Un Banc Dolent al servei de qui? Bankia-Rato?



Rato i Rajoy, les ànimes del PP



De bon inici es sabia que el principal problema del sistema financer espanyol era la gran quantitat d’actius immobiliaris que tenen els bancs. Aquests actius són conseqüència  de la bombolla immobiliària que van finançar i per la qual es van endeutar al mercat financer exterior. Els actius que avui figuren en les seus balanços, amb un valor irreal, són en gran part impossibles de realitzar a curt i mig termini, i graven com una llosa els seus comptes.

Aquesta situació que afectava de forma més important a les caixes d’estalvi ha estat a l’origen de la crisi financera. Es evident que es podria haver actuat de bon inici sobre aquest tema, sempre però amb compensacions clares: presa del control per part de l’estat sobre les entitats afectades; depuració de responsabilitats i establiment d’uns objectius a les empreses rescatades per tal de fer fluir el crèdit cap a la societat.

Es evident que s’ha optat per una altra via que ha estat la de la concentració d’entitats i la desaparició pràctica de les caixes d’estalvi tot prioritzant la seva conversió en entitats bancàries privades. També està clar que fins ara el procés ha permès una concentració que en molts casos no ha comportat la creació d’entitats més sòlides sinó inclòs podríem dir que les entitats delicades han arribat a condicionar negativament a les que s’han fet càrrec d’elles. I tot això malgrat els fons dedicats a la seva reconversió, que d’altra banda  ha comportat la pèrdua de milers de llocs de treball en el sector, i pràcticament cap responsabilitat dels dirigents irresponsables. Només s’està procedint com a màxim amb dirigents que a més a més s’han beneficiat de forma poc regular.

 

Ara pren força la teoria  de que el Govern del PP posarà en marxa un banc dolent que es faria càrrec dels actius immobiliaris “tòxics”, és a dir difícils de col·locar, que tenen en aquests moments les entitats bancàries i la quantitat dels quals pot superar els 150 mil milions d’euros.

Es indubtable que el banc dolent comporta un cost per l’Estat, és a dir el preu que pagarà als bancs per comprar-los els actius. El preu serà sens dubte inferior al que de forma irreal figura avui en els balanços de les entitats financeres, cal posar l’exemple d’Irlanda on es van comprar al 59% del seu valor. Això podria comportar que l’Estat pagués d’una forma o d’altre més de 75.000 milions d’euros.

Es evident que el banc dolent tindria uns beneficiaris, les entitats financeres més afectades. I un perjudicats, la ciutadania que una vegada més pagaria el cost d’una actuació privada irresponsable.

Es per això que considero que el banc dolent no és la solució. No es pot continuar amb una política en la qual els beneficis siguin sempre privats i les pèrdues es socialitzin.

Entre les entitats bancàries hi ha qui més es beneficiaria i a qui li afectaria menys. Així hem vist com Botin es manifestava en contra, per que tant el Santander com el BBVA no serien dels més afavorits per aquesta qüestió. La Caixa calla, per que de moment pot aguantar la situació.

No hi ha dubte que qui més ho necessita, i a qui més beneficiaria la creació d’un banc dolent seria Bankia. L’entitat que presideix Rodrigo Rato és la més afectada en aquests moments, la que acumula una major quantitat de immobilitzat “tòxic”, és a dir immobles i especialment sòl sense edificar que tardarà anys en poder posar al mercat. La fusió que va donar lloc a Bankia va sumar els deutes immobiliàries de Caja Madrid i Bancaja, dues de les que més en tenien. Per això el banc dolent seria una bona ajuda per a Bankia i el seu BFA ( Banco Financiero y de Ahorros), el qual aglutina la major part dels immobles dolents.

Es evident que el pes i la influencia de Rato dins del PP és important. I que el PP no es pot permetre que una entitat presidida per Rodrigo Rato pugui tenir problemes per que això afectaria de forma més o menys greu al propi Govern de Rajoy. Certament que el banc dolent no resoldria tots els problemes de Bankia, però la deixaria en millor posició per afrontar noves aventures com podrien ser la seva integració dins d’un grup més gran. Es parla de Caixabank, les relacions de Rato i Fainé són estretes, i Fainé  creu que tenen un deute amb ell per haver ajudat a reestructurar (liquidar?) el sector de caixes. Altrament, de produir-se una situació com aquesta, comportaria regularitzar el fet de que la tercera entitat financera encara estigui sota el control d’una caixa d’estalvis, “la Caixa”, i a més Fainé ja no estaria sotmès a la limitació de mandats que la regulació estableix per a les caixes. L’operació donaria lloc a una gran entitat financera encara que tindria forts costos, comportaria una gran reestructuració d’oficines i d’una plantilla de més de 40.000 treballadors. I amb un resultat no garantit d’entrada: crear una gran entitat que fos sòlida i que pogués acomplir la seva funció de canalitzadora del crèdit.

Rato-Fainé, dos amics

I el banc dolent resol els problemes del sector financer i la manca de crèdit? Podríem dir que és difícilment creïble. Ajudaria a les entitat més afectades a estar en millor situació, ja que el seu objectiu inicial serà reduir les seves grans deutes, que encara tenen amb el mercat financer internacional, i per tant guanyarien en solvència, però això no vol dir que comporti que tornin a obrir l’aixeta del crèdit que el país precisa.

I a tot això que diu l’inefable MAFO? Que diu el Governador del Banc d’Espanya? L’home que ha aconseguit el seu objectiu de liquidar les caixes d’estalvis. Que no ha fet cap autocrítica de com s’ha arribat a aquesta situació.  Dels errors de gran endeutament immobiliari.  De les irregularitats que s’han donat.  MAFO que tant parla de tot, de reformes laborals, de pensions etc. Ara resta mut.



MAFO, l'absent