1975 RUPTURA SINDICAL ABANS DE LA TRANSICIO

 

nuevatribuna/26 de junio de 2025

Al juny de l'any 1975, mesos abans de la mort del dictador, es van celebrar Eleccions Sindicals, les últimes abans de la democràcia. La repercussió d'aquestes eleccions va ser important perquè van significar la implosió del Sindicat Vertical franquista des del seu interior.

La política, inspirada pel PCE i el PSUC, de la infiltració del sindicalisme clandestí de Comissions Obreres en les estructures del sindicat franquista ja venia des de lluny. Però en les Eleccions Sindicals del 1975 va ser un veritable assalt per la gran multiplicació de Candidatures Unitàries Democràtiques, en un gran nombre d'empreses, fins i tot en sectors poc sindicalitzats.

No hi ha dubte que la important victòria de les Candidatures Unitàries i Democràtiques en les eleccions sindicals va ser una demostració de força de l'oposició dels treballadors al franquisme, i un impuls per a l'oposició política als pocs mesos anteriors a la mort del dictador.

No obstant això, la victòria obrera en les Eleccions Sindicals va ser més un signe de ruptura que de transició. En el pla polític va ser necessari un pacte per a la transició democràtica, però no hi ha dubte que tant la radical oposició obrera com un moviment estudiantil mobilitzat i antifranquista i els moviments ciutadans dels barris van ser elements que van afavorir la transició de la dictadura a la democràcia.

Personalment puc explicar la història viscuda en un sector poc sindicalizat relativament ben remunerat com era el de les Caixes d'Estalvis catalanes. Era un sector sense tradició sindical, però que demostra que una activitat ben orientada pot transformar una relativa placidesa en un cert onatge.

L'any 1974, deu companys (nou companys i una companya) constituïm a la primavera la Comissió Obrera de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Paral·lelament altres companys la van constituir a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. En la nostra entitat una de les principals eines eren els Cinema Fòrum realitzats per la Comissió de Cultura on es projectaven des de pel·lícules no vistes als cinemes (ni en els d'Art i Assaig) com va ser el cas de “Escenes de caça en la Baixa Baviera” fins a pel·lícules amb un cert rerefons com “REDS” o Isadora Duncan” entre altres. A la projecció es continuava amb un col·loqui que es ramificava en mil temes d'actualitat.

Durant tot l'any següent la nostra funció va ser anar ampliant l'afiliació a CCOO de cara a la preparació de les futures eleccions sindicals.

 A les Eleccions de 1975 presentàrem una Candidatura d'Unitat Democràtica i vàrem tenir uns resultats molt importants. Vàrem aconseguir més de 2/3 dels 40 membres de la Junta Sindical (conjunt de representants triats), que va ser presidida per un afiliat de CCOO. En el Jurat d'Empresa (Representació davant l'empresa) la candidatura de l'Empresa va aconseguir els 2 representants dels Caps i els 2 dels Subalterns. Per contra, els 4 representants dels Oficials van ser de la nostra candidatura, 3 de CCOO i un del SOC; en la candidatura dels Auxiliars també vam obtenir els 4 delegats tots ells de CCOO.

El mateix va succeir a la majoria de les altres Caixes on va haver-hi eleccions. Així assistim a la constitució de l'Agrupació d'Estalvi, dins de la UTT (Unió de Tècnics i Treballadors) de Banca i Estalvi. En la Junta de l'Agrupació tots els components eren delas candidatures unitaries,, un president del SOC, un vicepresident de CCOO i quatre vocals 3 de CCOO i un de l'USO.

Juntament amb els companys de Banca presentem una candidatura a la UTT de Banca i Estalvi, però no aconseguim la majoria.

Des dels nous Jurats d'Empresa s’inicien una sèrie de canvis en les relacions amb la direcció de caràcter més reivindicatiu, així mateix utilitzàvem les eines del sindicat vertical, així des de l'Agrupació llancem nombroses circulars sobre diversos temes, les circulars havien de ser distribuïdes per les empreses de manera obligatòria, va ser així com llancem des de circulars en solidaritat amb la lluita dels miners d'Astúries, fins sobre problemes i regulacions laborals en les entitats d'estalvi.

Així mateix, aquesta experiència va ser molt profitosa perquè ens va permetre una major coordinació amb els companys de les altres CCOO de Caixes i amb els companys de Banca que tenien molta més antiguitat organitzativa. Alhora ens va servir de prova per a preparar-nos per a unes futures eleccions sindicals en democràcia, així com per a donar suport a les demandes de llibertat en la societat.

Aquesta és una experiència significativa perquè no és la d'un sector caracteritzat per la lluita obrera sindical com molts altres sectors fabrils. Era la introducció inicial en un sector del que podria denominar-se com a “burgesia treballadora” o els anomenats “Colls blancs”. Un sector on les condicions laborals i socials eren superiors a les de la mitjana dels sectors laborals i on el sindicalisme havia estat absent des dels temps de la II República, on el President de la Comissió de Gestió, militant de la CNT, en finalitzar la guerra civil va ser afusellat.

Mai hi ha bon final sense un inici incert. I d'aquests inicis sindicals finalment va sorgir una potent secció sindical, especialment després de la fusió de la CAMPB amb la CPVE, que amb els anys no sols ha estat durant més de 20 anys hegemònica sindicalment en la Caixa sinó també en el sector d'Estalvi. I la secció sindical amb més afiliació del conjunt de les empreses privades.

Aquesta és una gota d'aigua de la marea rupturista que van significar les últimes Eleccions Sindicals del sindicalisme franquista. Les següents ja van ser eleccions lliures on cada treballador era un vot eliminant les votacions per estrats.

Sens dubte les eleccions del 1975 van ser un enorme encert de la política de les Comissions Obreres i una embranzida cap a una transició democràtica que comportés una democràcia sense exclusions i una Constitució amb drets, també laborals.

AUSTERITAT RACIONAL O MALBARATAMENT CONSUMISTA

           

Austeritat o Malbaratament

nuevatribuna/11 de junio de 2025

L'actual model de globalització dirigit a un consum generalitzat sense regles, especialment en les societats del món més desenvolupat, ens ha portat a una situació de malbaratament de béns en una part del globus mentre en la part menys desenvolupada la carestia, les fams i la falta dels mitjans més bàsics són la realitat diària.

Aquesta situació entre una part de la població mundial centrada en el consum, mentre en altres latituds i en les seves pròpies societats hi ha sectors mancats del mínim necessari com és l'habitatge i l'accés a l'alimentació és un exemple de la greu contradicció en què ens trobem.

L'actual moment de la globalització hiperconsumista, no sols planteja a nivell de les nacions i del planeta la segregació d'una part de la societat mundial que no té accés a les mínimes necessitats vitals, sinó que està qüestionant la perspectiva pròpia de l'existència futura de la humanitat. El superdesenvolupament sense regles està posant en qüestió la pròpia naturalesa amb greus problemes com són el canvi climàtic, el malbaratament de matèries naturals i la devastació d'àmplies zones del planeta, i qüestionant les possibilitats de regeneració dels hàbitats en el món globalitzat.

La globalització sense regles està comportant cada vegada més una acumulació excessiva i fins i tot grollera de la riquesa en poques mans i en pocs països, mentre la pobresa extrema es dona ja en bona part de les societats opulentes i encara més als països i societats de la perifèria de l'anomenat primer món. No hi ha dubte de que les contradiccions són cada cop més extremes. I fins al moment sembla com si ningú s'adonés dels perills per al futur de les societats actuals corroïdes cada vegada més per ideologies excloents que es donen cada cop amb més força en el conjunt dels països del món suposadament desenvolupat.

S'han anat diluint les ideologies més racionalistes fonamentades en els principis de la “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”, i estan sent substituïdes per propostes excloents, egoistes i obertament contràries a tot allò que pugui catalogar-se de “diferent” per qualsevol condició. Sembla que cada vegada més tornem a una situació semblant però molt més perillosa que la viscuda en la meitat dels anys trenta del segle passat. Sembla que no haguéssim  après res de les experiències del passat. Estem assistint en directe al creixement de nous models polítics basats en sembrar por i odi. Els dirigents mundials estan assistint sense parpellejar a un genocidi, com el de Gaza, que diàriament es transmet en els mitjans de comunicació. Estem contemplant com la utilització de la mentida, la demagògia i l'odi es difonen per bona part dels dirigents polítics, especialment per part de forces profundament reaccionàries que cada dia s'escolten amb major normalitat per part de bona part de la massa social.

Es tracta d'inculcar en el pensament de l'individu la necessitat de reforçar el seu individualisme i presentar com a enemic el suposat competidor més pròxim. Veiem en el nostre propi país com es tracta d'enfrontar a diversos sectors que tenen més coses en comú que les que els diferencien. Cal presentar  l'immigrant com a un enemic per al treballador pobre, els joves amb baixos salaris enfront dels fixos, els treballadors en actiu amb els jubilats,  l'home contra la dona, el d'un territori contra un altre de diferent cultura o llengua i així fins a l'infinit. Però pocs plantegen la contradicció principal la dels treballadors o petits empresaris amb el gran capital financer o especulatiu. La contradicció principal s'oculta sota contradiccions menors, però més fàcils de manipular incitant els baixos instints de la gent. S'enveja al més pròxim perquè no t'adones de quins són els responsables reals de la teva situació ja que ni tan sols ets conscients d'això.

Lamentablement són poques les persones que en les últimes dècades han desenvolupat un pensament i una influència en contra de l'actual model de desenvolupament globalitzat de hiperconsum i depredació i malbaratament del nostre planeta.

En la història de la nostra literatura moderna va haver-hi un escriptor admirable per la seva coherència i honestedat com va ser Antonio Machado, un exemple de vida i de mort. Un home excel·lent que va saber viure com ell mateix deia “lleuger d'equipatge”. La intel·ligència no té res a veure amb la riquesa seria una conclusió sobre la seva existència.

Recentment ens ha deixat un personatge polític, dirigent d'un petit país que no obstant això ha tingut una àmplia projecció en el món, més que pel seu fer polític que també, pel seu mode de vida. Es tracta del recentment mort José “Pepe” Mujica, ex president de l'Uruguai, En el llibre sobre alguns dels seus discursos, titulat “Jo vinc del sud”, Mujica defineix la seva manera de viure, d'una austeritat quasi radical, com de sobrietat i radicalment contrari al hiperconsum.

Així defineix el seu pensament personal “No esclavitzar la vida per qüestions materials per a tenir més marge de llibertat i temps de vida”, ” Mentre hagi de lluitar per elements materials per a sostenir la meva vida no soc lliure, estic sotmès a la Llei de la necessitat. Ser frugal i sobri és un càlcul ben premeditat que permet temps per a ser lliure”.

Així mateix, analitza críticament el context de la globalització: “Vivim en una globalització que no té més govern que el mercat i el capital financer. Mai s'havia produït tant de menjar i mai s'havia malgastat tant, i no obstant això continua havent-hi fam en el món. ”, ” Lluitar per una altra cultura no podem continuar governats pel mercat, sinó que hem de governar el mercat”

Mujica proposa una alternativa al model de malbaratament consumista: “No es defensa la pobresa sinó la sobrietat per a poder ser lliure. L'objectiu no és viure per a treballar sinó treballar per a viure. Si no defensem la nostra llibertat i dediquem la nostra vida a pagar quotes, en un suposat progrés que no és més que una acumulació infinita de consum material, se'ns acaba la vida.”

Molts anys abans l’any 1977, Enrico Berlinguer va fer un discurs en el qual va confrontar la idea d'un model de “Austeritat” des de l'esquerra contrari tant al “austericidi” de les dretes com al malbaratament de l'actual model de consum globalitzat. Confrontava el model d'Austeritat enfront de la política de les dretes “Per a nosaltres, per contra, l'austeritat és el mitjà d'impugnar per l'arrel i establir les bases per a la superació d'un sistema que ha entrat en una crisi estructural i de fons, no conjuntural, i les característiques distintives del qual són el malbaratament i el desaprofitament, del consumisme més desenfrenat. Austeritat significa rigor, eficiència, serietat i també justícia, és a dir, el contrari del que hem conegut i sofert fins ara i que ens ha conduït a la greu crisi els danys de la qual fa anys que s'acumulen i es manifesten avui”.

Bàsicament Berlinguer oposa al malbaratament del consumisme individualitzat la potenciació de majors i millors servei públics de tota mena, alhora que un canvi de valors en la consciència de la societat: “Per això la política d'austeritat, de severitat, de guerra al malbaratament, s'ha convertit en una necessitat ineludible per a tots i, al mateix temps, en la tecla a prémer per a fer avançar la lluita per la transformació de la societat en les seves estructures i en les seves idees bàsiques”, “configurar una organització social i una política econòmica i financera orgànicament dirigides contra el malbaratament, els privilegis, els parasitismes, la dilapidació de recursos; realitzen el que haurien de constituir l'essència del que per naturalesa i per definició és una veritable política d'austeritat. És més, es podria observar que, de la mateixa manera que en les societats en decadència van amb freqüència aparellades i imperen les injustícies i el malbaratament, en les societats ascendents s'estableix una vinculació entre justícia i frugalitat”

Desgraciadament Berlinguer no va tenir l'oportunitat de plasmar en realitat les seves idees i ara ens veiem reduïts a exemples radicals com el de “Pepe” Mujica.

No obstant això les forces progressistes haurien de plantejar-se, si no volen continuar sent sobrepassades per l'ona “ultra reaccionària”, polítiques i propostes ideològiques dirigides a millorar les condicions bàsiques de les classes treballadores, dels ciutadans i del planeta, i tractar de potenciar un canvi de mentalitat social basada en la prioritat i importància d'uns serveis públics de tota mena, majors i de millor qualitat, educar socialment sobre la necessitat del finançament públic i la fiscalitat progressiva i la imprescindible necessitat d'un canvi de mentalitat que tingui en compte la fragilitat del nostre entorn ecològic i l'imprescindible dels canvis en la nostra cultura de consum com a societat.

I hem de tenir en compte que el temps corre en contra i les perspectives de tota mena semblen ser molt pessimistes.