Nuevatribuna
| 21 de agosto de 2020 La pandèmia del Covid-19 ha comportat
molts canvis en la vida quotidiana de la ciutadania i en les prioritats de la
societat. Mai com fins ara hem vist la importància de la sanitat pública,
malgrat alguns dirigents de CCAA semblin encara ignorar-ho. I ara en el moment
de la “volta al cole” es posa en
evidència la importància de la educació.
Tots hem pogut contemplar amb estupor com des del final, potser precipitat
per raons polítiques, de l’estat d’alarma
el desig per part de moltes autonomies ha estat normalitzar la situació per aprofitar la temporada
turística que ha derivat en el contrari: rebots generalitzats i pèrdua del que
es volia aprofitar davant la no vinguda quan no fugida del turisme. No cal dir
que en molts casos la gestió per part dels governs autonòmics ha estat negativa
quan no incompetent. La no previsió de la situació de treball, d’habitatge i de
mobilitat dels temporers agraris a Catalunya, Aragó i fins i tot Andalusia,
així com la manca de enfortiments dels serveis de prevenció primària, de
control dels rebrots i dels rastrejaments ha estat quasi nul·la per part d’administracions
com la de Catalunya i Madrid, precisament les que més es van queixar del
comandament únic de l’estat d´alarma.
Ara ens trobem en quelcom de similar a l’hora d’afrontar el retorn dels
alumnes a les escoles. Malgrat que s’ha tingut temps més que suficient quan ens
trobem a menys de tres setmanes per a l’inici del curs podem dir que a la
majoria de les comunitats “el més calent
és a l’aigüera”. Es increïble que en aquests moments la majoria de les famílies
i dels propis ensenyants no sàpiguen com es produirà el retorn a les escoles.
La majoria de les CCAA encara han d’establir i fer públics els protocols i
les que els han fet són en molts cassos carregats de deficiències i no han
estat ni consensuats ni contrastats amb la comunitat educativa.
NO ANEM BÉ
En casos com el de Catalunya, no s’ha plantejat cap canvi en les escoles,
ni en les ràtios per aula ni en les normes bàsiques més enllà de que els alumnes
hagin de dur mascaretes. Aquesta posició, pel que fa al manteniment dels actuals
ràtios de 25 a 35 alumnes ha estat contestada fins i tot des de la Conselleria de
Sanitat de la Generalitat. En casos com Madrid i Aragó es planteja ja d’inici
que part de l’ensenyament no sigui presencial. En definitiva un veritable caos
i manca de claredat. Ens temem que quan es reuneixin la propera vegada els
Ministres de Sanitat i Educació amb les CCAA sigui una mica tard per a establir
posicions raonables i unificades.
Els sindicats del sector de l’ensenyament i moltes APA’s consideren que l’inici
del proper curs ha de comportar algunes condicions bàsiques a partir de
considerar necessari el caràcter presencial de la educació, ja que aquesta no
es limita només a donar una sèrie de matèries sinó que comporta un element de socialització i
igualtat que no es dona en la virtual.
Les necessitats són prou clares i evidents per a poder assegurar d’inici el
caràcter presencial de l’ensenyament. Calen més espais habilitats per aules;
cal l’adequació d’aquestes i el seu mobiliari; calen més mestres, personal de
neteja i establir controls sanitaris; cal regular les formes d’entrada i
sortida i els temps d’esbarjo als patis; cal regular els menjadors i els transports
escolars entre d’altres coses. I per fer-ho les CCAA disposen de 2.000 milions
d’euros de Fons no reemborsables de l’Estat, més els que les pròpies comunitats
han de destinar dels seus pressupostos. Això i diàleg amb els membres de les
comunitats educatives, professors i pares, és el que caldria haver fet i no
s´ha fet amb l’excepció de la Comunitat Valenciana.
Les CCAA amb la pandèmia i en el camp de la educació i abans en el de la
sanitat estan fent un flac favor a la concepció autonòmica de l’Estat, per que la seva gestió en general ha estat
ineficient quan no directament incompetent. Durant l’Estat d’Alarma han hagut
moltes reclamacions de la necessitat de restituir competències i quan les tenen
totes semblen incapaces de gestionar-les be.
Madrid un exemple del que no cal fer
Cal dir que la situació que es dóna ara amb les escoles s’ha donat
anteriorment a la sanitat. Algunes autonomies han estat incapaces de gestionar
amb la celeritat necessària els recursos sanitaris, encara més en alguns casos
han malbarat l’ús dels recursos que l’Estat ha donat a les autonomies que han
estat més de 9.000 milions no reemborsables destinats a despesa sanitària per
tal de reforçar les plantilles amb l’objectiu d’actuar de forma adequada davant
la possibilitat de l’aparició de nous brots de coronavirus. Algunes ho han
aprofitat però d’altres no ho han fet i fins i tot els han malbaratat. Com pot
ser que a hores d’ara a la Comunitat de Madrid no s’hagin reforçat els equips d’atenció
primària i no tingui la quantitat necessària de rastrejadors, mentre dedica 50
milions d’euros a un “nou hospital de pandèmies” que ningú aconsella. Com pot
ser que la Generalitat de Catalunya hagi actuat tard i malament, que hagi
tingut sense cobrir tres dels principals càrrecs de la Sanitat Pública, i que
fins i tot hagi invertit 18 milions dels fons en cobrir el dèficit de TV3
enlloc de dedicar-los al reforç dels serveis primaris. Aquestes actuacions són
les que denominem com de mala gestió autonòmica dels fons. Creiem que l’Estat
fa bé en que no siguin reemborsables però caldria que fossin justificables.
No és casual que siguin comunitats governades pel PP i els seus aliats de
la dreta o pels antics convergents, ara JxC, les que tinguin una actuació més
reticent envers l’enfortiment de la sanitat o l’educació pública. Cal recordar
que des de l’anterior recessió econòmica els governs del PP i de CiU han estat els
que han dut a terme fortes retallades en tots els serveis públics i especialment
els que han afavorit les privatitzacions sanitàries i potenciat les escoles
concertades en detriment de la sanitat i l’escola pública. Cal deixar clar que
la seva incompetència va aparellada a la seva ideologia en tot el que sigui
menystenir els serveis públics.
Nuevatribuna
| 02 de agosto de 2020 No hi ha dubte que
els 140 mil milions d'euros dels Fons Europeus són una quantitat ingent que ha
d'utilitzar-se de manera intel·ligent per a aconseguir els canvis que el nostre
sistema productiu precisa. No es pot fallar en la seva utilització perquè és una
oportunitat única i irrepetible per a adequar la nostra estructura productiva.
Els propis fons tenen ja en si mateixos unes condicionalitats com són
prioritzar les transformacions ecològiques i digitals. Aquestes mateixes
condicionalitats poden permetre un salt qualitatiu en la nostra economia.
El primer que s'ha
de tenir en compte és que la seva utilització ha de partir d'una perspectiva
global del conjunt de l'Estat. Es tracta de presentar projectes que permetin al
conjunt del país fer un salt qualitatiu des de la seva situació actual. I per a
això es precisa una unitat d'actuació del conjunt de les administracions sota
la batuta o coordinació del Govern d'Espanya.
Aquest no és un nou
i major fons Covid com el que el Govern va facilitar de manera incondicional a
les autonomies per a compensar els costos del Covid. Cal dir que aquests fons Covid
en algun cas com el de la Generalitat de Catalunya s’ha plantejat utilitzar-los
de forma poc regular com dedicar part a esmenar el dèficit de publicitat en
TV3, o pagar factures desorbitades per la utilització de serveis de la sanitat
privada. El mateix President Torra ha donat mostres de la seva incompetència en
demandar que es traspassin a la Generalitat 30.000 dels fons europeus. Sembla
que és incapaç de comprendre l'objectiu d'aquests fons.
Els Fons Europeus
no deuen en cap cas ser objecte d'una subhasta entre les Comunitats Autònomes,
ni entre sectors. Els Fons han de ser consensuats al màxim i invertir-los de
manera que tinguin un sentit beneficiós per al conjunt del país. Han de ser
objecte d'una estratègia per al conjunt del país i amb beneficis per a tot ell.
Els Fons no poden ni han de ser utilitzats per a aconseguir ni majories
pressupostàries ni d'un altre tipus. La qual cosa no vol dir que el màxim
consens en les propostes no comporti una major possibilitat de consensos de
tota mena.
Cimera Govern de l'Estat i CCAA
Els Fons, tant les
transferències com els préstecs, tenen com a objectiu ajudar a sortir de la
crisi derivada de la pandèmia mitjançant un salt qualitatiu de l'estructura
productiva, és per això que se cita la Transició Ecològica i la Digitalització
al costat del reforçament dels serveis públics.
Els Fons són la
base per a la concertació d'actuacions entre els diversos ens públics i també
privats que permetin multiplicar els propis fons. No són un “mannà”, sinó unes “llavors” per a ajudar al canvi productiu.
Hi ha molts
exemples del que ha de fer-se. En el camp de la Digitalització potenciar la
seva utilització en la indústria fomentant “clústers” industrials nous o
transformats. És el camí per a aconseguir una nova industrialització al nostre
país després de dècades de desertització industrial.
Digitalització
significa també l'extensió al conjunt del país, i també especialment a la “Espanya buidada” de cobertures
suficients en les tecnologies més avançades.
Digitalització
significa també la seva aplicació plena a les administracions públiques, inclòs
per exemple l'àmbit judicial de manera que siguin més ràpides i eficients.
Tots aquests i
molts més són processos de digitalització que poden gaudir del consens idel treball conjunt de les
diverses administracions públiques i sectors privats.
El mateix es podria
dir de la Transició Ecològica o “New
Green Deal”. Projectes en camps diversos i diferents. Transició ecològica
en el sector primari de l'agricultura i la ramaderia que permetria una
transformació cap a una producció agrícola i ramadera més ecològica i
sostenible i d'una producció de major qualitat i valor afegit.
La transició
ecològica i sostenible en la indústria que comporta no sols la seva
modernització sinó la seva capacitat de competitivitat en el futur global. La
indústria del futur ha de ser sostenible i ecològica, és a dir una indústria
neta. La pròpia estructuració d'una indústria més ecològica comporta la creació
d'un nínxol important de llocs de treball per a creació de components que
permetin l'existència d'aquesta indústria neta.
El mateix podem dir
de la transició energètica que comporta marginar la producció sobre la base
d'energies fòssils i el pas a una energia neta bàsicament en la producció
d'energies sostenibles i la repercussió que això comporta en diversos àmbits.
Des de la seva implicació en el canvi de la mena d'automoció i de tota la xarxa
de recàrrega de l'automoció, fins a les instal·lacions per a la producció
d'energies netes en zones avui gairebé desèrtiques. La transició energètica pot
així mateix tenir una repercussió clara en el sector de la construcció si es
fomenta la reforma energètica dels edificis, en lloc de “més totxo” es tractaria de “renovar
edificis i habitatges cap a la sostenibilitat energètica”.
I per posar un
últim exemple però no el menor la transformació del transport mitjançant la
potenciació del transport de mercaderies per xarxa ferroviària, especialment el
de llarga distància. Un transport no sols més sostenible sinó menys car. Això
no significa l'eliminació del transport per carretera que hauria de destinar-se
bàsicament al repartiment ciutadà i al repartiment en la curta i mitjana
distància. També urgeix una potenciació i modernització de la xarxa ferroviària
de passatgers de rodalia i mitjana distància. Un exemple que ja hauria de ser
una realitat seria el projecte d'Eix Mediterrani de transport de mercaderies
des d'Almeria a la frontera francesa, aquest projecte implicaria i afavoriria
al conjunt del país i travessaria quatre comunitats autònomes. És un exemple de
projecte a finançar amb els fons europeus.
T
Cal defensar una Transició Justa"
ot això al costat
del just reforçament dels serveis públics, especialment sanitaris,
soci-sanitaris i educatius així com de la indústria de béns essencials la falta
dels quals s'ha fet palès en la pandèmia.
Tot aquest conjunt
de qüestions són les que han de ser tractades políticament. Així mateix es
requereix de manera clara la participació dels agents socials, especialment amb
els sindicats, per a fer que tots els projectes de canvis es facin des de la
perspectiva de no deixar a ningú enrere, ni comunitats, ni persones. Per això
es fa necessari plantejar que ha de tractar-se en tots els casos de processos
de “Transició Justa” és a dir
plantejant alternatives clares i efectives a aquells sectors i treballadors que
puguin veure's afectats directa o indirectament.
Si volem efectuar
una aplicació adequada que permeti una transformació de futur del conjunt del
país ha de tenir una direcció estratègica des del Govern de l'Estat, amb la
participació i el màxim consens amb les Comunitats Autònomes, ens locals, i
Agents Socials ( Empresaris i Sindicats), tot sota el lògic control del
Parlament.
Esperem una
aplicació de la “Política amb Majúscules”
lluny de la politiqueria i les subhastes.
Nuevatribuna
| 17 de julio de 2020 No hi ha dubte que Catalunya està transitant per un dels períodes de pitjor govern polític.
El Govern de Torra és la culminació del període de decadència de la dreta política
catalana iniciat amb el primer govern d’Artur Mas i continuat amb el govern de Puigdemont.
Ha estat una carrera embogida que va des de les inicials retallades socials de
Mas fins el salt cap a un “procés” impossible vers una independència utòpica
que ha finalitzat en un govern incapaç de governar dirigit per un activista vuitcentista
en busca d’una Itaca no sols utòpica sinó profundament reaccionària i
antidemocràtica. Tot això amb un fort cost social com és la ruptura profunda en
el sí de la societat catalana.
La deriva de la dreta nacionalista ha tingut com acompanyant per ERC, el
partit de les classes mitjanes tradicionals de Catalunya, obstinada en
col·laborar i competir alhora en la direcció de la política institucional
catalana amb els representants tradicionals de la dreta.
Un govern català només obsessionat per la seva deriva al voltant de la
consecució d’una independència impossible a la que es subordina la deixadesa pel
que fa a les necessitats econòmiques i socials del conjunt de la societat. Des
de Mas a Torra hem passat pràcticament una dècada amb una política de
retallades socials que han deixat en un estat de total fragilitat els serveis
públics de Catalunya. Polítiques avalades a l’inici pel suport de PP i
posteriorment d’ERC. Aquesta situació per la que passen la sanitat, l’educació
i la dependència es complementa amb la manca de polítiques de reactivació econòmica
i de desenvolupament de les possibilitats de l’autonomia. Cal assenyalar la
patètica actuació maldestre del Govern de la Generalitat durant l’epidèmia de
la Covid-19 on només s’ha dedicat a criticar les actuacions del Govern de l’Estat
per a desprès fer un paper ridícul de total incapacitat a l’hora d’afrontar els
rebrots quan ha tornat a tenir totes les competències sanitàries.
Aquesta és la situació en que es troba la realitat política catalana però
no és el més greu. El pitjor és la manca d’una alternativa clara d’esquerres a
Catalunya. Des de l’inici el PSC i ICV, i posteriorment els “Comuns” han estat
incapaços de bastir un discurs alternatiu i coherent que pogués albirar una
alternativa possible al país.
Ens trobem amb un PSC que sembla aïllat i impotent per a imposar un discurs
alternatiu. El PSC encara disposa d’un pes municipal important però amb una
minvant influencia social. I en el seu
discurs caldria impulsar de forma rotunda la defensa d’un federalisme cosmopolita
i europeista que es contraposés a l‘independentisme supremacista, autàrtic i
insolidari de la dreta independentista. Alhora precisa diferenciar-se clarament
de la mal denominada “dreta constitucionalista” que no fa més que retroalimentar
i fomentar el sentiment independentista.
No hi ha dubte que el PSC encara disposa de suficient força organitzada i
quadres en el partit com ha demostrat la presència de Salvador Illa al front de
la sanitat estatal. Li cal però reforçar el seu missatge i renovar els seus
quadres que semblen reflectir un partit que accepta la seva funció d’oposició. El
PSC ha de ser un partit fonamental per a bastir una alternativa sempre que no es
conformi amb el seu paper actual. Tot i que no podem ignorar les dificultats
que té dins l’actual panorama mediàtic català per a difondre el seu missatge.
Incompatibles?
A la situació en la que es troba el PSC no és aliena l’actuació dels “Comuns”.
Aquests semblen obstinats en marcar distàncies especialment amb el PSC, malgrat
el govern conjunt a Madrid, alhora que no deixen de propiciar senyals envers
els independentistes d’ERC. Els “Comuns” són una altra de les forces cridades a
bastir una alternativa d’esquerres però el seu discurs sembla més destinat a
intentar seduir els republicans de cara a un futur govern. Cal dir que pel que
fa a la representació a les eleccions catalanes els “comuns” no han estat mai
capaços de superar els nivells de representació de ICV-EUiA, ni tan sols els de
“Catalunya si que es Pot”. Els “comuns” no han pogut superar la seva mancança de
consistència ideològica, el seu poc arrelament més enllà de Barcelona i l’àrea
metropolitana. Els “comuns” mai han tingut la consistència ideològica que en el
seu dia va tenir el PSUC ni tant sols ICV de ser una força clarament d’esquerres.
Mai partits com aquests haguessin signat els pressupostos que aquest 2020 han
subscrit els “comuns”. Anteriorment l’esquerra alternativa catalana havia
tingut dos bases de la seva força, el municipalisme i la relació amb els sindicalisme
de classe, avui la seva força municipal ha disminuït excepte a Barcelona-ciutat
i alguns nuclis del Baix Llobregat i la relació amb el sindicalisme és com a mínim
dubtosa. La seva estructura orgànica és dèbil i tot gira entorn de l’Alcaldessa
de Barcelona. En l’actualitat semblen supeditar el seu futur a la possible
relació amb un govern d’ERC. Mala senyal per articular una política d’esquerres.
Sense una forta aliança entre el PSC i la representació de l’esquerra
alternativa es fa difícil albirar una alternativa d’esquerres a Catalunya. Només
un fort pol d’esquerres europeista i federalista pot ser la base per a establir
relacions amb un partit voluble com ERC on el seu el tema social està sempre
supeditat, i la pràctica ho demostra, al plantejament nacionalista.
Les futures eleccions catalanes, que tothom espera per a la propera tardor-
hivern es poden plantejar davant d’una incertesa del seu futur resultat. Fora
hora ja d’acabar amb un període digne de
ser oblidat i que només ha comportat aspectes negatius per a Catalunya, tant
pel que fa al seu autogovern amb un seriós desprestigi de les Institucions
catalanes, amb una utilització partidista dels mitjans de comunicació públics
mai vista, com per la forta divisió social de la ciutadania, la pèrdua d’impuls
i fortalesa de la economia de la comunitat i una regressió social amb un
deteriorament dels seus serveis públics tant quantitativa com qualitativament.
I sense alternativa clara d’esquerres, que molts ens preguntem: On és? Sembla
que la mediocritat pot ser la continuació de la vida política i social de
Catalunya molt lluny de la Catalunya moderna, cosmopolita i pionera que va ser
en els temps de la transició.
Nuevatribuna | 09 de julio de 2020 La problemàtica dels temporers agrícoles que es dediquen, arreu d’Espanya,
a la recollida de la fruita ha estat de sempre una realitat molt dura. Una gran
part d’aquests temporers que recorren tota la geografia peninsular des de la
recollida de la “fresa” a Huelva o El Ejido fins a la fruita de Lleida o el raïm
està formada per persones immigrants fonamentalment magrebins o subsaharians
amb papers o sense.
Aquest col·lectiu no només fa front a un treball molt dur sinó que treballa
en molts cassos en condicions no sols laborals sinó també socials i higièniques
deplorables i sotmesos en molts cassos a abusos empresarials i a
discriminacions racistes.
Als temporers immigrants se’ls reclama des de les zones agrícoles, quants
més arriben més mà d’obra hi ha i més fàcil és reduir les retribucions salarials.
Pel que fa a les seves condicions de subsistència se’ls reclou en campaments improvisats
mancats de les mínimes condicions sanitàries i higièniques fora de les
poblacions, i amb un potencial racisme poc dissimulat en molts cassos. Als
temporers immigrants se’ls vol per a fer aquests treballs durs i se’ls rebutja
fora del treball. Se’ls vol de dia al camp i se’ls rebutja fora del treball a
les poblacions. Encara podem recordar episodis de violència contra campaments d’immigrants
fa uns anys a El Ejido.
Cal preguntar-se perquè en un país amb una alta taxa d’atur hi ha demanda
de immigrants per a treballar en la recollida de la fruita. Bàsicament per que
és un treball molt dur i mal pagat. Altrament molts empresaris prefereixen mà d’obra
immigrant per que és més dòcil i més fàcilment explotable. Cal assenyalar que
els convenis del camp tenen sous molt baixos, en moltes ocasions per sota del
salari mínim de 900 euros. Altrament els treballadors espanyols no estan tan
disposats a que se’ls pretengui fer perllongar la jornada sense pagar les hores
extres així com altres aspectes com desplaçaments, etc. Podem assenyalar el cas
de la recollida de la “fresa” a Huelva, on els empresaris prefereixen que la mà
d’obra siguin dones marroquines de zones molt deprimides que són molt
vulnerables i a les que es pot explotar de forma abusiva i fins i tot fer-les víctimes
d’abusos i vexacions.
El problema per a la població autòctona no es el tipus del treball sinó les
condicions de treball. Cal assenyalar que en molts pobles del sud d’Espanya la
gent emigra en gran quantia a la verema de França enlloc d’anar als camps de
vinya propers a les seves localitats d’origen. El treball és el mateix però el
salari no té res a veure ni les condicions de treball, això provoca que la gent
prefereixi emigrar lluny de la seva terra.
Contra la vulneracio de contractes i drets
Enguany hem assistit a les protestes d’organitzacions d’empresaris agrícoles
andalusos i de la pròpia Junta d’Andalusia contra les inspeccions de treball dutes
a terme en les zones agrícoles per part de Yolanda Díaz, Ministra de Treball, per
tal d’inspeccionar les denúncies sobre sobreexplotació als temporers que són de
coneixement públic.
Com hem dit abans no es tracta només d’explotació sinó de casos clars de
comportaments racistes envers els temporers. Podem relatar dos casos que han
estat prou difosos pels mitjans de comunicació.
A la població lleidatana d’Alcarràs existeix un bar conegut com “el Recó de
la Vero”. Era un bar al que acudia la gent del poble, desprès es van acostar
alguns temporers subsaharians i la gent del poble va deixar d’anar. Ara tots
els seus usuaris són únicament temporers de vuit nacionalitats diferents de l’Africa
subsahariana, la seva propietària es reivindica del ara anomenat “bar dels
negres”.
Un altra exemple del racisme també aquest any a Lleida en plena pandèmia del
Covid. Ha estat el cas d’un jugador de futbol del Mònaco català d’origen senegalès
que al tenir coneixement de que molts temporers senegalesos dormien als carrers
de Lleida va oferir-se a pagar-los allotjaments a hotels de la ciutat. La seva
sorpresa va ser trobar-se amb la negativa dels hotels a allotjar-los, i li va
costar trobar-los allotjament.
Aquesta situació reiterada referent a la situació dels temporers emigrants
continua any rere any sense que s’arbitri cap solució. El que està clar és que
hi ha empresaris agrícoles als que els hi val aquesta fórmula. No hi hauria
aquesta peregrinació de temporers si no hi hagués oferta de treball. Els
temporers es mouen per la perspectiva d’un treball que precisen i ho fan
forçats per la seva supervivència. Si fos cert que els empresaris contractessin
en origen, que tinguessin equipament per albergar els seus temporers, si tinguessin
els contractes en regle, etc. no existirien aquestes peregrinacions de temporers
que recorren la pell de brau al ritme de les recollides de les diverses
fruites. Els temporers agrícoles van allà on hi ha possibilitats de treball,
com ho fan tots els migrants. Si aquesta situació es repeteix cada estiu és
sens dubte per que hi ha qui es beneficia de la contractació de la gent més
vulnerable, amb papers o sense. I contra més vulnerable és la situació del
temporer millor per als empresaris desaprensius.
Aquests any amb el Covid-10 tot ha estat encara més greu. Els temporers
agrícoles sense contracte es mouen es busca de treball. Són gent jove i
relativament forta i per a ells el principal és el treball, malviuen en campaments
improvisats o al carrer amb condicions deplorables en quan a sanitat i higiene.
Per a ells no trobar-se massa bé no és motiu per a deixar d’anar al treball i
això comporta en gran mesura el risc de contagi. No és estrany que a les
empreses hortofrutícolas de l’Aragó i al Segrià on hi ha forta presència de
temporers emigrants s’hagin donat forts rebrots del Covid-19. Es com una
maledicció bíblica, es rep el que es sembra.
Com han denunciat els sindicats és inadmissible que desprès de tant de
temps, ni els empresaris ni especialment els poders públics de tots els àmbits no
hagin pres les mesures per a evitar aquestes situacions inhumanes a que estan
sotmesos els temporers agrícoles immigrants. Cal establir les normes per a que
les contractacions siguin legals, s’han de establir habitatges amb condicions
per als temporers amb les degudes condicions sanitàries i higièniques, tant per
part dels empresaris com dels ajuntaments afectats. I els poders públics han de
garantir les condicions de treball i de vida d’aquestes persones. I cal
excloure els brots de racisme, inclòs el racisme subjacent existent.
En democràcia el Govern té poder però no té tot el poder. La pròpia
separació de poders en un sistema democràtic ja estableix tres poders: l’Executiu
(el Govern), el legislatiu (el Parlament) i el Judicial (el poder judicial). Al
marge dels poders polítics a la societat hi ha d’altres poders amb influència
en la política, són el poder econòmic, el poder mediàtic, el poder eclesiàstic,
el poder dels moviments socials, etc. Altrament cal comptar amb aparells de
l’estat, teòricament al servei del poder polític que posseeixen determinat grau de poder i autonomia, per exemple
l’aparell repressiu, les forces de seguretat o les forces armades i els serveix
d’intel·ligència entre d’altres. A tot això en el cas d’Espanya cal afegir els
poders autonòmics.
La relació de tots aquests poders composa una determinada correlació de
forces. Moltes vegades l’actuació de determinats poders pot fer caure un govern
fins i tot vulnerant les pròpies normes legals. Aquest va ser el cas per
exemple del derrocament a Xile del Govern d’Allende. Aquesta experiència va comportar
que en un altre país com Itàlia, en
temps de la “guerra freda” el PCI d’Enrico Berlinguer elaborés la seva política
del “Compromís Històric” com a fórmula per a fer avançar l’aprofundiment
democràtic tot evitant possibilitats colpistes.
Es evident que en un país com Espanya, avui fortament vinculat a la Unió
Europea, sigui difícil imaginar les possibilitats del que hem conegut
tradicionalment com a un “cop d’estat”. Això no evita que puguin donar-se
maniobres per a intentar subvertir un
govern legítim mitjançant actuacions que tractin de fomentar el descrèdit del
govern.
En el nostre país per raons del procés de trànsit de la dictadura a la
democràcia diversos poders de l’estat han mantingut fortes relacions o
influencia del règim anterior. En un primer temps va passar amb les forces
armades i avui encara es mantenen en sectors de les forces de seguretat i
especialment en la judicatura sector on encara és predominant un forta
component conservadora.
L’actual Govern d’Espanya és un govern de coalició progressista, amb un
programa clarament d’esquerres que malgrat tot no disposa d’una correlació de
forces totalment favorable ni tan sols en l’àmbit del poder legislatiu.
L’actual govern està a l’atzar no sols del suport d’algunes forces minoritàries
d’esquerres sinó d’altres forces amb interessos més nacionalistes que progressistes.
Davant d’ell té una oposició radicalitzada de forces de dretes que des del
primer moment estan fomentant una ofensiva deslegitimadora de l’acció del
govern.
La dreta insomne
La dreta espanyola sembla que mai hagi estat capaç d’assumir la nova realitat
democràtica. Al contrari d’altres com la dreta alemanya o italiana mai ha assumit una crítica a l’antic règim
dictatorial. Al contrari, des dels anys 90 amb Aznar sempre ha tractat tant amb
el govern Zapatero com amb els governs de Sánchez d’impugnar les seves victòries
electorals i presentar-los com a uns governs que van en contra dels interessos
del país.
L’actuació política de la dreta espanyola ha comptat sempre amb el suport
ideològic d’una bona part dels mitjans
mediàtics de la dreta, incloent-hi els de l’església, dels grans poders
econòmics, i en molts casos de sectors dels aparells de l’estat (les
denominades clavegueres) i de bona part del poder judicial.
Això ho va patir Zapatero, només cal recordar les múltiples mobilitzacions
i campanyes ideològiques de la dreta política, amb el suport en primera fila de
la jerarquia eclesiàstica, contra les diverses lleis socials o les lleis de
memòria històrica. I encara més ho estem observant amb l’actual govern de
coalició.
Els constants insults amb qualificatius com “comunistes” aplicats al
govern, que obviant el paper fonamental dels comunistes en l’adveniment de la
democràcia, són demostratius dels seu tarannà ideològic. Tot això amb el suport
dels mitjans de la dreta mediàtica i fins i tot amb l’actitud contemporitzadora
d’alguns antics líders socialistes i d’alguns mitjans suposadament
progressistes. La duresa de l’oposició de dretes durant tota la pandèmia que
hem viscut basada no en presentar propostes sinó difonent de forma permanent
mentides,“bulos” i desqualificacions permanents i arribant a fer responsable al
govern dels morts del coronavirus demostren una clara voluntat d’intentar
desprestigiar el govern i provocar al preu que sigui la seva caiguda. Cal
recordar que també a Zapatero el van atacar utilitzant els morts del 11M, enlloc de
reconèixer les mentides d’Acebes, així com enfrontant-lo amb les víctimes del
terrorisme durant el procés per la rendició d’ETA. Ara tornen a acusar al
govern de pactar amb separatistes, comunistes i “etarres” per remoure els
sentiments més reaccionaris de la societat.
La dreta mediatica
A tota aquesta ofensiva política i mediàtica de les dretes poc
democràtiques, s’afegeix la utilització en aquesta segona fase de l’ofensiva de
sectors de les forces de seguretat, en aquests cas de la “guardia civil”, i de
la magistratura com hem vist en el cas de la denúncia contra el delegat del
Govern a Madrid. Casualment tots els mitjans de la dreta, les Associacions
conservadores de la Magistratura, sindicats de la Guardia Civil, per cert no la
més representativa, han sortit en tromba a criticar l’actuació del Ministre de
l’Interior per la substitució a Pérez de los Cobos per una actuació clarament
deslleial.
Tota aquesta segona ofensiva continuarà segurament amb nous episodis
judicials als que es poden afegir demandes de diversos sectors empresarials,
com ja ha començat amb els autobusos només buscant el desgast del Govern de
l’Estat. Tot això té com a objectiu arribar al clímax a la tardor quan la crisi
econòmica i social sigui més punyent, tot evitant que s’aprovin els
Pressupostos de l’Estat. L’objectiu: fer caure el govern i a Pedro Sánchez.
El cas Pérez de los Cobos com excusa
Evidentment no estem davant d’un intent de “cop d’estat”, en tot cas d’una
versió “light”. No es preveu cap vulneració de la llei sinó deixar el govern
cada cop més sol i sense suports i sotmetre’l a una pressió brutal des de tots
el àmbits possibles.
Si la jugada els hi surt malament el govern sortirà endavant i podrà acabar
la legislatura en millors condicions de les que la va iniciar. Per això cal :
a) cohesió interna del govern, evitant en lo possible sortides de to d’alguns
dels seus membres; b) mantenir el màxim d’aliances en l’àmbit polític i si és
possible eixamplar-les, aïllant les
dretes més recalcitrants; i c) potenciant els suport de les forces sindicals, i
de sectors socials i de la intel·lectualitat per a formar un bloc de suport al
govern.
Sincerament crec que els partits del govern tenen clara la necessitat
d’enfortir la coalició i això comporta centrar l’acció política en el suport de
les actuacions del govern. També és evident que els sindicats són quelcom més que uns interlocutors socials, són
un veritable suport i inductors de les polítiques socials. Cal intentar al
màxim els acords socials amb tots els interlocutors, la patronal pot jugar, pels
seus propis interessos, un paper molts més pragmàtic que la dreta política. I
per últim cal tenir en compte la capacitat de resiliència de Pedro Sánchez un
dirigent més dur del que sembla amb “mandíbules d’acer” i un bon equip amb gent
potent.
Nuevatribuna | 23 de mayo de 2020 Sembla com si la greu emergència sanitària que hem patit només hagi servit
als partits de dretes i ultradretes espanyoles, PP i Vox, i la catalana de JxC,
per a enfortir els seus atacs al Govern
de l’Estat en lloc de col·laborar amb ell en la lluita contra la pandèmia. La
situació d’emergència i l’Estat d’Alarma només ha provocat l’increment sectari
i irresponsable de les dretes atacant en tot moment l’actuació de les
autoritats de l’Estat.
Per a les dretes espanyoles l’objectiu és desgastar el Govern de coalició
tot intentant el seu fracàs que els permeti el seu retorn al poder. Pel que fa
al Govern de la Generalitat tot ha està destinat a continuar prioritzant la
seva aposta independentista tractant de marcar perfil propi qüestionant totes
les actuacions de l’Executiu Central i plantejant alternatives impossibles i
inviables contràries a les que aquest aprovava.
Les actuacions dels líders de les dretes Casado, Abascal, Diaz Ayuso i Torra
han anat més enllà de tot allò exigible a uns responsables polítics han estat
sectàries han actuat sense cap escrúpol per
utilitzar una situació realment greu i inesperada arreu del món per atacar
l’actuació del govern. Des de les dretes espanyoles s’ha arribat a
responsabilitzar al Govern de Sánchez de les morts causades per la pandèmia.
Per la seva part el govern de Torra no ha tingut prou en dir que una Catalunya
independent ho faria tot millor sinó que fins i tot ha dit que “Madrid és la mort”.
Es interesant veure en tots dos cassos com les dretes no accepten cap
coresponsabilitat en la crisi sanitària obviant dos fets: a) que la sanitat a
Espanya està en gran part afectada per les retallades efectuades pels governs
del PP i de CiU i JxCat; b) que malgrat la direcció del Govern de l’Estat les
CCAA sempre han estat les responsables de gestionar la sanitat. En tot el debat
les dretes han obviat no tan sols coresponsabilitzar-se amb el govern de la
crisi sanitària fent pinya amb ell en el Congrés dels Diputats sinó que ni tan
sols es fan responsables dels seus errors en les Comunitats Autònomes que
governen. I cal destacar que Madrid i Catalunya governades una per Diaz Ayuso
en un governdel PP i C,s amb el suport
de Vox,i l’altre Catalunya governada
per Torras amb JxC i ERC han estat els dos principals “focus” de l’ epidèmia.
Les polítiques dutes a terme per les dretes tenen molt a veure amb una
sèrie de conceptes intrínsecs als seus plantejaments. Les dretes tenen molt
arrelada una concepció patrimonial del poder polític. Per les dretes espanyoles
l’estat, Espanya és seva. Per les dretes catalanes és Catalunya la que és seva.
Aznar "guru" de la dreta espanyola
Les dretes espanyoles han estat incapaces d’abandonar la seva herència del
franquisme. Durant la transició i l’esclat de la democràcia la dreta espanyola
va estar un llarg temps en “hibernació política”. Només anys desprès de la
creació del PP com a partit de la dreta espanyola i sota la direcció de Jose Mª
Aznar torna a plantejar-se exigir el que considera que li pertoca, el poder de
l’estat. Cal veure com amb posterioritat als governs d’Aznar i sota la seva
influencia ideològica la dreta espanyola mai ha reconegut les victòries
electorals de les esquerres. Ni la de Zapatero que van atribuir a una conxorxa desprès
de l’atemptat de l’11-M, ni el triomf de la moció de censura, ni el govern
plural de les esquerres. Per a ells tots han estat qualificats d’il·legítims
quan no directament d’il·legals.
En el cas de Catalunya la majoria de la dreta catalana va estar amb el
franquisme, només una petita fracció, minoritària dins de l’oposició
democràtica, representava la dreta nacionalista. Amb l’arribada de la
democràcia a Catalunya hi havia un sentiment majoritàriament d’esquerres que es
va plasmar en les primeres eleccions al Congrés dels Diputats. Davant la
possibilitat d’una majoria d’esquerres al govern autonòmic Suárez va efectuar
“l’operació Tarradellas” que va priva l’esquerra de tenir el poder autonòmic.
Posteriorment a la Generalitat Provisional les eleccions autonòmiques van
determinar el triomf de Jordi Pujol amb el suport de l’UCD i d’ERC. Això va
comportar l’inici del “pujolisme”, un llarg període del 1980 fins al 2003
durant el qual la dreta reagrupada de forma majoritària en la dreta
nacionalista creà tota a infraestructura institucional, mediàtica, de poder
social i d’hegemonia ideològica entorn a un idealisme nacionalista que perdura
fins ara amb l’excepció del breu període del “tripartit”. També la dreta
nacionalista té una concepció patrimonial que els va fer exclamar desprès del
triomf del “tripartit” “Ens han tret de
casa”.
Pujol o el nacionalisme identitari català
Totes les dretes tant espanyoles com catalanes tenen un ideari basat en el
més pur liberalisme econòmic ja que són les representants de les classes més
acomodades però aquest ideari bàsic el camuflen sota altres premisses que els
hi permeten aglutinar diversos sectors socials. Juntament amb el liberalisme
econòmic i la defensa d’un estat reduït i sistemes fiscals i de protecció
social reduïts afegeixen diverses característiques com són el nacionalisme
identitari que podríem qualificar de patrioterisme ( per uns Espanya, per
altres Catalunya), la vinculació religiosa, la creació d’una falsa realitat
històrica que és perd en els temps ( Espanya el primer estat del món o la
Catalunya mil·lenària) i un rebuig del diferent i del cosmopolitisme, entre
d’altres.
Malgrat siguin antagònics la dreta nacionalista espanyola i catalana es retro-alimenten
i tenen més aspectes sinònims que diferencials pel que fa als conceptes.
En el cas català una menció a part mereix ERC fidel representant de la
petita burgesia i les classes menestrals nacionalistes catalanes. Poques
vegades en els darrers quaranta anys ha fet honor al seu nom d’esquerra,
impressionats pel pes del nacionalisme conservador de CIU i els seus hereus ha
estat sempre un satèl·lit subaltern d’aquests a Catalunya, amb una barreja
d’enveja i de complex d’inferioritat. ERC és un partit que “vol i dol” respecte
als neo-convergents, els vol substituir però no pot obviar la seva influencia
en el món nacionalista. Per això sempre ha sigut un partit de poc fiar per a les
esquerres catalanes.
Les dretes espanyoles i catalana s’assemblen tant que fins i tot en ambdós
cassos quan ho consideren necessari criden els seus fidels a saltar-se les
normes legals. Ho hem vist a Catalunya amb el “procés” i ara ho veiem en la dreta espanyola cridant al carrer als
“borjamaris” dels barris benestants
en plena situació d’emergència sanitària.
Aquest és l’Estat de coses que ha fet unir-se en el NO a les pròrrogues de
l’Estat d’Alarma al PP, VOX, JxC i ERC en contra del Govern de Coalició
Progressista.
Estem vivint temps
polítics monopolitzats per la pandèmia del Covid-19 que ha provocat un canvi en
tots els àmbits. La prioritat sanitària ha estat evident en una primera fase i
en l'actualitat ho continua sent si bé en combinació amb la problemàtica econòmica
i social que comportarà la que serà una desconeguda nova normalitat, que serà
nova però que de moment no serà normal i en la qual haurem de fer front a les
greus conseqüències econòmiques i socials resultat del capgirell en tots els
àmbits provocat per l'epidèmia i les mesures que s'han hagut de prendre per a
evitar la seva propagació. El confinament de la població, el cessament en el
seu moment de totes les activitats no essencials, han provocat i no sols al
país sinó en el marc mundial canvis que encara és aviat per a dictaminar com
seran.
A Espanya el primer
govern de coalició progressista ha hagut de fer front, poc després de néixer, a
una greu situació no prevista i ha adoptat nombroses mesures polítiques,
econòmiques i socials, moltes d'elles inèdites en la nostra història i que en
general han estat correctes per a detenir la pandèmia. La primera d'elles la
proclamació de l'Estat d'Emergència, decisió que s'ha vist plenament confirmada
com a encertada en el temps. Posteriorment el govern va decidir ampliar el
confinament i va decretar el cessament de totes les activitats productives
durant deu dies mitjançant permisos retribuïts recuperables que també s'ha
demostrat encertat.
Alhora acords
adoptats amb el consens dels agents socials, sindicats i patronals, com el dels
ERTES, sobre autònoms i sobre fons per a la liquiditat de les empreses han
estat essencials. Posteriorment s'han ampliat amb atenció a la regulació
d'ajornament en crèdits d'habitatge, lloguers, i cobertura de col·lectius com
les empleades de la llar que han pogut accedir per primera vegada a cobrar prestacions
de desocupació. I està en fase de preparació la proposta d'Ingrés Mínim Vital
d'una importància transcendental.
Ara per a començar
a sortir del confinament s'han establert una sèrie de fases que s'aplicaran de
forma no uniforme sinó d'acord amb la situació de cada territori. En aquest tema
el govern ha buscat una mesura territorial, en principi però no exclusivament
la província, en la qual a partir de determinats indicadors sanitaris es pugui
anar passant d'una fase a una altra de desconfinament. La mesura territorial
s'estableix entorn de tres criteris, el sanitari, el de possibilitat de control
de la mobilitat i el de criteri econòmic-laboral.
Gestionar el retorn
El que ha
caracteritzat l'actuació del govern d'Espanya és aplicar unes polítiques molt
diferents de les que els governs de les dretes van aplicar en altres situacions
com va ser en la crisi econòmica quan el cost es va fer recaure sobre les
classes treballadores i els més vulnerables el que va comportar com a resultat
una major desigualtat social. I el mateix ha defensat en l'àmbit europeu on
planteja mancomunar el deute o fons de recuperació sense condicions que no
llastrin la recuperació futura dels diversos estats.
El govern ha
treballat de manera intensa en una situació totalment nova. Ningú amb un mínim
d'objectivitat pot negar que el govern ha estat en un situació de plena
activitat per a fer front a qüestions no explorades anteriorment, sense
receptes prèvies i provocantuna
frenètica i constant activitat de publicacions en el BOE, amb el treball
d'elaboració que comporta, concertació amb els agents socials, compareixences
en el Parlament, davant els mitjans de comunicació, reunions i intercanvi
d'opinions amb les autonomies a molt diversos nivells i contactes amb els
diversos grups polítics.
Com és normal en
una situació com la viscuda és evident que s'han comès errors, que s'han hagut
de fer rectificacions i redaccions a última hora.
Davant això cal
lamentar l'actuació de l'oposició de la dreta i dels independentistes, tot això
deixant de costat a Vox per la seva actuació permanentment fora del mínim
decòrum parlamentari. El PP amb Casado i els seus principals dirigents en cap
moment han optat per una oposició constructiva, han estat una imitació a
vegades similar a la de Vox, criticant sense raó i sempre sense alternatives.
D'entrada es va assabentar de l'emergència a toro passat però va criticar al
govern per no haver-se assabentat abans i va estar permanentment intentant
presentar com una causa fonamental la celebració del8 de març, a la qual cal dir que va assistir una representació del
propi PP. Aquest dia no sols es va celebrar el 8 de març, sinó partits de
futbol en totes les divisions i fins i tot l'acte de Vox, i dies més tard fins
va haver-hi aglomeracions de protesta per la celebració d'un partit a porta
tancada a València. Va ser en aquesta setmana que davant l'evolució al Nord
d'Itàlia el conjunt de països europeus es van adonar de l'amenaça de la
pandèmia.
Posteriorment i
sense rubor el PP malgrat votar la proposta de l'Estat d'Emergència ha estat en
una constant crítica acusant el govern d'actuació errònia, lenta o precipitada
i sense concretar en cap moment les seves pròpies responsabilitats. Una crisi
complexa com aquesta afecta a totes les administracions i una crisi sanitària
com la present deuria per vergonya fer enrogir al PP responsable principal de
les retallades en la sanitat pública especialment a Madrid on governa la
Comunitat des de fa dècades, i on s'ha produït el major focus d'infecció
malgrat els intents de la Presidenta Ayuso que atacant al govern de l'Estat
intenta tapar-se les seves pròpies vergonyes. Qui és el responsable de les
retallades i les privatitzacions sanitàries a la Comunitat de Madrid? I de les
residències de la tercera edat?
El PP de Casado l'assetjament al Govern
El PP no ha donat
per bona ni una actuació del Govern de l'Estat al qual ha atacat de forma permanent
sense donar-li el més mínim respir i especialment sense plantejar cap
alternativa. El màxim que hem sentit són propostes de corbates negres, o de
baixar o cancel·lar impostos. En un
moment de gran despesa social al PP només se li ocorre la proposta de baixar
impostos, com si no tinguéssim una pressió fiscal 7% punts inferior a la
mitjana de la UE, i una menor despesa social també del 7%, gràcies en gran part
a les posicions que sempre defensa el PP aquestes que “els diners sempre estan millor en la butxaca del contribuent”. Però
quan vénen crisis com l'actual tots esperen que sigui l'Estat i lo públic els
que els socorrin, fins i tot molts empresaris, grans i petits, i ciutadans els
quals demanen menys impostos ara demanen que els socorri l'Estat. El PP ha
desaprofitat una ocasió per a demostrar que és un partit de “Estat” i ha quedat
clar que la seva única obsessió és fer caure al govern com sigui, encara que
sigui mitjançant mentides i falsedats com culpar al govern dels morts, sense
entonar cap “mea culpa” per les seves
polítiques anteriors de retallades. Últimament ha arribat a dir que Sánchez és
el culpable de la crisi sanitària i de la posterior crisi econòmica i punt. I
ho diu sense argumentar i sense donar les raons de la seva asserció.
En la mateixa línia
que el PP cal situar al Govern de la Generalitat i tots els seus components.
Ells han fet propostes sempre contràries a les del Govern de l’Estat. Totes
situades en termes de confrontació política per a mantenir la idea
independentista. Primer van demanar tancar Catalunya com si això servís
d'alguna cosa, ells van tancar la zona d'Igualada que va patir la falta
d'actuació posterior del Govern. Després va demanar el cessament de totes les
activitats, de totes, afegint que l'Estat pagués les nòmines. Posteriorment en
plena situació de confinament van plantejar que els “padrins” poguessin portar la “mona
de Pasqua” als seus fillols. A més en tot el procés s'han dedicat a
contraprogramar en les seves televisions les rodes del Govern plantejant propostes
que sabien inaplicables o esquitxant de “perles” com dir que “Madrid mata” “que amb independència haurien menys morts” o culpés al Govern de
l'Estat de totes les ineficiències pròpies. Fins i tot han plantejat que ells
haguessin establert el confinament quinze dies abans sense reparar que per
aquelles dates cent mil independentistes van viatjar a Perpinyà a lloar Puigdemont. Tot això al marge de pallassades
com contraposar un equip científic
propi, que sembla ser que és inexistent, o prometre 14 milions de màscaretes
que encara ningú ha vist. I com en el cas del PP, ells són hereus dels
responsables de les retallades sanitàries a Catalunya i la situació en les
Residències. És un Govern de publicistes de la independència i d'incapacitat
demostrada en la gestió. Una gent que a tot vota No en el cas de JxC, o que com
a màxim s'absté en el cas d'ERC.
Torra o la confrontació permanent
Altres grups o
responsables polítics també en menor mesura no han estat a l'altura, sigui el
cas del PNB en el tema del tancament total d'activitats no essencials al qual
es va oposar o ara davant el desconfinament per temes competencials, una actitud
potser derivada de la proximitat electoral i que ajudi a tapar la mala gestió
del abocador de Zaldibar. El mateix podríem dir d'alguns barons del PSOE que
millor haurien estat callats.
Contradictòria amb l'actitud de la oposició es la demostrada pels agents socials, sindicats i empresaris molt més equilibrades i partidaris dels pactes.
Cal dir que la
crítica sempre és acceptable i positiva, però que l'assetjament sense alternatives, la
crítica per la crítica, l'oposició per l'oposició, el fixar-se en el detall mal
realitzat en lloc d'en les polítiques essencials, és un senyal d'actuació ruin
i miserable, i d'això hem vist molt en aquest període.
Actitut dialogant dels agents socials davant la crisi
