Alemanya de nou un problema per a Europa?

Merkel, el "diktat" d'una Europa alemanya (imatge Lluita Obrera)

nuevatribuna.es | 21 Octubre 2012

La creació de la CEE i posteriorment de la Unió Europea tenia un objectiu polític fonamental que era evitar de nou enfrontaments entre els països europeus, especialment entre Alemanya i França. Va ser una opció política summament positiva i que volia acabar per sempre amb les tendències hegemòniques que van donar lloc al III Reich alemany.

A Robert Schuman i la resta de “pares fundadors” els dirigia especialment un objectiu polític el d’aconseguir la pau al continent europeu i la col·laboració entre els seus països, especialment entre Alemanya i França, i tot començant en l’àmbit econòmic anar a crear un embrió d’unitat política.

La llarga historia de la UE ha estat sens dubte una historia d’èxits malgrat més en el camp econòmic que en el polític i social, i amb la gran mancança  pel que fa a establir uns organismes de gobernança democràtics amb poder real.

Malgrat això, durant molt temps els dirigents primer de la CEE i desprès de la UE, especialment els dels seus països més importants van tenir molta cura de consolidar el model d’Europa Comunitària com un exemple de societat que tenia la seva màxima expressió en la col·laboració mútua i el manteniment de l’anomenat model social europeu basat en l’estat del benestar.

Robert Schuman, un dels pares de la idea de Europa

No hi ha dubte que la Comunitat era un exemple que molt altres països europeus tenien com a referència la qual cosa va fer créixer el sentiment europeista i la consegüent demanda de la seva entrada en la Unió, tot això va comportar les successives ampliacions des dels sis primers països fins els 27 actuals.

Les ampliacions han complicat l’evolució de la Unió. No és el mateix posar d’acord a sis que a 27 i màxim quan no s’han establert fórmules que permetin complementar el mercat únic amb estructures de govern democràtiques i  obrir camins cap a una homogenització de les condicions socials del conjunt de la ciutadania europea. En definitiva a la Unió econòmica no l’ha acompanyat la creació d’una Europa unida políticament i social.

Diversos fets han comportat problemes en la evolució global de la Unió. Un d’ells,  l’entrada del Regne Unit, interessat  únicament per motius econòmics de mercat i amb una clara oposició a qualsevol evolució cap altre forma d’unitat. Durant molt temps, i possiblement amb molta raó, De Gaulle va evitar la entrada de Londres a la comunitat europea, ja que la considerava “cavall de Troia” dels EEUU.

Sense la Unió Europea hauria estat difícil la ràpida reunificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. I és evident que hi havien reticències, envers aquesta Alemanya unida, pel que comportava, per una part per raons econòmiques, el cost de la reunificació, però també per raons polítiques davant la creació d’una Alemanya molt més poderosa a Europa. Només cal recordar la frase que s’atribueix al President Mitterrand: “M’agrada tant Alemanya que prefereixo que hi hagin dos”.

Posteriorment és Alemanya la que força la ràpida ampliació als països de l’Est, feta per raons polítiques d’estabilitzar la zona, però també d’augmentar el “hinterland” alemany i la seva zona d’influència.

Malgrat això i fins l’arribada de Merkel a la cancelleria de Berlín, tots els seus antecessors, tant de la CDU com del SPD, van tenir una clara i decidida vocació europeista tot potenciant una Alemanya europea malgrat el seu major pes econòmic. També va contribuir el paper de la Comissió Europea i dels seus presidents que jugaven un paper polític de primer ordre a l’hora de plantejar l’evolució futura de la Unió. Només cal comparar l’etapa i el paper de Jacques Delors amb la debilitat i manca de lideratge de l’etapa Barrosso.

La creació de l’Euro com a moneda única de 17 estats mereixeria un article per si sol. Aquí només assenyalarem  que va ser una decisió de voluntarisme polític positiu però sense crear totes les estructures per afrontar situacions de crisis. Es crea una moneda única però no es dota al BCE de totes les competències necessàries per actuar com una reserva federal, no es crea una supervisió europea comuna ni una mutualització del deute públic. I ara amb la crisi tot això ha quedat al descobert i molts països de la Eurozona es troben que  no tenen els instruments propis d’un estat, com la política monetària pròpia, ni a l’àmbit europeu troben els mitjans alternatius per tal d’afrontar la situació.

L’arribada de la crisi econòmica no ha fet més que aguditzar els problemes de la Unió Europea trencant la solidaritat bàsica indispensable i tornant a fer aparèixer vells fantasmes nacionalistes, especialment a Alemanya que ha imposat com un “diktat” un anàlisi i unes polítiques de falsa austeritat, més aviat de retallades socials, als estats més dèbils econòmicament, especialment els del sud.

Per entendre-ho cal tenir en compte que Alemanya implanta els programes Hartz ( del I al IV), des del 2002  fins al 2010, que han significat una reforma en profunditat del mercat de treball, i una important retallada al seu estat del benestar, que malgrat tot continua molt per sobre del que existeix als països del sud. Aquesta reforma comporta entre d’altres coses la creació de "minijobs" és a dir treballs precaris i mal pagats que avui ocupen a més de 6,5 milions d’alemanys. Els sous per aquests treballs estan poc per sobre del 400 euros/mes malgrat estan  complementats amb ajudes socials. Si no fos per aquests treballadors precaris l’atur a Alemanya estaria per sobre del 15%.

Ara Alemanya vol l’exportació d’aquesta filosofia de retallades a uns estats com Grècia, Portugal o Espanya  que ja de entrada no estan, ni han estat mai en la situació d’Alemanya, la qual cosa significa portar la liquidació dels seus limitats estats de benestar, i per acabar esfondrar-los econòmicament al posar com a prioritat el retorn del deute a qualsevol altre consideració. Aquesta política significa el suïcidi ja que es crea un cercle viciós en el qual  a més retallades, més atur, menys salaris, menys estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals i més endeutament i major cost del deute.

Es molt perillós com  es ven a la població alemanya per part dels seus polítics amb la cancellera al seu capdavant i els mitjans de comunicació tant alemanys com anglosaxons aquesta política, i que crea una consciència  perillosa en la població. El plantejament és “ Perquè les societats treballadores i austeres del nord han de pagar els errors d’unes societats del sud que han viscut per sobre de les seves possibilitats? Ara tenen que pagar els seus errors”.

Aquesta ideologia és perillosa i falsa, i sens dubte estimula un nacionalisme excloent. Per que és evident que els estats del sud han comès errors, però en molts casos aquestes actuacions errònies han estat  estimulades i finançades pels bancs alemanys. El cas espanyol però també el grec són paradigmàtics. La bombolla immobiliària ha estat possible per que els bancs espanyols han rebut més de 200.000 d’euros dels bancs alemanys que ho feien per aconseguir sucosos beneficis. Si  els bancs espanyols fessin fallida s’endurien per endavant els bancs alemanys. I l’únic que estan fent Alemanya i la UE amb la política de rescats és que els deutes privats que empreses o entitats financeres tenen amb els bancs alemanys es converteixin en deutes de la societat en el nostre cas l’espanyola que es compromet a retornar aquest deute. A hores d’ara a alguns sectors alemanys ja no els hi preocupa que Grècia faci fallida per que amb els primers rescats han aconseguit reduir l’exposició al risc que tenien, tot això a costa del patiment infinit del poble grec.

Alemanya intenta tornar a imposar la seva política a tota la Unió Europea, ara enlloc de l’Alemanya europea ens trobem que vol fer una Europa alemanya, el que no es va aconseguir als anys trenta del segle XX amb els “panzers” ara es vol aconseguir amb el seu poder econòmic derivat de l’existència d’una moneda única que ha beneficiat més que a ningú, i amb diferència, és a Alemanya. Per que cal deixar ben clar que si bé Alemanya és el major contribuent amb fons de la Unió, també és la que amb les seves exportacions es beneficia més de la Unió i de l’euro. I aquest fet s’amaga al propi poble alemany davant del discurs únic de Merkel sobre els pobles indolents del sud i el sofert poble alemany que només fa que pagar.

L’únic que s’està aconseguint és que a Europa ressorgeixin la "germanofòbia", els nacionalismes i el populisme, i es vagi diluint la idea d’Europa com una idea engrescadora d’uns Estats Units federals europeus. Lamentablement es torna de forma ràpida i perillosa cap a fenòmens que crèiem que havíem fet desaparèixer per sempre.

Tota aquesta situació fruit d’una política que només comporta patiment per a una gran part dels ciutadans europeus  cal aturar-la. Aquestes polítiques austericides, que no austeres, i liquidadores del concepte europeu de l’estat del benestar, que no fan més que generar euroescepticisme i crear les condicions per a la fractura de les societats cal aturar-les. I cal fer-ho en l’àmbit europeu.

Per això és tan oportuna la jornada de mobilització convocada per la Confederació Europea de Sindicats- CES, pel 14 de Novembre, a tota Europa i amb especial significació als països del sud que com Espanya, amb convocatòries de Vaga General, ja que són els que més pateixen aquestes polítiques de la socialització del patiment.

Cal una forta mobilització per fer front a les polítiques que marcades des d’Alemanya, sostinguda per Brussel·les, i aplicades pels governs de dretes o dels que han fet polítiques de dretes, com és el cas a Espanya i Catalunya, amb els Governs de ZP, Rajoy i Mas, on es vol aprofitar la crisi per imposar, com és el nostre cas, una major desigualtat i trencar la cohesió social. Potser sense adonar-se’n que poden donar lloc ara i més en el futur a greus conflictes difícils d’imaginar avui.

14-N Jornada de mobilitzacio sindial a la Unio Europea

               Ernst Busch " Peter, menin Kamerade"( Peter, el meu company)