24 de jul. 2024

SUMAR I EL PROBLEMA DEL “EGO” DELS SEUS DIVERSOS COMPONENTS

 

Els objectius inicials de SUMAR


El projecte de SUMAR va sorgir en un moment difícil. Es tractava de fer front a la descomposició de Podemos i intentar crear un nou projecte d'esquerra alternativa que permetés la continuació del Govern de coalició progressista, aquest era el repte.

No hi ha dubte de les dificultats del repte, i més en un moment de perspectives de processos electorals continuats. Per a intentar-ho es va referenciar en la personalitat de Yolanda Díaz i en el seu saber fer com a Vicepresidenta i ministra de Treball, i en el seu projecte polític més partidari de canviar les coses en benefici de les classes populars que de plantejaments de propostes ideals. És a dir canviar les coses, crear nous drets, treballar per aconseguir beneficis concrets per a les classes treballadores i populars i fugir de demagògies fàcils per a reemplaçar-les per consecucions reals.

És evident que la personalitat de Yolanda Díaz i la seva proposta de “nou laborisme” van tenir una bona recepció. Però a la dirigent li faltava un element fonamental, una estructura organitzativa que permetés concretar la seva proposta política.

He aquí el problema amb el qual ha hagut de bregar la proposta de SUMAR. Davant la falta d'una organització sòlida es va construir una plataforma de múltiples organitzacions de l'esquerra alternativa de tota mena. Això va ser positiu en un primer moment però ha estat el punt flac de la seva continuació.

En un inici tots es van avenir a unir-se a la proposta de Díaz. Tots tenien raons objectives per a donar-li suport. Tots sortien guanyant. Així doncs, des de Más País i els Comuns a Compromís, Esquerra Unida, o grups més petits com la Chunta Aragonesista, o Més a Balears, una infinitat de partits es van unir a la proposta. A més el marc era ideal,  unes Eleccions Generals on tots podien millorar les seves expectatives electorals. En l'últim moment i tot  Podemos es va unir a la proposta de mala gana i amb reticències. És evident que el propi projecte va crear un ambient il·lusionant que va fer que gent dels diversos partits, organitzacions sindicals i societat civil organitzada donessin el seu suport i treballessin per a la candidatura.

El resultat va ser positiu per a un projecte nounat obtenint una bona representació parlamentària, tres milions de vots, i aconseguint una reedició del Govern de coalició amb el PSOE. I en gran part va ser degut  a la pròpia personalitat de la Vicepresidenta Díaz i la seva activa participació en la campanya, acompanyada en cada lloc per líders territorials. Bona part dels principals grups van millorar els seus resultats, amb l'excepció de Podemos, i alguns petits van aconseguir tenir una representació que no haguessin tingut en una altra ocasió.

El grup Parlamentari ha funcionat, fins el moment, amb una bona connexió. A més Sumar va aconseguir cinc ministeris. El primer problema que ja era previsible va ser la ruptura de Podemos i el seu pas al grup mixt.

Els problemes han sorgit amb posterioritat, quan cada partit s'ha preocupat més per conrear la seva parcel·la territorial que de plantejar-se un treball comú de crear organització en els diversos territoris. La manca de coresponsabilitat en l'expansió del projecte per tot el territori nacional ha estat total per part dels diversos partits ancorats en el seu territori i reticents a col·laborar en les necessitats del projecte comú. Ha faltat voluntat de construir organització i s'ha deixat en mans del petit nucli establert entorn de Yolanda Díaz la tasca de responsabilitzar-se en exclusiva de l'extensió.

Els resultats estan a la vista de tots. A Galícia el resultat de Sumar va ser molt deficient al no obtenir ni un escó en el Parlament Gallec. El mateix pot dir-se d'Euskadi on tan sols es va aconseguir un diputat per Àlaba.

Posteriorment es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí els Comuns van considerar que tot era de la seva competència i Yolanda i la gent de SUMAR només van participar d'acompanyament. Els resultats tampoc van ser favorables, els pitjors obtinguts pels Comuns, que no van aconseguir obtenir els darrers resultats d'ICV-EUiA en el Parlament.

Amb posterioritat s'han celebrat les Eleccions al Parlament Europeu. En aquestes eleccions entre altres factors SUMAR s'enfrontava a la competència directa d'Irene Montero com a candidata de Podemos. La candidatura de SUMAR va ser confeccionada segons les pressions dels principals grups que componen la coalició. No es va buscar fer una bona candidatura sinó que es va sucumbir a les pressions dels partits que semblaven més forts en els seus territoris com Compromís o els Comuns que van situar als seus candidats entre els tres primers de la candidatura relegant fins i tot al candidat d'IU que és el partit que té més infraestructura territorial i que finalment es va quedar, per primera vegada, fora del Parlament Europeu. El fet més significatiu va ser que el candidat triat dels Comuns va perdre a Catalunya enfront de Podemos que no té pràcticament organització en la comunitat la qual cosa és demostrativa de l'error  en l'elecció. Així mateix aquests candidats, excepte la candidata que encapçalava la candidatura i el candidat d'IU, pràcticament no van tenir presència fora dels seus territoris tradicionals. Finalment un partit que forma part de SUMAR en el Congrés dels Diputats com és Més de Balears, va formar candidatura amb els independentistes d'ERC-EHB-BNG.

A conseqüència de totes aquestes circumstàncies Yolanda Díaz ha dimitit del seu càrrec a SUMAR amb la qual  s'obre un fort interrogant: Què ha de fer SUMAR per a tenir futur quan perd el seu millor capital com és  Yolanda Díaz?

No hi ha dubte que l'imprescindible és replantejar-se el projecte. No es pot acceptar una coalició quan els partits que en formen part no es responsabilitzen del conjunt del projecte i només els preocupa el seu propi “EGO” de ser els únics representants del seu territori. El cas de Compromís és clar. Es troba a faltar la presència de dirigents com Mónica Oltra o Joan Ribó en la seva direcció. A Compromís, com als Comuns, o fins tot a Más Madrid, només els preocupa ser les úniques referències en les seves parcel·les territorials, i tenir un paraigua més ampli que els permeti millors resultats en les generals.

Aquests és “l’egoisme” i res té a veure amb la cooperació. En tots aquests territoris existeixen altres partits com és el cas d'Esquerra Unida o altres menors que han de comptar i formar part d'una estructura de SUMAR en tots els territoris. I totes les organitzacions han de ser solidàries en les qüestions de l'organització de SUMAR en el seu conjunt.

Cal definir una organització o unitària o federada que permeti donar resposta a un electorat que es va il·lusionar davant la perspectiva d'una esquerra plural, allunyada dels tòpics “adanistas” de canvis “ideals” poc realistes i que defensi una agenda social que vagi a l'arrel dels problemes, en defensa dels drets laborals i socials, dels valors de l'ecologisme i del feminisme i que defensi les idees del federalisme tant en l'àmbit de l'Estat com de la UE, així com la defensa de la pau, la justícia i la solidaritat en l'àmbit internacional.

Si entre totes, o si és el cas entre unes quantes de les organitzacions associades a SUMAR, no són capaces d'ajudar al fet que el projecte conjunt sigui possible de realitzar política i organitzativament, el problema de la “miopia dels egos” acabarà amb el projecte i afectarà negativament el conjunt de l'esquerra alternativa i a cadascun dels seus components.




10 de jul. 2024

UN FANTASMA RECORRE EUROPA, I NO ÉS EL COMUNISME

 

Le Pen i Orban: la nova ultradreta

nuevatribuna/12 DE JULIO DE 2024

El títol parafraseja l'inici del Manifest Comunista de Marx i Engels. Realment en l'actualitat el fantasma que recorre Europa, tota ella, és el de la ultradreta. Des de l'Atlàntic als Urals els plantejaments il·liberals i antidemocràtics van avançant.

Ja no parlem de la situació a Rússia amb un govern autocràtic i despòtic que tracta d'emular la Rússia dels tsars. Tampoc és un exemple Ucraïna, el règim de la qual està molt lluny de ser una autèntica democràcia tenint en compte la seva restricció de llibertats polítiques i socials, tot això dissimulat per la guerra davant la invasió russa i l'ajuda occidental.

Passant a la Unió Europea cada vegada hi ha més governs en mans de la ultradreta com  són Itàlia i Hongria, i altres amb participació o suport de la ultradreta com Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Països Baixos, i Suècia amb el suport extern de la ultradreta. Cal recordar  que alguns d'aquests països van ser exemple en un passat no llunyà de governs progressistes.

I fins i tot és més greu analitzar, al marge d'Itàlia, la situació dels països més importants de l'oest europeu. És el cas d'Espanya on hi ha un govern progressista però que en aquesta segona legislatura té una majoria força precària i cinc de les seves comunitats autònomes estan co-governades per Vox, i amb una ultra dretanització del tradicional  PP.

Una altra situació amb cada vegada majors incògnites és la d'Alemanya, el motor de la UE, on l'extrema dreta de AfD pot constituir-se com a segona força política després de la dreta democratacristiana, i veurem si resisteix el cordó sanitari.
Finalment hem d'assenyalar la situació de dos grans països com Gran Bretanya i França, on recentment s'han realitzat eleccions parlamentàries. Si analitzem els resultats, més enllà dels titulars de la premsa veurem com l'extrema dreta ha tingut importants avanços a nivell electoral.

En el cas britànic s'ha aconseguit  un govern laborista però si analitzem els resultats electorals del 2017 amb els del 2024 observem algunes paradoxes interessants derivades del seu especial sistema electoral majoritari.

En les eleccions del 2017 els Conservadors van aconseguir la majoria amb 13.667.213 vots, un 42,4% el que va comportar 318 escons. Els Laboristes del “radical” Corbyn van obtenir 12.874.985 vots amb un 40% i 262 escons.

En les últimes eleccions recentment celebrades els Laboristes del “moderat” Starmer van aconseguir 9.698.409 vots, un 33,7% i 412 escons. Els Conservadors van obtenir 6.824.809 vots, un 23,7% i només 121 escons. La novetat és l'aparició del partit Reformar RU del dretà Nigel Farage ( el promotor del Brexit) que va aconseguir 4.114.287 vots, només 5 diputats però amb un 14,3% dels vots.

Resumint la “gran victòria laborista” ve determinada pel sistema d'elecció majoritari i que comporta paradoxes com que Starmer amb molts menys vots que els que va obtenir Corbyn obtingui una gran majoria absoluta. I que la divisió de les dretes i la seva dretanització fa que perdin de manera rotunda malgrat obtenir 10.939.096 vots amb un 38% dels vots. Tot això ens porta al fet que la majoria socialista s'aconsegueix enfront d'una dretanització social que obté en conjunt 1.240.897 vots més que els laboristes.

També resulta d'interès analitzar les recents Eleccions parlamentàries a França. Les eleccions franceses es presenten com un fracàs de la ultradreta que queda en tercer lloc enfront del NFP i els macronistas que obtenen el primer i el segon lloc en diputats. Però la situació no és la mateixa si analitzem els vots, especialment en la primera volta abans dels desistiments en la segona volta.

En la primera volta el Nou Front Popular va obtenir 9.042.485 vots, un 28,14%. El partit de Macron va obtenir 6.820.446 vot, el 21,27%. Mentre que la ultradreta de Marine Le Pen va obtenir 10.647.914 vots, un 31,15% del total, és a dir el partit més votat en vot popular.

Cal destacar que en les Eleccions del 2022, Marine Le Pen va obtenir 4.248.616 vots, això és un 18,68% del total de votants. No hi ha dubte que la comparació amb les eleccions de fa dos anys és clara. La ultradreta creix un 12,47% de vots, que són en números globals 6.399.198 vots més. El que comporta un creixement espectacular i obre un futur bastant negre respecte a l'evolució de la política francesa.

Tot això ens porta a plantejar que Europa, i especialment la UE té davant seu una realitat política difícil que comporta que les polítiques han de canviar si no es vol que en un futur pròxim la mateixa UE pugui  explotar davant el creixement de les ultradretes ultranacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques i davant el rebuig a la UE d'àmplies capes de la població que la fan responsable de la seva situació.

No hi ha dubte que el conjunt de les forces democràtiques, no sols les d'esquerra, haurien de reflexionar sobre la necessitat de modificar les causes d'aquesta desafecció cap els partits tradicionals.

La UE ha de plantejar-se la urgència d'un canvi profund de les seves polítiques que comportin un acostament cap a les necessitats de la majoria ciutadana i no només centrar-se en la macroeconomia. El camí sols pot anar en una direcció, davant els reptes de futur cal explicar clarament que els nacionalismes estatals existents no poden fer front als reptes de futur, com la globalització, la mundialització de l'economia, la digitalització, etc. Però alhora  això només no és suficient. És necessari un reforçament de la UE, i un reforçament del servei a la ciutadania europea. La ciutadania europea dóna símptomes de por davant el futur i això porta a una part a refugiar-se en propostes ultraconservadores irrealitzables. El que es precisa és avançar en la Unió, en la via de la federalització de les seves polítiques, i en l'avanç d'una Europa fiscal i social que doni cobertura a les necessitats de la seva població. Federalització de la UE, creació d'una Europa Social en subsidis, salaris mínims, en condicions de treball, etc. Una Europa fiscal, amb un major pressupost que superi el ridícul 1% actual sobre la riquesa del conjunt de les economies. Major participació democràtica, amb un govern i un parlament que governin la UE, i si cal amb una segona cambra federal destinada a la representació dels estats membres (de manera similar a l'actual Bundesrat de l'Alemanya Federal).

Posar  la ciutadania en el centre i reforçar la democratització i federalització de la UE és imprescindible si es vol evitar la seva deterioració i fracàs que seria sens dubte el de tota la seva ciutadania. O avançar o fracassar aquest és el dilema de la UE. Més que pensar en ampliacions s’ha de consolidar  l'actual Unió. Més estrènyer i consolidar abans que abastar més. I per cert la defensa de la pau ha de ser un factor bàsic de la política europea, tornant als principis dels “pares fundadors” que van crear l'embrió de la Unió per a bandejar el fantasma de més guerres europees.