Le Pen i Orban: la nova ultradreta |
nuevatribuna/12 DE JULIO DE 2024
El títol
parafraseja l'inici del Manifest Comunista de Marx i Engels. Realment en
l'actualitat el fantasma que recorre Europa, tota ella, és el de la ultradreta.
Des de l'Atlàntic als Urals els plantejaments il·liberals i antidemocràtics van
avançant.
Ja no parlem de la
situació a Rússia amb un govern autocràtic i despòtic que tracta d'emular la
Rússia dels tsars. Tampoc és un exemple Ucraïna, el règim de la qual està molt lluny
de ser una autèntica democràcia tenint en compte la seva restricció de
llibertats polítiques i socials, tot això dissimulat per la guerra davant la
invasió russa i l'ajuda occidental.
Passant a la Unió
Europea cada vegada hi ha més governs en mans de la ultradreta com són Itàlia i Hongria, i altres amb
participació o suport de la ultradreta com Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia,
Països Baixos, i Suècia amb el suport extern de la ultradreta. Cal recordar que alguns d'aquests països van ser exemple
en un passat no llunyà de governs progressistes.
I fins i tot és més
greu analitzar, al marge d'Itàlia, la situació dels països més importants de
l'oest europeu. És el cas d'Espanya on hi ha un govern progressista però que en
aquesta segona legislatura té una majoria força precària i cinc de les seves
comunitats autònomes estan co-governades per Vox, i amb una ultra
dretanització del tradicional PP.
En el cas britànic
s'ha aconseguit un govern laborista però
si analitzem els resultats electorals del 2017 amb els del 2024 observem
algunes paradoxes interessants derivades del seu especial sistema electoral
majoritari.
En les eleccions
del 2017 els Conservadors van aconseguir la majoria amb 13.667.213 vots, un
42,4% el que va comportar 318 escons. Els Laboristes del “radical” Corbyn van
obtenir 12.874.985 vots amb un 40% i 262 escons.
En les últimes
eleccions recentment celebrades els Laboristes del “moderat” Starmer van
aconseguir 9.698.409 vots, un 33,7% i 412 escons. Els Conservadors van obtenir
6.824.809 vots, un 23,7% i només 121 escons. La novetat és l'aparició del
partit Reformar RU del dretà Nigel Farage ( el promotor del
Brexit) que va aconseguir 4.114.287 vots, només 5 diputats però amb un 14,3%
dels vots.
Resumint la “gran
victòria laborista” ve determinada pel sistema d'elecció majoritari i que
comporta paradoxes com que Starmer amb molts menys vots que els que
va obtenir Corbyn obtingui una gran majoria absoluta. I que la
divisió de les dretes i la seva dretanització fa que perdin de manera
rotunda malgrat obtenir 10.939.096 vots amb un 38% dels vots. Tot això ens
porta al fet que la majoria socialista s'aconsegueix enfront d'una dretanització social
que obté en conjunt 1.240.897 vots més que els laboristes.
També resulta
d'interès analitzar les recents Eleccions parlamentàries a França. Les
eleccions franceses es presenten com un fracàs de la ultradreta que queda en
tercer lloc enfront del NFP i els macronistas que obtenen
el primer i el segon lloc en diputats. Però la situació no és la mateixa si
analitzem els vots, especialment en la primera volta abans dels desistiments en
la segona volta.
En la primera volta
el Nou Front Popular va obtenir 9.042.485 vots, un 28,14%. El partit de Macron va
obtenir 6.820.446 vot, el 21,27%. Mentre que la ultradreta de Marine Le
Pen va obtenir 10.647.914 vots, un 31,15% del total, és a dir el partit més
votat en vot popular.
Cal destacar que en
les Eleccions del 2022, Marine Le Pen va obtenir 4.248.616 vots, això és un
18,68% del total de votants. No hi ha dubte que la comparació amb les eleccions
de fa dos anys és clara. La ultradreta creix un 12,47% de vots, que són en
números globals 6.399.198 vots més. El que comporta un creixement espectacular
i obre un futur bastant negre respecte a l'evolució de la política francesa.
Tot això ens porta
a plantejar que Europa, i especialment la UE té davant seu una realitat
política difícil que comporta que les polítiques han de canviar si no es vol
que en un futur pròxim la mateixa UE pugui explotar davant el creixement de les
ultradretes ultranacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques i davant el
rebuig a la UE d'àmplies capes de la població que la fan responsable de la seva
situació.
No hi ha dubte que
el conjunt de les forces democràtiques, no sols les d'esquerra, haurien de
reflexionar sobre la necessitat de modificar les causes d'aquesta desafecció
cap els partits tradicionals.
La UE ha de
plantejar-se la urgència d'un canvi profund de les seves polítiques que
comportin un acostament cap a les necessitats de la majoria ciutadana i no només
centrar-se en la macroeconomia. El camí sols pot anar en una direcció, davant
els reptes de futur cal explicar clarament que els nacionalismes estatals
existents no poden fer front als reptes de futur, com la globalització, la
mundialització de l'economia, la digitalització, etc. Però alhora això només no és suficient. És necessari un
reforçament de la UE, i un reforçament del servei a la ciutadania europea. La
ciutadania europea dóna símptomes de por davant el futur i això porta a una
part a refugiar-se en propostes ultraconservadores irrealitzables. El que es
precisa és avançar en la Unió, en la via de la federalització de les seves
polítiques, i en l'avanç d'una Europa fiscal i social que doni cobertura a les
necessitats de la seva població. Federalització de la UE, creació d'una Europa
Social en subsidis, salaris mínims, en condicions de treball, etc. Una Europa
fiscal, amb un major pressupost que superi el ridícul 1% actual sobre la
riquesa del conjunt de les economies. Major participació democràtica, amb un
govern i un parlament que governin la UE, i si cal amb una segona cambra
federal destinada a la representació dels estats membres (de manera similar a
l'actual Bundesrat de l'Alemanya Federal).
Posar la ciutadania en el centre i reforçar la
democratització i federalització de la UE és imprescindible si es vol evitar la
seva deterioració i fracàs que seria sens dubte el de tota la seva ciutadania.
O avançar o fracassar aquest és el dilema de la UE. Més que pensar en
ampliacions s’ha de consolidar l'actual
Unió. Més estrènyer i consolidar abans que abastar més. I per cert la defensa
de la pau ha de ser un factor bàsic de la política europea, tornant als
principis dels “pares fundadors” que
van crear l'embrió de la Unió per a bandejar el fantasma de més guerres europees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada