Que vol ser ICV?

Joan Herrera

Crec que ICV es troba en un moment decisiu en el qual ha de prendre una decisió envers el seu futur com a força política.

Un cop consolidada com a opció política, desprès d’una llarga travessa del desert, ara és l’hora de que decideixi el seu futur.

ICV ha fet una forta renovació, tant en concepció política, definint-se com a opció catalana d’esquerres i ecologista, com pel que fa a la seva renovació organitzativa i generacional.

Ara és el moment, especialment davant les properes eleccions del 20-N, en que ICV ha de plantejar-se si el seu objectiu és consolidar un espai electoral reduït com l’actual o si pretén ser alguna cosa més.

No hi ha dubte que, malgrat  la situació política, econòmica i social és molt difícil, el moment polític pot ser especialment favorable per a una opció política com ICV.

Ja he dit que en aquest moment ICV és l’única opció d’esquerres catalana que té els deures fets i una forta cohesió interna. Cal dir que la situació negativa de la resta de forces polítiques d’esquerres, amb un PSC fora de joc, en una situació de catalèpsia política, i una ERC amb una nova direcció mancada de consistència política i encara enmig de fortes disputes internes, fan que en aquests moment ICV pugui aparèixer com l’única alternativa electoral per a molta gent.

Malgrat tot, personalment crec que ICV ha de fer un canvi fonamental, ha d’intentar  sortir més enllà del seu actual espai electoral. Cal que faci una oferta electoral i presenti una candidatura que pugui ser atractiva per a molts votants decebuts de l’esquerra. I per aconseguir-ho cal que surti del seu tancament endogàmic actual.

ICV s’ha guanyat a pols la seva consideració de força catalana i ecologista, ningú li pot discutir aquest espai. Però ara li pertoca reforçar el seu discurs social. El discurs que sempre havia estat la base de la força de l’antic PSUC. Això és encara més important davant l’actual situació econòmic-social  i la pèrdua de referències de molts votants d’esquerres davant les polítiques dutes a terme pels socialistes. Si algun dèficit té l’actual projecte d’ICV és el derivat de la dificultat de fer arrelar entre l’electorat el seu plantejament social d’esquerres.

Es imprescindible, si vol fer un salt endavant que el permeti sortir de l’actual espai polític i guanyar força,  atraure a tants milers de votants desencantats del PSC, abstencionistes o gent que vota en blanc.

Per aconseguir-lo cal presentar una alternativa creïble, i això comporta no tan sols incidir en el discurs social, sinó presentar una candidatura que ho reflecteixi i vagi més enllà del propi nucli dur del partit. ICV ha fet una gran renovació generacional, però no pot quedar-se tampoc tancat  en les cares de sempre, per molt joves que siguin, cal algú més que signifiqui la voluntat d’anar més enllà de l’actual aparell i connectar amb els sectors socials, amb els treballadors, amb el sindicalisme.

ICV i la coalició que encapçala podria donar un salt endavant si el nucli de la seva organització sap mirar al seu voltant, fora d’ells mateixos, i amb generositat presentar en la seva candidatura, de forma preeminent,  persones de rellevància social que són afins amb el pensament de ICV encara que no siguin del nucli dirigent.

Si ho fan podran sortir del cercle, i de l’objectiu, d’anar a guanyar uns quants vots més i prou, d’aconseguir un diputat més. Es hora de donar un salt endavant i es necessiten expressions i persones que ho puguin simbolitzar.

Vull posar un exemple recent del que no es pot fer. Davant del recent intent, per part de Zapatero- PP, per a introduir la limitació del dèficit en la Constitució, no pot ser que la critica de ICV es centri en el que pot significar pèrdua d’autogovern, en primer lloc ha de criticar que significa un “cop de mà” contra l’estat del benestar, una critica radical des de l’esquerra lluny del paper “d’escolanets” de CiU.

Altrament ICV té un paper fonamental per a tractar de formar una alternativa progressista en l’àmbit de l’Estat. Es comprensible que els Verds europeus vulguin tenir un referent propi a Espanya. Però els objectius polítics generals han de ser prioritaris als propis de partit. Avui a Espanya cal una alternativa, a l’esquerra de social-lliberalisme que significa avui el PSOE, prou forta per confrontar-se amb la dreta del PP i els nacionalismes conservadors. Crec que és trist veure com EQUO considera un objectiu aconseguir quatre o cinc diputats. No és això el que avui necessitem sinó una alternativa de debò, basada  en una voluntat oberta i positiva de totes les forces progressistes, una alternativa roig-verda a nivell de l’Estat. Que no s’equivoqui ICV, no li és un problema aliè, ja que en els últims anys si alguna cosa ha faltat és, també, tenir interlocutors i aliats forts a l’àmbit estatal.  Cal un grup parlamentari fort, que sigui la tercera força al parlament, que permeti que es senti una veu per sobre del bipartidisme i del paper d’àrbitre de la dreta nacionalista. Ens cal un grup d’entre 15 o 20 diputats que permetin fer sentir una veu forta i d’esquerres progressista.