es troba atemorit davant el que ha suposat la globalització que ha canviat en gran manera les seves vides. On una gran part dels treballadors industrials, anteriorment votants demòcrates,  han vist desaparèixer les seves ocupacions i ara en el millor dels casos malviuen de treballs en el sector serveis. Una societat blanca que sent que ha perdut part dels seus privilegis en benefici d'una societat multiracial que li disputa uns drets que semblaven reservats a ells. Una societat on les creences religioses en moltes ocasions s'enfronten a la racionalitat de la ciència, on per exemple es qüestiona la teoria de l'evolució a la qual confronten amb el “gènesi” religiós. Una societat que inclou sectors que habiten en zones rurals allunyades de les aglomeracions urbanes. Tot això conflueix amb fenòmens racistes encara existents i agreujats davant el creixement de poblacions de color, negres, llatins o asiàtics en els quals veuen una competència. Un gran sector de la població on la concepció de l'individualisme i la llibertat individual es contempla com la base de la societat.

Seguidors de Trump

Aquesta part de la societat viu davant la por del canvi. Por al que va ser la globalització. Por davant la crisi, por davant el que consideren una pèrdua del paper dels Estats Units en el món. Por davant els nous moviments de les minories, de les dones, de la pluralitat sexual. Por que els fa refugiar-se en una idea de país inexistent però que voldrien ressuscitar. Un país al qual Trump encoratja amb el seu suport al proteccionisme i a l'aïllament inclús abandonant organismes internacionals, la “Amèrica primer” es transforma en un “Amèrica orgullosament sola”.

El fenomen no és totalment homogeni. Hi ha sectors de l'electorat, femení, de persones de color, negres, llatines o asiàtiques, que per raons diverses, gairebé totes alimentades per la por a un canvi que no poden controlar donen el seu suport a una proposta com la que representa Trump.

Trump apareix com l'home fet a si mateix, l'essència del masclisme, l'home sense pèls a la llengua, un radical home blanc, que invoca  Déu i  l'Associació del Rifle, el que blinda Amèrica enfront de l'estranger, sigui un immigrant sud-americà o la competència d'un producte xinès. El seu electorat només veu el que vol veure, essencialment a un protector del seu estil tradicional de vida.

Cal preguntar-se: Perquè és tan difícil desbancar  Trump? En primer lloc perquè els republicans amb Trump al capdavant defensen una idea de país molt concreta encara que no sigui real. I en segon lloc perquè el seu contrincant és un Partit Demòcrata que més que un partit és una coalició molt diversa dins  la qual hi ha plantejaments diferenciats i fins i tot  aspectes antagònics.

Dins del partit demòcrata hem pogut comprovar com coexisteixen des de fa temps dues realitats contraposades. Una és la realitat del “establishment” tradicional que podria associar-se a un cert progressisme soci-liberal a l'americana, és a dir més liberal que social. I al costat d'ell unes noves generacions amb plantejaments més progressistes i socials que representen una certa socialdemocràcia radical que es pot personificar en la figura de Bernie Sanders i especialment en les noves dones polítiques. L'aliança de totes dues corrents no està exempta de problemes ja que una part dels votants veu com molt moderats els demòcrates tradicionals i l'altra observa amb recel els que consideren excessivament radicals.

Demòcrates Biden o Sanders?

Donald Trump va derrotar  Hillary Clinton, malgrat que aquesta va guanyar en vots populars. Hillary va ser vista per una part de l'electorat com a excessivament moderada i això va motivar una certa abstenció d'alguns sectors més radicalitzats. En aquesta ocasió encara que Biden no sigui menys moderat que Clinton, l'oposició al que ha significat Trump ha provocat una mobilització sense precedents de l'electorat demòcrata, estimulat també per la mala gestió de la pandèmia de Trump. Alhora aquesta perspectiva de gran mobilització demòcrata ha provocat com a reacció una massiva reacció conservadora.

Cal dir que un personatge com Biden era ara com ara l'única possibilitat de derrotar a Trump vista la realitat del país. Mai ha existit l'alternativa Sanders com a candidat en aquestes eleccions, com no ho van ser per als demòcrates les candidatures clarament progressistes a la Presidència pel Partit Demòcrata de George McGovern en 1972 o de Walter Mondale en el 1984, els quals van ser estrepitosament derrotats pels republicans ( McGovern només va guanyar en el Districte Federal i a Maine; Mondale per la seva part només va guanyar en aquest mateix Districte Federal i a Minnesota) . Tots ells van ser i són massa avançats per a la realitat del país i així es va demostrar en aquestes eleccions.

La crisi política està a la vista i servida especialment tenint en compte la personalitat incontrolable de Donald Trump. Però sigui com sigui la resolució d'aquestes eleccions la realitat és que  Estats Units està més dividit que mai i la ruptura social és molt profunda i de difícil solució.

 

El sistema dels partits tradicionals està en qüestió. El Partit Republicà ha de plantejar-se que vol ser després de Trump. I el Partit Demòcrata ha de plantejar-se sobre que paradigmes s'ha de definir políticament per a ser un partit unificat i hegemònic.

Demòcrates i Republicans cap a on van?

SITUACIO DE LA SANITAT A CATALUNYA

Àtoms-ClubCortum/ 28 octubre,2020

Avui no he volgut fer un article sobre el tema de la situació de la sanitat a Catalunya. He preferit posar tres opinions recollides entre el 19 i el 20 d’octubre en les xarxes socials des de tres perspectives ben diferents i que donen una panoràmica molt aproximada del moment.

• El que expliquen des d’urgències d’un gran hospital de Barcelona:

“No fem un tweet des del 9 de Març. Hem estat totalment respectuoses amb la greu situació viscuda. Però ja no podem més. La desastrosa gestió que s'ha fet i que s'està fent, està provocant que considerem la necessitat de seguir denunciant el delicat estat de les nostres Urgències

Avui 19/10/2020 La Unitat 70 tancada. El 78% de la nostra UCI ja són pacients Covid. 163 pacients a urgències.

Més de 40 superen les 24hores  a una “camilla”. El més antic supera les 170 hores. Els passadissos plens de gent gran, molts d'ells sospites serioses de còvid."

• El que diu una doctora i vice-presidenta d’una societat mèdica:

“Atenció primària de nou desbordada per la feina no feta de Catsalut! ! Telèfons que no funcionen, personal insuficient, trucades que no es responen, locals insuficients. Malalts de Covid-19 i de no Covid desatesos. Aquest cop no hi ha excusa perquè es veia a venir !!

 Prova antígens que no arriba. Personal esgotat i desanimat. Menys declaracions, més reforç a primària i més treball eficient.!!

 Avui he fet test antígen a pacient que feia tres dies que tenia febre i tos i no rebia resposta CAP. El pacient a casa seva i jo he indicat passos per videotrucada. En 10 minuts ja sabíem que era positiu i hem pres mesures necessàries. Que passa que no ho feu encara a CatSalut?."     

• El que explica una pacient d’un CAP:

 “Acabo d'arribar del meu CAP: professionals desbordats, cues de PCR i de visites de primària solapant-se, usuaris insultant als de la cua i a professionals. Descontrol, acumulació de gent a l'interior, sense ventilació. Desprès de 2h de cua cauen els ordinadors de CatSalut.

 Els hi diuen que la cua de més de 30 persones, què ja es queixaven de la falta d'atenció telefònica pot marxar cap a casa perquè la xarxa ha caigut. La del taulell, cridant, el que organitza la gent esbroncat per la coordinadora per omplir l'interior sense cap control.

 Quan arribo al taulell hi ha uns caps, tots amb FPP2 que contrasta perquè tots els del taulell porten quirúrgiques. I la xarxa segueix sense funcionar. I la gent de la cua protestant. Què s'ha col·lapsat la sanitat primària està clar. Què tots podríem posar de la nostra part també.

 Tot plegat el resultat de retallades i d'una gestió improvisada de la Covid. Tots els meus respectes per als sanitaris q estan resistint amb aquesta precarietat aquesta pandèmia que acabarà mostrant la millor i la pitjor part de la gent.”

 

Crec que aquestes tres opinions plasmades en missatges a la xarxes socials són prou exemplificadores de la realitat de quina Sanitat estem patint i no per culpa dels sanitaris els quals són els que més estan patint la sobrecàrrega de feina,  l’estrès psicològic que provoca treballar en condicions poc adequades amb plantilles reduïdes i moltes amb sous precaris, i que pateixen el neguit dels pacients.

 La responsabilitat està en les retallades dutes a terme durant molts anys pel Govern de la Generalitat, per Mas, per Puigdemont i per Torra i els seus aliats. Així com de la seva manca de previsió i actuació durant la pandèmia on sempre han anat a remolc de les situacions que es produïen.

La ciutadania hem de demanar responsabilitats als polítics responsables i continuar aplaudint dins nostre l’actuació dels sanitaris.

“NO HI HA PITJOR CEC QUE EL QUE NO VOL VEURE”

Casado i Isabel Diaz Ayuso

nuevatribuna | 24 de octubre de 2020

Aquesta és la frase amb la qual el sempre moderat Ministre de Sanitat Salvador Illa anunciava la declaració de l'Estat d'Alarma a Madrid cansat de les “llargues” i retards dels responsables de la Comunitat a l'hora de consensuar les mesures per a fer front a la greu situació del Covid-19 en la comunitat madrilenya.

No és una situació nova. Des de l'inici de la pandèmia la Comunitat de Madrid i especialment la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso ha buscat contraposar-se com a opció alternativa a les mesures adoptades pel Govern de Pedro Sánchez. De manera reiterada des d'abril fins ara la Presidenta de la Comunitat de Madrid ha optat per una confrontació constant amb les polítiques del govern central, tant durant l'Estat d'Alarma com posteriorment.

A aquestes hores sembla clar que la prioritat del govern madrileny no és combatre l'emergència sanitària sinó la prioritat de l'economia a partir del que podria ser una malentesa interpretació d'una política liberal. Aquesta posició es contradiu amb la posició adoptada per polítics liberals i democratacristians a la UE que com una gran majoria dels organismes des de la UE al BCE i l'FMI han considerat prioritària la sanitat i combatre la pandèmia com a condició prèvia a la recuperació econòmica i social.

Però sembla que el PP d'Ayuso i de Casado es referencia més en gent com Trump o Bolsonaro i minimitzen la importància de l'emergència sanitària. Basta repetir la frase d'Ayuso “no podem parar la comunitat per un 1% de la població afectada” que és un paradigma de la seva falta de sensibilitat social.

Durant l'Estat d'Alarma ja va qüestionar, en coincidència amb Casado, les pròrrogues del mateix instant a la seva finalització. La seva posició contra el manteniment de l'Estat d'Alarma ja va comportar la dimissió de la Directora General de Salut Pública de la Comunitat que es va negar a signar l'informe que pretenia justificar el pas de fase de l'autonomia el 7 de maig.

La dificultat d'aconseguir la majoria dels vots per a mantenir la pròrroga va obligar el Govern de l'Estat a finalitzar l'Estat d'Alarma abans del desitjat i a iniciar la desescalada quan Madrid encara estava en Fase II però establint una sèrie de condicions per a arribar a una “nova normalitat” entre elles la necessitat de tenir un nombre de rastrejadors suficients per a seguir els nous brots del virus i dotar de manera suficient l'Atenció Primària.

Madrid, com també Catalunya, va utilitzar la finalització de l'estat d'Alarma per a passar en només dos dies de la Fase II a la suposada “nova normalitat”. Malgrat que des dels cercles sanitaris es desmentia que totes dues comunitats complissin amb les recomanacions que s'havien establert.

Amb l'inici dels rebrots que van afectar principalment a Aragó i Catalunya, Ayuso treia pit en assenyalar el baix nivell d'afectats que es produïen a Madrid. Posteriorment es va descobrir que això es devia a les poques proves de PCR que es realitzaven, ja que era contradictori el baix nombre d'infectats en comparació amb d’altres comunitats mentre en el còmput d'ingressats pel virus als hospitals Madrid es situava al capdavant.

Posteriorment a partir del mes d'Agost es van anar incrementant en gran manera els contagis a Madrid, fins al punt de ser la zona amb major nivell d'infecció de tota Europa amb un índex de fins a 700 per cada cent mil habitants. Cal dir que en altres parts com Alemanya, França o Itàlia es prenien mesures amb números molt inferiors de 50, 200 o 150 contagis per cent mil habitants. Malgrat això la Comunitat de Madrid simplement va acordar un confinament perimetral d'un nombre de zones sanitàries, ni tan sols poblacions, majoritàriament de classe treballadora de la Comunitat.

Reunió Sánchez- Ayuso

El Govern de l'Estat va oferir un acord amb la Comunitat per a tractar de manera conjunta la pandèmia. La Comunitat va acceptar però amb perverses intencions perquè en la primera reunió només acceptaven que es corroboraven en els seus acords anteriors.

Durant dues setmanes el Govern central intentà fer entrar en raó a la Comunitat. Fins i tot van arribar a un acord amb la Comunitat, que el vicepresident Aguado va anunciar i que comportava uns paràmetres per a tot l'Estat. Malgrat l'acord, en la reunió del Ministeri amb el conjunt de les comunitats, Madrid va ser una de les comunitats que van votar en contra de l'acord que prèviament havien acordat. L'acord acceptat per la majoria de les comunitats i el Ministeri de Sanitat va promulgar la corresponent Ordre Ministerial que comportava el tancament perimetral de Madrid i vuit poblacions de més de cent mil habitants que superaven els 500 contagis per cent mil habitants.

La Comunitat va semblar complir amb l'ordre publicant-la en el seu Diari Oficial però sense aclarir en quina normativa legal es basava la qual cosa va provocar que el TSJM revoqués l'acord. Per contra altres comunitats governades pel PP com Castella Lleó o Andalusia les van publicar correctament i van ser acceptades pels seus TSJ. A causa d'això el Govern Central va plantejar la necessitat urgent d'aplicar l'Estat d'Alarma en la comunitat i donant opció al fet que ho sol·licités la mateixa Presidenta Ayuso. Aquesta va intentar amb subterfugis allargar les converses fins que va arribar el límit donat pel Govern i aquest va prendre l'acord un divendres abans que s'iniciés el Pont del Pilar amb el perill de que una sortida massiva de Madrid disseminés el contagi en altres comunitats.

Malgrat això la Presidenta Ayuso i els consellers del PP han continuat clamant contra l'Estat d'Alarma com un greuge que es feia a Madrid amb una sèrie de plantejaments que recordaven els dels independentistes de Torra en la Generalitat de Catalunya. Ayuso arribà a dir textualment “com s'atreveixen a tractar a Madrid com a una altra comunitat autònoma qualsevol”.

Cal dir que al Govern de la comunitat de Madrid ja li han dimitit set alts càrrecs de Sanitat entre ells el doctor Emilio Bouza que va presentar la seva dimissió com a portaveu del Covid-19 de la Comissió Comunitat- Govern central a les 48 hores d'haver estat nomenat.

Recentment el 20 d'octubre han dimitit la Gerent d'Atenció Primària i la responsable dels Hospitals de Madrid.

La situació sanitària de la Comunitat sembla inaguantable com cada dia es denuncia des dels àmbits sanitaris al que s'uneix la degeneració del govern de la comunitat. Sembla que l'única que decideix en aquest govern és la Presidenta Ayuso i el seu Conseller de Justícia. Les discrepàncies amb el seu soci de govern de C,s són patents i el vicepresident Aiguado ho evidencia constantment, encara que lamentablement no comporti cap actuació política clara per part de la formació taronja.

Ayuso i el seu govern són avui un problema pel país i fins i tot pel seu partit, la falta de suport i fins i tot les actuacions totalment contràries d'altres presidents autonòmics del PP es noten de manera clara. El problema és que Ayuso va ser una opció personal de Pablo Casado la qual cosa és per a aquest un problema perquè l'actuació d'Ayuso compromet directament a la direcció del PP i condiciona la seva política de confrontació total amb el Govern en una situació tan greu com la de la segona ona de la pandèmia.

Salvador Illa comunica l'Estat d'Alarma a Madrid

Lliçons de la pandèmia

PERSPECTIVA-FSC/octubre 2020

nuevatribuna | 17 de octubre de 2020

La pandèmia del Covid-19 que estem patin ens ha donat l’oportunitat de visibilitzar algunes de les mancances del nostre sistema econòmic i social. En aquest article volem analitzar dos dels més evidents. La importància de lo públic i la necessitat d’una política d’industrialització.

La virulència de la pandèmia ha demostrat les insuficiències del nostre sistema sanitari derivades de les greus retallades imposades a tots els serveis públics durant els anys de govern del PP. La debilitat en que es troben els serveis d’atenció primària, la insuficiència del nombre de sanitaris, la falta de reserves de productes sanitaris bàsics, la insuficiència tant en el nombre de llits com d’UCI públiques així com d’equips de protecció pels sanitaris, i per que no dir la falta absoluta d’una industria pròpia pel que fa als subministres més bàsics per a fer front a la emergència sanitària.

Altrament el Covid-19 ha posat a l’ordre del dia la importància d’una sanitat pública que en moments com aquest és l’única que respon a les necessitats de la ciutadania. On ha estat la col·laboració de la sanitat privada? Desapareguda, no està per aquests temes, no està per a fer front a emergències sanitàries sinó que lo seu és un servei privat l’objectiu del qual és el benefici econòmic no el servei públic, ni tan sols en moments greus com aquests.

La importància de “lo públic”, en aquests cas de la sanitat és la principal lliçó que s’ha pogut derivar de la situació actual. Malgrat això, sembla que hi hagin diversos responsables autonòmics que no ho hagin entès possiblement per les seves pròpies concepcions ideològiques. El primer que han fet desprès de l’aixecament de l’estat d’alarma ha estat acomiadar els sanitaris contractats en  els moments més durs, i continuar sense reforçar la sanitat primària i fins i tot no contractant els rastrejadors necessaris per a controlar els nous brots epidèmics. Sembla que per alguns la ideologia ultraliberal està per davant de l’evidència viscuda.

La primera lliçó que cal extreure de la greu situació viscuda és la necessitat imprescindible de reforçar els serveis públics en tots els seus àmbits, el sanitari com més evident, però el mateix podem dir del sector educatiu públic que ha de garantir les noves formes escolars que caldrà adoptar davant l’actual situació social. I que dir dels sector sociosanitari on s’han donat els pitjor episodis de mortalitat entre la gent gran en les residències. Cal un canvi radical en aquest sector, no es pot tolerar que continuïn residències sense els serveis sanitaris bàsics, desconnectades de la sanitat pública, i on  “s’aparca” la gent gran en molts caos en residències privades l’afany de les qual és extreure benefici pel capital invertit.

Malgrat la incapacitat de la dreta política per acceptar aquestes realitats, és evident que el Govern de l’Estat haurà de forçar,  tant mitjançant reformes legals com amb la pressió per la utilització de fons públics, a que en el conjunt de  les CCAA es millorin de forma clara els serveis públics que són de la seva competència. El que cal és que en el conjunt de l’Estat es garanteixin i es reforcin uns serveis públics bàsics de qualitat i capacitat pel conjunt dels ciutadans.

Una segona lliçó que cal extreure de la situació que estem vivint és la necessitat de canvis en profunditat de la nostra estructura productiva.  Una societat avançada no pot dependre del monocultiu del turisme tal i com ens hem pogut adonar de forma prou traumàtica. En aquest país fa massa temps que manca una “política industrial”. Cal passar pàgina d’aquella teoria manifestada pel ministre Solchaga de que “la millor política industrial és la que no existeix” efectuada en ple procés de la denominada “reconversió industrial” que realment va ser l’eliminació d’una industria que podria estar obsoleta però que no va ser substituïda per cap d’altra. El país no pot estar més temps sense una política industrial de futur. I ara és el moment d’aconseguir-ho. Els Fons europeus adjudicats a Espanya ho poden fer possible. Es el moment i cal aprofitar-ho amb projectes de futur que el propi acord europeu permet. Calen propostes que aprofitin totes les oportunitats de la Transició Ecològica per a impulsar industries de futur en sectors com el de l’automoció o les energies renovables, altrament la necessitat de fomentar la Digitalització és una altra font d’oportunitat i modernització econòmica, començant per la necessària digitalització de l’Administració Pública, incloent-hi el sector judicial. Alhora aquests dos pilars Transició Ecològica i Digitalització, juntament amb el reforç dels serveis públics arreu poden ajudar a recuperar la “Espanya buidada”.

Entorn a aquesta proposta de modernització caldria fer una especial incidència en dos temes. Un primer seria la importància del foment del transport ferroviari, en concret el de mercaderies que facilitaria un millor, més ràpid i més ecològic transport de mercaderies especialment de llarga distància, així com desenvolupar una millor xarxa de rodalies que podria ajudar a limitar l’ús de l’automòbil en les grans ciutats.

El segon aspecte en relació a la industrialització està en el desenvolupament d’una agricultura més ecològica i de millor qualitat i al voltant d’ella impulsar una forta industria horto-frutícola que hauria de ser una de les principals industries en un país productor d’una gran quantitat de productes agrícoles. Només voldríem posar un exemple: com  pot ser que siguem un dels més grans productors d’oli i que una gran part de la producció s’exporti en brut a Itàlia, per que allà  els  italians el tractin, refinin i comercialitzin i desprès l’exportin obtenint uns importants guanys. La industria agroalimentària hauria de ser un important pilar del nostre futur industrial. Però com diem en base a una producció i una industrialització que opti per un producte de qualitat.

Aquests són uns objectius, el reforç de lo públic i una transició industrial justa, que el sindicalisme ha d’impulsar en aquesta fase conjuntament amb una reforma i actualització de les normes que regulen les relacions laborals entre elles la participació dels treballadors en una democratització de la empresa.

AUTONOMIES QÜESTIONADES

Àtoms-ClubCortum/ 14,octubre,2020

La crisi del Covid-19 ha servit per a valorar el funcionament de les diverses institucions i la seva capacitat per a fer front a les seves obligacions ciutadanes.

En un primer moment amb la declaració de l’Estat d’Alarma i de l’establiment d’un comandament únic per part de l’Estat les normes establertes malgrat estar molt dures com va ser el confinament, van ser acceptades en general sobretot quan es van poder comprovar els seus resultats positius. Malgrat tot es van començar a sentit crítiques en contra de l’Estat d’Alarma i del paper del Govern Central per part de l’oposició de dretes i l’independentisme. Especialment crítics van ser alguns governs autonòmics, i amb una bel·ligerància extrema els de Catalunya i Madrid mitjançant les seves presidències de Torra i Ayuso que criticaven una falsa pèrdua de les competències autonòmiques.

Cal dir que malgrat la direcció centralitzada les autonomies mai van perdre les seves competències i van continuar tenint el control de la gestió tant de la sanitat com de les residències de gent gran.

Malgrat tot la pressió política va limitar la durada de l’Estat d’Alarma la qual cosa va precipitar la tornada a la normalitat i en alguns cassos sense els necessaris reforços sanitaris ni les dotacions de rastrejadors. Tot això ha comportat al llarg de l’estiu els rebrots epidèmics cada vegada amb major nombre i amb especial incidència a les comunitats més poblades com Madrid i Catalunya. Aquestes alhora han sofert les conseqüències de les continuades retallades en la sanitat pública la qual cosa ha repercutit en una situació d’indefensió davant el virus. La descentralització de la gestió de la sanitat com també de l’educació s’han vist posades a prova i amb resultats lamentablement negatius en els dos temes. El buidament dels Ministeris de Sanitat i Educació ha comportat una manca de control sobre l’actuació dels governs autonòmics i les seves polítiques de retalls en els serveis públics.

Tot això comporta que una part de la ciutadania s’hagi sentit més protegida quan el control ha estat en mans de govern estatal que quan aquest ha retornat al govern més proper, l’autonòmic. La crisi ha posat de manifest que l’Estat de les Autonomies en diferència dels Estats Federals, té  manca dels poders i equilibris entre les funcions del Govern Estatal i el de les Comunitats Autònomes. Malauradament aquesta situació pot portar a un rebuig i fins i tot un desig d’un retorn a la centralització, quan el que caldria seria un pas ferm per anar cap a una racionalització més gran pel que fa al paper i la competència de cadascú.

L’actual moment polític no sembla el més favorable per a fer una aposta decidida cap a una reforma en un sentit federal de l’Estat que hauria de ser una bandera per part del conjunt de les esquerres que a hores d’ara no s’albira. Per la seva part el conjunt dels  nacionalistes tant els espanyolistes com els independentistes són radicalment anti-federalistes.

Una vegada més la necessitat està molt lluny de la realitat. I la miopia política de curta volada impedeix enfrontar els problemes estructurals institucionals.