 |
| Quin futur volem per la UE |
El pròxim 9 de juny tenim eleccions al Parlament Europeu i en teoria triarem els nostres parlamentaris per a decidir cap a on ha de dirigir-se la Unió Europea. No obstant això, en aquestes eleccions difícilment afrontarem debats de fons en els quals es plantegin quines són les diverses opcions sobre el que ha de ser el futur de la Unió Europea. Possiblement, i no sols a Espanya, els debats se centraran més en la confrontació dels diversos partits en clau estatal. Sobretot en qüestions nacionals i no en el futur de la Unió.
A Espanya tindrem de nou la competició entre PSOE i PP per a veure qui obté una major representació electoral. El mateix succeirà en la resta de països de la UE. Després es veurà com tot això es concreta en correlacions entre les diverses opcions en l’àmbit europeu per capitalitzar més poder a la UE, però sense que en cap cas es pugui valorar què proposa cadascú sobre el futur europeu. I això per una senzilla raó: els diversos grups polítics a Europa ni tan sols tenen una homogeneïtat interna ni una concepció comuna de què ha de ser la UE i quin paper ha de jugar en l’àmbit internacional.
Tot això provoca que la UE tingui un paper cada cop més subordinat al de les altres potències internacionals avui predominants, com la Xina o els EUA. I, alhora, no té opinió pròpia sobre com ha d’actuar davant l’actual globalització de les finances, la tecnologia, la digitalització i la comunicació que estan portant a una mundialització de l’economia i del capital i que són impossibles de controlar des de l’àmbit dels estats nacionals. Només podrien ser mínimament controlats en tots els seus aspectes des d’un nivell europeu.
Un altre aspecte fonamental és la necessària transició ecològica justa, una qüestió global però sobre la qual la UE, per la seva feblesa interna, no té cap funció decisiva en el pla internacional. Avui dia, la UE s’ha subordinat cada vegada més a ser un apèndix polític, econòmic, militar, tecnològic, etc., de “l’amic americà”. Ni tan sols ha estat capaç de fer els deures prioritaris per a enfortir la Unió fent passes concretes cap als seus dos principals dèficits: l’homogeneïtzació i la integració dels seus àmbits fiscals i socials mitjançant una única política europea, qüestió imprescindible per aconseguir una major vinculació de la UE amb la seva ciutadania i la seva pròpia configuració com a actor internacional.
Al llarg de la seva història, la Unió Europea s’ha anat ampliant i, alhora, ha incorporat durant el seu procés de construcció diversos àmbits en les seves competències: un mercat comú, una moneda comuna, la justícia, les polítiques de seguretat i defensa o les polítiques agràries i comercials comuns. No obstant això, ha deixat fora les polítiques fiscals i les polítiques socials, cosa que, en moments de crisi com els que ha sofert l’Europa actual, ha provocat desafeccions de sectors de la societat. Desafeccions socials que són el camp de cultiu de les ultradretes nacionalistes antieuropees.
D’altra banda, des de l’esquerra europea s’ha estat incapaç d’impulsar l’Europa Social, cosa esperable per part de la dreta que només està interessada en l’Europa econòmica sense aranzels ni duanes. Això provoca que, en moments de crisi, hi hagi sectors de la població que se sentin atrets pels cants de sirena de propostes polítiques reaccionàries que davant les inseguretats del futur plantegen com a falsa panacea el retorn impossible a un estat nacional que els pugui protegir de les inclemències de la globalització. I això sense tenir en compte que, per molta demagògia que difonguin, l’estat nacional és encara més incapaç de fer front en solitari als actuals reptes de la mundialització.
Cal assumir l’evidència de que les esquerres europees, i fins i tot els moviments sindicals europeus, han estat incapaços de plantejar propostes de federalització europea amb fiscalitat i condicions laborals i socials unificades com sí s’ha efectuat en altres temes. Això és degut a l’imperi de la miop visió nacional de cada partit o sindicat enfront de la manca d’estructuració i organització real a escala europea. Mentrestant, les dretes europees, cada cop més llunyanes del seu passat democratacristià fundacional, estan absolutament poc inclinades a tot el que signifiqui unió fiscal o Europa social.
Exemple a destacar com a vergonya de totes les esquerres europees és la solitud en què van deixar Grècia i el seu govern d’esquerres en el període de la crisi financera. O la poca solidaritat, en la mateixa època, del conjunt de la UE davant les dificultats del deute sobirà dels anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya).
La realitat és que la UE ha continuat les seves ampliacions, però ha perdut alhora cohesió i coherència interna. Des dels temps de Jacques Delors s’ha perdut la idea de fer un avanç real en la integració política i social interna de la UE. I en el moment actual, i enfront de la crisi d’Ucraïna, s’ha subordinat política i militarment al dictat de l’OTAN, és a dir dels EUA. Alhora hem vist la inacció i passivitat de la UE com a actor global i suposat bressol de la democràcia enfront del genocidi de Gaza i la impossibilitat d’una posició única dels diversos estats enfront d’aquesta situació condemnable i aberrant.
Ara, en la campanya de les eleccions europees, es parlarà poc de política europea més enllà de plantejar-se els efectes de la previsible pujada de l’extrema dreta i els ultranacionalistes, que aquestes sí que saben el que volen: menys Europa i més estats nacionals. El perill de posicions nacionalistes i antieuropees és justament la raó per la qual els pares fundadors van crear l’embrió de la Unió.
Malgrat això, un dels partits que en el seu passat va donar suport a la creació de l’incipient projecte europeu, el partit successor de la democràcia cristiana europea, s’ha obert a establir aliances, com ja ha fet en diversos països, amb els ultradretans antieuropeus. I això s’acompanya del declivi i la falta de renovació d’idees sobre el futur d’Europa de la socialdemocràcia i de les molt diverses esquerres.
Les esquerres haurien de ser radicalment proeuropees i favorables a l’enfortiment de la Unió, especialment en els àmbits deficitaris de la fiscalitat i el de l’Europa social. L’única manera de frenar la mundialització del capital és crear espais polítics amplis que puguin exigir i establir normes que els regulin i tractin de controlar-los. Cal abandonar vells esquemes que s’han d’abolir per ser referents reaccionaris com la crítica a una suposada Europa del capital.
Al capitalisme de la globalització només se li podrà fer front des d’una Europa unida, enfortida i social. I qüestions com la urgència d’una transició ecològica justa, o la defensa dels interessos de les majories socials, només es podran dur a terme des d’una Europa més cohesionada i federal. El federalisme europeu, la construcció d’una Europa forta, cohesionada i federal ha de ser la idea bàsica de les forces d’esquerra i democràtiques. Sense avançar en aquesta direcció, la UE serà cada vegada més un galliner de petites nacions irrellevant en l’àmbit mundial. I la ciutadania europea en pagarà les conseqüències.
Lamentablement, les qüestions nacionals seran virals en la campanya de les eleccions europees. I tot això quan en aquestes eleccions, i enfront dels nacionalismes retrògrads i incapaços de fer front als reptes del futur, seria imprescindible defensar davant la ciutadania de les diverses nacions de la UE la necessitat d’alçar la bandera d’una Europa federal integrada i cohesionada econòmica, fiscal i socialment. Aquest seria el millor sistema per tal d’aconseguir un futur sòlid per a la UE i per al benestar de tota la seva ciutadania
