Cal més Europa, però una altra Europa

Estats de la Unió Europea

nuevatribuna.es | 26 Diciembre 2012

Europa està en una cruïlla de la que dependrà el seu futur. El projecte europeu està en una crisi derivada de la pròpia crisi econòmica que ha posat en evidència totes les seves mancances.

Europa no pot seguir sent únicament  un ampli mercat de més de 500 milions de potencials consumidors. Europa no pot per més temps demanar cessions de sobirania sense que això es correspongui amb un increment de la democratització de la seva governança i control de les seves polítiques.

En els seus inicis l’objectiu de la CEE i desprès de la UE era acabar d’una vegada amb els enfrontaments entre els països del “vell continent”. Ara no hi ha confrontacions bèl·liques però estem molt a prop de que hi hagi una forta confrontació política entre els diversos països que la conformen que pugui portar a la seva dissolució o la seva irrellevància  en un món globalitzat.

Durant molt de temps la idea d’una Europa Comunitària era motivadora i positiva per a la ciutadania. Significava l’exemple de la democràcia, l’estat del benestar, la cohesió social i l’àmbit més desenvolupat en el món d’una societat de convivència, al que s’aspirava com a model a imitar. Aquest model era atractiu per a la ciutadania d’aquells països que aspiraven a formar part de la Unió.

Avui difícilment podríem afirmar el mateix. La crisi ha portat al renaixement dels nacionalismes dins d’Europa, i més que plantejar-se una política del benefici comú s’imposa la del benefici particular de cada país, i d’aquí es passa al domini absolut i el “diktat” del més poderós, Alemanya, sobre els altres i a un enfrontament del nord envers el sud. Les polítiques austericides de Merkel estan comportant un greu patiment pels ciutadans dels països mediterranis, el ressorgiment de la germanofòbia  i, fins i tot, situar-nos en portes de l’avenç d’idees nacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques dins dels diversos països de la Unió.

Alemanya ha de ser responsable i afrontar la realitat. Cal que opti per ser una Alemanya europea, com ha estat durant un llarg temps, enlloc de tractar d’imposar-se en una Europa germanitzada que és d’impossible realització i que pot comportar la ruptura del procés d’unitat europea que tants esforços ha costat.

Alemanya ha de reconèixer  la seva responsabilitat, i particularment la dels seus bancs en la crisi dels països del sud. No es pot fer pagar als ciutadans d’aquests països la culpa ni els deutes de les polítiques especulatives de sectors empresarials i financers privats, dutes a terme amb el suport i beneplàcit de les entitats financeres alemanyes que obtenien i preveien bons beneficis. Avui en dia el deute de les entitats financeres espanyoles amb les alemanyes és d’uns 200.000 milions d’euros. Cal que tothom accepti una auditoria de quin és el deute just. No és acceptable traspassar als ciutadans, com a deute públic, el que és deute privat de les seves entitats financeres com està obligant la UE, i Merkel al seu capdavant, per garantir el reintegrament dels capitals efectuats per la banca alemanya. Aquest és un deute il·lícit que han de solucionar les entitats deutores i els seus creditors ja que ambdós són culpables.

Cal un canvi profund en la concepció de la Unió Europea i de les seves polítiques. Cal afrontar d’una vegada i de rel les necessitats de potenciar una Europa Unida política, econòmica i socialment i iniciar sense demora la seva construcció. Es urgent abans que l’euroescepticisme sigui impossible d’aturar  així com la idea de que tots els problemes i patiment  són culpa de la UE.

Cal avançar d’una vegada cap a una harmonització europea a tot nivell. Cap a una veritable Unió, monetària i fiscal, amb un BCE que faci de Reserva Federal, amb la mutualització del deute, amb els eurobons i evidentment amb un control a fons de tot el sistema financer i monetari dels països que formin part d’aquesta Unió i vulguin avançar. I és evident que poden haver-hi despenjaments , especialment de qui com el Regne Unit només vol les avantatges d’un mercat únic i res més, fins i tot seria positiva la seva sortida que pot ajudar a fer avançar més ràpidament a la resta. Però la unió monetària i financera ha d’anar acompanyada d’una harmonització fiscal que eviti el “dumping” fiscal, i també d’una política econòmica i un pressupost de la Unió capaç de fer en moments com els actuals de Plans d’estímul econòmic per a les economies més febles, i no només agressives i impossibles  polítiques de retallades socials austericides i ajustos impossibles de complir. Y cal especialment un reforçament democràtic de tot el projecte. No pot ser que mesures com les actuals les prenguin òrgans que no han estat legitimats per la ciutadania. Cal anar cap a una Europa Federal i unida políticament. Amb un Govern escollit per un Parlament Europeu representatiu i amb poders de control i capacitat de legislar.

Alemanya ha de comprendre que això es també positiu pel seu futur. Es el principal país de la Unió el que més aporta als fons comunitaris però també és el que més beneficis obté per les seves exportacions a la resta de membres. Però sobre tot es tornaria a una Europa sòlida, capaç de fer front políticament als mercats, i de nou seria un agent econòmica i políticament important, capaç de fer front als agents emergents, com la Xina, en raó a la seva major qualitat i equitat en els plantejaments socio-econòmics de societat cohesionada.

Logo de la Confederació Europea de Sindicats (CES)

Es evident que el plantejament pot semblar utòpic i llunyà, però se’ns dubta ha de ser un objectiu per als realment partidaris d’una Europa de progrés realment democràtica i unida. Per això cal donar passos per tal de crear una nova consciència europea solidària i democràtica. És per això que cal donar la benvinguda als plantejaments capdavanters de la Confederació Europea de Sindicats (CES) que dóna passos per a ser el representant dels treballadors de tota Europa. En aquest sentit ha estat important la Jornada Europea de Lluita del 14N i la seva previsible continuïtat al mes de març del 2013. Es un embrió positiu de l’Europa de progrés que volem, i ho és també per la diversitat de la actuació en cada país vinculada a la seva situació concreta, però unificada entorn la lluita i la solidaritat.

L’esforç del sindicalisme europeu ens indica el camí però no és suficient. Cal anar articulant una resposta des de l’esquerra europea, especialment des de l’esquerra alternativa i encara més en l’àmbit dels països del sud que més pateixen les actuals polítiques. S’han d’anar unificant plantejaments estratègics homogenis que s’adaptin tàcticament a la realitat de cada país. Però s’ha d’articular una alternativa europea a l’actual model de la dreta que vol menys estat del benestar, menys participació ciutadana i menys democràcia per la Unió. Cal una alternativa política que s’ha de fixar com a horitzó les eleccions europees del 2014 per demostrat que una altra Europa és possible, i motivar una ciutadania avui  presa del desencant, desencisada amb el projecte de l’actual Europa i evitar la lacra del creixement de l‘euroescepticisme o pitjor de  l’antieuropeisme. Per que ho hem de tenir clar: el futur d’ Europa o serà d’unitat, de govern democràtic, de progrés i de solidaritat entre el seus pobles o no serà.

Jornada Europea de LLuita del 14N 2012

Himne i bandera de la Unió Europea