El Sistema Financer i la crisi

En castella a: nuevatribuna.es | 27 Abril 2012.

(Publicat a la Revista de Serveis a la Ciutadania-FSC-CCOO Catalunya, mes d'abril)

La crisi financera i econòmica global ha tingut una especial repercussió en l'economia espanyola derivada de les particularitats del desenvolupament de la nostra economia. La internacionalització i globalització dels mercats financers, la seva falta de control va permetre l'aparició del que posteriorment s'han denominat actius tòxics o contaminats. Les hipoteques Sub-prime als EUA, la seva conversió en actius tòxics provocar la contaminació del sistema financer internacional. La crisi financera va trencar la confiança interbancària, es van suspendre les transaccions i la falta de fluxos financers va conduir a una crisi financera i econòmica mundial.

Aquesta situació va afectar a l'estat espanyol en un moment en què, com a conseqüència de l'entrada en l'euro i la transferència de competències al BCE, vivíem uns anys d'una especial situació expansiva, especialment en el sector financer i immobiliari, conseqüència de tenir uns tipus d'interès molt baixos i una inflació més alta el que va provocar un "miratge" de prosperitat i de riquesa. Això venia determinat per l'entrada de recursos exteriors, més d'un 11% de l'estalvi mundial va recalar a Espanya com a conseqüència de l'esperança de beneficis alts i ràpids en el mercat immobiliari, la qual cosa va provocar l'anomenada "bombolla immobiliària".

Així, entre el 1996 i el 2008 l'ocupació va créixer en 8 milions de llocs de treball, creant 40% de la nova ocupació de la zona euro. En aquest període l'ocupació en la construcció va suposar el 14% del total. La població ocupada va passar de 12,3-20.400.000 de persones de 1995 al 2008.

El sector immobiliari no produïa per a les necessitats de la població, es feien més de 800.000 habitatges anuals quan les necessitats eren de 400.000. La compra d'immobles es converteix en un producte financer més d'alta rendibilitat que potencia l'especulació i desincentiva la inversió en altres sectors més productius.

Algunes característiques del sistema financer en aquesta època són: a) S'incentiva l'endeutament de les famílies (que passa del 40% al 130%) i de les empreses; b) El sistema financer espanyol necessita endeutar a l'exterior amb entitats financeres internacionals per poder finançar les demandes de promotors i particulars; c) Entre el 1998 i el 2007 el crèdit immobiliari creix un 22,6% de mitjana anual. Un 20% a particulars i un 33% als promotors; d) Es relaxa la gestió del crèdit i es crea un model social d'inversió sense exposició de capitals propis i basat en el finançament extern. Cal recordar que els baixos tipus d'interès arribaven a comportar interessos reals negatius (interès menor que la inflació).

El principal problema del sector financer del nostre país és la dependència dels capitals externs que es tanquen de cop a causa de la crisi financera internacional. El sistema financer espanyol és deutor de l'internacional i es queda impossibilitat de refinançar el seu deute extern, que d'altra banda està obligat a retornar.

De bon inici se sabia que el principal problema del sistema financer espanyol era la gran quantitat d'actius immobiliaris que tenen els bancs. Aquests actius són conseqüència de la bombolla immobiliària que van finançar i per la qual es van endeutar en el mercat financer exterior. Els actius que avui figuren en els seus balanços, amb un valor irreal, són en gran part impossibles de realitzar a curt i mitjà termini, i graven com una llosa els seus comptes. Es pot calcular que els actius immobiliaris ascendeixen a 323.000 milions, dels quals 175.000 són problemàtics, especialment 80.000 milions en sòl.

Aquesta situació que afecta de forma més important a les caixes d'estalvi ha estat en l'origen de la crisi financera. És evident que es podria haver actuat des de l'inici sobre aquest tema, però sempre amb compensacions clares: presa del control per part de l'estat sobre les entitats afectades; depuració de responsabilitats i establiment d'objectius a les empreses rescatades per fer fluir el crèdit cap a la societat.

És evident que s'ha optat per una altra via que ha estat la de la concentració d'entitats i la desaparició pràctica de les caixes d'estalvi prioritzant la seva conversió en entitats bancàries privades. També és clar que fins ara el procés ha permès una concentració que en molts casos no ha comportat la creació d'entitats més sòlides sinó fins i tot podríem dir que les entitats delicades han arribat a condicionar negativament les que s'han fet càrrec. I tot això malgrat els fons dedicats a la seva reconversió, que d'altra banda ha suposat la pèrdua de milers de llocs de treball en el sector, i pràcticament cap responsabilitat dels directius irresponsables. Només s'està procedint com a màxim contra directius que més s'han beneficiat de forma poc regular.

És evident que hi ha hagut errors per part dels gestors de les entitats financeres. Ningú ho posa en dubte. Van donar en excés i amb massa facilitats crèdits a promotors i compradors particulars. Són culpables per això, i això els va portar a superar les seves capacitats de crèdit i endeutar-se amb entitats financeres foranes. Van creure alegrement que el nostre país era una festa i el van traslladar a la societat. Val a dir que si els gestors van ser irresponsables en aquesta situació ho van ser al mateix nivell que els governs d'Aznar o Zapatero, per als quals el desenvolupament de la nostra economia era "de nota". La mateixa culpa cal donar al regulador, és a dir al Banc d'Espanya i als seus directius començant per l'inefable MAFO, ell que és tan donat a donar lliçons, va adoptar mesures per evitar l'excessiu endeutament i risc exterior de les nostres entitats financeres?.

Les mesures adoptades per Zapatero primer i Rajoy actualment no sembla que hagin de comportar més d'enterrar fons públics per aconseguir sanejar el sector financer perquè compleixi amb la seva obligació que és donar crèdit. Però res fa concebre que hi hagi solució sense que algú assumeixi les pèrdues. Això és fonamental per restaurar la confiança en les entitats financeres, però fins ara les ajudes han servit fonamentalment per emprendre reestructuracions de plantilla i de tancament d'oficines més que per sanejar el balanç. El crèdit continua sense fluir a les societats, les entitats han de pagar els crèdits exteriors amb dificultats afegides de finançament i cost més alt. El fer noves fusions no garanteix que es vagi a arreglar la situació ni garantir un sistema més eficient, en tot cas més concentrat en poques mans. La societat aquesta destinant, i pagant de la seva butxaca, unes quantitats importants, en un moment de fortes retallades i en el millor dels casos que guanyarem: que les entitats, amb l'ajuda de tots tornin a donar crèdit? No hauria estat més barat crear un banc públic amb les entitats afectades, pagar el cost de sanejar-les i després posar-les al servei de la societat perquè donessin crèdit real a l'economia productiva i als particulars?. En tot cas és clar que no és l'opció dels liberals.