I Artur Mas s’embolicà en la bandera

Artur Mas i la bandera

nuevatribuna.es | 04 Octubre 2012

En record a Santiago Carrillo una persona d’esquerres que des de l’Estat va entendre Catalunya

Es evident, inclòs pels que no ho vulguin veure, que a Catalunya hi ha un problema pel que fa a la seva relació amb l’Estat. Es un problema econòmic però no exclusivament econòmic.

El malestar, la desafecció que deia el Prresident Montilla, el trobar-se mal compresos o directament incompresos, és un sentiment que dia a dia ha anat creixent a Catalunya. I dic que no és un problema únicament d’econòmic per que temes com el referent a la immersió lingüística a les escoles catalanes, que no signifiquen cap problema real a la societat catalana són contínuament utilitzats per sectors no sols de la caverna mediàtica i política espanyola sinó de vegades fins i tot en boca de gent d’esquerres.

El principal problema a Catalunya és el derivat d’un finançament insuficient. Una cosa és que sigui solidaria i un altre que un cop aplicat el fons de compensació perdi el lloc que li correspon per la seva aportació a les arques de l’Estat.

Aquest problema que és real, juntament amb d’altres de tipus polític, va intentar ser abordat a partir de la proposta de nou Estatut que tractava de fer un encaix amable de Catalunya dins d’Espanya. Aquesta proposta va ser mal rebuda, va ser rebaixada pel PSOE, i un cop retallada, va ser aprovada en el Congrés i el Senat i per Referèndum del poble de Catalunya. Malgrat això la campanya d’oposició radical del PP va culminar en una demanda davant del Constitucional, el qual malgrat la seva composició irregular va liquidar políticament l’intent que havia significat la proposta d’Estatut.

Aquesta és una realitat inqüestionable  que va quedar en la ment dels ciutadans, al marge de provocar una multitudinària manifestació contra la sentència del Constitucional que va aglutinar  totes les forces polítiques i socials a excepció del PP.

Un altre realitat igualment inqüestionable és que el Govern d’Artur Mas ha estat un govern amb una profunda política neolliberal de profundes retallades a l’estat del benestar dels ciutadans de Catalunya i fins i tot el capdavanter de les retallades a l’Estat. Crec que mai com en aquests dos anys hi ha hagut tantes mobilitzacions, algunes multitudinàries contra les retallades socials de Mas que en res ha d’envejar, sinó fins i tot li ha fet de mestre al propi Rajoy. El Govern de CiU ha tingut d’aliat preferent al Parlament al PP de Catalunya en la seva política de retallades a la vegada que evitava i fins i tot millorava les condicions dels sectors més benestants, un exemple molt clar és la rebaixa de l’Impost de Successions.

A la  vegada CiU ha estat l’aliat del PP a Madrid on ha votat la majoria de les vegades les polítiques, especialment les retalladores, del Govern Rajoy. Un exemple gràfic de les mútues ajudes han estat els canvis en la regulació dels mitjans públics de comunicació d’ Espanya i de Catalunya que ambdós han votat per a mutu benefici. L’ajut mutu entre les dretes catalana i espanyola ha estat com era d’esperar.

Fins aquí dos fets inqüestionables. Però Mas i CiU  comencen a comprovar que la política de retallades i de suports mutus amb el PP li pot significar un fort desgast electoral i és aleshores quan treu de nou de la “chistera” el tema del Pacte Fiscal que depresa i corrents es fa aprovar en el Parlament i a continuació comença una increïble campanya de “d’agit-prop” durant un mes des dels propis mitjans de comunicació públics de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio, plantejant la necessitat d’una mobilització dels catalans contra aquesta Espanya que ens espolia. Cal dir que la manifestació va ser un èxit que Mas capitalitza, fossin 600.000 o un milió o més. També hem de dir que durant aquests dos anys cents de milers de manifestants han participat en manifestacions contra les polítiques de Mas, sense cap cobertura i encara menys sense campanya mediàtica, amb això vull significar que tot això no és blanc o negre.

La realitat és que desprès de la manifestació, Mas es pot presentar davant de Rajoy i respondre al “No” d’aquest al Pacte Fiscal amb una jugada d’escacs, acudint al Parlament, fent votar una resolució a favor del dret a decidir, que és evident que una gran majoria de catalans dóna suport, dret a decidir no significa independència, i desprès dissol el Parlament i convoca eleccions, que pretén convertir en un plebiscit sobre ell mateix. Només citar, per entendre la campanya d’intoxicació mediatitza , que en un Telenoticies es van atrevir a comparar a Mas amb el President Companys.

Mas amb la seva actuació d’embolicar-se amb la bandera aconsegueix dues coses, d’una part aparèixer com el capdavanter de la reivindicació nacional i de l’altre amagar del debat polític tota la seva política concreta de privatitzacions i retall de l’estat del benestar dels catalans. Novament es tracta de que la dialèctica territorial amagui la controvèrsia social.

I davant d’això estableix una hegemonia política sobre l’oposició. El PP queda relegat a representant del nacionalisme espanyolista, ERC i tot el seu seguit d’escissions es sumen de forma resignada a la direcció de CiU com a pare de la reivindicació. El PSC en una profunda crisi no s’acaba de situar de forma clara en cap posició, cal veure la seva abstenció en el Parlament. Darrerament el seu candidat i Secretari General, Pere Navarro, sembla articular un discurs coherent sobre federalitat i canvi constitucional que queda, però, desacreditat en quan arriben les veus del PSOE. I per últim queda la veu de qui ha estat aquests dos anys l’única oposició clara a Artur Mas, Iniciativa per Catalunya-EUiA. La seva posició és prou clara al plantejar que  no es pot parlar de drets nacionals sense parlar de drets socials, i per tant sent partidaris del dret a decidir les formes de relació amb Espanya també qüestionen i fan especial esment en les polítiques dutes a terme pel Govern Mas d’atacs sistemàtics al drets socials dels ciutadans catalans.

I que passarà desprès del 25-N? Una cosa està clara, caldrà trobar una forma d’encaix satisfactòria de finançament de Catalunya. I si CiU té majoria absoluta o està a prop d’aconseguir-la,  tornarà a sortir el pragmatisme de CiU, el de Jordi Pujol i cia. Els grans poders econòmics i financers catalans no són partidaris de cap aventura, i menys d’una separació traumàtica que seria negativa per ambdues parts.

Ara cal una reflexió profunda a Espanya, especialment entre l’esquerra. Cal un canvi profund en el nostre marc polític i defensar la necessitat d’un federalisme creïble i estratègic com a possible solució raonable. Ja  no és hora d’imposicions impossibles ni de visions jacobines.  I fins ara el principal enemic dels federalistes a Catalunya és que els independentistes pregunten, no sense alguna raó: “On són els federalistes a Espanya? Sinó hi han el federalisme no és possible i l’única sortida és la Independència”

Santiago Carrillo: "Adeu a un amic de Catalunya"

                               George Brassens " La mala reputación"