Les injustes critiques als sindicats



Ignacio Fernández Toxo: CCOO

(Versió castellana a :nuevatribuna.es |29 Enero 2012 )

La signatura del “II Acord per a  l’ocupació i la negociació col·lectiva 2012-2014” entre la patronal i CCOO – UGT ha fet sorgir de nou  les velles, però renovades, critiques contra el sindicalisme confederal per part de gent que es suposa situada a la seva esquerra.

Es torna a sentir parlar de “traició” o “rendició” dels sindicats, a la vegada que tornen velles cantarelles com  són el desprestigi dels sindicats, la baixa afiliació, el record a temps de l’èpica sindical, etc. En fi, torna la critica fàcil als sindicats moltes vegades a partir d’exercicis teòrics i d’altres derivades de la ignorància o  també la mala fe.

No vull entrar a explicar les bondats de l’acord al qual ens referim, crec que l’article d’en Joan Coscubiela a Nueva Tribuna "Una primera lectura de los acuerdos CCOO,UGTy CEOE" és prou clar al respecte. Prefereixo referir-me més al marc en el que es dona l’acord per a  relacionar-lo amb les critiques.

Algunes acusacions parlen, com si fos cosa feta, de la continua marxa enrere del sindicalisme confederal en els darrers temps. Es una afirmació que els fets rebaten de forma evident. L’afiliació sindical, al menys en el cas de CCOO, té una trajectòria en ascens, i altrament el sindicalisme de caire confederal, el de CCOO i UGT, continua tenint un ampli suport electoral a les Eleccions Sindicals, eleccions en les quals es dóna una amplia participació dels treballadors, molt per sobre que a les eleccions polítiques.

Caldria deixar molt clar que l’acció sindical és molt diferent de l’acció política. El sindicalisme comporta la gestió quotidiana del conflicte social, des dels centres de treball a la negociació sectorial i fins arribar a l’àmbit confederal. L’acció sindical comporta no quedar-se quiet davant situacions que no agraden, sinó enfangar-se per tal d’aconseguir el millor possible pels treballadors que es representa.  Es a dir el treball sindical no permet abstenir-se en situacions difícils per deixar tranquil·la i pura  la pròpia consciència, sinó que la puresa de consciència no compte davant de la necessitat de defensar el millor possible, de vegades amb costos, les condicions dels  representats. I l’acció sindical també comporta, de vegades i en moments difícils, cedir en determinats aspectes per tal de garantir objectius més importants que també estan en joc. Això és en part el que ha passat a l’acord actual, es pot perdre en salari, malgrat s’evita la congelació, però es garanteix que el més fonamental i que estava en perill com són els marcs propis de la negociació, o l’establiment i regulació de formes de flexibilitat interna participada, que evitin acomiadaments , puguin ser elements deixats a la arbitrarietat empresarial.

L’actuació sindical sempre ha de tenir en compte el context en que es dona i aquest no el determinen els sindicats, però és el que emmarca la seva actuació. I està demostrat que els moments de crisis no són els més positius per fer avançar els interessos de la classe treballadora. L’atur, la pròpia crisi crea por entre els treballadors i els fa menys proclius a la confrontació Això és tan realitat com que és en els moment d’ascens econòmics quan s’aconsegueixen millorar les condicions laborals. En aquest sentit el moment de negociació de l’actual acord no es pot menystenir: a l’àmbit econòmic una situació de crisi molt forta; i a l’àmbit polític una nova legislatura amb una àmplia majoria de les dretes.

Altrament cal tenir en compte que, en el moment present, posar en qüestió el moviment sindical és un dels objectius polítics de la dreta. Davant la manca d’alternativa visible per part de la pseudo-esquerra i de la esquerra polítiques, la dreta sap que ha de tractar de deixar fora de joc a l’esquerra social organitzada, és a dir el moviment sindical confederal. La dreta, cosa que no fa alguna gent d’esquerres,  recorda clarament que en temps de la majoria absoluta de José Mª Aznar, sense que es pogués albirar cap alternativa política, varen ser el sindicats els que primer li van fer front amb una Vaga General contra el “ Decretazo”,  que va obligar a l’ex-president a tirar-lo enrera. El PP no ho ha oblidat i per això reduir el moviment sindical és avui un dels seus grans objectius. I la forma d’actuar contra el moviment sindical no és reduint els seus recursos, reduint subvencions institucionals o retallant alliberats sindical, que també, sinó liquidar la base de la seva legitimitat i de la seva pròpia existència: la negociació col·lectiva.

Crec realment que els sindicats han actuat amb habilitat aconseguint aquests acord que qüestiona, en el temes acordats, que el Govern de l’Estat pugui legislar en contra del que el pacte estableix. L’alternativa a l’acord potser seria més èpica, però potser seria suïcida, com plantejar en el moment actual una confrontació directa amb un  Govern de majoria absoluta i a l’inici del seu mandat, i que podria comportar una derrota de difícil recuperació. Recordem la memorable vaga dels miners britànics contra la Tatcher, i que desprès d’una molt dura confrontació va acabar amb la derrota del moviment sindical. Derrota de la qual fins ara no s’ha recuperat i que va comportar desprès una retrògrada cascada de legislació antilaboral i antisocial al Regne Unit.

Com s’ha dit abans, la base del que fer del moviment social confederal és la gestió del conflicte social. I aquesta gestió es fa tant a la mesa de negociació com a la confrontació i la mobilització, ambdues parts indisociables del moviment sindical. Però la virtut de l’èxit de l’acció sindical és saber escollir el moment de cada cosa. I crec que intentar avançar el possible mitjançant la negociació, en el moment actual, ha estat encertat. Especialment si sabem la soledat pel que fa a aliats, que són pocs, en la que es troben els sindicats.

El moviment sindical confederal, com a mínim en el cas de CCOO no està derrotat,  ni burocratitzat, ni retrocedint en els últims anys, com alguns, de forma una mica agosarada, diuen.  Ha estat gràcies al moviment sindical, en especial a CCOO, que aquest país gaudeix avui d’un sistema de pensions públic, solidari i de repartiment, solvent. Cal tenir en compte que s’ha aconseguit malgrat que, de forma reiterada, especialment a finals dels 90, s’han sofert reiterades ofensives de poderosos sectors economics-financers i polítics per tal de liquidar-lo.

El moviment sindical està tan viu que fa pocs anys, en el seu darrer Congrés, CCOO va canviar el seu secretari general davant precisament de la deriva de voler controlar l’ organització entre pocs. D’aquell congrés va sortir una nova direcció que va  aglutinar les diverses sensibilitats existents, la qual cosa ha permès que un tan acord difícil com aquest darrer sigui aprovat amb el vot favorable d’un 92% dels membres del seu Consell Confederal.

El sindicalisme confederal ha negociat tot el que ha estat possible per tal de mantenir condicions bàsiques pel manteniment de la negociació col·lectiva. Una altre opció com plantejar-se renunciar a negociar i deixar que sigui el  govern el que legisli per decret, no és acceptable per part de qui pretén ser un instrument útil pels treballadors.  Una actuació així només es pot plantejar des d’un sindicalisme testimonial i no representatiu que pot aspirar a  satisfer la seva puresa  però que renuncia a ser un interlocutor vàlid pels interessos reals dels treballadors.

Una altra critica fàcil i crec que injusta que es fa al moviment sindical és carregar-li responsabilitats que no són seves. La ciutadania no pot votar de forma molt majoritària a forces de la dreta i al dia següent demanar que els sindicats evitin que s’apliquin les polítiques de dretes. I malgrat tot són els sindicats els qui organitzen la resistència, dins de les seves possibilitats, a l’aplicació d’aquestes mesures de dretes

El moviment sindical no és l’encarregat ni el responsable del canvi polític. Ja fa molt temps ho va dir el propi  Lenin, el canvi polític s’ha de fer i impulsar des de la política, el paper del moviment sindical és defensar el millor possible, en cada context concret, les condicions dels treballadors, per això el catalogava de reformista. Objectivament la historia del moviment sindical en el nostre país no es mereix que se’l suspengui. I encara més, com va dir en el seu dia Marcelino Camacho, quan ha estat el parent pobre del nostre sistema democràtic.

Vaga General 29-S

                                                  Bandiera Rossa