EL “CUL DE SAC” DE CATALUNYA

Torra i Puigdemont els responsables

Nuevatribuna | 18 de Agosto de 2018
-@RevistaTreball/ 21 d'Agost 2018


L’elecció de Pedro Sánchez ha provocat un canvi objectiu en la situació política de Catalunya. En primer lloc Sánchez va ser escollit entre d’altres pels sectors menys radicals de l’independentisme català, els grups parlamentaris de PDCat i ERC, contra  l’opinió de l’ex-President de la Generalitat Puigdemont i del seu vicari l’actual EL President Torra. Es curiosa la seva coincidència en aquest tema amb els seus adversaris del PP i de C’s, i és que a ambdues parts els interessava més una situació de confrontació entre nacionalismes. Sánchez trenca aquesta dinàmica, abandona la senda de judicialització i obre la mà al diàleg, això sí sempre dins de la llei.

La situació descol·loca en un primer moment el líder independentista però Puigdemont reacciona fent-se amb el control del PDCat i fent fora els partidaris de la moderació representants per Marta Pascal. Altrament el vicari Torra canvia l’objectiu de la seva confrontació amb l’Estat, ja que Rajoy està desaparegut ara l’objectiu central dels seus atacs és el Rei Felip VI, de qui arriba a declarar que “ja no és el rei dels catalans” i amb qui trenca teòricament relacions.

Sánchez restableix les relacions institucionals i fa un cert desafiament al instar al Govern de la Generalitat a parlar dels problemes reals que afecten els catalans i els dèficits que Catalunya ha reclamat. Els independentistes, malgrat no els agrada aquest plantejament,  no es poden negar i es veuen obligats  a entrar però sense abandonar la seva retòrica maximalista sobre presos i referèndum.

Pel que fa als principals líders més radicals dels independentistes, especialment Puigdemont i Torra el que pretenen i els interessa és tornar a la seva “realitat política virtual” per tal de mantenir la flama de la mobilització independentista encesa.

Fa temps que els líders independentistes han abandonat la gestió de les institucions  i tan sols les utilitzen per a la seva política d’agitació i propaganda. El govern de Catalunya fa anys que va ser abandonat, es continuen fent les polítiques iniciades per Mas a la seva arribada al govern l’any 2012, polítiques d’austeritat i retallades que van ser aprovades en principi per CiU i el PP i posteriorment sustentades en els diversos governs per ERC, JxC, i fins i tot per les Cup.

Sánchez insta a Torra al diàleg

La prioritat donada pels successius governs de la generalitat al “procés” ha anat en detriment del paper de la pròpia Institució de la Generalitat la funció de la qual és prioritàriament solucionar els problemes de la ciutadania de Catalunya.

La realitat s’imposa, la reducció de la despesa social s’ha retallat a Catalunya en un 19,96% i és la comunitat autònoma que més ho ha fet, especialment en Sanitat on s’ha retallat un 27,51% i es la que ha sofert un procés més gran de privatització sanitària. Pel que fa a l’Educació, aquesta de la que tant es vanta el Govern de defensar, també ha patit les retallades, és la tercera comunitat en retallades, un 12 % menys en despesa educativa.  Aquesta és la realitat dels governs del “procés”.

Però encara hi ha un altre fet que demostra que als màxims dirigents i ex-dirigents de la Generalitat el que els interessa més  és la “virtualitat política”  no  la realitat social del país. Desprès de criticar el 155 per haver congelat les institucions de Catalunya el 27 d’octubre, els independentistes unilateralistes van tardar 5 mesos en escollir un candidat a President, del 21 de desembre al 2 de juny. I ara per diferències entre els socis de govern han tancat el Parlament des del 24 de juliol fins  l’1 d’octubre. Això demostra la seva manca d’interès real en defensar la democràcia i el seu poc respecte per les institucions del país.

La pèrdua del poder per part del PP elimina un element que des d’Espanya estimulava el conflicte amb Catalunya. La manca de voluntat política del PP  la seva nul·la voluntat de negociació i la judicialització de la política eren les seves ensenyes. Amb Sánchez ara la pilota està en el teulat de la Generalitat, que ha perdut un dels elements que han ajudat a fer créixer l’onada independentista, la política del PP envers Catalunya.

Malgrat tot és evident que per que l’atzucac de la problemàtica catalana es pugui solucionar caldrà en primer lloc buscar una solució dins de la pròpia societat catalana. No és possible un acord entre Catalunya i Espanya si primer no es dona entre dins d’una societat catalana a qui el “procés” ha fraccionat profundament. I si el PP i les seves polítiques han estat una font de creació d’independentistes, també cal dir que la política sectària dels Governs del “procés” amb el seu nacionalisme excloent han estat en la base del fraccionament de la societat catalana que ha estat dividida profundament i que ha fomentat un espanyolisme fins fa poc residual a Catalunya.

La Generalitat adornada amb pacarta partidista

Per a sortir de la situació de “bogeria” que fa anys que impera a Catalunya cal que des dels sectors més racionals de l’independentisme es faci una reflexió del que ha estat una política virtual, basada en “fets falsos” (fakes) i propis d’un pensament ultra-nacionalista i basat en les polítiques de la “post-veritat” pròpies del “trumpisme” o de les polítiques de la “Lega Nord” de Salvini properes a actituds pre-feixistes.

Des de fa massa temps el conjunt de la ciutadania catalana ha estat sotmesa al domini de la mentida continuada com a fonament de la política de les forces “nacionalistes”, en la creació d’una falsa realitat i uns falsos conceptes. Hem vist com sota la denominació de “democràcia” es vulneraven els 6 i 7 de setembre del l’any passat la legitimitat democràtica de l’Estatut i la Constitució, i s’aprovaven sense respectar la legalitat unes lleis de Referèndum i Transitorietat Jurídica. No pot haver democràcia amb vulneració de la lleis democràtiques.

Hem vist com en base a això es convocava un “fals referèndum” sense cap garantia democràtica i el seu resultat es donava com a base d’una declaració “fake” d’independència d’una República Catalana morta abans de néixer, sense l’existència de cap estructura d’estat que s’havia promès pel Govern i sense el més mínim reconeixement internacional. I hem vist com l’absurda i brutal repressió dels fets de l’1 d’octubre per part de les forces de l’Estat ha estat la raó més important per a legitimar-ho.

Hem vist com al llarg d’aquests anys s’ha fet un continuat rentat de cervell per part dels mitjans públics de la Generalitat i de mitjans privats subvencionats pels diners públics que plantejaven com a real una falsa versió de la realitat, al més pur estil de Trump i la cadena Fox, que ha tingut acceptació  especialment entre les classes mitjanes i a la Catalunya rural tradicionalment conservadora, tradicionalista i “carlina”. Així el 47,5% dels catalans que votaven opcions independentistes es transformaven en la “majoria dels catalans”. Hem vist parlar del que vol el país i del que volen els catalans quan realment parlaven la “minoria independentista”. Al final es qualifica com a bons catalans als independentistes del llaç groc, mentre la resta són qualificats com a mínim de mals catalans. Les xarxes socials i els debats de 140 caràcters de twitter s’omplen de insults i veritables “linxaments” a qui no combrega amb el procés. S’ha arribat a qualificar de “colons” i colonització la vinguda d’immigrants dels anys 60 i 70 que van ser la mà d’obra que va potenciar amb la seva explotació l’economia catalana. I s’escriu una realitat històrica plenament falsejada amb conceptes supremacistes i fins i tot xenòfobs per a retratar  Espanya i els espanyols.

Vic: ocupació de l'espai públic

Cal reconèixer als dirigents processistes la construcció d’un bon relat “postmodern” que ha calat en molta gent, mentre des del govern del PP es reaccionava únicament amb actuacions judicials que a ulls de molta gent no feien res més que confirmar el relat de la “post-veritat” processista.

I ara quan més s’esgota el relat processista més es radicalitza i avui en dia l’ocupació de l’espai públic significa un pas més en l’enfrontament social. La campanya del llaç groc només busca diferenciar entre bons i mals catalans i alhora demostrar que ells són capaços d’ocupar l’espai de tots. Es sens dubte una campanya d’intimidació que és especialment efectiva i visible en les zones de la Catalunya rural i interior. Es  inacceptable l’ocupació de l’espai públic però encara ho és més es veure com símbols i “eslògans” partidistes ocupen les seus de les institucions públiques de tots.

Per que hem de ser clars a Catalunya i a Espanya hi ha un estat democràtic amb totes les mancances que hi puguin existir però plenament homologables a la resta de països democràtics. A Catalunya i Espanya hi ha llibertat de pensament i d’ideologia. A Catalunya tenim uns mitjans públics i privats que  només fan que propaganda constant de l’independentisme i no han estat sancionats. A Catalunya hi ha polítics presos, però no pel seu pensament sinó per l’incompliment de la llei, possiblement no són culpables de rebel·lió o sedició, però no hi ha dubte que han fet una profunda desobediència de les lleis i un intent “virtual i postmodern” de secessió pel que possiblement seran com a mínim inhabilitats per molts temps. Es pot estar d’acord en que les peticions són desmesurades, que la presó provisional potser es inadmissible, però que són responsables d’incompliments de la llei no hi ha cap dubte i això els fa responsables davant la llei.

Es evident que per a solucionar la divisió entre dues meitats de la societat catalana no es podrà fer amb la imposició d’una sobre l’altra. Caldrà donar passes per a la reconciliació i el destensament de la situació de divisió i crispació existent. I això no serà possible sense que els esforços es donin per totes les parts. Fins el moment no hem vist cap canvi real en la posició dels que defensen el procés unilateral. I les úniques veus que han plantejat la possibilitat de distensió han vingut des de sectors de l’esquerra i el progrés properes a ICV o el PSC, però sense cap actitud similar des dels sectors sobiranistes. Cal dir també que fins el moment des de posicions de la nova esquerra  s’ha estat sempre més sensible i comprensiu amb els “processistes” que amb els unionistes, quan és evident que tants uns com els altres són responsables de l’actual crispació. Les dues parts són responsables sense diferències però un cert “síndrome d’Estocolm” fa que sempre des de sectors de l’esquerra es sigui més indulgent amb les posicions dels “processistes”.

El Govern de Sánchez i la seva oferta de diàleg és una primera passa en una bona direcció, que hi hagi sectors de gent progressista que faci manifestos en favor de la distensió també és positiu. Però sens dubte el que cal és que si hi han sectors racionals dins de les forces que han donat suport al “procés” que vulguin retornar a una situació de normalitat tinguin la valentia de donar un pas endavant, cosa que fins ara no s’ha produït. Això serà imprescindible per tal de que per fi les Institucions de la Generalitat tornin a treballar per a millorar la vida real de la societat catalana tot abandonant “utopies” i “falsos relats”.

Senyals pròpies del feixisme