No podem obviar que la immigració és un
fenomen complex que s’ha d'analitzar i tractar de donar-li solucions que no
passin ni per “portes obertes” ni per repressió i expulsions indiscriminades.
És un tema que no és senzill i que no pretenem abordar en la seva globalitat.
L'única cosa que intentem en tot cas és denunciar el fet que les dretes de tota
mena als països occidentals utilitzen la immigració com a un element per a
llançar una campanya demagògica presentant-la com el principal problema de les
nostres societats.
Les societats occidentals on es donen
fortes pulsions contràries a la immigració són alhora demandants de la mateixa
des del punt de vista econòmic. Davant la falta de mà d'obra nacional, les
empreses demanden mà d'obra externa no sols per a la seva utilització sinó per
a tenir el necessari “exèrcit de reserva” que permeti rebaixar les
exigències de la població treballadora.
Aquest no és un problema actual.
L'emigració s'ha produït al llarg de la història moderna. Només cal recordar
que la població blanca dels Estats Units o Austràlia és fruit de l'emigració
europea. Els Estats Units varen tenir una primigènia immigració blanca,
anglosaxona i protestant que avui compon la minoria “WASP” dominant i que
inclou a la majoria de les elits del país. Posteriorment va rebre nombroses
poblacions d'un altre tipus, unes forçades com els esclaus negres, o mà d'obra
xinesa, i una altra d'origen europeu (irlandesos, italians, nòrdics, eslaus,
etc.). És a dir, és un país d'immigrants que ara vol frenar l'al·luvió
d'emigració pobra procedent de Llatinoamèrica, i que serveix de base a la
campanya electoral de Trump que els presenta com el perill més greu per a una
inexistent identitat nord-americana.
La utilització demagògica de la immigració
com a base de les polítiques de les dretes s'estén com una ona també a la UE.
La demagògia sobre els perills de l'emigració, substancialment africana o àrab
s'està convertint en la base d'una hegemonia ideològica de la dreta en aquests
moments que ha arribat a contagiar governs de centre esquerra com l'alemany o el
britànic i que és carta de naturalesa de pràcticament tota la dreta
continental.
Tot això és contradictori amb la pròpia
història de molts països. Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia van ser no fa
gaire temps exportadors d'immigració cap a Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o
Llatinoamèrica. Una emigració forçada de caràcter polític, com l'espanyola
després de la guerra civil o com la econòmica a la recerca de treball en les
dècades posteriors a la II Guerra Mundial.
La dreta i gran part de la població sembla
oblidar aquest passat recent. Hem d'insistir que es tracta d'una posició
ideològica i dogmàtica, l'objectiu de la qual és desgastar la base electoral de
l'esquerra. Aquesta posició contrasta de manera directa amb les necessitats de
la pròpia dreta econòmica i les necessitats socials de més treballadors per a
potenciar el desenvolupament econòmic.
Un dels objectius de la dreta i la
ultradreta política és enfrontar els sectors més desfavorits de la classe
treballadora nacional amb la immigració a la qual es presenta com a competidora
que ven a disputar-los no sols el treball sinó les ajudes socials, i els
serveis públics sanitaris o educatius. Tot això a partir d'arguments fal·laços.
Un exemple d'això es demostra en les eleccions en la part oriental d'Alemanya,
on la ultradreta de AFD utilitza la campanya de la por als perills de
la immigració en uns estats, zones empobrides respecte a la resta del país, on
contradictòriament la presència de l'emigració és escassa.
Altres casos es basen en la difusió de
faules sobre la delinqüència i atacs a ciutadans per part d'immigrants, en
molts casos falsos però que han permès en casos com Gran Bretanya que la
ultradreta hagi provocat greus disturbis socials violents. El lamentable és que
enfront d'això, l'esquerra moderada plantegi restriccions en la seva política
migratòria com ha anunciat el canceller Sholtz, o com el “premier” Strarmer buscant
a la Itàlia de la neofeixista Meloni solucions per a aplicar com
l'externalització de centres d'internament en tercers països. Això significa
rendir-se a l'ofensiva il·liberal capitanejada des de les ultradretes “trumpistas” i
neofeixistes.
Totes les anàlisis econòmiques demostren
l'efecte positiu de la immigració en tots els sentits, tant d'aportació
econòmica i fiscal al país com, donada la seva joventut, la reduïda utilització
dels serveis públics, tot això al marge del rejoveniment d'una població
envellida derivada de l'escassa taxa de natalitat.
És necessari denunciar la hipocresia en el
cas espanyol de les campanyes antimmigració iniciades per VOX i
secundades ara pel conjunt de la dreta. Recordem que tot es va iniciar per la
proposta de redistribució dels menors no acompanyats entre les diverses
comunitats autònomes. Aquesta primera discussió que va provocar la ruptura dels
governs del PP i Vox, es transforma en una campanya antinmigració global
del PP contra el Govern de Coalició, finalitzada amb la visita de Feijoó a Meloni.
Cal assenyalar així mateix que totes les
mirades es dirigeixen cap a l'arribada de “cayucos” i dels emigrants africans o
magrebins, mentre ningú assenyala que la principal porta d'immigració a Espanya
és l'aeroport de Barajas per on entra la majoria de la immigració, que és
fonamentalment llatinoamericana al nostre país. Ningú parla de la immigració
xinesa o asiàtica en part perquè aquesta crea els seus propis petits negocis i
no competeix amb la mà d'obra nacional.
És destacable així mateix el racisme que
comporta. Així tot el rebuig cap els emigrants negres o musulmans es converteix
en enhorabones enfront dels ucraïnesos, més de 200.000 en protecció temporal,
mentre l'asil cap a refugiats d'altres procedències s'aplica amb gran
restricció. No sabem si és degut a les seves característiques europees, de
refugiats de pell clara, rossos i cristians. També sembla més acceptable la
llatinoamericana amb la qual ens uneix idioma i religió.
El fariseisme és notori. Ningú observa com
els treballs més durs, treballs en obres públiques o construcció estan ocupats
en gran part per mà d'obra africana o magrebina. S'obvia sempre a la mà d'obra
Llatinoamèrica, especialment femenina que s'ocupa de l'assistència a la llar o
de les necessitats de les persones de la tercera edat.
La petjada racista és notòria i provoca
fets com els atacs a campaments d'emigrants en zones rurals, on són bons pel
treball, però als quals després no volen veure passejant pels pobles després
del treball, siguin aquests a Huelva o Lleida. O la contractació a Huelva per a
la recollida de la maduixa on prefereixen personal femení magrebí més dòcil i
fàcil d'explotar i fins i tot en alguns casos de sotmetre a abusos.
Aquesta situació al nostre país no és
nova, es va donar també durant el
franquisme quan la immigració d'Andalusia, Múrcia, Galícia, Aragó i altres
regions cap a Catalunya o Euskadi (llavors País Basc), exigida pel
desenvolupament econòmic va ser rebuda per part de la població autòctona com si
fossin estranys (“charnegos” o “maquetos”). I es dona la paradoxa que en
molts casos van ser immigrants els integrants fonamentals en la lluita
antifranquista, per la democràcia i pel reconeixement dels drets nacionals en
aquestes comunitats.
A l'inici ja hem assenyalat la complexitat
del tema de l'emigració i de la necessitat d'una regulació ajustada al
compliment de la legalitat humanitària internacional. El que hem volgut centrar
és el fet que en l'actualitat és un tema utilitzat de manera demagògica per les
dretes per a situar a la defensiva a una esquerra que té dificultats per a
articular un discurs que sense ser el de “portes obertes” sigui capaç de
plantejar una política d'immigració amb drets.
Tot això comportaria també una reflexió
per part dels països occidentals, especialment els que van colonitzar Àfrica o
continuen explotant els seus recursos.
Aquests països haurien de dur a terme unes
polítiques eficaces de col·laboració i desenvolupament dels països originaris
de l'emigració i del conjunt del continent.
