ICV una llavor que fructifica i que cal fer créixer

Saura-Herrera: fent camí

(Versió castellana: nuevatribuna.es | 16 Enero 2012)

Poc a poc sembla que la feina feta amb coherència comença a donar fruits. En els darrers temps a Catalunya l’única força política situada a la esquerra de l’arc polític que aguanta el diluvi de la dreta és ICV amb la seva coalició amb EUiA. Tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals i les generals ICV-EUiA són els únics que salven els mobles i fins i tot milloren posicions, mentre els altres dos partits PSC i ERC han sofert pèrdues considerables.

Ara quan portem més d’un any des de la derrota del Govern tripartit la coalició ecosocialista continua guanyant posicions mentre els seus antics aliats continuen perdent posicions. Darreres enquestes tant en l’àmbit de Catalunya com de Barcelona donen valoracions favorables a la coalició i als seus caps de llista.  Així, l’enquesta de La Vanguardia situava  Joan Herrera com a segon líder més valorat a Catalunya desprès de Mas, i  ICV com la força de l’oposició amb millor nota i que segons l’enquesta pujaria en uns quatre diputats la seva representació. En el cas de Barcelona l’ecosocialista Ricard Gomà es situa com a segon polític més valorat desprès de l’alcalde Trias i la coalició es queda a un punt del PSC en expectativa de vot, i encara més important és la primera força entre els enquestats que tenen entre 18 i 35 anys.

Aquests resultats són fruit del propi comportament de la coalició. ICV-EUiA ha estat l’única organització que amb coherència ha defensat les polítiques del tripartit i ha plantejat una oposició clara i nítida al nou govern de CiU. Enfront dels dubtes i les posicions canviants dels seus antics socis, la coalició ecosocialista ha mantingut una línia política continuada i sense canvis de rumb.

Però ICV no sols ha mantingut una actuació coherent que els seus electors valoren sinó que ha fet plantejaments que han manifestat la seva voluntat de no voler mantenir-se i conformar-se amb el seus resultats sinó de donar un salt endavant. L’elecció del candidat a les Eleccions Generals al Congrés dels Diputats va ser una aposta clara de ICV per donar un salt endavant, ja que es tractava d’una personalitat rellevant dins de l’àmbit de la esquerra transformadora però la trajectòria del qual havia estat fora de l’àmbit estrictament  polític ni formava part dels nuclis de direcció del partit. L’aposta era una senyal d’obertura als electors d’esquerres molts dels quals s’havien quedat sense referents deguts a les polítiques erràtiques tant dels socialistes com d’ERC.

ICV sembla està en el bon camí desprès d’una llarga etapa de reconstrucció des de l’ important crisi provocada per la implosió del PSUC. El camí ha estat llarg i dur. Establir un nou discurs a partir de la pròpia historia i fer la transformació cap a una incògnita anomenada “ecosocialisme”. Aquest camí no ha estat fàcil, ha comportat actualització i adaptació ideològiques a noves realitats, ecologisme, feminisme, sense perdre l’accent social originari. I el canvi ha comportat també una profunda transformació organitzativa i la fusió intergeneracional entre gent procedent de comunisme català amb les noves generacions procedent de noves realitats socials. El procés ha estat llarg i molt dur ja que s’ha fet en unes condicions de tot tipus molt precàries, però sembla que finalment comença a donar fruits.

Avui en dia l’objectiu de ICV ha de ser el d’aconseguir impulsar el catalanisme popular del segle XXI a partir d’alguns aspectes bàsics del partit: a) la seva catalanitat on han d’estar còmodes i conviure persones de rel federalista fins a gent que simpatitzi amb l’independentisme, tot a partir de considerar que els drets de Catalunya són els de la seva gent i no cap concepció abstracta; b) la seva posició inequívocament d’esquerres, la seva ànima social, on la defensa dels drets socials, laborals i l’objectiu de transformació social cap a una societat més justa i cohesionada a partir de la consolidació de l’estat del benestar; c) l’ecologisme social com a convicció profunda de la necessitat d’anar cap a un model de desenvolupament sostenible que no sols beneficiï el medi ambient sinó que alhora sigui el més equilibrat, més avançat i més eficient per al conjunt de la societat.

L’objectiu d’ICV no ha de ser aconseguir ser la primera força electoral de la esquerra a Catalunya, malgrat que és important recompondre de forma més equilibrada la correlació de les diverses forces, sinó imposar la hegemonia ideològica del pensament del catalanisme popular per sobre del nacionalisme conservador. Per tal d’aconseguir-ho ICV ha de continuar creixent per tal de que les seves opinions aconsegueixin arribar a més gent. Per fer-ho caldria continuar oferint tant un espai, amb tota la prudència i sense difuminar les seves posicions ecosocialistes, a tota aquella gent que d’esquerres que avui es troba orfe ideològicament. Hi ha molta gent d’esquerres desorientada, tant pel canvi radical d’ERC que ha passat de formar part del Govern d’Esquerres al seu paper actual de “escolanets” de CiU, com per la confusió i manca de solvència tant ideològica com política d’un PSC que no sap fer oposició ni a Catalunya ni a Madrid. Alhora ha de continuar amb el seu paper de capdavanter de la unitat de les esquerres a Catalunya.

Es evident que ICV haurà d’afrontar reptes importants per aconseguir convertir-se en aquest referent obligat que caldria que fos cada dia amb més força. I alguns d’aquests reptes no sols depenen de la pròpia organització ecosocialista.  Un dels reptes estarà en enfortir i ampliar el seu propi espai electoral a Catalunya i en aquest aspecte les seves sempre complicades relacions amb una EUiA on sembla que avui prenen força opcions més retardatàries que miren més enrere que endavant. Un altre repte és la manca d’ acompanyament a l’àmbit estatal, les relacions amb IU sempre són complexes i difícils, vindran molt determinades per la pròpia evolució de EUiA que és el referent estatal de IU però no de ICV. ICV no es pot ni vol homologar amb IU, els seus posicionaments són diferents, malgrat es situen ambdós en l’àmbit de la esquerra. Però és clar que IU està tancada en unes opcions ideològiques i organitzatives, condicionades pel pes del PCE, que per a  ICV estan ja superades per la historia, més quan els elements més oberts d’IU han anat abandonant progressivament l’organització que avui dirigeix Cayo Lara. Altrament cal tenir en compte que Equo és avui encara un projecte embrionari, amb poc recorregut efectuat i que cal que surti del pur camp ambientalista cap al d’organització ecosocialista, en tot cas és encara una incògnita política. No cal però ser pessimistes, hi ha al llarg de l’estat, especialment en territoris de parla catalana, d’organitzacions que de forma més embrionària han anat seguint la senda d’ICV. Cal tenir en compte aquests elements tant com a propostes com les de Frente Amplio que Gaspar Llamazares ha vingut plantejant. Ara amb les eleccions encara llunyanes és moment de continuar fent el camí reflexionant però sense descans.



Ovidi Montllor: La fera ferotge