Els responsables del “Xoc de trens”

Rajoy i Puigdemont

Nuevatribuna | 25 de Septiembre de 2017


El que semblava que mai arribaria a passar ja ha començat. Finalment el “xoc de trens” entre els governs de Catalunya i l’Estat s’ha produït i les conseqüències no crec que siguin favorables per a ningú.

Perquè ha passat? Qui és el responsable?

Per mi no hi ha dubte que el primer i principal responsable ha estat el PP en un inici i el Govern de Rajoy posteriorment. El PP amb la recollida de signatures contra la reforma de l’Estatut de Catalunya, el seu posterior recurs al Tribunal Constitucional, les seves maniobres per a obtenir una majoria d’aquest tribunal impugnant algun dels seus membres, i la sentència de retallada de l’Estatut està a l’inici de tot.

A Catalunya es va produir una forta frustració i com encertadament va dir el llavors President de la Generalitat, José Montilla, un sentiment de forta desafecció de la ciutadania catalana envers l’estat.

PP signatures contra l'Estatut

Posteriorment el Govern del PP, per convicció potser però fonamentalment per càlculs electorals ha portat una política totalment equivocada envers Catalunya, que ha coincidit també amb la seva política antisocial en tots els seus plantejaments i arreu de l’Estat espanyol. El Govern ha deixat que s’anés acumulant una profunda animadversió entre la població catalana i vulgui o no ha alimentat i estimulat el creixement d’un sentiment no sols antigovern del PP sinó antiespanyol que ha portat  molta gent a apropar-se a un fins aquell moment reduït espai independentista.

Avui allò més fàcil seria parlar de la deriva autoritària del PP envers Catalunya i el seu govern, però no crec que sigui el més greu. El que és més criticable del PP i del Govern Rajoy és la seva indiferència i falta de voluntat política en els últims cincs anys per tal d’oferir una proposta política que permetés superar la creixent crispació i malestar en la ciutadania catalana. Al contrari, en tot moment el Govern del PP, torno a repetir especialment per càlculs electorals, li ha interessat promoure una “guerra de banderes” o dit d’altra manera “un enfrontament de nacionalismes”, l’espanyol i el català.

Dit això cal també reservar la seva responsabilitat a qui ha governat Catalunya.   El govern de CiU d’Artur Más va ser l’iniciador a tot l’estat en la pràctica d’una política de retallades socials, amb el suport parlamentari del PP primer i d’ERC desprès, que va provocar una onada de protestes socials. Però la manifestació de 11-S de 2012 va inclinar a Mas a afegir-se a una proposta independentista en la que mai havia cregut i desviava el malestar social cap el Govern del PP convertint-lo en un malestar nacionalista.

Els responsables del "full de ruta"

El relat posterior de l’error del “full de ruta” és prou conegut. Es convoquen unes eleccions que els independentistes defineixen com a “plebiscitàries” i que malgrat aconsegueixen la majoria parlamentaria entre JxS i la CUP no aconsegueix una majoria de vots. A continuació la CUP va marcant posicions, dimissió de Más, i incoherències aprovant pressupostos regressius.

I finalment fan el greu error de dinamitar la seva millor arma, la de l’apel·lació a la democràcia. S’aproven unes Lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica que han vulnerat tota la legalitat del Parlament de Catalunya, malgrat no tan sols dels requeriments de la oposició, sinó no escoltant tampoc ni l’opinió dels lletrats de la càmera ni el propi Consell de Garanties Estatutàries.

Però el gran error dels independentistes és no tenir en compte la correlació de forces. Sembla que hagin estat jugant a una independència de joguina. No han tingut en cap moment present el poder de l’estructura estatal. I han preferit la tàctica de “pocs però segurs” dividint l’espectre polític de Catalunya i quedant-se en la reduïda majoria independentista rebutjant l’aliança amb altres forces partidaris del reforç de l’ autogovern i de la reivindicació d’un Referèndum pactat i amb garanties de reconeixement. Al contrari s’han anat tancant en el nucli més reduït.

Durant la transició l’Assemblea de Catalunya va deixar la lliçó de aglutinar àmplies majories per aconseguir grans objectius com en aquell moment era la democràcia. JxS i la CUP no han tingut en compte aquesta lliçó. No han volgut rebaixar ni canviar una coma del seu “full de ruta” i han desestimat aconseguir àmplies majories socials i polítiques. Només cal veure com van desestimar la força del Pacte Nacional pel Referèndum quan van considerar que no els hi servia.

Fins i tot han provocat fractures importants en la pròpia societat catalana i entre les forces partidàries d’un major autogovern. Han maltractat tothom que no combregués amb els ideals nacionalistes, fossin federalistes o confederalistes, i contra ells i els seus representants més coneguts han llançats furioses campanyes dequalificadores, algunes de contingut com a mínim menyspreable. S’han reduït en un ambient ultra-nacionalista que és el pitjor que podien fer.

Una política abocada al fracàs

I desprès ha vingut la realitat, la intervenció desproporcionada i grollera de l’Estat que els ha fet conscients de la seva força i la seva incapacitat per a fer-li front. Especialment per que darrera no tenien una societat plenament aglutinada ni aliats suficients dins de l’estat.

No tinc cap dubte que tot això pot comportar al final  en una ressaca considerable de frustració que pot durar molt de temps i que fa témer  una regressió en el nivell de l’autogovern. Caldrà tornar a començar sobre altres basses el més aviat  possible. Crear una forta i amplia unitat dels demòcrates, fóra del marc del fracassat “full de ruta”, que defensin un nou i més ple autogovern de Catalunya i teixir àmplies aliances amb forces de l’estat partidàries d’una regeneració i d’una reforma de la Constitució que permeti un encaix còmode de tots i també de Catalunya i una substitució de la etapa reaccionària del actual govern del PP.

Un model d'unitat a recordar