LA SOLITUD DEL SINDICALISME

 

nuevatribuna/noviembre de 2024

Són temps dolents per al sindicalisme de classe. En l'actualitat el sindicalisme es troba sol i aïllat en la seva defensa dels drets integrals d'una classe treballadora més complexa i diversa. Això últim és una novetat, però no és un problema sinó un repte per al sindicalisme que tracta d'adaptar-se a aquesta nova situació del post-fordisme, perquè hi ha un element que no varia que és l'explotació que s'efectua sobre la classe treballadora en benefici de la classe empresarial.

La novetat és que en la situació present el sindicalisme no es veu acompanyat en la seva lluita social pels denominats partits d'esquerra. L'esquerra clàssica socialista o comunista tenia forts vincles amb el sindicalisme. Això excepte rares excepcions ja no es dona. Els partits d'esquerra estan més interessats a proposar relats polítics més tàctics que estratègics, en lloc d'intentar solucionar de manera prioritària els greus problemes d'aquesta classe treballadora diversa i de vegades contradictòria. D’altra banda els nous moviments de l'esquerra alternativa es centren molt més en qüestions d'identitats diverses que en la problemàtica social i econòmica de les classes treballadores subalternes.

El context ha canviat i s'ha fet més difícil la pràctica del sindicalisme. Existeixen avui múltiples factors que determinen que el conjunt de la classe treballadora no sigui conscient de la seva situació, la qual cosa dificulta la seva presa de consciència social que és la que permet la transformació d'una “classe en si”, en una “classe per a si”, que diria el clàssic.

Abans tot era més senzill quan els treballadors exercien el seu treball en grans naus industrials, on tots efectuaven treballs similars, l'única diferència estava entre els treballadors de “coll blau” i els de “coll blanc” o oficinistes. Així mateix, no era infreqüent que les persones treballadores, fonamentalment masculines visquessin en els mateixos barris o similars amb condicions de vida semblants per a tots. Tot això eren factors afavoridors, juntament amb l'activisme polític o sindical, per a crear les condicions per a la presa de “consciència de classe” és a dir de pertinença al col·lectiu obrer o treballador.

En l'actualitat tot és diferent, la major part de les grans factories ha desaparegut i les indústries centrals es nodreixen normalment de múltiples empreses auxiliars que els aporten nombrosos elements del producte final que es pot realitzar en l'empresa principal, tot això al marge de nous treballs de tanta o major importància que el producte com pot ser el màrqueting o la publicitat, per a la venda del producte als futurs usuaris, i que cada vegada tenen més importància.

El desenvolupament social i la revolució tecnològica ha canviat de manera substancial la situació del món del treball.

És evident que el paper del sindicalisme és avui molt més complex i complicat, al costat de la diversitat de treballs i la creació de nous llocs de treball que en moltes ocasions individualitzen el propi treball. No hi ha dubte que les concepcions ideològiques han canviat. Al canvi del model de treball i la seva major complexitat s'acompanya el paper cada vegada més sofisticat de les ideologies dominants que permeten i fomenten la constant divisió dins de la classe treballadora.

A nivell comunicatiu  parlen constantment de classes mitjanes i de la individualització del treball i la retribució individualitzada. També de manera constant les dretes tracten de confrontar  sectors de la classe treballadora amb altres sectors. Així hem vist com es pretén enfrontar els actuals treballadors amb els pensionistes; els treballadors no fixos amb els fixos; els nacionals amb els immigrants, etc. Així mateix, s'han incrementat, especialment amb la incorporació de la dona al treball, diverses formes de treball en molts casos en el sector serveis amb centres de treball quasi individuals o amb un mínim de personal. La potenciació dels denominats “autònoms”, en una gran part falsos autònoms, permet la individualització dels treballadors.

El canvi en el model de treball, fruit de la digitalització i la modernització tecnològica i la internacionalització econòmica, no hi ha dubte que han provocat canvis radicals en el món del treball.

I els sindicats de classe en molts casos estan fent ingents esforços per a adaptar-se a aquesta nova situació, modificant estructures i canviant models d'acció sindical. En aquests moments hi ha sindicats que no només plantegen el seu treball de reivindicació laboral i social, sinó que plantegen alternatives de tota mena, des de les problemàtiques purament laborals i de negociació col·lectiva fins alternatives i propostes sobre el sistema de cobertura social,  la desocupació, les pensions, propostes sobre salut pública, educació o alternatives al problema de l'habitatge.

És en aquest sentit d'adaptació a les noves realitats laborals i a tots els aspectes relacionats amb la realitat d'aquesta classe treballadora diversa, que avui alguns sindicats, al contrari de l'actuació dels partits polítics anomenats de l'esquerra, s'han convertit en els únics “intel·lectuals orgànics” de la classe treballadora que per descomptat no poden substituir al concepte gramscià del “intel·lectual orgànic polític i col·lectiu de la classe treballadora” que hauria de ser un partit polític, però que actualment i desgraciadament no existeix.

Alhora es dona un problema que el sindicalisme d'un país no pot solucionar i que és clau, la necessitat d'abordar el fet de que les alternatives per a defensar a les classes treballadores no poden donar-se sinó tenen una dimensió internacional, com a mínim en el nostre cas a escala europea. I aquest és un “handicap” que fins al moment sembla difícil de superar quan les organitzacions sindicals internacionals, fins i tot les que són únicament a escala europea com la CES (Confederació Europea de Sindicats) no tenen ni els mitjans, ni la capacitat d'analitzar i plantejar alternatives, ni de disciplinar al conjunt no homogeni del sindicalisme europeu.

Així i tot, el sindicalisme al nostre país, com hem dit, té clars exemples d'intents d'adaptar la pràctica sindical a la complexitat diversa del món del treball, per això fa temps ja vaig titular un article “CCOO “intel·lectual col·lectiu” de l'esquerra”. Concepte en el qual em ratifico en tots els seus punts a la vista de la incapacitat des de la política, amb alguna merescuda excepció personal, de plantejar-se reivindicacions bàsiques d'aquesta classe treballadora diversa com és la “participació dels treballadors en les empreses”. Cal després de més de 40 anys de democràcia al nostre país acabar amb el que amb raó deia Marcelino Camacho: “la democràcia es queda a l'entrada de les empreses”.