ELS “BOLOS” DE RUFIÁN I LES NECESSITATS DE LES ESQUERRES

 

Irene Montero i Gabriel Rufián

Últimament les “converses” de Gabriel Rufián semblen haver-se convertit en centre d'atenció mediàtica. És com si de sobte hagués aparegut un “apòstol laic” que amb les seves “homilies” des del seu “púlpit independentista” vingués a obrir el camí per a fer ressorgir una esquerra estatal sense nord.

Hem d'aclarir que Rufián ha millorat políticament, actualment s'ha convertit en el Congrés, amb la seva esmolada llengua, en un “fuet” de la dreta i de la ultradreta. Ja és positiu passar de la crítica al Govern progressista a confrontar amb les forces de la dreta amb frases brillants i ocurrències amb gràcia.

Però d'això a voler ser un “oracle” de les esquerres estatals hi va un llarg camí. Rufián és un bon fuet parlamentari, però això no el converteix en un intel·lectual ideològic, i encara menys li dona dret a donar classes des de l'independentisme sobre el que han de ser i fer les esquerres en l'àmbit de l'estat.

Només voldria ressaltar una dada, com diria Yolanda, Rufián i ERC van votar en contra d'una de les principals fites de la política del Govern progressista com va ser la Reforma Laboral del 2022, un avanç substancial per a la classe treballadora de tot el país, inclosa Catalunya. Aquest fet sempre estarà en el seu “deute”.

En la seva “conversa” amb Irene Montero, la va lloar per la seva gran capacitat de lideratge i el bon resultat en les Eleccions Europees. Cal dir que el gran capital d'Irene Montero va ser aconseguir 571.000 vots. En aquesta via podríem compara-ho amb els 3.044.000 vots obtinguts pel SUMAR de Yolanda Díaz en les últimes eleccions generals.

Així mateix, el mateix Rufián al capdavant d'ERC en aquestes eleccions va quedar en tercer lloc a Catalunya, per davant van quedar el PSC i SUMAR-Comuns. Això va ser degut en part als bons candidats que encapçalaven les candidatures de SUMAR-Comuns a Barcelona. Girona i Tarragona  que procedien de les antigues organitzacions ICV-EU. I que en el debat de candidats Rufián es va haver de confrontar amb Aina Vidal una diputada de gran vàlua com a parlamentària i persona.

Seria positiu que Rufián actués, més que per a lluir el seu “palmito” en converses públiques, per ajudar a una major actuació comuna de les esquerres, polítiques i socials en tot l'àmbit estatal. En l'àmbit parlamentari i sense voluntat de competir, podem ressaltar la tasca quotidiana d'ajuda al govern progressista que ha dut a terme, sense escarafalls, el grup parlamentari d'EH-Bildu.

És evident que fa falta que, al marge de les esquerres independentistes d'ERC, EH-Bildu i BNG, el conjunt de les forces a l'esquerra del PSOE emprengui un camí d'unitat de cara a les eleccions generals. Cal un model millorat de Sumar, que malgrat tot i també gràcies al ganxo electoral de Yolanda Díaz va aconseguir 31 diputats en les últimes eleccions generals.

S'ha de concretar un nou Sumar o un Front d'Esquerres amb voluntat de permanència i que inclogui tant les esquerres estatals com IU o Sumar, Equo, etc., amb les esquerres autonòmiques com Chunta Aragonesista, Más Madrid, Compromís al País Valencià (Més Compromís+Iniciativa PV + Verds), ,  etc.

Aquest nou Front d'Esquerres o com es vulgui dir ha de tenir un plantejament de permanència i adaptar-se a les diferents eleccions.

Una possibilitat seria que en els processos estatals o europeus hauria de denominar-se amb el nom de l'organització conjunta i amb referència en cada comunitat a les organitzacions pròpies d'aquesta, siguin una o més.

Així mateix, en les eleccions autonòmiques o locals és possible que fos bo prioritzar els noms de les organitzacions existents en la comunitat, prevalent la més important i afegint-li el nom del Front d'Esquerres o quin sigui el referent estatal.

Això seria un bon inici per a consolidar una proposta política en l'àmbit estatal, especialment en clau electoral. Però encara més important és establir una estructura organitzativa tant en l'àmbit estatal com autonòmic on estiguin representades les diverses organitzacions i amb òrgans de representació que dirigeixin l'actuació política en cadascun dels àmbits.

L'objectiu principal és tenir un plantejament no sols electoral sinó de permanència en el temps. I això comporta organització, és a dir debat tant polític com organitzatiu en una clau de confiança i fraternitat. Només amb organització i debat polític amb esperit unitari serà possible donar resposta a les necessitats de les classes treballadores i populars.

I un subjecte polític d'aquest tipus ha d'implicar-se en el teixit social, confluint amb el moviment sindical i els moviments socials per a donar una resposta radical, és a dir que vagi a la rel, però alhora pragmàtica amb possibilitats d'èxit, de les necessitats de les classes treballadores i populars. Cal plantejar-se com va dir Lenin “Que Fer” i com van plantejar des de Gramsci a Berlinguer lluitar per la conquesta d'un nivell d'hegemonia ideològica i política dins de la societat que permeti avançar, encara que sigui parcialment en la millora de les condicions socials, laborals i polítiques.

Aquest ha de ser l'objectiu polític dels que es diuen d'esquerres, amb tots els seus matisos. I això hauria de redundar en benefici de la ciutadania i també de la necessària unitat de tots els subjectes polítics en general, siguin estatals, autonòmics o fins i tot independentistes. Unitat per a avançar cap a una societat més justa i igualitària en benefici de la societat i les classes treballadores i populars i per a fer front a les ofensives de les classes dominants i els seus epígons polítics de les dretes o ultradretes estatals o autonòmiques.