COMUNS: FINS AQUI S’HA ARRIBAT

 

Asens i Colau

nuevatribuna/ 23 de junio 2024

Tot fa pensar que l’etapa del “Comuns” a la vida política de Catalunya arriba al seu final. Desprès de la seva aparició fulgurant l’any 2015 com a “Barcelona en Comú” en les eleccions municipals de Barcelona aconseguint situar-se com a principal força amb 176.337 vots i un 25,21%. Mentre  a la resta de Catalunya majoritàriament es va presentar la marca de ICV-EUiA i també va aconseguir un nombre important de vots 190.274 i 347 regidors. En conjunt en el total de Catalunya van ser 366.611 vots, un 11,78% del vots de Catalunya.

Aquest fenomen es va repetir al 2019, on ja es presentaren totes les candidatures com a ”Comuns-Podem” però amb un cert descens de vots i regidors. A Barcelona s’aconseguí ser la segona força tot just darrera de Junts amb 156.493 vots i un percentatge del 20,82%, i amb el suport dels PSC es renovà l’alcaldia de Barcelona. A la resta de Catalunya els resultats global també es reduïren una mica obtenint 171.767 vots. En total a Catalunya s’aconseguiren 258 regidors, un centenar menys que l’any 2015,  amb 328.260 vots es a dir un 9,39%.

Finalment al 2023 els Comuns, ja sense Podem, s’obtenen a la ciutat de Barcelona 131.594 vots, un 19,77% de l’electorat de la ciutat i aconsegueix ser la tercera candidatura. Al conjunt  de Catalunya les candidatures obtenen un total de 244 regidors, 266.061 vots i un 8,85% del total de votants. Es a dir del 2015 al 2023, es perden a Barcelona ciutat uns cent mil vots, prop d’un 3% del total de votants. A la resta de Catalunya els vots també es redueixen obtenint 134.467.

Per fer una comparativa amb la darrera vegada que es va presentar arreu de Catalunya ICV-EUiA els seus resultats van ser de 241.919 vots (62.979 a Barcelona ciutat i 178.940 a la resta de Catalunya) i un total de 398 regidors/res.

Es pot dir amb una certa aproximació a la realitat que els “Comuns” han estat pel que fa al àmbit municipal un fenomen especialment propi de Barcelona ciutat i que la seva repercussió fora de la capital ha tingut una influencia reduïda i ara clarament de baixada generalitzada, i quedant fora de Barcelona en una situació pitjor a la existent abans de l’aparició del fenomen Colau.

Un altre fet rellevant és la comparació entre els resultats dels Comuns en les Eleccions al Congrés dels Diputats amb resultats excel·lents i el mediocres en les Eleccions al Parlament de Catalunya. Això es pot explicar pel fet de la influencia de la marca electoral estatal, és a dir  la importància del fenomen de Podemos.

A l’any 2015 en les Eleccions al Parlament de Catalunya els “Comuns” no es presenten, sí ho fa una Coalició de ICV-EUiA i Podem amb el nom de ”Catalunya Sí que es Pot” que aconsegueix 356.018 vots i 11 diputats, un 8,9%.

El mateix any en les eleccions al Congrés se confirma la candidatura de “En Comú Podem” amb Comuns, Podem i ICV-EuiA, on aconsegueix un resultat espectacular al ser la força mes votada amb 12 escons i 927.940 vots, un 24,74%.

En les següents eleccions al Parlament de Catalunya al 2017  “En comú-Podem” té una pèrdua important de vots i diputats al obtenir 326.360 vots, un 7,46% dels vots i 8 diputats. En les següents al 2021 continua la seva regressió i obté només 195.345 vots el 6,87% i 8 diputats.

Tots el resultats  al Parlament de Catalunya mai han pogut superar els resultats aconseguits per ICV-EUiA al 2012 amb 358.857 vots, un 9,9% i 13 diputats.

Al contrari els resultats en les eleccions al Congrés continuen sent bons, malgrat sempre en declivi.  Així a l’Abril del 2019 reben 614.738 vots i passen de primera a tercera força electoral a Catalunya i 7 escons, cinc menys que al 2016. En les següents eleccions el mateix 2019 al novembre baixen a 546.733 vots i mantenen els 7 diputats.

Desprès de la ruptura amb Podemos, els resultats dels “Comuns” dins de la sigles de Sumar continuen en la seva caiguda en totes les eleccions, especialment en les del Parlament de Catalunya i el Parlament Europeu. Així en les generals del 2023 al Congrés manté els 7 diputats amb 493.548 vots, un 14,03% i es situa com a segona força a Catalunya. Malgrat això a les eleccions al Parlament de Catalunya només aconsegueix 6 escons i baixa a 181.795 vots el 5,82 %. Per últim en les Eleccions al Parlament Europeu només aconsegueix el 4,30% dels vots, 102.831, i és sobrepassada fins i tot per Podemos, és la única comunitat on aquest fet s’ha produït. Cal destacar entre altres coses que quan els caps de llista són els que els electors desitgen, com va ser el cas de les darreres eleccions al Congrés, els resultats són bons tant a Barcelona com a Girona o Tarragona, i quan hi ha candidats imposats com ha estat el cas de Girona i Tarragona a les eleccions al Parlament o el candidat de les Europees  hi ha una davallada important de vots

Desprès d’aquesta exposició de dades ja podem fer una certa anàlisi d’un fenomen molt particularitzat que té en la que ha estat alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i un cercle de persones agrupades al seu voltant provinents de l’Observatori DESC, la base on es forma al voltant del moviment dels indignats i del sorgiment de Podemos, la idea de crear un subjecte polític dirigit a conquerir el poder en l’Ajuntament de Barcelona.

Ada Colau és la figura central però també hi han d’altres, com per exemple  Joan Subirats, potser el líder teòric del grup, o Jaume Asens i Gerardo Pisarelo  i sens dubte Adrià Alemany peça fonamental per a garantir el predomini del plantejament del grup dirigent sobre el conjunt del subjecte polític, primer Barcelona en Comú i posteriorment Catalunya en Comú.

Podríem dir que Barcelona en Comú és la base del subjecte  polític i Catalunya en Comú un element subsidiari complementari.

Barcelona en Comú apareix com un moviment espontani al voltant de l’Ada Colau i el moviment contra els desnonaments, i a l’escalfor del moviment del 15-M i els indignats, dels que Colau aconsegueix aparèixer com a figura capdavantera d’un moviment de canvi a Barcelona.

Posteriorment i de forma subalterna s’incorpora la gent de ICV i de EUiA, partits que s’han vist superats, o així ho veien els seus dirigents, per dues onades, la dels indignats i la dels independentistes, i que es resignen a jugar un paper complementari i que Colau i els comuns sempre han considerat com de segona fila subalterna, pel seu pecat de ser partits polítics de l’esquerra tradicional, malgrat la seva trajectòria de partits de “lluita i govern”.

La realitat és que als Comuns els hi manca una concepció política estructurada, apliquen un "adanisme" de ser els defensors del radicalisme polític com si res hagués existit prèviament. No tenen ni un ideari estructurat ni uns objectius estratègics ni tàctics fora de conquerir el poder municipal. No tenen cap estratègia organitzativa que no sigui la de l’activisme. Ni tenen cap plantejament extensiu com a organització i ni es plantegen impulsar l’organització al conjunt de l’àmbit de Catalunya. Es tracta simplement d’aprofitar el moment i aparèixer com un subjecte regenerador davant una política tradicional caduca. Són els Ajuntaments pel Canvi que es potencien al llarg de la geografia espanyola i que en poc temps aconsegueixen uns resultats importants, que malauradament en la majoria del casos no duran més d’una legislatura municipal.

A nivell general Barcelona en Comú, després Catalunya en Comú conflueixen amb Podemos en l’àmbit estatal aconseguint resultats molt importants que sembla que puguin comportar un trasbals polític però que en poc més d’una legislatura comencen a perdre posicions degut al que hem plantejat anteriorment: manca d’objectius estratègics clars i realistes, falta d’organització i de militància activa, manca de debat, i l’existència d’un poder personalista dels dirigents incapaços d’obrir-se a un debat polític amb unes bases inexistents i continuades ruptures per enfrontaments personalistes. De vegades els seguidors d’aquesta denominada “nova política” semblen més “fans” d’uns dirigents que seguidors d’una opció política que es diu progressista i renovadora de les polítiques tradicionals.

Com podem veure per les dades, les “purgues” dels dissidents, les ruptures, la decepció poc a poc van afectant la nova política fins arribar a la situació actual.

Els “Comuns” no són aliens a aquest desgast. El resultat de les generals amb SUMAR va ser un “miratge” a Catalunya.  Però els resultats de les darreres eleccions autonòmiques i europees fan palès aquest desgast. En l’últim cas amb l’error d’escollir un candidat poc apropiat, amb una campanya desencertada, parlant de tot menys del que es tractava, sense saber situar-se com a candidat a unes europees, parlant de problemes casolans i “picant l’ullet” als adversaris de Podem, i així arribant a un resultats que han  estat deplorables. Això sí, sense la més mínima autocrítica.

Es evident que el camí recorregut fins ara pels Comuns ha arribat a un final. I no s’arregla amb un canvi de cares. El que cal és un canvi seriós en tots els terrenys.

Cal un canvi polític que defineixi que es vol ser. Si un partit d’esquerres que es vincula als moviments sindicals i socials, si es defineixen clarament com a Federalistes i Europeistes, si la política és la pròpia d’una organització basada en el fil roig de la lluita social i sindical, un fil verd en defensa d’una transició ecològica justa en defensa del planeta, i en un fil lila del feminisme racional. I en el pla organitzatiu una organització que cerqui la implantació organitzativa en tot l’àmbit de  Catalunya, amb militància organitzada, que pagui quota i que debateixi la política a dur a terme. En definitiva un canvi cap a una organització seriosa que tracti de fer política amb objectius clars i realistes amb la intenció d’aconseguir-los. Una organització d’àmbit català però amb voluntat de federar-se a nivell de l’Estat amb altres que vulguin els mateixos objectius.

Això, o continuar en un camí de degradació que no porti enlloc.