 |
| Logotip de: SYRIZA |
En castella a :nuevatribuna.es | 13 Mayo 2012
S’ha dit que l’existència del bloc socialista va ser en gran part la responsable de l’estat de benestar a l’Europa occidental. Que el perill i la por al comunisme, a que les classes treballadores el veiessin com una possibilitat, va potenciar l’economia social de mercat. Podem dir que els grans beneficiaris de l’existència del bloc socialista més que els seus pobles van ser les classes populars dels països del bloc capitalista antagònic.
La caiguda del bloc socialista va deixar sense alternativa al mon capitalista avançat, en especial als països de l’oest d’Europa, i això també comportava que ja no hi havia necessitat de mantenir unes polítiques socials que havien semblat ser inherents al propi model de desenvolupament existent en aquestes societats a partir de la II Guerra Mundial. Aquest anàlisis també explicaria que la caiguda del “mur” no sols afectés de forma negativa al futur dels partits comunistes occidentals, sinó també als partits socialistes en gran mesura padrins del model social europeu.
Es evident que calia alguna causa per que la dreta posés en qüestió un model que apareixia en l’àmbit mundial com un model de desenvolupament més just i socialment avançat.
La profunditat de la gran crisi actual, provocada en gran mesura per l’especulació financera mundial derivada de la globalització, ha estat la excusa que la dreta utilitza, a nivell global, però també al nostre país, per efectuar una contrareforma que posa en qüestió un model de societat que semblava que mai podia ser posat en qüestió.
En el cas espanyol és evident que aquesta contrareforma és global, no només econòmica i social, sinó que també afecta a drets fonamentals de la nostra jove societat democràtica. Les dretes estan portant terme una profunda regressió en la societat derivada d’un plantejament clarament ideològic. Es tracta d’eliminar d’una tacada tots els avenços aconseguits en les tres últimes dècades de societat democràtica.
Els governs de la dreta espanyola estan portant a terme aquesta contrareforma global amb una profunditat tal que en molts casos comporta retrocedir a les situacions pròpies de situacions prèvies a la transició democràtica.
La crisi, i els errors dels govern socio-liberals del PSOE, especialment el “cop d’estat constitucional” que instaurava el dèficit com a prioritat, han posat en safata a les dretes, i parlem tant del PP com de CiU, davant d’ una ocasió única per aprofitar i efectuar aquesta regressió profunda de la societat tant pel que fa als drets econòmics i socials com fins i tot a les llibertats democràtiques. Cal remarcar la unitat de discurs entre la dreta espanyolista i la del nacionalisme conservador català i el seu suport mutu.
En efecte, la contrareforma s’està aplicant amb un caràcter global a la societat espanyola. No es limita a qüestionar aspectes aïllats de la realitat social. Afecta tant al camp de la estructura econòmica, amb atacs als drets laborals i potenciant la hegemonia dels grans sectors empresarials. Però també afecta de forma directa a la superestructura social amb un procés de retallada radical dels drets socials bàsics, així l’educació, la sanitat i els serveis socials es retallen i privatitzen amb les repercussions econòmiques i socials que comporten per a la ciutadania. Però no són els únics que es qüestionen, veiem com també s’apliquen contrareformes en camps propis de les llibertats civils fa poc conquerides, com són els dels drets de gènere o temes com els de la justícia gratuïta, o d’altres com el respecte al medi ambient. I la contrareforma arriba fins i tot a camps propis de la superestructura política com són els inicis de recentralització política, la liquidació de la concertació social, les limitacions de la pluralitat en els mitjans de comunicació públics, l’estructuració de l’administració de la justícia i fins i tot l’increment de les polítiques de repressió policial per fer front a la dissidència social, o la criminalització de les protestes o l’assetjament i linxament del moviment sindical.
A Catalunya el Govern de CiU va ser el capdavanter de l’aplicació, amb la connivència del PP especialment, en la liquidació de tot el llegat de l’anterior govern tripartit. Amb unes lleis “òmnibus” va eliminar la pràctica totalitat de la legislació de set anys de governs d’esquerres. També ha estat capdavanter en les retallades socials en drets socials bàsics, en la privatització de serveis i en el retall de les condicions laborals dels treballadors públics.
En l’àmbit de l’estat el Govern Rajoy, sota l’excusa de la crisi econòmica ha efectuat una ofensiva constant de decrets- llei que afecten de forma regressiva tots els àmbits de la vida social i econòmica del país. Casualment l’últim àmbit en entrar i de forma forçada ha estat el que sempre ha estat en el “moll de l’os” de la crisi econòmica del país, el relatiu a un sistema financer afectat pel sobre endeutament i uns balanços greument afectats pels actius tòxics immobiliaris.
Tots els aspectes d’aquesta contrareforma global de les dretes parteix de liquidar drets de la ciutadania mentre es mantenen els privilegis dels sectors més poderosos de la societat. La majoria ciutadana sofreix una forta agressió que liquida o redueix de forma substancial les seves condicions de vida i els seus drets, mentre els sectors més benestants no paguen cap preu i fins i tot surten més beneficiats. Estem davant d’un atac a fons i programat no sols contra el nostre encara dèbil estat de benestar sinó que va més enllà i sembla dibuixar un panorama de retorn al passat. Com va dir amb total impudícia la Sra. Cospedal, secretaria general del PP, als sindicats “ Considero que estamos en una situación de derechos sociales y hay que pasar a otra de beneficios sociales”. Es a dir cal passar de una societat basada en drets socials a una altre on predomini la beneficència en el millor dels casos. O dit d’una altra manera cal passar d’una societat de ciutadans a una altre de súbdits.
La política de la dreta sembla tenir com a referent polítiques del passat basades en: retalls de drets social, control de la informació per tal de tenir a la societat adormida i repressió als discrepants. Es a dir un tipus de societat que recorda l’etapa pre-democràtica.
Ens enfrontem a un repte que va molt més enllà de la lluita contra la crisi. No estem sols davant d’unes polítiques de dretes, que es poden compartir o no, per fer front a la greu crisi econòmica. No es això sinó una ofensiva política ideològica, tant en l’àmbit nacional com del conjunt de la UE, per acabar amb un model de societat cohesionada entorn a un model de drets socials i llibertats polítiques. Sabem que només aprofitant una ocasió com la derivada d’una greu crisi com aquesta, sembrant una gran por en la societat, poden dur a terme una forta regressió econòmica i social que comporti una regressió de la que costarà, en el millor dels casos, dècades tornar a sortir.
La situació de manca d’alternatives, d’una única política possible basada en l’ajust dur, imperant en tota l’UE, sota la direcció de la canceller Merkel, ha sofert malgrat tot un primer contratemps el primer diumenge de maig. L’elecció de Hollande a França, els resultats de Grècia amb la pujada de SYRIZA, són demostratius que encara hi ha possibilitat de fer front a l’actual situació. Que malgrat les dificultats encara no s’ha dit la última paraula i hi ha lloc per a l’esperança de que altres polítiques són possibles.
La situació en l’estat espanyol és més complicada i difícil amb signes contradictoris. Per una part és evident que les polítiques del PP han afrontat un fort rebuig social, encapçalat pel moviment més organitzat de l’esquerra social: el sindical, i que això li està comportant un fort desgast polític en molt poc temps. Però per un altra banda hi ha una manca d’alternativa política que pugui aglutinar el malestar social existent. El principal partit de l’oposició està encara, i sembla per molt temps, "noquejat" i fora de joc, pagant encara el cost d’unes polítiques que han estat sens dubte el preàmbul de les que ha aprofundit posteriorment les dretes, en una situació semblant a la del PASOK a Grècia. Es a dir no es veu la possibilitat d’una alternativa socialdemòcrata com la de França per que el PSOE encara està submergit en la seva deriva socio-lliberal de difícil sortida.
I més a l’esquerra falta imaginació per aglutinar una alternativa amplia de progrés. Sembla com si objectius de curta volada no permetin aglutinar un ampli i plural espectre polític d’esquerra existent en la societat. Com si des de la política no es sàpiga estructurar el que a nivell social ha aconseguit estructurar el moviment sindical. Avui més que mai cal una alternativa política potent i engrescadora que sigui capaç de mobilitzar políticament l’esquerra del conjunt de l’estat i permeti fer front políticament a la contrareforma global de la dreta i el seu intent de retornar-nos al nostre passat més negre. En el nostre cas la realitat d’una coalició amplia com la de SYRIZA a Grècia és el que ens caldria per mobilitzar la ciutadania progressista i fins i tot per a resituar el centre-esquerra que representa el PSOE.
 |
| Alexis Tsipras: lider de SYRIZA |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada