En la mort del pare

El pare, oficial de la República



 El meu pare ha mort, als 94 anys , sense cap malaltia, simplement ha mort de vell. Avui puc dir que ha mort, com deia en Machado, fonamentalment un home bo.

El pare ha estat sempre una referència, algú a qui assemblar-me, amb qui identificar-me una persona coherent, amb valors i sentiments molt humans al que he tractat d’emular.

La seva calidesa,el seu saber estar sempre  sense que es notés, la seva capacitat de comprensió, el seu caràcter seriós i responsable, la seva austeritat, la seva capacitat de discernir entre el que era important i el que era superflu. La seva fidelitat a les seves idees, a la seva forma de pensar, als seus, la seva integritat, la seva honradesa.

El pare durant la seva vida sempre ha estat una persona que atreia als més joves, a nosaltres i als nostres amics quan érem petits, per que trobàvem en ell una gran capacitat de complicitat per la seva forma de ser comprensiva. Ha estat una persona preferent, que no era afalagador ni emprenyador, ell estava i amb això ni havia prou, Era més una persona de gestos que de paraules.

Al llarg de la seva vida un parell de coses que l’han marcat i que han estat importat per ell. La seva joventut i en ella el paper de la guerra civil i el seu resultat, va ser un episodi de quasi deu anys de la seva vida que li va deixar una marca profunda, ell va ser un perdedor que va continuar fidel al seu pensament per a tota la vida. Van ser deu anys molt viscuts. Va ser un voluntari que arriba a oficial de la República. Desprès la derrota, els camps de concentració, el batalló de treballadors etc,

La derrota el va reconduir i es va centrar en la seva vida més personal, familiar, privada. Malgrat el seu silenci, crec que a mi personalment, la derrota del meu pare m’ha marcat de per vida.

El pare ha estat  profundament arrelat en la família, els seus pares, els seus fills, els seus nets i fonamentalment la mare, la Maria, han estat l’objecte de la seva vida, una vida de treball, de molt treball per poder donar la millor situació al seus, molt especialment pel que fa a la educació i també al lleure. Però també sempre a partir del fet de ajudar-nos a comprendre el valor de les coses.

Jo crec que la mare ha estat l’objecte bàsic de la seva vida, l’amor de la seva vida que s’ha perllongat per més de 70 anys de coneixement , de convivència i de complicitat mútua. Una parella eterna, els jovenets i els vells amants caminant sempre de la ma.

Jo avui, en aquest moments durs.  em sento íntimament content per ell i per la seva vida. El pare ha tingut, malgrat les dificultats passades al llarg de tota la seva llarga historia, una vida feliç, estimat pel seus, i gaudint els seus últims 30 anys d’una vellesa formidable que per ell i la mare,

Ha estat una segona joventut, on va esprémer la vida a fons com intentant recuperar els anys anteriors on les responsabilitats familiars i el treball no els hi havien permès masses llicències. A partir dels 64 anys, per el pare va ser un temps per gaudir amb la mare de la vida només per ells i ho van aprofitar a fons.

Crec que el pare ha marxat feliç, sense cap remordiment, com una persona que de poc es pot penedir i que va donar molt amor, però que se’ns dubte com a resposta va rebre molt d’amor. I ara malgrat ens hagi deixat, continuarà present per sempre en el records dels que el varem gaudir durant la seva vida.    

Adéu pare

El pare a la guerra civil