Les prioritats reals de CiU

Les dues cares del "rei" Mas



Versió castellana publicada a: Nueva Tribuna- 14 de septiembre 2011

Es evident que CiU ha sofert un procés de reconversió. L’actual Convergència no té res a veure amb la del temps de Jordi Pujol, amb posicions social- cristianes que li permetien fer un discurs i encara més, una pràctica política interclassista. Es evident que aquell plantejament polític tenia molt a veure amb la realitat social i política dels anys 70 a Catalunya on la hegemonia política del pensament estava en mans de l’esquerra sota el lideratge del PSUC.

Amb el pas del temps i la presa del poder a Convergència de la nova generació dels Mas, Homs, etc., tots aquells plantejament han deixat pas a una ideologia clarament neo- lliberal pròpia d’una dreta pura i dura. Això sí, sempre amagada sota un llenguatge nacionalista, cada vegada més radical, quant més radical és el seu escurament cap a la dreta.

Avui Convergència i per descomptat Unió, aquesta una formació democratacristiana de dretes  de tota la vida, defensen els interessos dels poderosos a Catalunya. I això va des del poder econòmic de La Caixa fins el poder mediàtic del Grup Godó, passant evidentment per les 400 famílies que manen a Catalunya, com es va fer evident amb el cas “Palau”.

El missatge de Convergència que tot ho amaga sota la bandera, que fa del victimisme la seva principal arma, que sempre apel·la a l’enemic extern és avui hegemònic al país. Que ningú s’enganyi el que capitalitza la major part del vot independentista és CiU, malgrat sabem perfectament que la seva hegemonia es basa precisament en un objectiu inassolible avui per avui.

CiU manté la seva hegemonia ideològica gràcies en gran part a l’aparell mediàtic, per una banda una gran part dels principals mitjans de comunicació, començant pels propis mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, estan sempre apunt per posar el conflicte territorial per sobre del conflicte social. Cal afegir el Grup Godó, que malgrat ser la cosa més oposada al nacionalisme és un aparell de propaganda continuada al servei de CiU i contra tot allò que pugui fer olor a esquerra o progressisme.

A tot això cal afegir el paper subaltern de la majoria de les altres forces polítiques. ERC, desprès del breu període d’en Carod-Rovira, l’únic moment en que la formació tractà de fer d’alternativa dins del nacionalisme amb una posició d’esquerra, sembla tornar cap a la posició de subordinació i subministrador de vots a Convergència dels temps de l’Heribert Barrera. El PSC està afectat per un complex que l’impedeix tenir un discurs coherent d’oposició. El PP és el perfecte complement de CiU, els dos s’acusen en públic de representar nacionalismes diferents, un espanyolista sense complexos, l’altre quasi independentista, i desprès es donen la mà constantment sota la taula, per que les seves prioritats són comunes: DEFENSAR ELS INTERESSOS DELS PODEROSOS.

I és així que hem vist nombroses incoherències en poc temps. El PP és qui salva els pressupostos a CiU, els pressupostos de les retallades. CiU sembla oblidar, no ho recorda mai, que el PP, fa molt poc temps, va fer una forta campanya anticatalana que va culminar amb la impugnació de la principal Llei de Catalunya, l’Estatut. El PP està en l’origen del retall de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Sembla que per CiU tot ha caigut en l’oblit dels justos. El PP dóna suport a CiU per eliminar l’Import de Successions als més rics, eliminació que es dóna  al mateix temps que les retallades dels serveis bàsics de sanitat, educació, etc.

CiU correspon al PP donant-li poder a Catalunya, cosa que fins ara mai havia tingut:  alcaldies importants com les de Badalona i Castelldefels. Li dóna la vice-presidència de la Diputació de Barcelona. I el que és més significatiu, a un enemic de la primacia del català li dóna l’àrea de Cultura de la Diputació.

Darrerament hem vist molta gestualitat de CiU i d’Artur Mas per la sentencia en contra de la immersió lingüística a les escoles, amb tocs d’atenció al PP. Gestualitat i tocs d’atenció purament virtuals. Al mateix temps es signa un pacte de govern entre els dos partits a Castelldefels, o a Badalona, CiU diu que la seva amenaça contra l’alcalde del PP només es farà en cas de que tingui una actitud “activa” contra la immersió lingüística a les escoles (?).

En fi, CiU en el tema nacional i en relació al PP fa “focs d’encenalls”. L’adversari dels dos és l‘esquerra, avui molt afeblida i quasi exclusivament  representada en el Parlament per ICV-EUiA.

El dirigent de ICV, Joan Herrera ho va exemplificar de forma molt clara al dir que a l’escola catalana se l’ataca amb la sentència contra la immersió i també se l’ataca amb les retallades del govern de CiU a l’escola pública.

I és que cal dir una cosa de la que poca gent encara se’n recorda, la immersió lingüística a les escoles va ser una proposta de l’esquerra i més en concret del PSUC, per tal d’evitar la diferenciació de la societat  i per reforçar la unitat del poble de Catalunya. En aquell temps Convergència era partidària de dues xarxes. Però, la hegemonia en aquells temps del catalanisme popular va aconseguir un avenç i la consolidació d’un model d’èxit educatiu i social.

Per fer front a aquest nacionalisme de dretes al servei dels poderosos cal revitalitzar com planteja en Joan Coscubiela, candidat a encapçalar la candidatura d’ICV-EUiA al Congrés dels Diputats, a l’article del seu bloc"Lluita democràtica, social i nacional, un itinerari compartit, un mateix adversari". Únicament el catalanisme popular serà  l’alternativa social i nacional a la hegemonia de la dreta.

I sens dubte l’actuació del govern de CiU pot ajudar a que surti aquesta alternativa. Les retallades estan produint un primer efecte, encara embrionari, que pot afeblir el nacionalisme conservador. El tancament de serveis a Centres d’Atenció Primària en diverses poblacions està portant a que es mobilitzin gent gran, els que més usen aquests serveis, molts d’ells votants de CiU, que per primera vegada veuen, en pròpia pell, la utilització que CiU fa dels seus vots.

Canviar la situació portarà temps, però és evident que només aprofundint en les idees pròpies del catalanisme popular es podrà estructurar l’oposició a aquesta dreta que es disfressa embolicada en la bandera.

Cipriano Garcia, referent del catalanisme popular