Les eleccions a Catalunya

Joan Coscubiela cap de llista d'ICV-EuiA

Publicat en castellà a :nuevatribuna.es | Manel García Biel | Actualizado 26 Noviembre 2011

Enfront als qui pretenen fer veure un comportament electoral diferenciat a Catalunya respecte la resta de l’Estat he de manifestar la meva disconformitat.

Igual que a la resta de l’Estat la dreta s’ha imposat de forma contundent 27 de 47 escons. L’única diferencia està en que la dreta pura i dura es presenta sota dues cares la catalana i l’espanyolista. Però ambdues tenen els mateixos objectius, i defensen els mateixos interessos i fins i tot complementen el seu discurs.

CiU amb un discurs crispat i quasi de dreta extrema ha guanyat, pujant 234.000 vots, per primera vegada les eleccions legislatives a Catalunya que fins ara sempre havia guanyat el PSC. Cal dir però, que CiU respecte a les autonòmiques ha perdut 180.000 vots i que l’abstenció ha estat mes gran a Catalunya que a l’Estat. Ha guanyat fent un discurs de defensor dels interessos de Catalunya, centrat en un eteri Pacte Fiscal que resoldria tots els problemes del catalans, en un moment en que tothom donava per segura la victòria dels populars a l’Estat. Un cop passades les eleccions CiU ha arraconat la bandera catalana a l’armari i explica el resultat de les eleccions com a ratificació de la seva política de retallades. El propi Duran Lleida ha deixat clar que el tema del pacte fiscal en l’actual circumstància era difícil d’aconseguir i que donaria suport al PP en les seves polítiques econòmiques dures i les seves reformes estructurals, és a dir retallades. Això si, mantindrà el pacte fiscal com a etern recurs victimista respecte a l’Estat per tal d’acontentar als “catalanets” disposats a deixar-se entabanar les vegades que calgui.

El PP ha aconseguit un bon resultat al guanyar 100.000 vots més que les darreres legislatives. I malgrat no superar la marca electoral d’altres conteses està en una posició molt favorable. Tindrà el Govern de l’Estat i a Catalunya pot condicionar i tenir sota el seu control al govern de CiU, al qual sembla que li té presa la mida. A Barcelona ja han plantejat a CiU l’ultimàtum de formar part del govern de la ciutat, com ja participen en el de la Diputació. Fins i tot Sánchez Camacho ha insinuat que podien plantejar-se demanar la entrada al de la Generalitat. Prova de la influencia del PP és la darrera declaració de retallada de canals a TV3 la nineta dels ulls del pujolisme, una demanda del PP per donar suport al canvi de la Llei dels Mitjans Públics Audiovisuals que ha de permetre de nou el control polític de CiU sobre aquests mitjans.

El PSC s’ha ensorrat. Fins i tot la seva caiguda és superior a la del PSOE, prop de 770.000 vots i 11 dels 25 escons. Es evident que una quantitat no menyspreable dels seus vots s’ha repartit entre CiU, PP i ICV-EuiA i la majoria s’ha anat cap a l’abstenció. Cal dir que la política erràtica del socialistes a Madrid i a Catalunya és responsable de un gran nivel d’abstenció i descrèdit de la politica entre l’electorat d’esquerres. La gran patacada situa al PSC a la entrada d’una profunda crisi de difícil sortida, no es veuen alternatives a curt ni mig termini.

ERC també ha pagat de forma important, malgrat no es vegi reflectit en escons la seva contorsió ideològica,  el seu passi de ser una força d’esquerra a ser uns seguidistes i “escolanets” de CiU, a partir del seu plantejament de “posar a Catalunya per davant de la concepció d’esquerres”. Una concepció molt poc ideològica en un partit que es diu Esquerra, per ser conseqüent a més de ser  nacionalista cal reivindicar les diferencies de classe dins la nació. En fi, ERC sembla donar per enterrada la seva etapa “gauchista”, i amb ella els plantejaments de Carod-Rovira i Ridao i retorna a les etapes anteriors de Barrera, Hortalà i Colom-Rahola. Malgrat perdre en teoria 47.000 vots, a aquests cal sumar-hi els de les formacions que se li han sumat com  són entre d’altres Reagrupament, el que dona una pèrdua de prop de 80.000 vots que sens dubte han engreixat en gran mesura els obtinguts per CiU.

Una llum d’esquerres entre les ombres de la dreta

Els resultats de ICV-EuiA són sens dubte l’única nota positiva dins de l’esquerra. La coalició roig-verda aconsegueix sumar dos nous diputats, obté tres i aconsegueix prop de 100.000 vots més que les darrers legislatives. Es tracte del resultat més bo de la coalició en 18 anys i del segon millor resultat dels hereus del PSUC després del 1979. La coalició ha aconseguit pujar un 52% a tot Catalunya, al cinturó de Barcelona, exclosa la ciutat creix un 72%, i fins i tot a les províncies on no tenia possibilitat d’aconseguir diputats, creix entre el 41 el 55%.Es l’única esquerra que puja, es l’única  que ha defensat sense cap titubeig la gestió del tripartit, la que s’ha encarat més clarament contra les retallades del Govern de Mas, i que fa l’única oposició clara al Parlament de Catalunya. Junt a tot això l’encert pel que fa a l’elecció del cap de llista, ha permès a la coalició apropar-se a votants fins ara poc proclius. Es evident que l’antic secretari de CCOO de Catalunya amb una campanya personal de proximitat als problemes, la seva capacitat i experiència i la facilitat per fer-se entendre han estat un dels èxits d’una campanya on també es cridava a mobilitzar-se sota l’eslògan “ I a sobre ens volen fer callar”.

Avui la coalició es troba en una posició immillorable per ser un punt d’encontre de molta gent d’esquerres mancada de referents clars, per l’estat de xoc dels socialistes i per la defecció d’ERC del camp de les esquerres. Altrament ICV i el conjunt de la coalició poden ser un punt de referència per juntament amb d’altres  ser la base sobre la que conformar un ampli front de les esquerres a nivell de l’Estat que sigui tant l’oposició a la dreta hegemònica com el suport polític i institucional de la esquerra social i una esquerra alternativa al social-liberalisme enfonsat del PSOE.

                                         Ovidi Montllor: "La samarreta"