La lluita social existeix, i l’esquerra i la dreta

29M Vaga General: mobilització sindical i social

nuevatribuna.es |08 Abril 2012

Les mobilitzacions sindicals que van finalitzar amb la Vaga General del 29M, han demostrat que la lluita social, abans denominada lluita de classes, continua existint i ha tornat a primera plana de l’actualitat.

L’actual crisi econòmica torna a posar d’actualitat conceptes que durant molt de temps han estat posats en qüestió i fins  i tot enterrats per molts. La crisi ha comportat el renéixer del conflicte i la lluita social. A la nostra societat es fa evident que existeix un conflicte viu entre la majoria social que pateix les conseqüències de la crisi i una minoria que manté una situació de privilegi que fins i fins i tot s’accentua.

La composició de les classes socials ha canviat en les darreres dècades. Han canviat les seves condicions i avui una gran part del que s’anomena classe mitjana són assalariats que fins ara tenien un lloc de treball fix. Es certa l’existència d’una multiplicitat de situacions que creen col·lectius diferenciats, treballadors públics, joves sense feina, treballadors precaris, aturats, prejubilats i jubilats, etc. Però també és evident que la crisi i el repartiment dels seus costos ha permès una certa unificació de tots els perjudicats que formen part d’allò que s’anomenava i podem continuar anomenant com a classes populars. A aquest ampli col·lectiu social cal afegir-hi tot un altre seguit de capes socials que objectivament, encara que moltes vegades no tinguin consciència subjectiva, són els seus aliats potencials al tenir interessos coincidents, per que també estan patint les conseqüències de la crisi i de la forma d’afrontar-la per part dels governs i de les polítiques antisocials de dretes. Ens hem de referir a sectors que podíem definir com a petita burgesia, comerciants i petits empresaris, en la viabilitat dels negocis dels quals repercuteix directament tant la pèrdua de poder adquisitiu de la població,  que ara consumeix menys, com les dificultats que ells tenen d’accés al crèdit que dificulten la pròpia supervivència de les seves empreses.

Estem veient com la crisi provoca múltiples moviments locals i espontanis conseqüència del malestar derivat de diverses situacions concretes, i que provoca que surtin com a reacció moviments com el 15M, així com plataformes diverses en defensa de sanitat, educació, desnonaments, contra actuacions bancàries, etc. Són en molts casos moviments locals aïllats que es revolten contra conseqüències concretes  de la crisi però mancats de la capacitat de donar-li  una resposta global.

I és aquí on cal situar la importància de la mobilització sindical. El sindicalisme confederal ha plantejat donar una resposta no només a la Reforma Laboral, aspecte bàsic de la convocatòria de Vaga General, sinó que li ha donat un caràcter de contestació social més globalitzador com demostra el propi eslògan de la convocatòria “S’ho volen carregar tot”. Altrament el moviment sindical ha estat capaç de donar-li una resposta política, no tan sols aglutinant les forces que es diuen d’esquerres, sinó  escollint la forma dilatada de la mobilització i la data oportuna, desprès de les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, la qual cosa ha ajudat que la Reforma Laboral i la mobilització tingués un paper protagonista en el resultat electoral que ha comportat  barrar el pas del PP al govern d’aquestes comunitats.

La mobilització sindical ha aconseguit un ampli suport i acompanyament social que ha convertit la Vaga General en un moment  de gran mobilització social com es va veure en les grans manifestacions, ha estat sens dubte una clara demostració del renéixer de la lluita social. I ha tingut un doble cost important pel Govern del PP, tant pel que ha pagat en les eleccions autonòmiques com el derivat de que la pròpia mobilització i la Vaga General li ha tingut un fort cost social pel que fa a la seva credibilitat, tant a nivell nacional com internacional,  tot això agreujat encara més per la repercussió derivada dels Pressupostos Generals, els quals amplien la justificació de la mobilització social.

L’actualitat de la lluita social posa també d’actualitat la existència de formes diverses d’entendre la realitat social mitjançant la política. Torna a fer-se evident que cal revoltar-se contra l’actual concepció, pròpia de la dreta, d’afrontar la sortida de la crisi a base de retallades i ampliació de les desigualtats socials. Es comença a posar en qüestió la falsa concepció, actualment hegemònica, de que només hi ha una política possible per afrontar la crisi que és la actualment existent. Cal obrir la perspectiva a que hi ha una  forma més justa de fer front a la crisi, que aposti per la reactivació econòmica i no sols per l’ajust pur i dur, alhora que tractar  que els costos de la crisi tinguin un repartiment més just. Fins ara les polítiques de dretes dutes a terme per Zapatero i agreujades per Rajoy han fet recaure el cost en una gran majoria que perd poder adquisitiu, i  drets i condicions socials mentre es posa en qüestió la pròpia existència de l’estat del benestar. Alhora sectors més benestants i rics,  institucions com l’Església, sectors responsables de la crisi com el financer, i fins i tot delinqüents com els defraudadors, no estan afectats per les mesures i fins i tot surten afavorits.

Cal reactivar i fer renéixer novament polítiques d’esquerra, polítiques d’igualtat, de distribució de la riquesa en benefici de la majoria i especialment del sectors més desafavorits, de potenciació de l’economia productiva i de futur amb especial dedicació a la formació i al I+R+I, reforçament de l’estat del benestar, una fiscalitat justa i progressiva amb persecució de l’especulació i el frau, i fent de l’austeritat dels comptes públics un sinònim de lluita contra la malversació i el malbaratament de recursos i de potenciació dels serveis públics i de la sostenibilitat. Es a dir a fer aparèixer de nou a l’escenari social polítiques d’esquerres que durant molts temps han estat desaparegudes sota el predomini del social-liberalisme promogut pel PSOE. Ara és el moment de la política d’esquerres en majúscules confrontada amb la dreta, al servei dels interessos de la majoria i allunyada de plantejaments amb dèbils rels ideològiques com han estat els plantejaments més tàctics que estratègics  de l’esquerra majoritària que ha representat els governs socialistes.

El moviment sindical, moltes vegades denostat i injustament criticat tant per la dreta com per alguns suposats elements esquerranosos,  ha estat de nou  l’eix vertebrador de la resposta social i del retorn de la lluita social,  cap altra moviment ni polític ni social ha tingut la seva capacitat de mobilitzar. Però desprès de la resposta ara és el moment de l’alternativa, que no alternança, política a la dreta i les seves polítiques, Cal construir aquesta alternativa política de l’esquerra, amb plantejaments polítics alternatius, diferents, d’esquerres, que es confronti contra la de la dreta i sàpiga plantejar una proposta creïble i capaç d’il·lusionar els sectors socials que s’han oposat i mobilitzat contra les polítiques de dreta fins ara hegemòniques. Una alternativa que s’ha de plantejar en l’àmbit de l’estat però tenint molt en compte la necessitat de contemplar la seva dimensió europea.



Cal una nova esquerra transformadora

Tracy Chapman: "Talking about revolution"