SUMAR I EL PROBLEMA DEL “EGO” DELS SEUS DIVERSOS COMPONENTS

 

Els objectius inicials de SUMAR

El projecte de SUMAR va sorgir en un moment difícil. Es tractava de fer front a la descomposició de Podemos i intentar crear un nou projecte d'esquerra alternativa que permetés la continuació del Govern de coalició progressista, aquest era el repte.

No hi ha dubte de les dificultats del repte, i més en un moment de perspectives de processos electorals continuats. Per a intentar-ho es va referenciar en la personalitat de Yolanda Díaz i en el seu saber fer com a Vicepresidenta i ministra de Treball, i en el seu projecte polític més partidari de canviar les coses en benefici de les classes populars que de plantejaments de propostes ideals. És a dir canviar les coses, crear nous drets, treballar per aconseguir beneficis concrets per a les classes treballadores i populars i fugir de demagògies fàcils per a reemplaçar-les per consecucions reals.

És evident que la personalitat de Yolanda Díaz i la seva proposta de “nou laborisme” van tenir una bona recepció. Però a la dirigent li faltava un element fonamental, una estructura organitzativa que permetés concretar la seva proposta política.

He aquí el problema amb el qual ha hagut de bregar la proposta de SUMAR. Davant la falta d'una organització sòlida es va construir una plataforma de múltiples organitzacions de l'esquerra alternativa de tota mena. Això va ser positiu en un primer moment però ha estat el punt flac de la seva continuació.

En un inici tots es van avenir a unir-se a la proposta de Díaz. Tots tenien raons objectives per a donar-li suport. Tots sortien guanyant. Així doncs, des de Más País i els Comuns a Compromís, Esquerra Unida, o grups més petits com la Chunta Aragonesista, o Més a Balears, una infinitat de partits es van unir a la proposta. A més el marc era ideal,  unes Eleccions Generals on tots podien millorar les seves expectatives electorals. En l'últim moment i tot  Podemos es va unir a la proposta de mala gana i amb reticències. És evident que el propi projecte va crear un ambient il·lusionant que va fer que gent dels diversos partits, organitzacions sindicals i societat civil organitzada donessin el seu suport i treballessin per a la candidatura.

El resultat va ser positiu per a un projecte nounat obtenint una bona representació parlamentària, tres milions de vots, i aconseguint una reedició del Govern de coalició amb el PSOE. I en gran part va ser degut  a la pròpia personalitat de la Vicepresidenta Díaz i la seva activa participació en la campanya, acompanyada en cada lloc per líders territorials. Bona part dels principals grups van millorar els seus resultats, amb l'excepció de Podemos, i alguns petits van aconseguir tenir una representació que no haguessin tingut en una altra ocasió.

El grup Parlamentari ha funcionat, fins el moment, amb una bona connexió. A més Sumar va aconseguir cinc ministeris. El primer problema que ja era previsible va ser la ruptura de Podemos i el seu pas al grup mixt.

Els problemes han sorgit amb posterioritat, quan cada partit s'ha preocupat més per conrear la seva parcel·la territorial que de plantejar-se un treball comú de crear organització en els diversos territoris. La manca de coresponsabilitat en l'expansió del projecte per tot el territori nacional ha estat total per part dels diversos partits ancorats en el seu territori i reticents a col·laborar en les necessitats del projecte comú. Ha faltat voluntat de construir organització i s'ha deixat en mans del petit nucli establert entorn de Yolanda Díaz la tasca de responsabilitzar-se en exclusiva de l'extensió.

Els resultats estan a la vista de tots. A Galícia el resultat de Sumar va ser molt deficient al no obtenir ni un escó en el Parlament Gallec. El mateix pot dir-se d'Euskadi on tan sols es va aconseguir un diputat per Àlaba.

Posteriorment es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí els Comuns van considerar que tot era de la seva competència i Yolanda i la gent de SUMAR només van participar d'acompanyament. Els resultats tampoc van ser favorables, els pitjors obtinguts pels Comuns, que no van aconseguir obtenir els darrers resultats d'ICV-EUiA en el Parlament.

Amb posterioritat s'han celebrat les Eleccions al Parlament Europeu. En aquestes eleccions entre altres factors SUMAR s'enfrontava a la competència directa d'Irene Montero com a candidata de Podemos. La candidatura de SUMAR va ser confeccionada segons les pressions dels principals grups que componen la coalició. No es va buscar fer una bona candidatura sinó que es va sucumbir a les pressions dels partits que semblaven més forts en els seus territoris com Compromís o els Comuns que van situar als seus candidats entre els tres primers de la candidatura relegant fins i tot al candidat d'IU que és el partit que té més infraestructura territorial i que finalment es va quedar, per primera vegada, fora del Parlament Europeu. El fet més significatiu va ser que el candidat triat dels Comuns va perdre a Catalunya enfront de Podemos que no té pràcticament organització en la comunitat la qual cosa és demostrativa de l'error  en l'elecció. Així mateix aquests candidats, excepte la candidata que encapçalava la candidatura i el candidat d'IU, pràcticament no van tenir presència fora dels seus territoris tradicionals. Finalment un partit que forma part de SUMAR en el Congrés dels Diputats com és Més de Balears, va formar candidatura amb els independentistes d'ERC-EHB-BNG.

A conseqüència de totes aquestes circumstàncies Yolanda Díaz ha dimitit del seu càrrec a SUMAR amb la qual  s'obre un fort interrogant: Què ha de fer SUMAR per a tenir futur quan perd el seu millor capital com és  Yolanda Díaz?

No hi ha dubte que l'imprescindible és replantejar-se el projecte. No es pot acceptar una coalició quan els partits que en formen part no es responsabilitzen del conjunt del projecte i només els preocupa el seu propi “EGO” de ser els únics representants del seu territori. El cas de Compromís és clar. Es troba a faltar la presència de dirigents com Mónica Oltra o Joan Ribó en la seva direcció. A Compromís, com als Comuns, o fins tot a Más Madrid, només els preocupa ser les úniques referències en les seves parcel·les territorials, i tenir un paraigua més ampli que els permeti millors resultats en les generals.

Aquests és “l’egoisme” i res té a veure amb la cooperació. En tots aquests territoris existeixen altres partits com és el cas d'Esquerra Unida o altres menors que han de comptar i formar part d'una estructura de SUMAR en tots els territoris. I totes les organitzacions han de ser solidàries en les qüestions de l'organització de SUMAR en el seu conjunt.

Cal definir una organització o unitària o federada que permeti donar resposta a un electorat que es va il·lusionar davant la perspectiva d'una esquerra plural, allunyada dels tòpics “adanistas” de canvis “ideals” poc realistes i que defensi una agenda social que vagi a l'arrel dels problemes, en defensa dels drets laborals i socials, dels valors de l'ecologisme i del feminisme i que defensi les idees del federalisme tant en l'àmbit de l'Estat com de la UE, així com la defensa de la pau, la justícia i la solidaritat en l'àmbit internacional.

Si entre totes, o si és el cas entre unes quantes de les organitzacions associades a SUMAR, no són capaces d'ajudar al fet que el projecte conjunt sigui possible de realitzar política i organitzativament, el problema de la “miopia dels egos” acabarà amb el projecte i afectarà negativament el conjunt de l'esquerra alternativa i a cadascun dels seus components.