La responsabilitat en la crisi i la supèrbia dels banquers

La bacanal dels banquers

( en castellà)nuevatribuna.es |12 Marzo 2012

La crisi ha arribat i sembla que ningú sap com ha estat. I fins i tot hi ha que sembla que no sàpiguen que va amb ells, és el cas dels banquers.

No hi ha dubta que la crisi ha estat deguda a un problema financer internacional nascut als EEUU.

 Aquesta situació va afectar el nostre país en un moment en que vivíem uns anys d’una situació d’expansió econòmica, especialment en els sectors financers i immobiliari, conseqüència de tenir uns tipus d’interès molt baixos i una inflació més alta, la qual cosa va provocar un efecte miratge de prosperitat i riquesa. Tot això afavorit per unes polítiques legislatives que s’encarregaven de rebaixar impostos i bonificar la compra d’habitatges.

Els màxims directius de bancs i caixes del país van estimular l’endeutament de la població, convertint la compra d’habitatges en un producte financer refugi, el qual predeia alts nivells ràpids de beneficis en el mercat immobiliari, conseqüència de l’ espiral especulativa de la “bombolla immobiliària”. Va ser com l’efecte d’un immens joc de “piràmide especulativa”.

Des de les entitats financeres es va estimular la concessió, sense plenes garanties, de préstecs d’habitatge i de consum, i es va il·lustrar a la població dels beneficis de viure a crèdit, com una conseqüència més de l’excel·lència del nostre model de creixement.

La bogeria va comportar que es superessin tots els límits de seguretat. S’efectuaven taxacions per sobre de la realitat del mercat, preveient les futures pujades. Es donaven els crèdits per valor superior al de preu de l’immoble fàcilment, del 110 o 120%. La compra d’immobles es converteix en el producte financer de més alta rendibilitat que potencia la especulació i desincentiva la inversió en altres sectors més productius com pot ser l’industrial.

Les entitats financeres van tenir uns anys de creixement extraordinaris amb guanys superiors al 30% sobre l’any anterior com a norma, alhora que potenciaven processos d’expansió, especialment en el cas de les caixes que van suposar duplicar el nombre d’oficines i treballadors. Es evident que els beneficis de les entitats van comportar als directius importants  millores en les seves retribucions, fixes, variables, i en salari diferit.

L’ambició dels dirigents de les entitats financeres espanyoles els va portar a endeutar-se de forma molt important, en centenars de milers de milions d’euros en el mercat internacional. Tot semblava que la “bacanal” financera no pogués tenir fi. Com si la situació de bonança no es pogués acabar i el creixement del mercat immobiliari fos infinit. A tot això el regulador, és a dir el banc d’Espanya, ho contemplava impàvid i només donava instruccions de cobrir els fons genèrics anticiclics   

El finançament sense garanties no afectava únicament els particulars sinó que comportava també el de grans operacions de corporatives i de finançament de promocions immobiliàries, en les quals tot es feia a crèdit sense jugar-se res de capital propi. Aquestes grans operacions eren beneïdes i aprovades pels més alts directius de les entitats financeres que no estan lliures de responsabilitat  i que eren els que més es beneficiaven d’aquest tipus de creixement.

I en aquestes estaven quan la crisi financera internacional tanca l’aixeta del crèdit. I el sistema financer espanyol, deutor de l’internacional es queda impossibilitat de refinançar el seu deute extern que altrament estan obligats a retornar. Això comporta la crisi del sector immobiliari i de centenars de milers de ciutadans impossibilitats de tornar els seus crèdits i deriva en una crisi econòmica profunda amb un atur superior al 25% de la població

El principal problema del sistema financer espanyol és la gran quantitat d’actius immobiliaris, i en especial sol sense edificar que figuren en els seus balanços, impossibles de realitzar ni a curt ni a llarg termini. Es pot calcular que ascendeixen a 323.000 milions d’euros, d’ells 175.000 són problemàtics, especialment 80.000 en sol.

Aquestes són  les responsabilitats dels alts directius del nostre sistema financer que ara, com fa el Sr. Botín, miren cap una altra banda i  acusa de la crisis als polítics, com si ell i la resta de banquers no fossin responsables de res.

El principal problema del país és la crisi financera. Els nostres bancs no sols tenen un important deute extern sinó que no compleixen la seva funció de facilitar el crèdit a l’ economia productiva i a les famílies. Però els nostres governs tant durs i efectius en altres temes han utilitzat el guant de seda amb el sistema financer i fins i tot han establert la sortida amb l’acord dels directius de les grans entitats.

Així no hem vist ni cop a la taula, ni depuració de responsabilitats, ni objectius de fer fluir el crèdit a canvi dels ajuts de l’estat. Al contrari la solució sembla passar per la creació d’un oligopoli de grans entitats, amb importants recursos econòmics públics dedicats al sanejament i reconversió del sector, amb pèrdua de milers de llocs de treball i cap responsabilitat pels directius responsables de la situació creada.  

Els gestors de les entitats financeres, responsables de donar crèdits de forma excessiva i amb excessives facilitats i de superar les seves capacitats d’endeutament, surten nets. Ningú els hi demana raons per les seves actuacions. Al contrari ells, en un país sotmès a fortes restriccions socials, mantenen les seves altes retribucions i fins i tot fan ostentació d’elles, 1500 directius es reparteixen 500 milions d’euros anuals.

I no sols això, les entitats grans es fan més grans a partir de forts ajuts i grans costos socials. Un exemple: la darrera adquisició d’Unnim pel BBVA (el president del qual Sr. Gonzalez cobra més de 9 milions anuals) s’ha fet amb ajuts de 953 milions, alhora que redueix la plantilla en 1300 treballadors, això representa quasi bé la meitat de la plantilla d’Unnim.

Però el tema és encara més gran. Un altre exemple: malgrat els ajuts públics rebuts per reestructurar el sector, les entitats tracten a l’Estat amb total supèrbia. Així atorguen un crèdit de 35.000 milions, per a les CCAA i els ajuntaments, a un 5% d’interès quan ells aconsegueixen el capital a l’ 1% del BCE.

Podem concloure amb les paraules de Antón Costas en el seu article a El Pais Negocios, “Llegar a mañana también es importante” diu ”Uno de los hechos más desvergonzados de esta crisis es ver cómo las voces más exigentes para que se aplique una sobredosis de austeridad vienen del mundo financiero. Es decir, de personas que han sido las causantes directas del sobreendeudamiento privado que ha provocado esta crisis y que además están protegidos por sobresueldos, contratos blindados y pensiones millonarias.”

En definitiva, els poders públics tan durs amb els ciutadans i els treballadors s’agenollen davant els directius de les entitats financeres, dels Botin, Saenz, González, Fainé, Nin, Oliu, Ron, etc. Responsables de la crisi i superbs.



     Banquers i grans empresaris a la taula del poder

                                                           "La rumba del banquero"