28 de maig 2012

Desprès de Bankia estem a l’ull de l’huracà

Guindos: un ministre que improvisa
nuevatribuna.es | 28 Mayo 2012

L’espetec del cas Bankia  ha portat per fi al moll de l’os de la crisi econòmica del nostre país.

Finalment ha quedat al descobert que la solució del problema no estava en les mesures dutes a terme per motivacions ideològiques de la dreta PP-CiU, com les retallades de drets i serveis socials, ni en Reformes Laborals com les dutes a terme pel PSOE i el PP amb el suport de CiU. El problema real del país estava i està en el seu Sistema Financer i la seva exposició a actius tòxics, el nivell dels quals encara és desconegut en tota la seva dimensió.

L’actuació del Govern ha estat desgraciada i basada en la improvisació i el desconeixement de l’abast del problema. No fa ni una setmana que el Ministre Guindos parlava de que com a màxim l’Estat no hauria d’aportar més de 15.000 milions més d’euros als ja aportats. Pocs dies desprès, només Bankia ja requeria, com a capital i no com a crèdits 19.000 milions més, la qual cosa feia que tant sols en aquesta entitat, que es veia obligat a nacionalitzar, l’Estat ha posat 23.500 milions d’euros en capital.

Però és evident que el problema no ha fet més que començar. Bankia és potser el problema més gran del sistema financer però ni molt menys és l’únic.

En aquest moment la situació de les nostres entitats financeres està en entredit i la realitat de les seves necessitats de capital no estan encara afrontades.

Tenim un primer grup d’entitats intervingudes com són CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia i Banc de València. Fins fa poc dies la idea del Govern de l’Estat era posar-les en subhasta per tal d’adjudicar-les a d’altres en principi més sanejades. Aquesta situació està avui qüestionada degut a que les noves demandes de dotacions fan difícil que avui algú pugui optar a fer-se càrrec d’elles. Cal dir que aquestes entitats, a l’igual que ha passat amb Bankia precisen d’importants dotacions i de forta capitalització, la qual cosa fa pensar en que l’Estat també s’haurà de fer càrrec d’elles amb el cost en milers de milions d’euros que comportarà.

Un segon grup estaria format per quatre grups derivats d’integració de Caixes, les quals difícilment poden cobrir els requisits actuals de dotacions plantejats pel Ministeri d’Economia. Es el cas de Liberbank ( caixes d’Astúries, Cantàbria i Extremadura), el grup liderat per Unicaja que s’ha fet càrrec de Caja Espanya i Caja Duero,  el Banc Mare Nostrum (Caixes de Múrcia, Penedès, Sa Nostra i Granada) i per últim el grup liderat per Ibercaja i  Caja 3 ( Caixes Inmaculada, Círculo i Badajoz). Aquests quatre grups tenen un futur difícil que sens dubte s’agreujarà en el cas de que s’incrementi la demanda de més dotacions o capitalització. En un primer moment en una altre mostra d’improvisació el Ministeri d’Economia havia parlat de la possibilitat de fusionar-les les quatre o de dos en dos, la qual cosa no solucionava el problema i fins i tot ens podria portar a crear un altre cas Bankia.

Cal tenir en compte que altres entitats financeres com són el Banc Popular i Bankinter tenen les seves accions ja valorades al nivell de bons escombraries  i amb fortes dificultats per situar-se al nivell de dotacions demanades fins ara.

La situació però no finalitza aquí. Sens dubte les auditories externes encarregades pel Ministeri d’Economia , marginant al Banc d’Espanya amb el desprestigi que comporta pel supervisor, poden finalitzar amb més demandes de dotacions la qual cosa no sols empitjoraria la situació del conjunt d’entitats ja anomenades fins ara i fins i tot podria afectar a d’altres com el Banc de Sabadell, que encara esta paint la integració de la CAM, i fins i tot a Caixabank, que encara està paint la integració de Banca Cívica. En definitiva que el conjunt del sistema financer, potser amb l’excepció del Banc Santander i el BBVA, estaria afectat i en la majoria dels casos amb dificultats per fer-li front.

Segons diuen fons solvents, nacionals i internacionals, les necessitats dels sistema financer espanyol precisaria de entre 60.000 i 90.000 milions d’euros addicionals, la qual cosa seria difícilment suportable no sols per les entitats financeres sinó pel propi Estat.

Fins ara l’actuació de Govern ja hem dit ha estat basada en la improvisació i el salt endavant, donant la impressió de que desconeix la magnitud del problema al que fa front, i encara més al que pot haver d’afrontar en poc temps.

El Govern s’ha negat a l’acord polític i social per fer front a aquesta crisi i les seves repercussions nacionals i internacionals. S’ha negat la constitució d’una Comissió parlamentaria i  fins i tot  davant la incredulitat social no sembla disposat a demanar responsabilitats ni als supervisor ni als directius responsables.

La societat cada vegada veu més indignada, i no poc acceptar de bon grat, que desprès de les retallades i costos socials que està patint vegi que sembla que malgrat es neguen recursos per les despeses bàsiques en sanitat, educació, investigació o cobertures socials, ara es dediquin mils de milions d’euros a salvar ales entitats financeres responsables en darrera instància de l’actual crisi.

I encara és més greu, la societat no entén com els responsables directes surten ben lliurats i fins i tot recompensats. Ha estat el cas de Rodrigo Rato que ha marxat de Bankia amb 1,3 milions d’euros d’indemnització en pagament de la seva suposada dimissió, o el cas de Antonio Pulido i Enrique Goñi ex-Presidents de Banca Cívica  que són escollits per formar part del Consell de Caixabank. En ambdós casos són als màxims directius d’unes entitats que no fa ni un  any van sortir a borsa i que han deixat en greu estat la situació de milers de treballadors, centenars de milers de petits accionistes que s’havien jugat els seus estalvis, i milions de clients. I el responsables surten “de rositas” i el Govern no considera oportú ni tan sols investigar les raons i les responsabilitats de les crisis.

Sembla que per molt que el Govern ho negui podem estar a les portes d’haver de demanar socors als Fons de suport europeu. Sembla que el Govern del PP voldria que la intervenció fos directament a les entitats però que, malauradament per tots, des de la UE es prefereix fer-ho a través de l’Estat espanyol amb tot el que suposaria d’intervenció de la nostra economia.

Al final el problema del país ha esclatat, per molt que s’hagi volgut amagar, i es diu Sistema Financer, aquest es que fa pujar la prima de risc de l’estat a nivell d’infart i baixa les borses per sota mínims.

                            El Roto: Historiador del dia a dia   


                                            Rumba de "El banquero"

25 de maig 2012

Un futur ple de riscos per la CCMA

Logo de la Plataforma en defensa dels mitjans públics catalans

Article publicat a la web de TV3teva.cat

El dia abans de la convalidació del Decret-Llei del Govern del PP pel qual es modificava la Llei de la RTVE, un diputat de CiU comentava “Aprofiten l’austeritat per acabar amb la pluralitat”. Al dia següent CiU, malgrat tot va votar a favor a canvi d’una cadira al Consell. Es repetia a Madrid el que abans havia passat a Catalunya amb la Reforma de la Llei de la CCMA.

Hi ha una realitat, el continent afecta al contingut, la reforma de la Llei ha tornat a governamentalitzar el mitjans públics. El Consell de Govern i el seu actual President no són més que peons a les ordres del que dicti el senyor Francesc Homs portaveu del Govern de CiU i responsable de dur a terme el canvi legislatiu.

L’anterior Llei de la CCMA va intentar, amb tots els seus errors, crear una mitjans neutrals. En aquell context s’inscrivia la creació del Consell Assessor de Continguts i Programació, format per representants de la societat civil. Aquest Consell ha elaborat per consens una sèrie d’informes, que ha fer arribar tant al Consell de Govern com al Parlament. Aquests informes s’han fet amb voluntat crítica de millora sobre la programació i continguts.

En l’avant-projecte de modificació de la Llei de la CCMA ja es reduïa a una funció purament simbòlica el Consell Assessor. Posteriorment, i desprès d’una compareixença parlamentària en nom del Consell Assessor, això es va reconduir. Malgrat tot l’esperit de la nova majoria representada en el nou Consell de Govern ha mantingut la voluntat de reduir el Consell Assessor a la seva mínima expressió.

Tant és així que per part del nou Consell no s’han cobert ni les mínimes formalitats institucionals. El President del Consell de Govern ni tan sols va tenir el gest de presentar-se al Consell Assessor, va haver de ser aquest qui li demanés la seva compareixença. Posteriorment el Consell de Govern ha negat el pa, la informació, la sal, el cobriment de les mínimes despeses de desplaçament, i l’aigua, no responent els escrits que se li enviaven. Tot això demostra la nul·la voluntat  d’ajudar a que el Consell Assessor podés fer les seves funcions amb normalitat. Tot això ja va comportar, per part del Consell Assessor, un escrit d’empar al Parlament per plantejar la necessitat de dur a terme la seva renovació o que es solventesin  les dificultant de funcionament. I ara m’ha portat personalment a presentar la meva dimissió com a President del Consell Assessor ja que no veia el consens necessari per a dur a terme una dimissió de tot el Consell Assessor.

Tota aquesta situació referent al Consell Assessor és una anècdota. El més greu és com es dibuixa el futur de la CCMA en mans d’uns executors la tasca dels quals és reduir el paper dels actuals mitjans públics per un costat i fer-los encara més dòcils per un altre banda.

Un Consell de Govern amb majoria de la gent del govern de CiU- PP, amb uns consellers de PSC com a convidats de pedra que es dediquen a abstenir-se. Un directius que venen amb la missió de retallar i fer callar.

Retallar: amb un Govern que planteja la retallada d’ocupació en les empreses públiques i la seva privatització si els comptes no els hi quadren i que ha filtrat deliberadament als mitjans de comunicació que podria haver un ERO a TV3; amb unes direccions de la CCMA i de TV3 que, en totes les entrevistes que han concedit als diferents mitjans, han repetit com si es tractés d'una consigna que si bé aquest any no, el 2013 potser sí, amb la clara intenció d’espantar els treballadors per tenir-los més sotmesos.

Fer callar: el dia del debat i aprovació  en el Congrés dels Diputats dels decrets del govern del PP sobre retallades en educació i sanitat, els famosos 10.000 milions d’euros, i de la modificació de la Llei de RTVE, aprovada amb els vots de PP-CiU, els TN de TV3 van dedicar “0” segons a aquests temes. Tot un exemple dels nous temps.

L'home de "palla" del Govern de CiU a la CCMA: Brauli Duart

18 de maig 2012

Capitalisme popular? L’engany de la forçada sortida a borsa de Bankia i Banca Cívica

De Caixes a bancs

Versió en castellà a: nuevatribuna.es | 19 Mayo 2012

Tot el procés de liquidació del sector de Caixes d’Estalvis, i la seva reconversió en bancs, és summament qüestionable especialment pel que fa a l’actuació i responsabilitat dels governs, tant de Zapatero com de Rajoy, com del supervisor: el Banc d’Espanya i el seu governador l’inefable MAFO.

Sens dubte la societat ha perdut amb la desaparició d’aquestes societats. Al marge de la mala gestió de molts dels seus directius que han sortit “de rositas”, hi ha un cost important derivat de la desaparició del dividend social – és a dir la desaparició de l’obra social- i en un proper futur un previsible procés d’exclusió bancària de sectors de les classes populars.

El tema dóna per a molt però aquí ens centrarem en el tema del que podríem qualificar de veritable estafa comesa amb molts petits estalviadors per part de les caixes, de les que eren clients, que amb motiu de la  forçada sortida a borsa dels seus bancs, els hi van col·locar accions, de dubtosa perspectiva, d’aquests bancs basant-se en la confiança que els estalviadors tenien dipositada en la seva caixa.

La realitat de l’actuació prepotent de les entitats financeres enganyant la seva clientela més vulnerable, i mancada de preparació financera, ja ha estat suficientment coneguda pel que fa a la col·locació d'altres actius de risc com les “participacions preferents”, els “deutes subordinats” o les “quotes participatives” en el cas de la CAM . Però un cas que ara s’ha fet evident, especialment a rel de l’escàndol de Bankia, és el dels petits estalviadors convertits en accionistes de bancs per part de les Caixes amb problemes que els han creat, són els casos de Banca Cívica i Bankia.

En tots dos casos els màxims directius de les entitats d’estalvi han fet col·locar les accions dels seus bancs, al sortir a borsa, mitjançant campanyes entre la seva clientela tradicional i poc sofisticada financerament.  En els dos casos s’ha venut a la clientela les accions, tornem a dir de dubtosa evolució, com si fossin productes de la pròpia caixa en la que ells tenien dipositats el seus estalvis i confiança, com si es tractes d’un producte més i sense plantejar-les el risc que representen uns productes sotmesos a l’especulació borsària.

Els resultats són prou clars en els dos casos amb la forta pèrdua de valor dels productes adquirits. Prenem l’exemple de Banca Cívica. Les accions van sortir al  juliol del 2011 al preu de 2,7 euros/acció. El mes de març del 2012, vuit mesos després Banca Cívica es comprada per Caixabank al preu de 1,97 euros/acció. Es a dir en aquests pocs mesos les accions van caure un 27% del seu valor. El canvi es va fer de 8 accions de Banca Cívica per 5 accions de Caixabank. Les accions de Caixabank es van valorar al preu de 3,25 euros/acció. Avui les accions de Caixabank roden els 2,2 euros/acció, la qual cosa suposa que els accionistes de Banca Cívica han sofert una pèrdua addicional de un 30% més des del canvi. A la borsa les accions de Banca Cívica abans de fer un any de cotització han perdut un 50% del seu valor inicial.

El cas de Bankia, per la seva importància és el que més fidelment  representa aquesta repercussió negativa per als petits estalviadors que van confiar en la entitat financera i van comprar títols de Bankia a la seva sortida a borsa. Es tracte de més de 350.000 petits estalviadors de les set caixes d’estalvi que estaven en la matriu de Bankia. L’acció de Bankia va sortir a finals de juliol de 2011 al preu de 3,75 euros/acció. Aquesta setmana, pocs mesos després, l’acció de Bankia amb prou feines cotitzava a 1,7 euros/acció, amb una pèrdua respecte a la sortida a borsa del 55%.

Es a dir els dos bancs  de caixes que, a instàncies de les reformes financeres, avalades i impulsades pel supervisor,  es van fer sortir a borsa, han acumulat pèrdues milionàries sobre el seu capital inicial. La major part d’aquesta pèrdua ha estat suportada per centenars de milers de petits accionistes, clients de les caixes dels que podriem dir que van ser enganyats ja que en molts casos no van ser conscients dels riscs que comportava comprar uns productes, que eren accions amb problemes sotmeses a l’especulació, els quals se’ls va vendre com si fossin un producte qualsevol de les antigues caixes. 

Aquesta sortida a borsa de Banca Cívica i Bankia , amb unes perspectives com a mínim poc clares, com s’ha demostrat, ha comportat quelcom similar a una veritable estafa amb pèrdua d’estalvis d’una àmplia multitud de centenars de milers de petits estalviadors, als que es va fer entrar en el perillós món de l’anomenat i lloat per molts “capitalisme popular”.   

I mentre  els estalviadors- accionistes perden en els seus estalvis col·locats en accions, i els treballadors de Bankia i Banca Cívica pateixen per el futur dels seus llocs de treball, els màxims responsables començant per Rodrigo Rato de Bankia, Antonio Pulido y Enrique Goñi de Banca Cívica, fan “mutis por el foro” i en alguns casos amb propines.

Directius financers
                                            Paco Ibañez: "Don Dinero"




12 de maig 2012

Contrareforma global, retorn al passat

Logotip de: SYRIZA


En castella a :nuevatribuna.es | 13 Mayo 2012

S’ha dit que l’existència del bloc socialista va ser en gran part la responsable de l’estat de benestar a l’Europa occidental. Que el perill i la por al comunisme, a que les classes treballadores el veiessin com una possibilitat, va potenciar l’economia social de mercat. Podem dir que els grans beneficiaris de l’existència del bloc socialista més que els seus pobles van ser les classes populars dels països del bloc capitalista antagònic.

La caiguda del  bloc socialista va deixar sense alternativa al mon capitalista avançat, en especial als països de l’oest d’Europa, i això també comportava que ja no hi havia necessitat de mantenir unes polítiques socials que havien semblat ser inherents al propi model de desenvolupament existent en aquestes societats a partir de la II Guerra Mundial. Aquest anàlisis també explicaria que la caiguda del “mur” no sols afectés de forma negativa al futur dels partits comunistes occidentals, sinó també als partits socialistes en gran mesura padrins del model social europeu.

Es evident que calia alguna causa per que la dreta posés en qüestió un model que apareixia en l’àmbit mundial com un model de desenvolupament més just i socialment avançat.

La profunditat de la gran crisi actual, provocada en gran mesura per l’especulació financera mundial derivada de la globalització, ha estat  la excusa que la dreta utilitza, a nivell global, però també al nostre país, per efectuar una contrareforma que posa en qüestió un model de societat que semblava que mai podia ser posat en qüestió.

En el cas espanyol és evident que aquesta contrareforma és global, no només econòmica i social, sinó que també afecta a drets fonamentals de la nostra jove societat democràtica.  Les dretes estan portant terme una profunda regressió en la societat derivada d’un plantejament clarament ideològic. Es tracta d’eliminar d’una tacada tots els avenços aconseguits en les tres últimes dècades de societat democràtica.

Els governs de la dreta espanyola estan portant a terme aquesta contrareforma global amb una profunditat tal que en molts casos comporta retrocedir a les situacions pròpies de situacions prèvies a la transició democràtica.

La crisi, i els errors dels govern socio-liberals del PSOE, especialment el “cop d’estat constitucional” que instaurava el dèficit com a prioritat, han posat en safata a les dretes, i parlem tant del PP com de CiU, davant d’ una ocasió única per aprofitar i efectuar aquesta regressió profunda de la societat tant pel que fa als drets econòmics i socials com fins i tot a les llibertats democràtiques. Cal remarcar la unitat de discurs entre la dreta espanyolista i la del nacionalisme conservador català i el seu suport mutu.

En efecte,  la contrareforma s’està aplicant amb un caràcter global a la societat espanyola. No es limita a qüestionar aspectes aïllats de la realitat social. Afecta tant al camp de la estructura econòmica, amb atacs als drets laborals i potenciant la hegemonia dels grans sectors empresarials. Però també afecta de forma directa a la superestructura social amb un procés de retallada radical dels drets socials bàsics, així l’educació, la sanitat  i els serveis socials es retallen i privatitzen amb les repercussions econòmiques i socials que comporten per a la ciutadania. Però no són els únics que es  qüestionen, veiem com també s’apliquen contrareformes en camps propis de les llibertats civils fa poc conquerides, com són els dels drets de gènere o temes com els de la justícia gratuïta, o d’altres com el respecte al medi ambient. I la contrareforma arriba fins i tot a camps propis de la superestructura política com són els inicis de recentralització política, la liquidació de la concertació social, les limitacions de la pluralitat en els mitjans de comunicació públics, l’estructuració de l’administració de la justícia i fins i tot l’increment de les polítiques de repressió policial per fer front a la dissidència social, o la criminalització de les protestes o l’assetjament i linxament del moviment sindical.

A Catalunya el Govern de CiU va ser el capdavanter de l’aplicació, amb la connivència del PP especialment, en la liquidació de tot el llegat de l’anterior govern tripartit. Amb unes lleis “òmnibus” va eliminar la pràctica totalitat de la legislació de set anys de governs d’esquerres. També ha estat capdavanter en les retallades socials en drets socials bàsics, en la privatització de serveis i en el retall de les condicions laborals dels treballadors públics.

En l’àmbit de l’estat el Govern Rajoy, sota l’excusa de la crisi econòmica ha efectuat una ofensiva constant de decrets- llei que afecten de forma regressiva tots els àmbits de la vida social i econòmica del país. Casualment l’últim àmbit en entrar i de forma forçada ha estat el que sempre ha estat en el “moll de l’os” de la crisi econòmica del país, el relatiu a un sistema financer afectat pel sobre endeutament i uns balanços greument afectats pels actius tòxics immobiliaris.

Tots els aspectes d’aquesta  contrareforma global de les dretes parteix de liquidar drets de la ciutadania mentre es mantenen els privilegis dels sectors més poderosos de la societat. La majoria ciutadana sofreix una forta agressió que liquida o redueix de forma substancial les seves condicions de vida i els seus drets, mentre els sectors més benestants no paguen cap preu i fins i tot surten més beneficiats. Estem davant d’un atac a fons i programat no sols contra el nostre encara dèbil estat de benestar sinó que va més enllà i sembla dibuixar un panorama de retorn al passat. Com va dir amb total impudícia la Sra. Cospedal, secretaria general del PP, als sindicats “ Considero que estamos en una situación de derechos sociales y hay que pasar a otra de beneficios sociales”. Es a dir cal passar de una societat basada en drets socials a una altre on predomini la beneficència en el millor dels casos. O dit d’una altra manera cal passar d’una societat de ciutadans a una altre de súbdits.

La política de la dreta sembla tenir com a referent polítiques del passat basades en: retalls de drets social, control de la informació per tal de tenir a la societat adormida i repressió als discrepants. Es a dir un tipus de societat que recorda l’etapa pre-democràtica.

Ens enfrontem a un repte que va molt més enllà de la lluita contra la crisi. No estem sols davant d’unes polítiques de dretes, que es poden compartir o no, per fer front a la greu crisi econòmica. No es això sinó una ofensiva política ideològica, tant en l’àmbit nacional com del conjunt de la UE, per acabar amb un model de societat cohesionada entorn a un model de drets socials i llibertats polítiques. Sabem que només aprofitant una ocasió com la derivada d’una greu crisi com aquesta, sembrant una gran por en la societat, poden dur a terme una forta regressió econòmica i social que comporti una regressió de la que costarà, en el millor dels casos, dècades tornar a sortir.

La situació de manca d’alternatives, d’una única política possible basada en l’ajust dur, imperant en tota l’UE, sota la direcció de la canceller Merkel, ha sofert malgrat tot un primer contratemps el primer diumenge de maig. L’elecció de Hollande a França, els resultats de Grècia amb la pujada de SYRIZA, són demostratius que encara hi ha possibilitat de fer front a l’actual situació. Que malgrat les dificultats encara no s’ha dit la última paraula i hi ha lloc per a l’esperança de que altres polítiques són possibles.

La situació en l’estat espanyol és més complicada i difícil amb signes contradictoris. Per una part és evident que les polítiques del PP han afrontat un fort rebuig social, encapçalat pel moviment més organitzat de l’esquerra social: el sindical, i que això li està comportant un fort desgast polític en molt poc temps. Però per un altra banda hi ha una manca d’alternativa política que pugui aglutinar el malestar social existent. El principal partit de l’oposició està encara, i sembla per molt temps, "noquejat" i fora de joc, pagant encara el cost d’unes polítiques que han estat sens dubte el preàmbul de les que ha aprofundit posteriorment les dretes, en una situació semblant a la del PASOK a Grècia. Es a dir no es veu la possibilitat d’una alternativa socialdemòcrata com la de França per que el PSOE encara està submergit en la seva deriva socio-lliberal de difícil sortida.

I més a l’esquerra falta imaginació per aglutinar una alternativa amplia de progrés. Sembla com si objectius de curta volada no permetin aglutinar un ampli i plural espectre polític d’esquerra existent en la societat. Com si des de la política no es sàpiga estructurar el que a nivell social ha aconseguit estructurar el moviment sindical. Avui més que mai cal una alternativa política potent i engrescadora que sigui capaç de mobilitzar políticament l’esquerra del conjunt de l’estat i permeti fer front políticament a la contrareforma global de la dreta i el seu intent de retornar-nos al nostre passat més negre. En el nostre cas la realitat d’una coalició amplia com la de SYRIZA a Grècia és el que ens caldria per mobilitzar la ciutadania progressista i fins i tot per a resituar el centre-esquerra que representa el PSOE.

Alexis Tsipras: lider de SYRIZA


                                          Mikis Theodorakis: Zorba