REFLEXIONS SOBRE LA AUTONOMIA MILITAR DE LA UE.

 

Tancs alemanys Leopard

nuevatribuna/18 de marzo de 2025,

En principi podem afirmar que, des del final de la II Guerra Mundial, Europa Occidental mai ha tingut autonomia militar tant en un continent dividit en blocs com després de la caiguda de la Unió Soviètica. Europa ha supeditat la seva defensa militar deixant-la en mans de l'OTAN. Es a dir, cedint la seva sobirania militar a la direcció dels Estats Units.

Al final de la “guerra freda” amb l'arribada de Gorbatxov al poder a la Unió Soviètica, aquest va oferir la dissolució del Pacte de Varsòvia, replica soviètica a l'OTAN, a canvi de que no s'ampliés cap a l'est l'Organització Atlàntica. Gorbatxov va ser el responsable de la caiguda del “mur de Berlín” i de la dissolució del Pacte de Varsòvia. Però els EUA i Europa Occidental no van respectar el seu compromís i van ampliar l'OTAN a tots els antics “satèl·lits” de la Unió Soviètica.

Encara que costi hauríem d'entendre la mentalitat russa que ha considerat que els atacs, en l'època moderna, sempre li han arribat des d'Occident, des de la invasió napoleònica, fins a les dues guerres mundials. Això ha creat una obsessió en la mentalitat russa sobre la necessitat de tenir un matalàs territorial entre les seves fronteres i occident. Ja en el final de la II Guerra Mundial, l'URSS en els acords de les grans potències va incorporar-se una important porció de territori polonès en l'est a l'URSS. En compensació es va atorgar a Polònia una porció similar de territori de l'est d'Alemanya.

Durant tota l'època de la “Guerra Freda” les actuacions militars soviètiques es van limitar a disciplinar els països del Pacte de Varsòvia. Fins i tot en el cas de la crisi dels “míssils a Cuba” va ser una resposta a la instal·lació de coets nord-americans a Turquia. El resultat va ser unes negociacions en les quals de cara al públic Jrushchov va acordar retirar els míssils soviètics de Cuba. Però al poc temps EUA, sense publicitat va retirar els seus míssils de Turquia tal com es va establir en l'acord entre les dues potències.

El conjunt d'Europa en tota aquesta època ha subordinat la seva defensa militar al seu país guia, és a dir els EUA. Ara amb l'administració Trump aquesta situació ha fet fallida i el conjunt dels països europeus ha entrat en un cert pànic escènic i s'ha llançat a plantejar la necessitat d'un rearmament i increment dels seus pressupostos militars.

La pregunta és: Per a què? Amb quin objectiu?

Entendria la necessitat d'un rearmament del conjunt dels països europeus si aquest estigués dirigit a adoptar una posició militar defensiva autònoma. I per autònoma significaria tres coses: 1.- Al marge de l'OTAN; 2.- De caràcter defensiu; i 3.- Amb una planificació comuna per a la constitució d'un exèrcit conjunt europeu, amb projectes militars conjunts de producció europea i sense duplicitats nacionals.

Es a dir, eliminar una OTAN obsoleta que només obeeix els interessos nord-americans, i crear una Aliança Europea militar conjunta de caràcter defensiu. Sense estar dirigida contra ningú sinó en defensa del conjunt de països europeus que s'adhereixin a aquesta aliança, amb pressupostos militars conjunts.

És evident que això és summament difícil si no va acompanyat d'una voluntat d'avançar en una Europa federal no sols econòmica sinó social i política la qual cosa comportaria un salt qualitatiu sobre l'actual UE.

Per què la ciutadania hauria d'entendre un increment de fons per a militarització europea sense visualitzar alhora una major aproximació i projecció d'una millor ciutadania conjunta europea pel que fa al benestar social?.

Europa no pot tenir enemics prèviament determinats, ni Rússia, ni la Xina ni els Estats Units. Europa ha de tenir un projecte comú i propi de bon veïnatge sense seguidisme d'altres potències.

Ja hem vist com els EUA canvia de posició quan li interessa, i Europa no pot ser el seu servidor sinó reivindicar la seva independència i per tant la seva autonomia en tots els aspectes. El temps del Pacte de Varsòvia va passar i va ser superat i ara hem de superar el temps d'una OTAN creada en la guerra freda. I hem de tractar de tenir pactes de bon veïnatge amb tots, també amb Rússia i entendre les seves pors i temors.

No té sentit fer seguidisme dels EUA en tot fins i tot considerar adversari estratègic la Xina. LaXina avui és la gran potència emergent mundial en tots els aspectes i Europa ha de tractar de tenir les millors relacions comercials i de tota mena amb ella.

En tot cas també seria important que dirigíssim la nostra mirada prioritària cap al Sud global des d'una perspectiva no colonialista, com en el passat, sinó com a objectiu d'unes relacions econòmiques i financeres que puguin servir a totes dues parts sense voluntats ni idees preestablertes de superioritat. El desenvolupament del Tercer Món pot ser objectivament interessant per a uns interessos europeus amb voluntat de relacions igualitàries.

Per tant, des de l'esquerra no s’ha de caure en infantilismes pseudo pacifistes de radical oposició a increments de la despesa militar sinó plantejar una posició d'exigir al motiu al que van dirigits. Si és per a continuar amb una organització com l'OTAN evidentment NO. Si és per a explorar altres objectius com una major unitat i fortalesa d'una Europa més unida social i políticament amb una real autonomia europea, també en l'àmbit de defensa militar, llavors l'esquerra ha de defensar tots els àmbits que comportin un aprofundiment d'unitat europea.

No obstant això plantejar l'increment militar, a costa d'altres objectius, com per a defensar-nos de Rússia, vista com a potencial perill i sense replantejar-nos que paper té l'OTAN, llavors: “d'entrada i sortida no”.