De Lhasa a Katmandú

Everest vist a distància les autoritats xineses van prohibir l'acostament

Uns quants dies no és temps suficient per fer una anàlisi sociològica d’un país però si que permet extreure algunes impressions.

Aquests dies he pogut anar a Katmandú i desprès desplaçar-me al Tibet i fer el viatge de retorn per terra des de Lhasa.

El cas del Tibet és força complicat i contradictori. Ningú pot negar que la modernització que s’observa no tan sols a Lhasa sinó a tot el Tibet pel que fa a infrastructures és degut a una forta inversió econòmica xinesa. Un aeroport de primera una xarxa de carreteres impecable, sobretot si parlem d’un país força muntanyós. Ara bé la contrapartida és forta, un control policial visible, un procés de modificació de la població mitjançant fortes migracions xineses i una difícil assimilació de la població tibetana, especialment la més vella.

I cal dir que la defensa de la identitat tibetana no és sense critica. L’element unificador és la religió, i si fos per ella el Tibet viuria encara al segle XVII. Cal dir, a títol d’exemple, que abans de la conquesta xinesa només hi havia un cotxe a Tibet  que portava al Dalai-Lama des de la residència d’hivern al Potala a la d’estiu, poc més de dos quilòmetres. No hi ha cap dubte que el poder dels lames era el propi d’una societat feudal incompatible amb la realitat actual. I encara avui es nota. La submissió de la població originària al poder religiós continua sent irracional. Cal destacar que cal distingir entre els grans monestirs poderosos i plens de riqueses on cada dia milers de visitants porten una gran quantitat de diners i ofrenes, i els petits monestirs dels pobles on els monjos viuen una vida molt més d’acord amb el que prediquen basada en la humilitat i la pobresa.

Treballar per reconstruir monastirs es feina dura

Es evident que el record de la Revolució Cultural és molt viu entre el poble del Tibet. Centenars de monestirs grans i petits van ser destruïts. El que sembla que els costa d’entendre és que aquesta etapa no va passar només al Tibet sinó al conjunt de la Xina.  El govern xinès ha tractat de reparar en part els danys i que avui tots els monestirs són considerats bens culturals i estan sota la protecció del govern xinès que potencia que la bandera xinesa onegi sobre tots els principals edificis culturals començant pel propi Potala.

Altrament l’arbitrarietat pròpia de tot règim totalitari es fa evident en qualsevol moment. En el nostre cas ens va ser negada, com a tots els estrangers, la pujada al camp base de l’Everest malgrat tenir els permisos i haver abonat el preu establert. I sense possibilitat de dir res. Decisió presa i a obeir.

El cas del Nepal i de Katmandú és com l’altra cara de la lluna. Tercer mon pur i dur, una de les ciutats més contaminades del món, manca de carreteres, la que uneix Nepal i el Tibet és com una pista de muntanya; d’infrastructures mínimes, caos circulatori. En fi com una ciutat índia en petit. Amb els seus sis monuments Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Amb una vida bulliciosa i sorollosa als carrers, la majoria mancats del mínim asfaltat. Cara i creu amb l’ordre trobat el Tibet, per allò  bo i també per allò dolent. Amb una gent molt agradable i una gran bogeria col·lectiva, amb les vaques pel bell mig de les carreteres i els crematoris pels morts. En fi un lloc molt bonic per veure i molt difícil per viure.

A Nepal la cremació es una pràctica molt arrelada

                                        Mantra :"Om Mani Padme Hum"