Les eleccions a Catalunya

Joan Coscubiela cap de llista d'ICV-EuiA

Publicat en castellà a :nuevatribuna.es | Manel García Biel | Actualizado 26 Noviembre 2011

Enfront als qui pretenen fer veure un comportament electoral diferenciat a Catalunya respecte la resta de l’Estat he de manifestar la meva disconformitat.

Igual que a la resta de l’Estat la dreta s’ha imposat de forma contundent 27 de 47 escons. L’única diferencia està en que la dreta pura i dura es presenta sota dues cares la catalana i l’espanyolista. Però ambdues tenen els mateixos objectius, i defensen els mateixos interessos i fins i tot complementen el seu discurs.

CiU amb un discurs crispat i quasi de dreta extrema ha guanyat, pujant 234.000 vots, per primera vegada les eleccions legislatives a Catalunya que fins ara sempre havia guanyat el PSC. Cal dir però, que CiU respecte a les autonòmiques ha perdut 180.000 vots i que l’abstenció ha estat mes gran a Catalunya que a l’Estat. Ha guanyat fent un discurs de defensor dels interessos de Catalunya, centrat en un eteri Pacte Fiscal que resoldria tots els problemes del catalans, en un moment en que tothom donava per segura la victòria dels populars a l’Estat. Un cop passades les eleccions CiU ha arraconat la bandera catalana a l’armari i explica el resultat de les eleccions com a ratificació de la seva política de retallades. El propi Duran Lleida ha deixat clar que el tema del pacte fiscal en l’actual circumstància era difícil d’aconseguir i que donaria suport al PP en les seves polítiques econòmiques dures i les seves reformes estructurals, és a dir retallades. Això si, mantindrà el pacte fiscal com a etern recurs victimista respecte a l’Estat per tal d’acontentar als “catalanets” disposats a deixar-se entabanar les vegades que calgui.

El PP ha aconseguit un bon resultat al guanyar 100.000 vots més que les darreres legislatives. I malgrat no superar la marca electoral d’altres conteses està en una posició molt favorable. Tindrà el Govern de l’Estat i a Catalunya pot condicionar i tenir sota el seu control al govern de CiU, al qual sembla que li té presa la mida. A Barcelona ja han plantejat a CiU l’ultimàtum de formar part del govern de la ciutat, com ja participen en el de la Diputació. Fins i tot Sánchez Camacho ha insinuat que podien plantejar-se demanar la entrada al de la Generalitat. Prova de la influencia del PP és la darrera declaració de retallada de canals a TV3 la nineta dels ulls del pujolisme, una demanda del PP per donar suport al canvi de la Llei dels Mitjans Públics Audiovisuals que ha de permetre de nou el control polític de CiU sobre aquests mitjans.

El PSC s’ha ensorrat. Fins i tot la seva caiguda és superior a la del PSOE, prop de 770.000 vots i 11 dels 25 escons. Es evident que una quantitat no menyspreable dels seus vots s’ha repartit entre CiU, PP i ICV-EuiA i la majoria s’ha anat cap a l’abstenció. Cal dir que la política erràtica del socialistes a Madrid i a Catalunya és responsable de un gran nivel d’abstenció i descrèdit de la politica entre l’electorat d’esquerres. La gran patacada situa al PSC a la entrada d’una profunda crisi de difícil sortida, no es veuen alternatives a curt ni mig termini.

ERC també ha pagat de forma important, malgrat no es vegi reflectit en escons la seva contorsió ideològica,  el seu passi de ser una força d’esquerra a ser uns seguidistes i “escolanets” de CiU, a partir del seu plantejament de “posar a Catalunya per davant de la concepció d’esquerres”. Una concepció molt poc ideològica en un partit que es diu Esquerra, per ser conseqüent a més de ser  nacionalista cal reivindicar les diferencies de classe dins la nació. En fi, ERC sembla donar per enterrada la seva etapa “gauchista”, i amb ella els plantejaments de Carod-Rovira i Ridao i retorna a les etapes anteriors de Barrera, Hortalà i Colom-Rahola. Malgrat perdre en teoria 47.000 vots, a aquests cal sumar-hi els de les formacions que se li han sumat com  són entre d’altres Reagrupament, el que dona una pèrdua de prop de 80.000 vots que sens dubte han engreixat en gran mesura els obtinguts per CiU.

Una llum d’esquerres entre les ombres de la dreta

Els resultats de ICV-EuiA són sens dubte l’única nota positiva dins de l’esquerra. La coalició roig-verda aconsegueix sumar dos nous diputats, obté tres i aconsegueix prop de 100.000 vots més que les darrers legislatives. Es tracte del resultat més bo de la coalició en 18 anys i del segon millor resultat dels hereus del PSUC després del 1979. La coalició ha aconseguit pujar un 52% a tot Catalunya, al cinturó de Barcelona, exclosa la ciutat creix un 72%, i fins i tot a les províncies on no tenia possibilitat d’aconseguir diputats, creix entre el 41 el 55%.Es l’única esquerra que puja, es l’única  que ha defensat sense cap titubeig la gestió del tripartit, la que s’ha encarat més clarament contra les retallades del Govern de Mas, i que fa l’única oposició clara al Parlament de Catalunya. Junt a tot això l’encert pel que fa a l’elecció del cap de llista, ha permès a la coalició apropar-se a votants fins ara poc proclius. Es evident que l’antic secretari de CCOO de Catalunya amb una campanya personal de proximitat als problemes, la seva capacitat i experiència i la facilitat per fer-se entendre han estat un dels èxits d’una campanya on també es cridava a mobilitzar-se sota l’eslògan “ I a sobre ens volen fer callar”.

Avui la coalició es troba en una posició immillorable per ser un punt d’encontre de molta gent d’esquerres mancada de referents clars, per l’estat de xoc dels socialistes i per la defecció d’ERC del camp de les esquerres. Altrament ICV i el conjunt de la coalició poden ser un punt de referència per juntament amb d’altres  ser la base sobre la que conformar un ampli front de les esquerres a nivell de l’Estat que sigui tant l’oposició a la dreta hegemònica com el suport polític i institucional de la esquerra social i una esquerra alternativa al social-liberalisme enfonsat del PSOE.

                                         Ovidi Montllor: "La samarreta"

Viatge a Patragonia. Argentina, Xile

Mafalda un exemple del millor de l'Argentina

Plaza de Mayo homenatge a les "abuelas y madres"

El viatge que hem realitzat per la Patagònia argentina i xilena ha estat una mirada a una realitat desitjada de veure i de un reconegut interès.

En primer lloc vàrem arribar a Buenos Aires. Ciutat caòtica, cosmopolita i que pot arribar a col·lapsar, on es donen totes les contradiccions possibles. El centre de la ciutat anomenat  Microcentro és una part col·lapsada de dia i desèrtica de nit. Amb un tràfic impossible que fa difícil quasi bé respirar. En el centre de tot està la Plaza de Mayo, que se’ns dubte és el centre de la vida política i social del país però que  decep a primera vista, amb una Casa Rosada que de nit, il·luminada de rosa fúcsia no guanya en elegància precisament. A la plaça, ocupada encara en part pels veterans de les Malvines, destaca amb el seu color blanc el Cabildo.  Al Microcentro i el seu voltant es poden contemplar totes les contradiccions del país des de les noves construccions de superluxe de Puerto Madero (barri construït recentment)¨i l se amarrador de iots,  fins les pobres legions de recollidors de papers que com cuques apareixen al caure el sol per tot el centre de la ciutat. A Buenos Aires hi ha de tot, el millor i el pitjor, el més turístic amb exemples com el magnífic Cafè Tortoni, i el seu antic i extraordinari barri de Sant Telmo, el barri de Mafalda a qui hem trobat asseguda en un petit banc. Les extraordinàries llibreries pròpies d’un poble amb una gran cultura, un poble xerraire fins a la extenuació, engolidor i d’una extraordinària riquesa lingüística que fins i tot a cops empalaga. Es una contradicció en si mateix. Un país que s’enganya constantment, on hi ha lo millor i lo pitjor, des de “Las Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo” fins al torturador Astiz, ara condemnat. I moltes vegades tot es troba dintre d’un mateix moviment que ho envolta tot i que fins i tot ho ofega tot com és el peronisme. Un poble que té un extraordinari culte al personalisme i especialment als morts als que quasi bé deïfica. Ahir Perón, avui Nestor Kitchner.

Buenos Aires és una macrociutat de més de 13 milions d’habitants on hi ha totes les contradiccions pròpies d’un tipus de megalòpolis. Riquesa i pobresa presents i mal repartides. Una ciutat i un país rics que sempre seran pobres. Una societat culta on una persona cabal mai invertiria un euro. Una societat viva però necessitada d’un anàlisi psiquiàtric a fons. I Buenos Aires condiciona tota la Argentina.

Sortint de l’asfixia de la gran ciutat s’entra en la contradicció de la gran estepa patagònica. Quilometres i quilometres d’estepa de terra poc fèrtil, a poc més de cent metres per sobre el nivell del mar, d’una terra que no serveix per gaire més que per donar un magre menjar al seu bestiar especialment ramats de bens. Tant dolenta és la terra que precisa d’una hectàrea per be. I així i tot s’està produint una forta depauperació de la terra, més que terra sorra on ni tant sols l’herba és de qualitat. Es succeeixen quilometres i quilometres de planura, més de tres mil des de la capital fins a la Terra de Foc. Les bones terres queden al nord, les vinyes de Mendoza i les gran plantacions de soja, l’actual monocultiu, com abans el blat, dedicat a la exportació a Xina i base de l’actual creixement econòmic de la Argentina que pot acabar quan el gegant asiàtic trobi productors més econòmics o quan s’esgoti la productivitat de la terra. I junt amb això cal dir que l’Argentina és la terra del consum desenfrenat que m’ha recordat molt la situació d’Espanya abans de la crisi.

A uns quatre-cents quilometres de la costa i desprès de veure terra àrida per arreu, i no pujar més de dos-cents metres del nivell del mar ens trobem amb les muntanyes. Altes, majestuoses, muntanyes noves de pics afilats, plenes sempre de neu, on hi ha algunes de les glaceres més grans del món. Hi ha per tot i per a tothom. Des del turisme de masses al voltant d’El Calafate i l’inevitable Perito Moreno, sens dubte una joia que cal veure o la barrera de glaç que ara impedeix anar en vaixell al glacial Upsala, fins llocs molt més amagats del gran públic i d’extraordinària bellesa i tranquil·litat com El Chalten a sota del massís del Fitz Roy, terra amagada i especialment indicada per a la gent que li agrada la natura en estat pur i les caminades per la muntanya. En aquest lloc vaig trobar un munt de jovent dedicat a la guia de rutes i on la majoria d’ells eren ferms defensors de la natura i que semblava que hagin format una comuna per fugir d’un país que no entenen o no comparteixen, i on ells s’amaguen o es refugien exiliant-se del món i refugiant-se en la muntanya.

Desprès passem al veí Xile, amb qui les relacions no sempre han estat fàcils i on la delimitació de fronteres ha estat un llarg conflicte, per veure la meravella de massís de les Torres del Paine. Els xilens són una altra cosa totalment diferent als argentins, especialment els xilens magallanics que viuen isolats de la resta del seu país amb un clar sentiment identificador. Són gent molt amable, com ho són els argentins però molt  diferents, més callats potser per la major influencia indígena, a Argentina els indígenes van ser exterminats brutalment pels argentins en la expansió per la Patagònia.

Xile sens dubte és una altra cosa i mereixerà un tractament més profund en un  altre ocasió. Torres del Paine és un dels millors Pacs naturals del món i així està catalogat, és un massís muntanyós molt més jove que els Andes, que ja es dir, però d’una magnifica estètica i terra per a fer mil i una excursió. La terra s’enfila del no res. Només dir-vos que hi ha una petita excursió a la vora del llac Grey, al mirador Ferrier, que puja set-cents metres només i és de dificultat alta per que es puja sempre recta i des d’on es divisa una extraordinària panoràmica de les seves muntanyes i llacs glacials.

Des de Torres del Paine calen dos dies en cotxe a través de la Patagònia xilena per arribar a la Terra de Foc, i a la seva capital Ushuaia. La Terra del Foc argentina està totalment aïllada de la resta del país i cal travessar, si vas per terra territori Xile tant si com no. Es un llarg i burocràtic, per les fronteres, trajecte. La Terra de Foc, la fi del món abans de l’Antàrtida, té de tot i bo. Parc Natural esplèndid, el Canal de Beagle, i fins i tot el millor menjar d’Argentina, no sols carn sinó en aquest cas una especialitat el lluç negre, quelcom a menjar per qui com jo no li agrada el lluç però que és una cosa singular que només és troba en aquesta localitat, una meravella gastronòmica. Tot això sense que us perdeu el seu petit però magnífic cementiri propi d’una novel·la de Garcia Márquez, amb els seus taüts a la vista.

Per cert no es pot acabar el relat sense parlar del menjar i el beure en aquestes terres. Especialment  en el cas argentí la carn és una cosa d’un altre mon, Res a veure amb la que nosaltres mengem. La seva qualitat és increïble, ja us he parlat del lluç negre de terra de foc, i no puc deixar de referir-me als seus vins tant els argentins, especialment el de Mendoza, com els xilens, tots ells de magnifica qualitat.

Espero haver donat una petita idea del que he vist, un viatge molt recomanable a un país imprevisible, que he fet tot seguint amb el wifi la campanya electoral, especialment la del meu amic Joan Coscubiela.







Argentina: Fitz Roy





Xile: Torres del Paine

 Homenatge als desapareguts. Victor Heredia: "Todavia cantamos"





                     

              



Y después del 20-N, ¿ahora que?....

Afegeix la llegenda

                                           ICV-EuiA un paso adelante

nuevatribuna.es |  21 Noviembre 2011

Los resultados del 20-N permiten efectuar algunas reflexiones y análisis de futuro.

Como todo hacía prever las derechas, PP + Ciu, se han impuesto con contundencia, en un nivel incluso superior al esperado. Si bien era previsible el triunfo por mayoría absoluta del PP, éste ha sido aplastante y la mayoría en Catalunya de CiU pese a los recortes ha sido toda una sorpresa. Estos resultados hacen previsible una continuación y profundización en las políticas económicas de ajuste duro y centradas en el control del déficit. Y con ello recortes en los servicios públicos, reformas laborales aún más precarizadoras, y políticas fiscales típicas de las derechas. Es evidente que estas políticas estarán en consonancia con los mandatos de Bruselas,  o mejor deberíamos decir Berlín. Estas políticas económicas y sociales en sus aspectos más duros es previsible que se efectúen en los primeros momentos de la legislatura, como acostumbra  a hacerse con las medidas antipopulares. En política económica y social la mayoría del PP contará sin duda con la colaboración y aplauso de CiU dado que ambos defienden los mismos intereses económicos.

Junto a ésto es de esperar el ataque contra la izquierda social, es decir frente a los sindicatos, no sólo a través de las reformas laborales sino especialmente mediante la  Reforma de la Negociación Colectiva, potenciando la negociación a nivel de empresa, puro eufemismo cuando el 90% son pequeñas empresas sin capacidad de negociación por parte de los trabajadores, y recortando la capacidad negociadora de los sindicatos y el poder de éstos. También es previsible un recorte en derechos individuales de las mujeres (aborto) o colectivos como los homosexuales o inmigrantes.

El único punto donde puede establecerse una confrontación entre el PP y Ciu, y en general entre el Gobierno del PP y Catalunya y Euskadi es en el intento de recentralización que el PP desearía.

En cuanto a la situación del PSOE los resultados no sólo confirman las previsiones sino que lo sitúan en una situación de difícil recomposición. Las políticas de ZP han colocado al PSOE al borde del precipicio. No se trata del hecho de perder unas elecciones, sino de perder la propia orientación. Zapatero se presentó en su momento como la regeneración socialdemócrata del PSOE después de la etapa González. ZP deja al PSOE no sólo en peor situación sino sin esperanza de regeneración, después de su reconversión a un social-liberalismo basado en políticas económicas de derechas. ¿Hay posibilidad de regeneración de este partido cuando hemos visto que han sido los viejos felipistas los que han intentado salvar el barco?. ¿Dónde está ahora la posibilidad de regeneración del PSOE? Y entiendase que por regeneración queremos decir retorno a las raíces socialdemócratas propias de una opción de izquierdas. El PSOE es hoy un partido de asalariados internos, más de burocracia que de militantes. Y es difícil imaginar que de ahí pueda salir una alternativa para el propio partido. La situación es crítica y auguro un largo túnel antes de ver una nueva luz, si es que hay luz al final del túnel. Desde luego la salida no es continuar con el social-liberalismo de los últimos años.

En cuanto a la izquierda alternativa, la izquierda que no se rinde, ha tenido unos resultados favorables pero que no llaman a la euforia. Reitero lo que planteé antes de las elecciones, creo que tanto IU como EQUO son responsables de que hoy no exista en el Parlamento un fuerte grupo alternativo roji-verde, el Frente Amplio de que hablaba Llamazares, con cerca de 20 diputados. Si sumamos los votos de IU-ICV y EQUO da alrededor de dos millones de votantes y si analizamos las circunscripciones electorales vemos como la suma de los dos podrían haber dado un puñado de diputados comenzando por Madrid. Ante la actual situación es más urgente que nunca hacer una reflexión en profundidad. Izquierda Unida debe de dar un salto adelante en la línea planteada por Gaspar Llamazares (su resultado en Asturias es muy meritorio con un 14% de votos) y abandonar los viejos sectarismos y abrirse de veras y sin voluntad de control hacia toda la izquierda desde la socialdemocracia de verdad hasta el ecologismo. Y EQUO debe convencerse y convencer a los Verdes Europeos que su futuro está dentro de una amplia coalición de las fuerzas progresistas. El ejemplo de Catalunya es claro. La coalición de ICV i EuiA encabezada por una personalidad de prestigio como Joan Coscubiela secretario durante 13 años de CCOO de Catalunya, ha permitido dar un salto adelante y conseguir no solo un incremento de diputados de 1 a 3 sino de votos hasta conseguir el mejor resultado de la coalición en 18 años. Sólo un apunte ¿alguien se imagina una candidatura de izquierdas en Madrid, por poner un ejemplo, encabezada por Antonio Gutiérrez, y con el apoyo de toda la izquierda alternativa y social? Por cierto Gutiérrez vino a Barcelona a dar apoyo a Coscubiela. Hoy todas las fuerzas alternativas y de progreso deben plantearse claramente el futuro que pasa por la constitución de ese Frente Amplio de todas las fuerzas de progreso para afrontar el futuro y plantar cara junto con la izquierda social a las políticas retrógradas que sin duda plantearán a todos los niveles los gobiernos de las derechas del PP y de CiU.

He querido dejar para el final la reflexión sobre los indignados abstencionistas. Ellos son en parte responsables también de la actual situación. Indignarse y no votar sólo lleva a empeorar la situación y hacer el juego a sus teóricos enemigos. A no ser que aún haya quien crea en aquel falso proverbio de contra peor, mejor. Ha habido suficiente oferta electoral como para que las reivindicaciones de movimientos como el 15M hayan sido recogidas en más de una candidatura. Ahora nadie les representa ni les  representará, puede que ni ellos mismos.

    

Finalmente quiero referirme a lo que parece imposible en este momento, una reforma democrática de la Ley Electoral que permita el principio de una persona un voto y el que todos los votos valgan lo mismo. Plantearlo hoy con la realidad electoral surgida del 20-N es otro sueño difícil de realizar.