Involució i estat d’emergència democràtica.

Cartell convocant la Vaga General 29M

nuevatribuna.es | 18 Marzo 2012

La crisi econòmica i la hegemonia en el àmbit de la Unió Europea del pensament ideològic conservador està comportant que es plantegi com a única sortida la basada en la reducció dràstica del dèficit, el qual ha d’aconseguir-se a partir de brutals retallades de les despeses públiques i amb un questionament pel que fa a la viabilitat del tradicional model de les societats europees basades en l’estat del benestar.

Aquest és un plantejament purament ideològic i que en la pràctica està desmentit per altres realitats radicalment diferents. En l’actualitat estem veient com les polítiques impulsades per la canceller Merkel “d’ajust de cavall” que s’estan imposant a molts països no estan solucionant els problemes d’Europa sinó que els està dirigint cap a una situació de recessió econòmica. Tot això és una política basada en un “mantra”, el de la reducció en poc temps del dèficit sense plantejar-se tant sols altres mesures com pot ser el qüestionar-se el propi paper del banc central Europeu, o la creació dels eurobons. Mentre a l’altre costat de l’Atlàntic una política molt diferent promoguda pel President Obama i basada en un menor ajustament i una inversió en la reactivació està conduint a una millora de la situació, a una recuperació de l’activitat i a una disminució de l’atur i a un creixement de l’ocupació.

A Espanya la situació és encara més preocupant en quant la rendició a les polítiques dictades per Europa, o millor seria dir per Alemanya, no han estat qüestionades en cap moment ni pel govern Zapatero ni encara menys per l’actual govern de la dreta. La rendició ideològica de Zapatero, com a conseqüència de la seva política inconsistent i frívola, que va passar de reduir impostos i incrementar despesa, a no adonar-se  de l’arribada de la crisi fins a convertir-se, com Sant Pau, en un dòcil i fidel alumne dels plantejament i de les decisions de la canceller alemanya ha tingut costos importants per a la societat espanyola i a permès entrar en una profunda involució democràtica mai vista des de la recuperació de la democràcia.

La recent societat democràtica espanyola s’havia dotat d’una Constitució, que malgrat les insuficiències que es poguessin constatar va ser un avenç en el seu moment. La Constitució en la seva primera redacció permetia diverses lectures, més obertes o més tancades, més progressistes o més conservadores, d’acord amb la realitat política de cada moment. Tot això ha estat qüestionat per la Reforma Constitucional, un veritable Cop d’Estat Parlamentari, dut a terme de presa i corrents per un Govern, i un PSOE, Zapatero ja moribund, acompanyat per un PP a qui la reforma li anava com anell al dit. Aquesta reforma, la ratificació de la qual es va furtar a la decisió democràtica de la societat espanyola, és substancial. Una reforma que és difícilment reversible. Qui pot creure que el PP votaria a favor de la seva rectificació en un futur? A partir d’ara s’imposa una determinada  visió econòmica  basada en la primacia de la reducció del dèficit. Tothom mínimament seriós sap que és bo tenir un dèficit controlat, però que això no ha de ser quelcom constant sinó una política genèrica. Així en determinades conjuntures de recessió cal ampliar el dèficit per reactivar la econòmica que desprès en les etapes de expansió cal reconduir. Tot això ara esdevé impossible en raó d’un pensament únic que ens ha estat imposat des de l’exterior pel “diktat” de la senyora Merkel. Sembla que el keinesianisme que va permetre sortir de la Gran Depressió és ara una doctrina subversiva en la UE i fins i tot no permesa de posar en pràctica en alguns països, amb Espanya al capdavant, per imperatiu constitucional.

La rendició ideològica de Zapatero i Cia. i el Cop d’Estat Parlamentari, no sols estan tenint conseqüències econòmiques. No sols han obert la porta del poder a la dreta (veure article "Zapatero el abrepuertas de la derecha" ), sinó que aquesta es troba en tal moment d’eufòria, no comparable des de la desaparició de la dictadura, que està impulsant una profunda involució en tots els àmbits de la societat, no tant sols els econòmics.

No hi ha dubte que la darrera etapa del Govern del PSOE ja va posar les bases del passeig triomfal de la dreta, el seu canvi radical de posició i de plantejaments polítics va deixar orfes, desencantats i desmoralitzats a molta part de les persones d’esquerres. Les seves darreres actuacions mediàtiques, reunint-se de forma reiterada amb els grans empresaris als que semblava rendir acatament mentre s’enfrontava als sindicats amb una absurda i inútil reforma laboral, la Reforma exprés de la Constitució amb nocturnitat i traïdoria, i la guinda final de l’indult al banquer Sáez del Banc Santander són exemple d’aquestes polítiques de dretes.

Ara la dreta amb un principal adversari auto-derrotat, vol liquidar tots els vestigis de progrés en la societat. Ja no cal dir en l’àmbit de la justícia on el conservadurisme  regna de forma ampla i permanent, només cal veure l’exemple del “cas Garzón”. Es demostra també en la contrareforma en temes socials com el de gènere, l’avortament o fins i tot la violència de gènere, ara “violència en la família”. L’atac al laïcisme que sembla alguna cosa negativa. Actuacions com les del nou fiscal general tornant a parlar dels fets de l’11M. El mateix tracte diferenciat que tenen amb les diverses associacions de víctimes, donant suport a les properes i menyspreant a altres. La exagerada contundència policial en actuacions contra manifestants. Les seves polítiques econòmiques que qüestionen de rel tot el que és públic i la pròpia existència de l’estat del benestar que volen reconduir cap a l’estat de la beneficència i la caritat. Ja no parlem de les polítiques econòmiques i laborals. Suport a la grans entitats financeres les quals reben ajuts públics mentre es retallen els drets de la ciutadania i es fa recaure el pes de la crisi damunt d’ella tot salvaguardant  els poderosos. La Reforma Laboral que pretén liquidar tota la historia democràtica de relacions laborals i de concertació social, alhora que es vol deixar els treballadors sense drets ni instruments de defensa, atacant de forma virulenta els sindicats.

El Govern continuarà amb el seu discurs mentider de culpabilització general de la societat i la necessitat de retallades i patiment per haver viscut per damunt les nostres possibilitats. Aquí ningú és responsable de la crisi, ho som tots per igual. Mai dirà que en aquests país continua havent-hi molta riquesa en mans d’alguns privilegiats als que no afecta la situació de crisi. Només cal veure les paraules del Sr. Francisco González, President del BBVA, donant suport a les polítiques de restriccions això sí, ell no es rebaixa un euro del seu salari de milions. Aquesta és la gran fal·làcia, crisi per a la majoria, benefici i cap cost per a la minoria més benestant. 

 I pròximament ho continuarem veient amb la reducció de la sanitat i l’escola pública eliminant conceptes com la gratuïtat. Amb l’atac a la independència dels mitjans de comunicació públics per tal de que no hi hagi cap veu discordant  amb el discurs hegemònic. I fins i tot es vol anar a una reinterpretació de la història. En un recent debat a TVE al programa 59”, el vice-president de la CEOE, el “esperanzista” Arturo Fernández, pretenia equipar els empresaris amb els treballadors pel que fa al seu paper en la lluita per la democràcia, va haver de  sortir Antonio Gutiérrez, ex-secretari general de CCOO,  a deixar-li clar el diferent paper, rol, i risc d’uns i d’altres.

Estem en un atac en tota regla de les dretes per imposar la seva hegemonia ideològica en tots els àmbits de la vida i de la societat. I parlem de les dretes per que no hi ha diferència en la concepció del PP a Espanya i la  de CiU a Catalunya. Fins i tot m’atreveixo a plantejar que es pot donar una futura recentralització de l’estat que pugui fins i tot donar un tracte diferenciat a Catalunya. A fi de comptes la visió del tipus de societat, del neo-lliberalisme i de l’individualisme, de les seves concepcions ideològiques i religioses són més coincidents que discrepants en la majoria dels temes i la mútua  vinculació als gran poders econòmics és total. Com a mostra un botó, l’indult del govern del PP als membres  corruptes d’Unió del cas “Treball” i als “mossos d’esquadra” torturadors.

Es davant de tota aquesta situació, i fins i tot el menyspreu en la vida política parlamentaria que s’ha vist pel que fa a les minories parlamentaries, de profunda involució política i social que volen les dretes, que la Vaga General del 29 de Març  esdevé no sols una necessitat de resposta per part dels treballadors contra una agressió sense precedents als drets laborals i sindicals, sinó també una necessitat de resposta social enfront unes polítiques que ens volen fer retornar a situacions pròpies dels moments predemocràtics. L’èxit de la Vaga General, i la possibilitat d’evitar una victòria del PP a Andalusia i Astúries, malgrat comporti per a molts anar a votar amb el nas tapat, seria unes primeres formes de posar dificultats a la regressió democràtica en el país.

I si això és possible es farà més urgent que mai articular alternatives progressistes amplies, a la esquerra d’un PSOE que avui per avui està fora de joc, que puguin permetre revifar l’esperança de la gent d’esquerres i progressista, alhora que acompanyar a una esquerra social i sindical avui massa sola. 

Sobre cartell "Quarto Stato"

                                         Victor Jara: "Vientos del Pueblo"