Catalanisme popular front a nacionalisme excloent

Antoni Gutierrez Diaz, "el Guti", que fou secretari general del PSUC

(edició castellana a: nuevatribuna.es |  17 Octubre 2011)

A  Catalunya avui la ideologia dominant és la del nacionalisme conservador del que CiU és el principal exponent. Al seu costat apareix un altre nacionalisme complementari, l’espanyolista, també en creixement i representat principalment pel PP. En els darrers anys la tendència dominant que sempre havia estat la federalista, està baixant posicions mentre creixen tant l’independentisme com l’espanyolisme.

El president Mas diu que la bandera és el que ens uneix a tots al marge de creences o de llengües. Malgrat digui això la realitat és que el nacionalisme conservador vol capitalitzar i monopolitzar la totalitat del concepte nacional.

Front aquesta dualitat nacionalista de la dreta, que s’embolica cadascuna d’elles en les seves respectives banderes, que cal fer? Es evident que la majoria creiem que Catalunya és una nació, i per tant cal que es reconegui que com a totes les nacions hi ha una diversitat de classes amb interessos contraposats. Es a dir no hi ha una Catalunya, sinó que Catalunya és, com a tota nació, una realitat complexa on es dirimeixen interessos socials contraposats que cal fer emergir. El nacionalisme conservador intenta sempre presentar una cara victimista respecte la resta de l’estat, i amagar la realitat del conflicte social propi. En aquesta posició rep l’ajut interessat del nacionalisme espanyolista i la seva representació a Catalunya, al qual li interessa la divisió de la ciutadania en relació a la seva llengua o al seu lloc d’origen. Ambdós nacionalismes conservadors coincideixen en una cosa, el rebuig electoralista  a la emigració forana que pot convertir-se en el “boc expiatori” en un  moment de crisi, especialment a partir d’un fet real, els immigrants forans no voten, i això la dreta ho té molt present, al igual que el seu ideari de nacional-catolicisme que té una important influencia en els dos nacionalismes conservadors tant sigui català com espanyol.

Front aquesta dualitat de la dreta, avui a Catalunya, cal que l’esquerra torni a reivindicar el catalanisme popular. Cal recordar que aquest va ser hegemònic a Catalunya al llarg de tota la dècada dels setanta. El catalanisme popular està basat en la defensa del interessos de la majoria de la ciutadania. En els anys setanta l’esquerra, sota el pensament hegemònic del PSUC, va defensar alhora els interessos nacionals de Catalunya i els interessos socials de la majoria de les classes populars. Avui dia el catalanisme popular es concretaria en la defensa dels interessos majoritaris de la població. I això vol dir la defensa del serveis públics de qualitat, la sanitat, l’educació, la llei de dependència, els transports, etc. Aquesta defensa, al contrari de les retallades dels conservadors, significa que ser partidari de gravar amb impostos progressius els sectors més rics, els especuladors, els defraudadors, els que viuen de la economia submergida, etc., tot eliminant les subvencions a sectors privilegiats.

El catalanisme popular que defensa la voluntat de construir una societat de ciutadans, unida i solidària on tots siguin valorats igual, independentment del seu lloc de naixement, a Catalunya, a Espanya o a qualsevol altre part del món. El catalanisme popular que defensa aferrissadament el respecte als drets i als interessos justos de Catalunya. Això significa defensar la llengua i la cultura i significa un sistema de finançament just per a Catalunya i solidari amb la resta de pobles de l’estat. Un catalanisme popular que reivindiqui de nou aquella  dita de “ que és català qui viu i treballa a Catalunya”.

Avui però, el catalanisme popular significa també tenir una posició clara respecte la situació econòmica actual. Comporta lluitar contra la crisi i no sols contra el dèficit que és una de les seves conseqüències. Plantejar un model pel que fa a la lluita contra la crisi basat en la necessitat de recuperació i de lluita contra l’atur, tot potenciant un model més competitiu i de qualitat. Un model que potenciï nous sector de major valor afegit, el valor de la formació i el treball estable, la consolidació de l’estat del benestar i que sigui sostenible i respectuós amb el medi natural de Catalunya. I que també aposti per  posició clara per a aconseguir avançar en la unitat política econòmica i social de la UE.

La defensa dels interessos nacionals basats en els drets dels ciutadans, la justícia social i el respecte al medi són bases sobre les que s’ha de sostenir aquest catalanisme popular per tal que pugui confrontar-se amb els nacionalismes excloents, privatitzadors i depredadors de les dretes.

Podem posar exemples concrets a la Catalunya d’avui. La dreta, catalana i espanyola, defensa les retallades a l’estat del benestar i la no pujada d’impostos directes als sectors més benestants. El catalanisme popular, per contra, defensa la no retallada de l’estat del benestar i al contrari defensa pujar la pressió impositiva , especialment als sector més rics o que avui no paguen impostos o els evadeixen. Cal tenir en compte que a Catalunya hi ha un 9% menys de pressió impositiva que a la mitjana de la zona euro, i a la vegada hi ha un 9% menys de despesa social. Cal dir que aquesta posició no comporta incrementar la pressió a tothom, ni als que ja paguen, sinó a determinats sectors que no paguen o paguen poc, no pot ser que les rendes del capital paguin un 20% mentre són molts més alts els percentatges que paguen les rendes del treball.

Avui el catalanisme popular és aquell que defensa el model educatiu d’immersió lingüística  a Catalunya, que és un model d’èxit, i alhora s’oposa a la retallada dels pressupostos per l’educació pública que fa CiU, amb el suport del PP. Cal dir que la immersió lingüística va ser fruit de la hegemonia de l’esquerra que volia evitar la divisió social en base a l’idioma, fins i tot amb la incomprensió de sectors de CiU que preferien dues xarxes escolars una en català i un altre en castellà.

Avui el catalanisme popular significa estar a les antípodes de la posició del senyor Duran Lleida, tant pel que fa als seus missatges populistes i xenòfobs contra els immigrants, com  també en contra de les seves critiques, també electoralistes, contra els subsidis que perceben els jornalers a Andalusia i Extremadura, màxim quan el mateix Duran ha estat el principal defensor de les subvencions a les grans constructores concessionàries d’autopistes a Madrid   

Es evident que, ara per ara, el catalanisme popular que es confronta amb el nacionalisme conservador de CiU i PP és encara minoritari dins l’esquerra catalana. Especialment desprès de la deriva d’ERC, que ha fet un gir de 180º i torna a l’època dels Barrera o Colom i que sota el lema “ Entre Catalunya i esquerra escollim Catalunya” , no fan més que tornar a fer “d’escolanets” de CiU. Altrament el PSC està encara vivint en  el desconcert derivat de la política de ZP així com la seva pròpia divisió entre més o menys catalanistes, i amb discussions etèries sobre si han de fer o no grup propi al Congrés del Diputats, tot obviant els problemes reals de Catalunya i sobre tot no plantejant-se que signifiquen polítiques d’esquerra.

Avui el catalanisme popular només té un valedor clar, la candidatura de ICV-EuiA que encapçala el que va ser secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Coscubiela, i que vol generar il·lusió i confiança en sectors desencisats de la ciutadania d’esquerres i de progrés i que tracta, com ha dit públicament el candidat a diputat, “que ningú d’esquerres es resigni, i per tant que voti, ja que ara és la hora de la política en la seva millor concepció”.

                                              Raimon " jo vinc d'un silenci"