EL PERILL D’ALLO QUE L'OTAN DENOMINA “FLANC SUD”

 

Cimera OTAN a Madrid 2022

nuevatribuna/19 de agosto de 2022

En la recent cimera de l'OTAN celebrada a Madrid l'organització militar va modificar la seva visió estratègica sobre l'anomenat “flanc sud”, modificació celebrada com un èxit propi pel govern espanyol. En la nova definició es diu textualment “L'OTAN està segura sols quan totes les seves fronteres estan segures i, avui dia, el flanc sud de la regió transatlàntica necessita molta més atenció. Els països veïns en particular del nord d'Àfrica i el Sahel, s'enfronten a importants desafiaments interconnectats de seguretat, demogràfics, econòmics i polítics, agreujats per l'impacte del canvi climàtic, la fragilitat de les institucions, les emergències sanitàries i la inseguretat alimentària. Aquesta situació d'inestabilitat proporciona un terreny fèrtil per a la proliferació d'organitzacions no estatals i grups armats, incloent-hi les organitzacions terroristes. També permet la interferència desestabilitzadora i coercitiva de competidors estratègics com Rússia o la Xina. L'enfortiment del flanc sud de l'OTAN resulta, per tant, crucial per a l'Aliança Atlàntica donades les rellevants correlacions entre conflictes, fragilitat i inestabilitat a Àfrica i Orient Mitjà i la seguretat de l'Aliança i dels aliats.”

Aquesta posició canvia fonamentalment els conceptes establerts en 1999 quan el concepte estratègic de l'OTAN es basava en la idea del “Diàleg” a partir d'establir un marc de confiança amb els països del nord d'Àfrica tot potenciant la cooperació a la regió. Però el poc interès real demostrat i els pocs recursos emprats van donar resultats poc satisfactoris.

Hi ha diversos successos a considerar que provoquen aquest canvi de posició de l'OTAN. En primer lloc el fet que la relació dels països occidentals amb el nord d'Àfrica i els països del Sahel, especialment per part de les antigues potències colonials, s'ha basat principalment en l'espoliació dels seus recursos naturals. I les intervencions militars com la francesa i altres països es basen fonamentalment en aquests interessos.

Hem de tenir en compte que un dels principals factors del desequilibri  en aquesta àmplia zona d'Àfrica va ser la liquidació del règim de Gadafi a Líbia. Mitjançant la “Operació Protector Unificat de l'OTAN del 2011” es va possibilitar l'enderrocament del poder autocràtic de Gadafi però va ser incapaç d'establir un règim alternatiu, la qual cosa va donar lloc a un estat “fallit” que persisteix fins avui. Cal afegir que la caiguda del règim de Gadafi va provocar la disseminació d'un gran nombre d'armament que va anar a caure en mans de molt diversos grups, des de rebels tuareg als més diversos grups gihadistes de tota la regió, la qual cosa va provocar la intensificació de nombrosos conflictes en tota la regió.

Precisament la disputa entre tuaregs i el govern de Mali, a la qual es va sumar l'aparició de grups gihadistes va donar lloc a la intervenció militar de França amb l'Operació Serval en 2013 i posteriorment l’Operació Barkhane que ha estat un important fracàs ja que finalment França ha optat per retirar-se al no poder liquidar els combatents de les diverses cèl·lules de l'Estat Islàmic i d'Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI) alhora que les seves actuacions impedien les negociacions del govern de Mali amb altres fraccions tribals. Finalment Mali va demanar el final de la presència francesa que ha estat substituïda per contractistes russos de Wagner que és l'equivalent rus dels mercenaris americans de Blackwater que van actuar a l'Iraq.

Cal dir que França no va ser a Mali per raons humanitàries, tota intervenció militar sota façanes humanitàries o democràtiques acostuma a amagar interessos estratègics i econòmics. França no va ser a Mali per a resoldre problemes socials en un país pobre, el seu objectiu era defensar els seus interessos en petroli i urani. L'estabilitat en el veí Níger és el motiu de la presència francesa. Níger extreu el 8% de la producció mundial d'urani del qual França és importador per al consum dels seus equipaments nuclears.

De la mateixa manera una gran part dels països africans es veuen seduïts per les inversions econòmiques i en infraestructures xineses a canvi de la compra de les seves produccions agrícoles i minerals després d'haver sofert l'explotació permanent per part de companyies occidentals.

Aquests són els factors que preocupen l'OTAN i que no veiem que siguin fàcils de resoldre per una organització militar.

Però al costat d'això està la gran por dels països europeus com Espanya a fenòmens no només  de terrorisme (els atemptats en la major part dels països europeus els efectuen residents en els propis països) sinó especialment a la Immigració. Sota aquesta concepció estratègica de “flanc sud” pot produir-se una contaminació de les polítiques migratòries i d'asil.

Cada vegada és més clar que la política occidental enfront d'una immigració econòmica o d'asil des del sud  recorre a l'externalització de riscos. És a dir a subcontractar la tasca d'evitar que tota aquesta gran massa de població desesperada arribi a sòl europeu. Ho hem vist amb Turquia, a Líbia i és molt probable que ho veiem al Marroc.

Pot ser aquest l'interès del Govern de Pedro Sánchez en que s'inclogués el perill del “flanc sud”. Difícilment ens vindran atacs militars des del Sud i l'OTAN com a organització militar no és el més eficient per a combatre el terrorisme. Per tant sembla que l'objectiu a combatre és l'emigració africana o asiàtica. No hi ha barreres per als rossos i blancs ucraïnesos, ni per als sud-americans que entren a Europa a través de Barajas, però sí per als sirians, sudanesos, etc.

I aquí és on ens preguntem: Quin va ser l'acord amb el Marroc a canvi del canvi de postura d'Espanya sobre el Sàhara Occidental? Un acord fins avui desconegut per la societat espanyola i pel propi Parlament. A canvi de què? Després va venir la brutal repressió d'emigrants a Melilla amb més d'una vintena de morts.

Per què hem posat en qüestió les nostres relacions amb un veí que sempre ha tingut una relació de bon veïnatge com Algèria que a més era el nostre principal subministrador de gas? Per què no hem donat a Algèria cap explicació satisfactòria? Ens trobem amb un acord no conegut amb el Marroc que ens ha portat al fet que un altre veí com Algèria ens hagi retirat el seu ambaixador i suspès les relacions comercials. I fins ara només hem sentit declaracions absurdes com les del ministre Albares que es vanagloria de que aquesta política no produirà cap problema amb Algèria i que fins ara no ha fet la més mínima actuació per a millorar el deteriorament causat en les relacions. I després hem d'escoltar la Ministra de Defensa Robles qualificant a Algèria d'aliat de Rússia.

Millor seria que el President Sánchez ens parlés clar especialment als votants del seu govern. Que ens digui perquè ha decidit fer seguidisme dels EUA i  ens ha convertit en els més convençuts atlantistes i otanistas, i que ara en lloc de l'Aliança de Civilitzacions que defensava Zapatero defensem una Europa tancada a la immigració i a l'asil ja que les nostres prioritats són unes altres i volem ser els primers de la classe a defensar la nostra cada vegada més decrèpita democràcia occidental.

Haurien de tenir clar que aquesta política de tancament a la immigració està derrotada per endavant. És impossible posar “portes al camp” i mantenir un inexistent paradís europeu mentre a les fronteres s'acumulen milions de persones faltes dels mínims necessaris per a una vida mínimament digna. Europa i Occident que han estat històricament exemple de respecte als drets i a les llibertats estan donant actualment clares senyals d'esgotament i decadència.

                                                          "Contaminame"